Aquí hi ha fato

No vaig poder deixar de fixar-me amb les paraules d’agraïment del president del Festival Internacional de Música de Cantonigròs que, ara fa pocs dies a la ràdio, pronunciava envers els principals mitjans de comunicació catalans per la constància en el seguiment puntual i constant que els mereixien. No cal dir que el festival osonenc, especialitzat en música coral i danses tradicionals, és únic per la seva qualitat, fama i particularitat, i gaudeix de diversos premis nacionals que l’acrediten. Alhora, el certamen té un vessant popular molt important, ja que s’hi aboca tota la comarca de manera desinteressada per acollir els centenars de participants d’arreu del món. Per tot això, les nostres premsa, ràdio i televisió li dispensen un tractament obligat any rere any durant els dies que se celebra en aquesta petita localitat que no sobrepassa els quatre-cents habitants. L’estiu és època grassa per a tota mena d’esdeveniments culturals, almenys tots aquells que es puguin celebrar a l’aire lliure, especialment festivals de música i teatre, així com festes majors. I al llarg dels anys s’ha anat creant una mena de rànquing renyit, animat pels mitjans de comunicació, on competeix tota la munió de celebracions estivals.

Pel que fa a aquest món d’artistes i públic, cal fer referència al nostre Festival Internacional de Música de Cambrils, un dels més veterans del país, que enguany fa 35 anys. No s’ha d’oblidar que el festival ha passat moments difícils (i dient això, potser trenco un tema tabú) i tampoc es pot dir que encara ara hagi recuperat l’esplendor d’èpoques anteriors, malgrat el patrocini institucional. Ara bé, no es pot negar que es tracta d’un dels millors festivals d’estiu de la demarcació. No obstant això, els seus organitzadors han expressat diverses vegades, amb justícia, el seu disgust per la poca cobertura i publicitat del festival en els mitjans de comunicació d’àmbit nacional. I dient això, apareix immediatament aquella vella queixa dels tarragonins, que sempre quedem una mica oblidats en els butlletins de notícies, a no ser que sigui per treure a la llum successos desafortunats. Qui no ho ha sentit dir alguna vegada? Els festivals de música i altres espectacles estiuencs s’han revelat com un important reclam per a diverses localitats, cosa que han sabut aprofitar molt bé a la Costa Brava i alguns llocs de la Catalunya Central. Amb Peralada al capdavant, localitats com Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada), Girona, Palafrugell (Cap Roig), Torroella de Montgrí, Vilabertran, Banyoles, Canet, Cadaqués i tantes d’altres, han sabut crear programacions estables que es caracteritzen per la seva especialització i la qualitat dels artistes. Durant l’estiu, doncs, aquestes comarques es converteixen en un potent pol cultural, lluny de la capital catalana, que atreu visitants d’arreu, tant turistes com natius.

També la música jove troba les seves cites anuals als estius d’Arbúcies, Sant Celoni, Vic i, és clar, Barcelona (Recordem que el Senglar Rock va abandonar terres tarragonines per Lleida). En aquest àmbit, Cambrils està destacant recentment pel Cambrirock, tot seguint un concepte proper al del Palmfest, de l’Hospitalet de l’Infant. Tot i que, personalment, no em sembla gaire correcta la fórmula emprada pel festival cambrilenc, amb poca personalitat i massa a mercè dels contractistes, s’ha de reconèixer que el festival ha pres una forta volada, amb una bona acollida de públic. També, en aquest cas, aquest festival cambrilenc s’ha d’acontentar només amb la publicitat dels mitjans comarcals. Sens dubte, haurem d’esforçar-nos a guanyar la complicitat dels mass media si volem extreure el profit promocional d’aquesta mena d’esdeveniments. Però, d’altra banda, caldrà apostar molt més per la qualitat, la personalització i l’extensió cap a altres localitats de la zona. Ja ho diuen que els temps de crisi són èpoques en què es gesta la creativitat i el talent. I tot això vol més compromís institucional, sobretot a nivell local.

Enguany es commemora el setantè aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un episodi desgraciat que ha marcat molt profundament l’evolució posterior del país. Ja fa una colleta d’anys que assistim a una renovació historiogràfica sobre aquells esdeveniments, especialment a Catalunya, i el municipi de Cambrils no n’ha estat cap excepció. En el nostre cas, els estudis s’han centrat en el paper que jugà la localitat des de la reraguarda del front d’Aragó primer, i del front de l’Ebre després. Tot i que encara resten molts elements per aprofundir, s’ha destacat el paper de la vila com a lloc estratègic i d’interès militar, amb l’existència d’un hospital de sang situat al convent de Sant Josep, un centre de reclutament i un quarter militar al Parc Samà i un quarter de les Brigades Internacionals a Vilafortuny. Sobre aquest darrer aspecte, el de la presència de brigadistes a Cambrils, se n’ha parlat ben poc.

Les Brigades Internacionals eren unitats militars creades expressament amb voluntaris provinents d’arreu del món per lluitar contra els militars espanyols insurrectes. Malgrat que molts estrangers s’allistaren durant les primeres setmanes de guerra, no fou fins al mes d’octubre de 1936 quan es crearen pròpiament les Brigades Internacionals amb base a Albacete. Els brigadistes no eren soldats professionals, sinó ciutadans, generalment obrers i militants de partits d’esquerres, que s’oferiren com a voluntaris per lluitar contra el feixisme en un context de radicalització ideològica i enfrontament obert a tota Europa. Els brigadistes foren destinats com a unitats de xoc a les pitjors batalles de la guerra, per la qual cosa registraren un nombre important de baixes. Amb tot, no sabem quan arribaren els brigadistes a Cambrils, potser a principis de 1938, abans de caure el front aragonès. De fet, hi ha constància que al febrer hi estava instal·lada la formació artillera Skoda Rosa Luxemburg. A primers d’abril, es reorganitzà a Cambrils el batalló Divisionari de la 45a Divisió d’Exèrcit, que havia estat constituït el mes anterior per al front de Terol. Aquesta unitat estava formada per txecs, iugoslaus, grecs i búlgars, i acollí diversos fugitius internacionals després de la derrota del front d’Aragó, l’abril de 1938, ja que a Cambrils es fixà un punt de control per detenir els desbandats.

Així doncs, tenim notícies de soldats francesos, alemanys, italians, suecs, balcànics i europeus de l’est, que s’instal·laren al castell de Vilafortuny. Aquest edifici havia estat saquejat els primers dies de guerra i revolució i, posteriorment, fou ocupat per grups de milicians republicans, fins a l’arribada dels brigadistes de la 45a Divisió. La plana major ocupà el castell, mentre que la resta de soldats es repartiren als seus voltants, en masos i cabanes aixecades al pinar de la platja. Fa uns anys, vaig recollir el testimoni d’alguns antics masovers de la zona (entre els quals, l’àvia) sobre els contactes que tingueren els veïns amb els brigadistes, amb qui intercanviaven queviures (productes de la terra per conserves) o als que recorrien per ser visitats pels seus metges o per dur la canalla a les classes que organitzaven els soldats acampats. A Vilafortuny, les Brigades Internacionals muntaren un centre d’instrucció i formació, una escola d’oficials que funcionà des de març (o juny?) de 1938 a finals de setembre. El centre fou creat i dirigit per l’escriptor alemany Ludwig Renn, un reconegut pacifista opositor al règim de Hitler. Renn escrigué “Der Spanische Krieg” (La guerra d’Espanya), on dedica un capítol a la seva etapa cambrilenca (agrairia molt si algú localitzés aquest llibre). Per l’escola de Cambrils passaren molts soldats per preparar-se per la batalla de l’Ebre. Tenim el testimoni del soldat Joaquim Company, que havia estat a Cambrils per fer uns cursets de formació militar en una casa prop de l’estació l’agost de 1938, segons escriu en les seves memòries, on anomena el coronel Hans (és a dir, Hans Kahle) i el comissari Sivil (deu ser José Sevil), membres de la 45a Divisió.

A Cambrils, però, també s’hi donaren alguns fets luctuosos, com el que protagonitzà André Marty, màxim responsable de les Brigades Internacionals. Marty, un català de Perpinyà, destacà pel seu caràcter colèric i les seves actuacions atroces, per la qual cosa era conegut com al “carnisser d’Albacete”. Carlo Penchienati, tinent coronel de la brigada Garibaldi d’italians que passà per Vilafortuny, explica en les seves memòries que Marty havia matat amb la seva pistola quatre soldats a Cambrils perquè havien protestat per la manera com tractava a un ferit que hauria perdut el fusell. L’última actuació dels brigadistes fou la batalla de l’Ebre. Llavors, el govern espanyol desmobilitzà els internacionals el 23 de setembre en resposta a les pressions del Comitè de No-intervenció i, poc a poc, foren marxant cap a casa o s’exiliaren a causa dels règims totalitaris dels seus països. Encara restaven alguns mesos abans no s’acabés la guerra.

L’altre dia vam visitar un mas entre els Tegells i el mas d’en Blai, al capdamunt del terme, de mans del seu propietari, un pagès jove que es guanya la vida amb el conreu de la terra. Amb sorpresa vam comprovar l’antiguitat de l’edifici, amb arcs apuntats a la planta baixa i la presència d’una torre antiga escapçada. Aquella zona del terme havia esdevingut durant l’edat mitjana una mena de senyoria autònoma, però dependent de la vila de Cambrils, caracteritzada per un hàbitat dispers format de masos amb pagesos que cultivaven aquelles terres. En un determinat moment de la història, molts masos –no només els d’aquella zona, sinó altres d’arreu del terme– es fortificaren, bo i adossant-hi una torre per protegir la família del mas. Bona part dels masos conservats que daten d’època moderna enrere, doncs, presenten vestigis d’una torre d’aquesta mena. En canvi, a partir del segle XIX, sobretot, el camp cambrilenc experimentà una expansió del poblament i la colonització del territori mitjançant el microparcel·lament de les finques i la construcció de nombrosos masets i cases de pagès. Alguns d’ells són tan petits que només tenen una habitació per desar-hi les eines i un rafal per a l’aixopluc, però d’altres són autèntics habitatges permanents, masos pairals, cases d’estiueig i explotacions agroindustrials. L’abandonament de masos a Cambrils no ha estat tan extens i dramàtic com en molts pobles de l’interior (un fenomen àmpliament visible transitant per qualsevol carretera d’aquelles comarques), però ja fa anys que els nous requeriments de la vida moderna han obligat a realitzar importants intervencions arquitectòniques sobre els edificis.

Ara no voldria iniciar una arenga de les meves sobre la importància del patrimoni històric i la conveniència de preservar l’arquitectura vernacla dels nostres espais rurals (no caldria recordar que amb l’expansió urbana han desaparegut molts masos que s’haurien pogut mantenir perfectament, amb altres usos, si hagués existit prou interès; per cert, salvarem el magnífic mas del Golart de la nova urbanització que construeixen entorn seu?). Avui pot ser més útil centrar l’atenció en les noves construccions que miren de reproduir una determinada idea del que era l’arquitectura tradicional, sobretot en els espais rural i periurbà. Quants masos-restaurants hem vist construïts (o reconstruïts) expressament tot imitant models antics idealitzats? Talment com si estiguessin fets de cartó-pedra, sense essència, sense autenticitat. Voleu dir que l’arquitectura contemporània no és capaç de satisfer les necessitats d’aquests nous edificis? Tot plegat fa tuf. Joan Curós, un arquitecte estudiós de les masies catalanes, posa l’exemple d’aquelles parets fetes de pedres unides amb ciment amb una separació prou gran com per revelar ràpidament el seu caràcter postís. Si a aquesta arquitectura folklorista (per anomenar-la d’alguna manera) hi unim elements aliens de forja, ceràmica i fusteria, però posats com a presumptament originals, obtenim un autèntic pastitx. I si això es fa fins al límit, s’obté una arquitectura kitsch, paraula alemanya que podríem traduir com a mal gust, cutre (en Marcel Blàzquez escrigué un article fa força anys –potser ni se’n recorda!– on qualificava el kitsch com l’art de l’opulència). És paradoxal, oi? Desestimem tot allò que és antic, malgrat que esmercem importants esforços en imitar-lo (no pas amb els materials adequats, sinó amb vells trucs d’escenografia teatral).

El mas que vam visitar està fet de pedres lligades amb morter de calç reforçat als angles amb carreus de pedra vermella. Estructura fortificada, amb torre, espitlleres i un bonic pati tancat darrere unes parets que recorden muralles. Les alteracions sofertes per l’edifici són mínimes, tant sols un rafal hòrrid adossat a la façana, fàcilment prescindible. Ara, el seu propietari, amb l’ajut del seu pare nonagenari, vol arreglar el mas. Però la seva intenció va molt més enllà d’una simple intervenció desconsiderada amb el valor arquitectònic de l’edifici. El propietari és un pagès amb una sensibilitat sublim pel patrimoni que, potser per aquest amor seu al mas, va estudiar art a la universitat durant un temps. Ara, cerca una pauta per a la rehabilitació racional de l’edifici (que, per cert, es troba en perfecte estat de conservació), que li permeti ser fidel a la tradició, sense introduir elements forans, postissos ni imaginats, com sol ser habitual. Espero que pugui trobar qui l’aconselli i l’ajudi per assolir-ho. No només serà un bé per a ell i els seus, sinó també per al catàleg del patrimoni històric cambrilenc.

Desitjaria que els especialistes culinaris de Revista Cambrils, en Bartra i en Llorens, em sàpiguen passar per alt aquesta gosadia meva de ficar-me en el seu camp. Amb el neguit que comporta l’actualitat periodística, imbuïda constantment en l’escenari de la crisi, voldria fer un incís sobre un tema relacionat amb els plaers de la vida, dedicar unes ratlles a unes postres que agraden molt a casa nostra: el menjar blanc (o menjablanc), “plat fet de llet, farina d’arròs i sucre”, segons diu el diccionari normatiu. Aquesta curta descripció dels ingredients no és exacta, tant perquè se’n poder fer servir altres de diferents, com perquè aquests han anat variant al llarg de la història. Sens dubte, el menjar blanc és un dels plats més antics que tenim, una autèntica relíquia medieval, com s’hi referia l’historiador de la cuina Antoni Contreras en un llibre dedicat exclusivament a aquest plat. Anem, doncs, a desfer tòpics.

El menjar blanc fou un dels plats estrella de la cuina medieval europea, tot i que d’origen musulmà (com els torrons), si no anterior. En aquella època es tractava d’una preparació a base de llet d’ametlles, farina d’arròs, sucre i brou d’aviram, peix blanc esguellat o llagosta, tot cuit a foc lent. La barreja de sabors contraposats era habitual en la gastronomia medieval i en aquest cas tenim l’exemple d’unes carns suaus condimentades amb sucre i espècies (safrà, nou moscada, claus, canyella, sempre presents en les taules que aleshores s’ho podien permetre), una convivència del dolç amb el salat. La carn d’au s’havia considerat un dels aliments més adequats per a la recuperació dels malalts convalescents i les parteres, i, en aquest sentit, el menjar blanc entraria dins la classificació de plat dietètic. El menjar blanc apareix en diversos receptaris europeus (de França, Itàlia, Anglaterra) i especialment en els receptaris catalans d’Arnau de Vilanova, el prestigiós anònim Libre de Sent Soví i el Libre de coch, de Mestre Robert. Fou una gran sorpresa trobar-me una referència a aquest plat en els Contes de Canterbury, de l’anglès Geoffrey Chaucer (1342-1400), sota el nom de blankmanger.

El menjar blanc era un plat molt estimat en les taules refinades del món occidental. Durant els segles següents, el plat es consolida i es popularitza enormement, sobretot a la península Ibèrica. En un llibre de minutes i receptes d’Escaladei, un manuscrit del segle XVII, hi ha diverses receptes de menjars blancs, com l’amidó i la ginestada (assaonada amb safrà), que serien els més acostats a les postres actuals, i el menjar blanc de peix, encara amb la vella base proteínica. Al segle XVIII, el menjar blanc perd definitivament els seus ingredients animals i passarà a ser unes postres dolces, de color blanc i textura cremosa: “és un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos”, diu Contreras. Avui en dia, trobem aquest plat dolç a Catalunya (especialment al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre) i les Balears, on també es conserva la versió salada del plat, l’eivissenca salsa de Nadal, que fan amb brou de gallina. A més, el plat és vigent actualment en receptaris magrebins (el m’helbi) i llatinoamericans (on el condimenten amb coco i altres ingredients regionals). El crític gastronòmic Jaume Fàbrega diu que el menjar blanc actual té dos ingredients principals: la llet d’ametlles i un espessidor, normalment farina d’arròs o midó. A casa nostra, la ciutat de Reus ha fet del menjar blanc un dels seus plats autòctons, apte pel temps de Quaresma i altres dies (Dijous Gras, Sant Josep, Pasqua). No només es prepara en restaurants, cases de menjars i pastisseries, sinó que també s’elabora industrialment des de fa molts anys en un preparat en pols destinat a facilitar-ne l’elaboració domèstica. Amb tot, la difusió actual del menjar blanc a Catalunya és escassa, ja que no es coneix gaire, tret de les comarques tarragonines. De nou, Fàbrega ens recorda el nostre fracàs de comercialitzar a gran escala el menjar blanc (però els anglesos ho han fet, amb el seu blancmange), quan hem estat capaços, en canvi, de crear un munt de marques de natilles i arròs amb llet. Qui serà l’emprenedor que aprofitarà aquesta recepta per vèncer la crisi!

Ara que s’acosta Sant Jordi, festa cívica del llibre i dia propi dels enamorats, voldria anomenar dos llibres recents que tracten de Cambrils. El primer és el llibre d’Àngel Vallverdú, “Mireu com passen tocant els bastons”, publicat l’agost passat per l’editorial Cossetània. L’Àngel combina un coneixement autodidacte de la música tradicional amb l’afició pel ball de bastons. Ha treballat per la divulgació d’aquest ball i actualment és membre de l’entitat Ball de Bastons de Cambrils, on toca el flabiol i el tamborino. També ha investigat les músiques associades al ball de bastons, tema que ha tractat en un llibre anterior. Ara, Vallverdú ha retut homenatge a la nostra població amb aquest estudi tan exhaustiu, que abasta qualsevol aspecte relacionat amb el ball de bastons. Es pot dir que el llibre consta de dues parts. En la primera, realitza una indagació en la història del ball de bastons de Cambrils, fins a l’actualitat més immediata. Per fer-ho, l’autor s’ha basat en tota mena de fonts, com arxius, diaris i, especialment, entrevistes orals. Sembla que la primera referència documental a Cambrils d’aquest ball sigui del 1907, però Vallverdú confia que algun dia apareguin notícies anteriors. El treball confirma la importància que ha tingut el ball de bastons en el corpus tradicional cambrilenc, lligat sovint a l’òrbita d’entitats cíviques, com La Cadira abans de la guerra. Cal destacar la vàlua indiscutible de les fotografies antigues recuperades per l’autor, així com la importància que es dóna en el llibre als diferents protagonistes que han fet i fan possible el ball de bastons a Cambrils. Aquest aspecte es fa patent amb les nombroses ressenyes biogràfiques que, a mode de fitxa, esquitxen el llibre.

Finalment, la segona part de l’obra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, l’Àngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i l’Espluga de Francolí, tot formant una “família bastonera”, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques foren creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota l’anàlisi de la dansa s’efectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de l’autor es demostren en l’extensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on s’exemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i l’ordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des d’una perspectiva pragmàtica (finançament, suport social…), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar l’Àngel Vallverdú per l’estudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.

En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer “Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera”, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat l’estudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, l’autor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de l’època, i n’ha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop d’estat militar de Miguel Primo de Rivera fou justificat pels seus autors com un parèntesi en l’estat constitucional que havia d’ajudar a solucionar certs problemes puntuals que s’arrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran s’hi refereix com “un règim marcat per la provisionalitat”. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de l’etapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, dugué “l’oportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de l’etapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans.” Malgrat les simpaties que generà el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es féu evident que la qüestió de l’encaix català en l’Estat espanyol es resolia sota l’etiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es manifestà la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, d’altra banda, el discurs del règim militar s’obsessionà amb l’ideal de la raça i la pàtria, que es traduí en la implantació d’un ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es distingí en el seu paper de resistència al règim primoriverista.

En el terreny econòmic, la dictadura es caracteritzà per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, afectà especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es caracteritzà per l’augment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit fou creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tant desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) foren temps de proliferació i generalització d’innovacions tecnològiques, com l’automòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de l’Estat), la ràdio, l’electricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, l’esclat de la modernitat.

Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona fou el gran centre urbà vertebrador d’aquesta llenca de terra ja des de l’època immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Fou en aquest moment que es fundà la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, “en els camins”) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de l’edat mitjana (Reus depenia indirectament de l’arquebisbe de Tarragona, al qual tributava), comportà freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no tingué aturador durant l’època moderna i féu possible l’ingrés ple de la ciutat en l’era industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus s’ha erigit com la degana de l’àrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de l’estàtua eqüestre de la plaça Prim miri cap a Tarragona.

Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política exercí un efecte anivellador sobre l’àrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps d’un grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió d’aquest tipus ha d’anar acompanyada d’una bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CIU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament al futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha d’unir el Corredor Mediterrani amb l’AVE.

Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria d’haver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat resultà un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina d’institucions (diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant d’una situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa l’administració provincial (d’altra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota l’àrea del Camp de Tarragona.

L’incendi intencionat del mas Robert, situat al terme de Vinyols, la nit de Reis ha estat una de les notícies d’àmbit local més esfereïdores que he sentit darrerament. L’aparent llibertat amb què sembla que compten les bandes de lladregots que campen pel terme, es transforma en aquest cas particular en un vandalisme dantesc, en un joc hitlerià, arbitrari, que indueix angoixa, en un drama típicament postmodern (ja se sap, allò que hem perdut els valors). D’altra banda, els robatoris i furts en masos i finques són abundantíssims (se’n poden patir diversos en un mes). Les bandes que rebenten magatzems per fer-se amb les eines, els individus que furten fruits i envaeixen les propietats o les famílies que roben collites per vendre-les després,  incideixen molt negativament en les precàries economies pageses. Al contrari del que pensen molts urbanites, el camp no és tan bucòlic com ens hem acostumat a veure per la televisió, sinó que és escenari obert de conflictes. A foravila hi passen coses, és un espai dinàmic, i això sol ser oblidat per les persones que en viuen al marge (cosa que a Cambrils aplica, especialment, a una part important dels seus veïns i dirigents). És la perversió cognitiva de simplificar en excés el nostre món.

Malgrat que és lloc comú que bona part de nosaltres prové d’avantpassats rurals, sigui de pagesos que es guanyaven la vida amb la terra o d’altres oficis que la complementaven, actualment aquest vincle s’ha trencat i expressament oblidat (els desplaçaments migratoris han romput aquest lligam). A casa nostra, el pagès és negligit, denigrat i marginat, llevat si aquest decideix camuflar-se en denominacions eufemístiques que l’eleven de categoria, com viticultor, agrònom o empresari agrícola, etiquetes tècniques que dignifiquen suposadament la imatge del pagès. De fet, la imatge que hom té de la pagesia correspon a vells tòpics, perpetuats contínuament en els mitjans de comunicació, que tenen poc a veure amb la realitat. Aquests conceptes existeixen també en ciutats petites, com la nostra, on el camp és encara tant a l’abast de casa. Els pagesos són vistos com a criminals, perquè malbaraten l’aigua (en són els principals consumidors, segons ens alliçonaren durant la passada penúria d’aigua), infesten el territori de fems, pesticides i sorolls i ni tan sols són capaços d’evitar els incendis forestals. Fan nosa, mentre el territori apte per al cultiu és esquinçat i apedaçat.

El treball del pagès (no oblidem que durant molt de temps ha estat el primer sector que absorbia la mà d’obra immigrada) sovint no és rendible: es troba al graó més baix de l’escala productiva. La crisi de la pagesia és profunda i dramàtica, fa anys que perdura i en prosseguirà molts més. El pagès se’n riu de l’actual crisi econòmica, perquè ell ha tingut més temps que ningú d’assajar fórmules per a la supervivència. El seu balanç econòmic fa anys que ha iniciat una divergència decreixent respecte al de la resta de la societat. En efecte, els preus dels productes han davallat contínuament. Durant el darrer decenni, per exemple, el preu del préssec a Cambrils s’ha mantingut aproximadament constant (al voltant de 40 cèntims el quilo); altres productes, en canvi, s’han desplomat a valors inferiors al preu de cost. Això és el preu al mercat primari, ja que el consumidor final compra el producte fins a tres vegades més car. Naturalment, el valor afegit dels processos intermedis entre el productor i el comerciant és realment imperceptible en el producte final. Mentrestant, el pagès, a qui se li exigeix una disciplina plenament capitalista (agressiva, tecnificada, multifuncional) per sobreviure, es troba entrampat per totes bandes (la desprotecció soferta arran de les darreres grans expropiacions en la construcció de la via fèrria i l’autovia al nostre municipi en són exemples clars). Però per què l’agricultura ha de ser tan important? Creureu senzillament perquè és la base de la nostra cadena tròfica i el seu producte és el que sosté ecològicament la resta de la societat.

De mica en mica, la població de Cambrils comença a estar servida d’actes culturals, programats amb una freqüència cada cop més alta durant tot l’any. Naturalment, moltes persones desitjaríem una activitat encara més frenètica, però és bo girar la mirada cap enrere i adonar-se del salt quantitatiu i qualitatiu assolit els darrers anys en aquest aspecte a Cambrils. A més de l’increment verificat en el nombre d’activitats culturals que s’hi organitzen, penso que actualment s’està aconseguint superar dos vells vicis de la gestió cultural a casa nostra. D’una part, es combat la forta estacionalitat dels actes culturals, abans tan lligada als mesos d’estiu. De totes maneres, aquesta característica sempre existirà, ja que és precisament durant aquesta època quan el municipi multiplica la població flotant, la qual disposa de molt de temps d’oci per ocupar (pel fet de ser turistes). Però també cada vegada més es programa per a la ciutadania, entenent aquesta com la gent que viu a Cambrils, i no sols per als estiuejants. Aquest canvi de punt de vista pel que fa als consumidors dels actes culturals replanteja completament la política de gestió cultural de les institucions organitzadores. Ho constato aquí de forma general, sense voler entrar a analitzar en profunditat les estratègies locals de gestió cultural, on ben segur hi trobaríem molts punts a millorar i, potser, diverses decisions altament criticables.

Sens dubte, l’ajuntament, així com els seus organismes específicament lligats a la cultura (biblioteca, arxiu i museu) i els partits polítics municipals individualment, han tingut un paper essencial en aquesta nova dinàmica. No s’ha d’oblidar, però, la importància de les activitats organitzades des d’altres entitats i col·lectius: el Centre d’Estudis, la Coral Verge del Camí, la Cooperativa Agrícola i tants altres més. Entre tots ells, hi ha tingut sempre un paper molt destacat l’Institut d’Educació Secundària de Cambrils, malgrat que sovint hagi pogut passar una mica desapercebut. Al llarg del darrer any i mig, l’institut ha celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari amb diverses activitats dirigides als alumnes i els exalumnes, i a la resta de ciutadans en general. La celebració ha comptat també amb un punt encertat de reflexió i anàlisi retrospectiva i prospectiva alhora, que ha estat plasmat en part en un llibre escrit per l’amic Ignasi Martí. Doncs bé, no deixa de sorprendre la quantitat d’actes organitzats pel centre d’ensenyament al llarg d’aquest temps, sovint oberts al públic general. Cada any s’hi han realitzat conferències i xerrades amb la intervenció d’intel·lectuals i personatges destacats del país. Recentment hi han parlat el sociòleg Salvador Cardús i el meteoròleg Francesc Mauri i, encara més, l’any vinent està prevista la visita de l’antropòleg Manuel Delgado. També cal assenyalar els diversos actes literaris muntats des del Departament de Llengua Espanyola del centre. I encara oblido conscientment molts altres esdeveniments i activitats.

Contemplada amb perspectiva, no hi ha dubte que la labor del centre ha estat importantíssima en la tasca d’apropar el pensament i la reflexió a l’alumnat, però també al conjunt de la població. Per assolir aquestes fites, el personal docent ha hagut de fer esforços a títol quasi individual i voluntari, però també amb el suport de les mares i els pares i els mateixos alumnes, per organitzar la munió d’actes extraescolars que s’hi han dut a terme. Després d’una colla d’anys d’haver finalitzat els estudis en aquest institut, continuo creient que l’IES Cambrils ha de mantenir-se com una plataforma intel·lectual activa i independent, on l’alumnat (el jovent, al cap i a la fi) pugui involucrar-se en activitats de creació, reflexió, participació ciutadana i animació cultural dins la comunitat.

Actualment l’edifici de La Cadira s’erigeix moribund a la cantonada dels carrers Verge del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat “El Porvenir”, aquesta entitat cívicocultural fou creada l’estiu de 1901 com una societat coral per al foment de l’educació artística, “donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración”, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de l’oci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, l’inici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.) Aquesta doble vessant cultural i recreativa fou exposada explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència d’altres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per l’educació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb l’aportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que s’hi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o l’equip del Futbol Club Cambrilenc.

L’entitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Verge del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué l’abril de 1936, anteriorment a l’inici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política d’aquells temps devia afectar la suposada neutralitat de l’entitat, que no fou capaç d’aguantar els embats d’altres centres locals, molt més polititzats. L’entitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, s’hi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant l’obertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no se’n reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota l’aixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda d’altra banda.

La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat l’interès que ha generat entre els historiadors locals. Si m’hi he estès aquest mes, és per destacar el paper i l’empenta que va tenir l’entitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot l’edifici de l’antiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici d’aquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit l’última febrada del totxo, l’edifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys n’hi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit d’aquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdre’l.

“Paisatges del sud” és el nom d’una exposició de pintura que té lloc aquesta tardor a la seu de la Fundació Caixa Tarragona (encara hi sou a temps d’anar-hi). Es tracta d’una antologia –un pèl escassa, però que paga la pena– d’obres plàstiques que representen paisatges de les comarques del sud, tant el Camp de Tarragona com les Terres de l’Ebre. Malgrat l’elevat grau de figurativisme que demana aquest gènere, el ventall estilístic de la mostra és ampli, des del realisme del segle XIX a algunes obres de caire més abstracte. La varietat paisatgística de la Catalunya meridional ha inspirat diversos artistes, no només nascuts aquí, sinó també de forasters. Entre aquests, Joaquim Mir va preferir pintar camps i horts, Picasso s’assajava a Horta de Sant Joan, mentre que Miró creava algunes de les seves obres més conegudes al poble veí, Mont-roig. Altres van sentir-se atrets per les composicions urbanes, els volums i els perfils dels edificis des de la llunyania. En definitiva, els paisatges representats per tots aquests artistes consisteixen, en bona part, en muntanyes, camps, pobles de l’interior i alguna perspectiva urbana de les ciutats del Camp. Sens dubte, el paisatge tarragoní és dens, ricament elaborat i sotmès a múltiples interpretacions artístiques.

Però s’hi troba a faltar la mar, en les obres de l’exposició. Si és cert tot allò que evoquen els nostres avis sobre la bellesa sublim de la costa tarragonina abans de l’era de la urbanització, un paisatge adàmic que podem copsar mitjançant un exercici d’extrapolació mental o encara a través d’imatges antigues, aleshores, per què a penes ningú el va plasmar pictòricament? De Cambrils i Salou, poblacions de pionera tradició turística, no els conec cap pintura anterior als anys seixanta (confesso, no obstant, el meu desconeixement sobre el tema), quan la mar comença a ser un tema plàstic recurrent aquí amb la popularització de la pràctica pictòrica i la projecció assolida amb l’arribada massiva del turisme. Cal tenir present, però, els dibuixos d’Anthony Gross, redescoberts no fa gaire en una galeria londinenca. Ara bé, el seu testimoni és aïllat i sense influència en els artistes del nostre país. D’aleshores ençà, s’ha pintat moltes vegades la façana litoral cambrilenca, amb la Torre del Port com a protagonista principal, una estampa pintoresca que es repeteix sovint en les edicions del nostre Premi de Pintura.

Tampoc en l’àmbit literari ha tingut la nostra població un tractament com es mereixia. Les successives generacions d’intel·lectuals de la comarca, des de la Renaixença a l’avantguarda prèvia a la guerra, a penes van acostar-se a Cambrils (però més a Salou). Calgué esperar, de nou, als anys seixanta, perquè el nostre municipi atragués l’interès d’alguns autors de la comarca, com Josep Iglésies o Ramon Gomis. Aquest abandó contrasta amb l’èxit que va tenir el terme Costa Brava, creat per Ferran Agulló tot just fa cent anys. Aquesta línia litoral, juntament amb la comarca natural de l’Empordà, han estat tòpics literaris i pictòrics molt productius des què Joan Maragall formulés l’essència de la catalanitat reunida en aquella regió: “per a mi és la flor de Catalunya, perquè tot el que fa Catalunya i hi ha en ella (…), també fa l’Empordà i en ell es troba”, s’expressava el poeta el 1905. El paral·lel tarragoní és la Costa Daurada, un apel·latiu d’invenció contemporània, i l’antic Ager Tarraconensis o Camp de Tarragona. Tots dos elements han actuat sovint disgregats i contraposats: la vora del mar, actualment molt despersonalitzada, enfront del camp, la Segona Línia. Recentment, la importància adquirida per les viles costeres (Cambrils i Salou), les ha acostat al tradicional duet capitalí (Reus i Tarragona), bo i elevant-les a la categoria de ciutats (nogensmenys, Salou és la capital de la Costa Daurada, diuen). Aquesta nova realitat metropolitana necessita més que mai que la creació artística s’apropiï del seu territori i ens mostri totes les interpretacions que se’n puguin derivar.

Continuant amb la tendència empresa no gaires anys ençà, enguany la Festa Major de la Mare de Déu del Camí ha anat curulla d’actes, amb una presència important dels elements tradicionals del folklore festiu català: correfocs, gegants, balls i danses, castells i seguici. En aquesta ressorgida, o millor dit, dignificació d’aquesta festa local hi han tingut a veure diversos factors. Feia temps que l’ajuntament cercava desesperadament la fórmula de dotar la nostra vila d’una diada gran, en la qual bona part de la població s’hi sentís identificada. En un intent d’emmirallar-se amb les grans festes majors que caracteritzen les principals ciutats del país, com Reus o Vilafranca, l’aposta per una festa major cambrilenca amb cara i ulls és una de les condicions necessàries per vestir aquell nou concepte (i projecte) del Cambrils-ciutat. Llegim-ho al revés: tota ciutat que es preï, ha de disposar necessàriament d’una festa major lluïda i vestida amb tots els elements festius propis. La revifada de la diada cambrilenca està en curs, ja que encara no ha assolit els nivells de participació i identitat desitjables. D’altra banda, és evident que el lluïment creixent dels darrers anys no s’hauria aconseguit sense l’esforç de les entitats ciutadanes. Fa dècades que aquestes han estat treballant sense interrupció per lluir la festa i durant un temps semblava que només elles estaven interessades en mantenir la tradició de la festa major a Cambrils.

Retornant a la festa d’enguany, voldria incidir en la recuperació d’un espai per a la festa que havia estat prou habitual anys enrere, però que al darrer s’anava oblidant. Es tracta de la plaça d’Espanya (potser aviat n’hauríem de dir plaça de la Vila o plaça Major?), la més antiga de Cambrils i, per tant, escenari tradicional de festa. El despoblament del barri i, sobretot, la pèrdua de pes específic dins del municipi ha relegat aquest espai a posicions més secundàries. Cal tenir present que abans s’hi erigia la Casa de la Vila, que protagonitzava diverses celebracions (recordem els tres tombs de les carrosses de Sant Antoni), però d’ençà del seu trasllat la plaça ha sofert un conjunt de transformacions de qualitat desigual, com l’encertada peatonalització integral o la desafortunada destrucció de la façana nord. Malgrat tot, l’estructura de la plaça, àmplia i càlida alhora, lliure del trànsit rodat, fa que sigui ideal per a la celebració de determinats actes que requereixen escenaris més aviat recollits. En aquest sentit, enguany la plaça ha estat l’escenari de diversos actes festius, com la representació del ball de la Rosaura, la mostra de danses d’armes, el pas del seguici popular o la diada castellera. Sense oblidar, és clar, l’encesa inicial de la Nit del Foc, l’acte estrella de la Festa Major.

En el cas dels castells, aquests s’han traslladat enguany des del seu escenari habitual al costat de l’ermita, fora de programa i en coincidència amb el vermut popular (sembla que per un error). Això ha fet que moltes persones ignoressin la celebració d’aquesta diada castellera (puntuable per al concurs de Tarragona), tot i que l’assistència, convocada a boca-orella, va ser força notable, però còmoda. Els participants van coincidir en la bona aptitud del lloc per aixecar-hi castells, fins i tot preferible a l’ermita. Però s’hi van trobar a faltar –sembla estrany–   els elements de protocol, ja que no hi havia cap representació oficial de les autoritats. Tota festa major sol tenir la diada castellera com un dels plats forts i, en conseqüència, requereix de tot un conjunt d’elements per donar solemnitat a l’acte. Al mateix temps, l’espai ha d’acompanyar la festa, amb l’engalanament dels balcons i l’entusiasme dels espectadors, tant a peu de plaça com als balcons, aquesta vegada força deserts (amb excepcions). Encara que Cambrils no tingui colla castellera, val la pena instituir una diada de castells, potser des d’ara a la Plaça, i donar-li tota la solemnitat que requereix.

Entenem-nos. Darrere un llibre o una revista, entesos com a objectes culturals, sol haver-hi la feina d’uns especialistes en edició, maquetació i disseny, que treballen el producte per fer-lo agradable i llegible. Aquestes qualitats s’assoleixen garantint la coherència estilística, el disseny formal, la correcció gramatical i ortogràfica, l’adequada disposició dels paràgrafs i les imatges, entre molts altres factors més. En general, la feina del tècnic editor, quan treballa a partir d’un original pelat que li ha enviat l’autor, acostuma a passar desapercebuda al públic lector. Amb tot, la seva tasca resulta plenament visible. Doncs bé, tots aquests requeriments de qualitat s’apliquen també en altres camps relacionats amb la comunicació, com ara la publicitat o la retolació.

La retolació viària, per exemple, demana bona visibilitat, exactitud, utilitat i correcció. La posada a punt de la nova autovia de Tarragona (l’A-7), en substitució de l’antiga Carretera General, ha posat de manifest el joc d’aquests elements. La promptitud, per no dir pressa, de la inauguració de la nova via (just la vetlla d’unes eleccions estatals) va revelar greus mancances de la retolació al seu pas per Cambrils, ja que les dues sortides que li pertoquen quedaven reduïdes a una modesta indicació a la de ponent, vora la Cooperativa, mentre que a llevant hi figurava tan sols el nom de Vilafortuny. Aquesta ambigüitat va ser resolta aviat amb una nova retolació que recupera els clàssics apel·latius Est i Oest per referir-se a les dues sortides (o entrades, tot depèn del punt de vista) de Cambrils. Entenem que les presses van provocar que s’oblidés passar a l’ajuntament l’informe de senyalització acostumat en aquests casos.

Malgrat els retocs per esmenar-ho, la retolació continua presentant-hi petites deficiències de detall, que només demostren desídia i rudesa. No es tracta gens que les empreses constructores d’obra pública tinguin en plantilla lingüistes o antropòlegs que els resolguin la part més simbòlica de la relació entre l’obra nova i el territori (entès aquí com a context preexistent), sinó que només cal una mica més de mirament. Hi sobten encara una profusió d’apel·lacions en castellà (aeropuerto o vía de servicio), que ens recorden que es tracta d’una obra pagada per una institució estatal; la referència a camins anònims que no sabem on van (apareixen dos caminos consecutius al voltant d’una rotonda associada a l’autovia); la presència de diferents mides de lletra i tipografies, que confonen, quan haurien d’ajudar al conductor a tenir una idea de les distàncies i les jerarquies dels nuclis urbans amb un simple cop d’ull, i la coexistència en un mateix rètol de topònims en català i castellà. De fet, les mescles entre Castelló/Castellón i València/Valencia són habituals en la retolació dels grans eixos de comunicació que passen pel terme. El criteri del tipògraf hauria estat triar una o altra llengua, creant un tot coherent, sense mesclar. Encara més, el seny s’hauria decantat pel català, ja que tant el lloc on rau la senyalització com l’indret que anomena es troben en l’àrea natural de parla catalana. Succeeix una cosa similar amb els accents: l’alternança entre Móra (tancat) i Mòra (obert) és constant en la carretera que hi mena des de l’Hospitalet. Digueu-me perepunyetes, però la multiplicació d’errors, faltes i altres potineries fan mal a la vista i sovint denoten la qualitat en la manera de fer dels seus responsables (en sé d’uns que van marxar d’un restaurant de Cambrils després de comprovar la gran quantitat de faltes d’ortografia en la carta, tant en català com en castellà). No cal arribar a l’excel·lència, sinó només a la normalitat: no costa gaire de fer-ho bé i més amb les eines actuals.

L’estiu a casa nostra, al costat de la mar, és xafogós. Una mescla de calor i humitat impregna els interiors domèstics i ens impel·leix a sortir fora al carrer a la recerca de l’ombra, sovint fins que cau la nit. En contrapartida a l’elevat grau d’humitat que patim a Cambrils (que els metges d’èpoques molt reculades consideraven molt malaltís), cal dir que la física de l’aire ens ofereix un element alleugeridor: cap al migdia, la temperatura del terra és prou alta com per escalfar l’aire de la superfície; aquest s’eleva en virtut del seu pes més lleuger i arrossega alhora l’aire que hi ha sobre el mar, més fresc, creant la brisa marina. Es tracta de la marinada, que bufa a partir del migdia de mar cap a terra. Gràcies a aquest fenomen, en part, a l’estiu estem més frescos al carrer que dins de casa, sempre que no tinguem instal·lat un sistema d’aire condicionat, tan agradable per a qui el gaudeix com sorollós per al veí.

És llavors quan el carrer es converteix en un lloc de trobada i reunió social. Cada grup sap trobar el seu espai preferit, normalment a recer d’un arbre, en alguna plaça, un parc o, en general, un indret amb possibilitat de seure. Això sí, sempre amb un mínim grau de tranquil·litat, ja que es tracta de reposar i gaudir de la conversa. Penso en les tertúlies que es formen a la plaça del Setge, a la placeta d’en Marcel·lí Domingo (li’n diuen la Moncloa, perquè alguns vells pescadors hi debaten els temes més candents de l’actualitat), al Pinaret, al passeig de la riera i altres tantes que es fan i es desfan. Potser les tertúlies més genuïnes s’organitzen als portals d’algunes cases. Recordo l’àvia com, no fa gaires anys, assistia a algunes d’aquestes rondes formades per dones grans, jubilades. Tenien lloc a casa d’una d’elles, al portal o en un rafal, sempre a la fresca, amb mig peu al carrer i mig dins la casa. Cada tants anys, segons èpoques, les dones es movien d’una casa a l’altra, ampliant o empetitint el grup de conversa. N’hi havia de constantment complidores i n’hi havia d’esporàdiques. Hi ha qui diu, és clar, que això és cosa “de poble”, que ja no fa per la vida moderna. El cert és que, en els temps actuals, les persones continuem sentint una gran necessitat de reunió i conversa pacífica, especialment en determinades etapes del cicle vital (l’adolescència o la vellesa), i tan sols cal parar un indret adequat per dur-ho a terme.

Si aquest mes he deixat anar aquesta cabòria és per assenyalar un fenomen incipient que he observat en diversos comerços, sobretot de baix a mar (i, almenys a mi, m’ha resultat nou). Com sabeu, molts carrers del port són peatonals o quasi i això sembla haver propiciat que les regents d’algunes botigues hagin fet el gest de treure un parell de cadires al carrer per seure-hi, prendre la fresca i, així, fer més suportable aquelles hores del dia més xafogoses i de menys afluència de clients (mentres aquests acostumen a aprofitar les darreres hores de platja del dia). La situació m’ha recordat, doncs, les velles tertúlies a la fresca d’alguns portals, freqüents encara en diverses barriades populars. La sorpresa ha estat saber que aquest simple acte de prendre la fresca davant la porta de la botiga pot incórrer en una il·legalitat, l’incompliment d’una ordenança local, potser interpretada massa rigorosament (o absurdament?). Realment cal aplicar tanta racionalitat? Algú creu que el fenomen es generalitzarà d’una tan gran manera que serà impossible circular pels carrers del port? Deixem als ciutadans crear noves pautes de comportament i socialització, sempre dins dels límits del civisme, s’entén. El violent desenvolupament urbà de Cambrils i el canvi social que l’ha acompanyat només podran assentar-se si la ciutadania aprèn a apropiar-se dels espais públics, si s’hi sent lliure, si practica la ciutat. Alhora, aquestes pautes poden crear cultura, idiosincràtica i pintoresca, que doti d’atractiu el comerç urbà i, sobretot, els nostres carrers. El genial Georges Perec escrivia: “L’espai és un dubte: contínuament em cal marcar-lo, designar-lo; mai és meu, mai m’és donat, l’he de conquerir”.

Properament, Revista Cambrils ha de treure a la llum el documental audiovisual “Paisatges urbans”, del qual a mitjan maig se’n va fer una preestrena molt ben rebuda pel nombrós públic assistent. Es tracta d’un dels pocs treballs existents que fa una anàlisi del fenomen urbà del nostre municipi, tenint en compte les complexes relacions socials i econòmiques d’aquest procés proper en el temps, però alhora poc conegut. La novetat del documental rau en l’actualització de les dades aportades per estudis precedents, generalment treballs escrits de difícil accés, però també hi destaquen molt les valuoses aportacions que hi fan tres especialistes en urbanisme, tècnics i acadèmics lligats d’una manera o altra amb la nostra població. El discurs expositiu del documental no es tracta, de cap manera, d’una visió sentimental o nostàlgica de l’evolució urbanística de Cambrils, com més d’un hauria pogut creure al principi.

Ja veureu com el documental suscita moltes reflexions. Aprofito, doncs, l’avinentesa per compartir-ne una, aquest cop al voltant d’una certa corrent de pensament, pròpia de casa nostra, que no amaga el seu cofoisme envers els resultats obtinguts de l’evolució urbana del municipi, una tendència sovint arrelada en els mateixos actors d’aquest procés. Evidentment, una actitud triomfalista ha de sorgir en comparació amb l’evolució que presenten altres localitats similars, petites ciutats costeres que haurien arrencat a partir del boom dels anys seixanta. És clar que la trajectòria urbana de Cambrils compta amb alguns punts forts, ben manifestos ara que els veiem amb anys de perspectiva. Em refereixo sobretot al manteniment d’un skyline a primera línia de la costa amb alçàries baixes i, en general, una silueta urbana força continguda i un volumètric de petites dimensions, alhora que amb un fort contrast entre el centre i els barris perifèrics. Pel que fa a l’ordenació dels sistemes, com diuen els planificadors, cal destacar la creació d’una gran àrea cèntrica destinada a serveis ciutadans, anomenada encara amb el nom tècnic original, Centre Direccional. Potser ja seria hora de trobar-hi un nom més popular (per cert, no havien fet una enquesta ciutadana per proposar-ne noms quan van construir la nova Casa de la Vila?).

El fenomen de la urbanització massiva del darrer mig segle no és exclusiu de la nostra àrea, sinó que és comú a tot el món, tot i les particularitats regionals. Cambrils va començar a créixer pensant en el turisme i la segona residència i, per tant, oblidant la ciutadania, per la qual cosa ha hagut d’arrossegar importants dèficits infraestructurals. A més, ha comptat des de l’inici amb plans generals d’ordenació urbana que no han fet altra cosa que legitimar pràctiques discutibles de desenvolupament urbà. Amb els anys encara existeixen molts punts febles, alguns dels quals vénen de lluny. Potser el més destacable és la manca de connexió entre barris i urbanitzacions, resultat de l’excessiva sectorialització del planejament, cosa que denota una manca de visió integral de la ciutat. Afortunadament, tot i que amb retard, l’evolució actual va en camí de reduir aquest dèficit, en part. Més greu és el fet de la poca consistència dels vials, especialment els carrers. Les amplades són insuficients per encabir el trànsit i l’aparcament i la mobilitat és incòmoda; una situació potser imprevisible fa uns anys, però que no explica per què continua practicant-se. En conjunt, el viari cambrilenc és intricat, sense grans eixos de connexió entre les diverses unitats del municipi. Finalment, cal fer referència a la qualitat urbana. L’obsolescència de l’edificació comença a ser patent en determinats sectors del municipi, però és molt difícil introduir en el planejament la possibilitat d’actuacions de reforma o millora urbana, tan freqüents en ciutats com Barcelona. A més, aquesta ciutat, d’una escala totalment diferent a la nostra, ha sabut mimar determinats espais apostant per l’exigència d’un mínim nivell de qualitat arquitectònica i la promoció d’elements singulars en el paisatge arquitectònic (també ho han fet altres indrets similars al nostre). En aquest mateix sentit, la relaxació en el control de les rehabilitacions efectuades en diversos punts dels nuclis antics fa perillar la coherència i la idiosincràsia i, per tant, el poder d’atracció d’aquests barris.

A Barcelona començaven l’any nou amb una publicació destinada a tenir un gran impacte en la difusió cultural de la capital catalana. “Time Out” és un setmanari sobre programació cultural i tendències urbanes creada a Londres el 1968, un any molt significatiu en la revifalla de la cultura europea. D’aleshores ençà s’han creat edicions en diverses ciutats del món i Barcelona és l’única de l’Estat espanyol que compta amb edició pròpia, apadrinada pel Grup Cultura 03 (revistes Sàpiens i Descobrir Catalunya, editorial Ara Llibres, etc.) El magazín aconsegueix exposar de forma molt pràctica la gran munió d’actes culturals programats cada setmana a la ciutat: cinema, teatre, exposicions, fires, concerts i altres esdeveniments; així com inclou reportatges, crítiques i entrevistes diverses sobre cultura i temps d’oci (gastronomia, locals, botigues, llibres). És, doncs, un aparador imprescindible per donar difusió al gran nombre d’actes culturals que hi tenen lloc i, alhora, una guia ordenada i completa de l’agenda cultural, molt útil per no embafar-se abans d’hora i estar al corrent de tot. La presentació del projecte portava el següent lema publicitari, prou encertat: “Si t’avorreixes és perquè vols”. És més, aquest projecte periodístic cobra especial rellevància en utilitzar el català com a llengua vehicular, demostrant que vol estar més aviat al servei de la població autòctona que no pas dels passavolants. Mirant-s’ho des de casa nostra, a la costa, a vegades dóna la sensació que la difusió dels principals actes culturals estigui pensada més per al turista que no pas per al ciutadà.

És en aquest sentit, la difusió de les activitats culturals posant en contacte directe l’oferta amb els possibles consumidors, que seria bo reclamar la creació d’una publicació similar a la “Time Out” barcelonina destinada exclusivament a l’àrea del Camp de Tarragona. Aquesta regió, que compta amb una població de més de mig milió de persones, presenta una programació cultural incipient i fràgil, però, al cap i a la fi, és la que alimenta el temps d’oci dels seus ciutadans. Malgrat la inestabilitat de les programacions, massa depenents de les institucions públiques i, per tant, canviants segons bufen els vents de les polítiques municipals, i l’existència de nombrosos projectes culturals que no aconsegueixen arrencar i consolidar-se o de simples esdeveniments efímers, no és menys cert que cada dia, especialment durant els caps de setmana i els dies festius, se celebren diversos actes culturals a les ciutats i viles del Camp. Per exemple, en els darrers anys s’ha incrementat el nombre de teatres i auditoris (també aviat a Cambrils) i es comença a apostar per la producció pròpia (com ara, el Centre d’Arts Escèniques de Reus), tot i que en aquest sector de la cultura la iniciativa privada sigui gairebé inexistent. Diverses associacions i entitats treballen en l’àmbit municipal per mantenir una programació cultural al llarg de l’any, com ara Tarragona Cultura Contemporània, especialment enfocada a la creació de qualitat i que compta ja amb una publicació per difondre les seves activitats. No s’han d’oblidar les festes majors, que combinen tradició amb la concentració de diversos actes culturals, com concerts o representacions.

No és fàcil, doncs, seguir què fan a les poblacions de la rodalia un cap de setmana qualsevol i, sovint, el desconeixement es produeix respecte als actes del propi municipi, malgrat la gran quantitat de futlletons que s’editen i que s’emporten una part important del pressupost municipal de Cultura i Festes. Una publicació periòdica exhaustiva podria ser el punt de trobada de tots aquests actes, tant els oficials com els més improvisats, els institucionals com les iniciatives privades. Aquesta proposta és interessant quan cal, per damunt de tot, animar les iniciatives culturals de les nostres comarques amb la finalitat de crear una indústria cultural autòctona (una mera utopia?). És una manera de donar cohesió al territori aprofitant les hores que podem compartir durant el temps d’oci, així com de satisfer aquell tòpic d’invertir en cultura. Però, sobretot, d’invertir en la ciutadania.

Enguany es commemora el bicentenari de la invasió napoleònica de Catalunya, un episodi que inicià una llarga guerra de cinc anys de durada. Aquest conflicte bèl·lic es coneix per diversos noms: Guerra Napoleònica, del Francès o de la Independència. El motiu d’aquesta columna és posar de nou sobre la taula aquest període tan tumultuós, a penes tractat per la historiografia cambrilenca, malgrat les fortes repercussions que tingué a la comarca. Els precedents de la guerra cal cercar-los quinze anys abans, amb la Guerra Gran contra França, que afectà sobretot les comarques del nord, així com en el conflicte contra Anglaterra de finals de segle. Aquest darrer comportà importants pèrdues econòmiques, per ser el principal mercat d’exportació de Catalunya.

Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, l’exèrcit de Napoleó travessà els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext d’envair Portugal. Les tropes franceses foren rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona allotjà les tropes gal·les, que doblaven el nombre d’efectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant l’avinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, prengueren la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses arribaren a mitjan abril, mentre que la guerra esclatà obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es revoltaren contra l’invasor. El juny es constituí a Lleida la Junta Superior de Catalunya, l’òrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que organitzà l’exèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.

Ja a primers de juny de 1808 els francesos baixaren a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana fugí espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses ocuparen Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp foren ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no dubtaren d’aplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. L’historiador romàntic Bofarull afirma que els francesos entraren almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, l’exèrcit napoleònic visità la vila de Cambrils diversos camins. El Camp de Tarragona fou definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona arribaren a Cambrils des de Tortosa l’1 de maig (la divisió de Habert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona hagué de patir un terrible setge de dos mesos i fou brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig fou saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament arribà a Cambrils, on afusellaren alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.

El 1812 fou un any d’absoluta misèria. La recruada de la guerra comportà molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits arrasaren totes les existències de gra i aliments i l’agricultura restà delmada per les accions dels soldats i l’abandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, feren incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de l’emperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de l’Estat, ja que volia integrar el Principat a l’Imperi francès. L’annexió es féu efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França envià al Principat un grup de buròcrates, civils per tant, per organitzar el país a l’estil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp se’ls coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó s’anaren apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus. A partir de l’abril de 1813 els francesos començaren a abandonar Catalunya: el 12 de maig passaren per Cambrils i en prengueren provisions. L’agost de 1813 dinamitaren la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, abandonaren el Principat. Napoleó abdicà el 8 d’abril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament d’una nova època, la dels dos bàndols que s’enfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.

El retorn a la vida pausada d’abans és la dèria del moviment slow (lent, en anglès). Els teòrics d’aquesta nova filosofia pretenen superar una de les grans paradoxes actuals: per què cada vegada tenim menys temps, si la tecnologia actual permet fer més via? Els slows volen millorar la qualitat de vida mitjançant l’alentiment del ritme de la vida urbana actual i, per això, celebren un Dia Mundial de la Lentitud. En algun lloc he llegit que es tracta de fer passar el temps, no pas consumir-lo. A partir d’aquí, se’n deriven un conjunt de bones pràctiques, com menjar a poc a poc, seure i  llegir, caminar, conversar i, en definitiva, gaudir de la vida. Tot i les ressonàncies amb altres ideologies contemporànies, des del zen a la permacultura, l’origen d’aquest moviment és a Itàlia, pàtria d’altres ideologies revolucionàries que han canviat la història. Tot va començar amb la contraposició als fast food, com els McDonald’s, i, en un procés de girar la truita, van crear el moviment Slow Food, el menjar lent. La idea és simple: el retorn a la bona cuina, feta a casa amb productes de la terra comprats al mercat del barri. Slow Food pretén promocionar els productes regionals i ecològics, el menjar tradicional, l’adaptació al cicle de les estacions de l’any i la biodiversitat en l’agricultura i la ramaderia. El seu símbol és un cargol, paradigma de la lentitud, alhora icona dels aplecs dels devoradors lleidatans d’aquests mol·luscs terrestres. En una població amb un sector gastronòmic tan desenvolupat com Cambrils (i potencialment millorable), les directrius del Slow Food no haurien de passar per alt (feu servir Internet per ampliar el tema).

El pas següent, l’any 1999, fou l’ampliació del concepte del menjar pausat a l’estil de vida tranquil i serè. També nascuda a Itàlia, la CittàSlow (pronunciat txità-slou, o ciutat lenta en una barreja d’italià i anglès) és una prestigiosa organització formada per ciutats membres de menys de 50.000 habitants (n’és un requisit). En són membres els municipis catalans de Begur, Pals i Palafrugell. CittàSlow és contrària als processos d’homogeneïtzació de les ciutats occidentals i dóna suport a la diversitat cultural i la potenciació de les diferències locals de cada ciutat i el seu entorn. Per tant, la idea té fortes implicacions en el turisme i l’economia local, així com en les polítiques de benestar social. Aquestes ciutats donen molta importància al culte al silenci, l’accessibilitat, la neteja, el turisme de qualitat, un enllumenat adequat, l’òptima gestió energètica, el reciclatge o la racionalització en l’ús d’aigua, sempre accions directes per a l’augment de la qualitat de vida de la població. Alhora, caldria renunciar, en la mesura que sigui possible, al creixement urbanístic desenfrenat.

Assolir l’etiqueta de ciutat lenta requereix, a més, una severa certificació avalada per un comitè d’experts i un programa d’auditoria. Més enllà d’aquests elements concrets, la filosofia slow aposta per la capacitat de les comunitats locals de saber identificar i compartir les seves qualitats específiques. Es promou l’excel·lència i l’hospitalitat amb l’afany de crear una marca d’identitat. És el retorn als valors d’un passat no tan llunyà amb l’assistència de la tecnologia del present. És, finalment, l’assaboriment del temps i, també, la racionalització dels nostres horaris, actualment descompassats.

Un dels models de gestió del territori i el paisatge més innovadors i interessants és la custòdia del territori, una nova fórmula adreçada, principalment, als propietaris de terres per tal que en tinguin una cura adequada. No se’ns escapa que, a casa nostra, cada vegada és més freqüent l’abandonament de finques agrícoles i boscos del nostre entorn, que fins fa uns anys havien estat ben cuidats i treballats. Aquest abandó implica un empobriment de la qualitat del paisatge i l’extensió dels ermots, que els fa vulnerables, per exemple, als incendis, o bé sucumbeixen a la voràgine urbanística que en fa taula rasa. Sorgits als països anglosaxons, especialment preocupats per l’accelerada pèrdua dels seus valors paisatgístics, els models de custòdia del territori són una alternativa imaginativa i creativa per a l’explotació sostenible de la terra a llarg termini, sigui amb el foment de les activitats tradicionals, sigui amb nous usos i aprofitaments respectuosos amb el medi.

Segons la Xarxa de Custòdia del Territori, que aglutina tots els agents interessats en l’àmbit català, aquesta es pot definir com una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Els models de custòdia estableixen una comunicació transversal entre diversos agents de la societat, l’administració i, és clar, els propietaris dels terrenys, i desemboquen en el benefici social. El programa de custòdia s’especifica en un acord voluntari i flexible que s’estableix entre el propietari i una entitat de gestió, sovint amb el suport de l’administració o bé actuant aquesta mateixa com a entitat de custòdia. Aquesta entitat desplega un conjunt de propostes i estratègies de gestió que defineixen les responsabilitats associades a l’acord pres per les dues parts. En aquests casos, la custòdia no significa una transmissió de la propietat del terreny, tot i que això també seria possible amb unes condicions contractuals que beneficiïn la preservació natural i cultural de l’espai. Actualment, la definició jurídica de la custòdia està molt treballada: els contractes de custòdia poden generar servituds, arrendaments, permutes, reserves de territori, entre d’altres. Recentment, la nova Llei de Contractes de Conreu del nostre país ha incorporat algunes d’aquestes figures en la línia de la custòdia del territori.

A hores d’ara, malauradament, no existeix encara cap finca de la comarca que s’hagi acollit a un acord de custòdia, però n’hi ha algunes a la resta del Camp (la platja natural dels Muntanyans, de Torredembarra, el bosc de Farena, La Riba, etc.) Aquest model s’està implantant amb força a Catalunya, tot i que és força comú en altres països. En efecte, diversos espais de l’interior i la muntanya (sobretot als Pirineus) s’estan gestionant amb acords de custòdia, però aquí, el repte, el tenim en aquells espais més degradats i vulnerables, a la costa i les àrees periurbanes. Encara més, trobo a faltar una extensió del concepte de custòdia a les finques rústegues altament humanitzades i, especialment, als paisatges urbans. Edificis, parcs, patis, horts, illes de cases i barris són elements d’evidents valors culturals, arquitectònics, estètics i emocionals, que no sempre estan ben gestionats. Com diria un de la Platja, paga la pena pegar-hi fanalada.

Amb el tema d’aquest mes voldria iniciar una sèrie de tres o quatre columnes sobre nous models de gestió organitzativa que podrien resultar interessants per al nostre municipi. El món de les grans empreses de producció fou pioner en la implantació de sistemes per garantir la qualitat dels seus productes. Aquestes metodologies s’introduïren a principis del segle passat com una fase exclusivament operativa, a través de controls de qualitat que es feien sobre el producte final, però evolucionaren molt ràpid fins abastar tota l’organització de l’empresa. Bona part de les actuals filosofies de garantia de la qualitat han estat ideades per japonesos, autèntics gurús de la gestió. Allò que tenen en comú totes aquestes tècniques, algunes d’elles força místiques, és la necessitat d’imbuir tota la jerarquia de l’empresa en la consecució de la qualitat dels seus productes i serveis. Ara bé, no es tracta aquí d’alabar l’èxit de les grans empreses, especialment les transnacionals, que solen aplicar totes aquestes tècniques per motius purament comercials, sinó mostrar la seva possible adaptació a empreses petites, comerços i petits negocis. Així mateix, la forma d’entendre globalment el concepte de qualitat ha resultat prou atractiu per al món de les organitzacions no empresarials. En aquest sentit, moltes institucions governatives han adaptat models de gestió de la qualitat. N’és un exemple la Diputació de Tarragona, que ha fet molts esforços en la línia del model EFQM d’Excel·lència, un programa molt més exigent que les famoses normes ISO 9000.

Les estratègies de gestió han derivat els darrers anys cap a altres camins, com la integració de la seguretat i la prevenció de riscos laborals i, sobretot, la gestió dels efectes mediambientals. Aquest darrer camp té la seva aplicació pràctica en l’àmbit dels governs locals en forma dels programes de sostenibilitat. A partir d’aquí, s’obre un ventall de possibilitats de gestió que tenen en compte tots els agents interns o externs que puguin influir, ni que fos indirectament, sobre l’organització. Cal dir que, ara, entrem en un àmbit difús, sovint poc creïble, on moltes organitzacions miren de quedar bé i rentar-se la cara (o les mans…) Aquests nous àmbits no només consideren el medi ambient, sinó també la relació amb la comunitat mitjançant programes de mecenatge, participació local, igualtat de gèneres, normalització lingüística (en això últim, han pecat moltes empreses del nostre municipi), etc.

El següent pas rau en integrar l’ètica en les pràctiques de gestió: és així com la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) pretén introduir codis de conducta interns en les organitzacions que l’apliquin. No n’hi ha prou en ser legal, sinó també en actuar èticament. Es tracta de cercar el consens, ser transparent i estrictament responsable amb la comunitat, els treballadors, els clients (o els ciutadans, si ho miréssim des de la perspectiva d’un govern) i l’entorn. Al cap i a la fi, no és un concepte gaire apartat del que hauria de ser el desplegament real de les Agendes 21, per exemple. La nova filosofia, tot i que complexa, està essent promoguda intensament per les principals organitzacions mundials, com l’OCDE o la Unió Europea. Malgrat que, des de l’àmbit local i dels petits negocis i les entitats, tots aquests models de gestió, de la Garantia de Qualitat a la RSC, poden semblar massa amplis i aliens, val a dir que són perfectament aplicables. La clau està en assumir-ne plenament els principis i els objectius i treballar amb un conjunt coherent de normes d’acció. A partir d’aquí, hi juga l’instint del bon gestor.

Hem recordat enguany el centenari de la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, immersos –qui ho havia de dir– en la problemàtica que està ocasionant la xarxa de ferrocarril als voltants de Barcelona i, de retruc, a bona part de Catalunya. Aquell accident ferroviari mostrava un nou tipus de catàstrofes, les derivades de les transformacions que implicava la Revolució Industrial, prou ben implantada al nostre país. El 25 de novembre de 1907 el pont de la via fèrria al seu pas per la riera que separa els termes de Cambrils i Mont-roig va cedir. El pèssim estat de l’obra, amb uns apuntalaments provisionals de fusta que descansaven sobre la inestable llera de la riera, en fou la causa, malgrat que la versió oficial de la companyia del ferrocarril ho mirés de negar. Salvant les distàncies del temps, ja llavors les inversions ministerials a les infraestructures eren escasses. Un argument similar s’ha emprat per explicar els motius de l’actual col·lapse de la xarxa de trens a l’Àrea Metropolitana, així com dels altres episodis rocambolescos ocorreguts aquest darrer any i mig en aquella zona: aeroport, xarxa elèctrica, autopistes, hospìtals, etc. Aquesta acumulació d’esdeveniments, doncs, no s’ha quedat en una simple successió d’anècdotes pròpies de l’actualitat periodística, sinó que s’ha convertit en veritables maldecaps per a molta gent. Més enllà de les qüestions pràctiques de la quotidianitat, els esdeveniments d’aquests darrers anys han tingut una especial incidència sobre l’imaginari col·lectiu de la gent, allò que alguns també anomenen la psicologia popular, i és precisament aquest nou aspecte allò que voldria destacar en aquesta ocasió.

Fa tot just cent anys, el país vivia un ambient de descontentament similar, amb conseqüències polítiques (la coalició Solidaritat Catalana havia arrasat a les eleccions generals de l’abril) i culturals (la intel·lectualitat produïa aleshores les primeres obres del Noucentisme). S’havia forjat un clima col·lectiu d’orgull entre els catalans, d’ufanor davant el gran nombre de projectes que s’endegaven, alhora que el desenvolupament econòmic, motivat en bona part per la producció industrial i la modernització agrària, permetia donar una nova dimensió a l’habitual oposició política entre Catalunya i Espanya. Aquest sentiment de superioritat econòmica ha existit entre la gent al llarg de tot el segle anterior, com una mena de reafirmació col·lectiva, però els darrers esdeveniments l’han posat entredit, fins al punt que corre el perill de perdre’n la validesa.

Malgrat que Catalunya continua actualment al capdavant de l’economia de l’Estat (en representa entre el 25 i el 30 % dels principals indicadors macroeconòmics: PIB, exportacions, inversions estrangeres, etc.), el creixement econòmic del darrer decenni ha estat inferior a la mitjana espanyola i ja no hi lidera el primer lloc del PIB per càpita. El recent catacrac de les infraestructures ha abonat un clima de reivindicació pel greuge comparatiu existent entre la recaptació fiscal i la inversió en obra pública i serveis, sense oblidar els atacs verbals i escrits contra la condició catalana que es reben a ràfegues des de més enllà dels límits occidentals. Potser des de Cambrils aquestes coses no s’hagin viscut tan acaloradament com als llocs més directament afectats i més encara si hem de creure la tradicional impassibilitat i conformisme propis de la nostra societat local. La recuperació de l’autoestima, ara dolguda, dependrà si més no de la capacitat dels ciutadans d’endegar noves iniciatives i il·lusions. Ara que encetem any nou, seria un bon propòsit.

L’article Patrimoni “histèric” d’en Marcel Blàzquez, publicat al darrer número d’aquesta Revista, ha resultat ser una reflexió excel·lent amb vocació de denúncia de les arbitrarietats que mouen la política sobre el patrimoni històric a Cambrils. L’inici de la construcció del campanar de l’església de Sant Pere ha retratat, com un llibre obert, la manera de fer en matèria de preservació arquitectònica a casa nostra. Després d’anys de decisions incoherents per a aquells que mirem de trobar una pauta comprensible sobre els criteris utilitzats per tractar el contingut i la forma urbana antics del nostre municipi, tant al Barri Antic, com a la Platja, la Pallissa, el Raval de Gràcia o les partides rurals que s’han anat incorporant, en fagocitosi, a la trama de la ciutat, cal acceptar de mal grat que no existeix cap motiu racional que guiï aquestes actuacions: mentre que alguns apliquen alegrement el lema del laissez-faire (deixeu fer), altres els mou el laissez-chuter (deixeu ensorrar).

Ara ja no és hora d’entrar en el debat creat sobre la conveniència de construir aquest campanar, primer, i sobre la decisió de sufragar-lo amb fons comuns, després. Si els veïns ho han volgut així, endavant. Ara bé, seria bo de remenar hemeroteques per comprovar quina quantitat de diners (tant en termes absoluts com en termes relatius sobre el muntant del pressupost) va destinar l’Ajuntament, fa pocs anys, a altres obres d’esglésies cambrilenques, com la restauració de la façana i la culminació del campanar de Santa Maria o la substitució del teulat de l’ermita del Camí. Deixant tot això de costat, aquesta vegada voldria incidir en la manera com molts dels nostres polítics (i, per tant, persones que prenen decisions que afecten a la col·lectivitat) entenen el concepte de patrimoni arquitectònic. En efecte, en el ple que aprovava la subvenció municipal a les obres de Sant Pere es van sentir declaracions aberrants com: “És responsabilitat municipal conservar el patrimoni municipal” o “Això és patrimoni per damunt de tot”. Això fa pensar que, malauradament, hi ha qui confon les idees sobre què significa patrimoni cultural.

El patrimoni és una herència i, alhora, una finestra a les mentalitats del passat. Per tant, el patrimoni ha estat produït necessàriament en el passat, tot i que es fa lloc en el present. El patrimoni arquitectònic és difícil d’entendre sense el seu context, perquè abraça molt més que monuments o edificis singulars, i s’estén a carrers, conjunts d’habitatges o petits detalls. Recuperar uns plànols vells i voler acabar l’obra que havia concebut l’arquitecte aleshores, alçant un campanar a l’església de Sant Pere o col·locant una caputxa postissa al de Santa Maria, són actuacions prou lícites, amb més o menys encert. Però, ara bé, aquests edificis han perviscut molts anys sense “concloure’s” (igual que la façana de la catedral de Tarragona, que tampoc està acabada del tot), sense que això signifiqui que no hagin estat capaços de satisfer les funcions que se’ls demanava. La intimitat d’aquests edificis rau en el fet que porten temps essent viscuts per la gent i formant part del paisatge urbà. Persones de diverses generacions els hem viscut, els hem retingut en la memòria visual i sensual. Això és patrimoni: experiència acumulada. La resta són afegits que, si tenen qualitat, podran engruixir el patrimoni local en el futur. Potser d’aquí cent anys, contemplarem així el nou campanar de Sant Pere: com un patrimoni d’inicis del segle XXI.

Més enllà dels nuclis urbans, els paisatges de les viles i els pobles de les nostres comarques es troben completament antropitzats, intervinguts des de fa segles per la mà de les persones. No resta cap indret verge, sense haver estat treballat abans o, almenys, aprofitat. Les activitats agràries i ramaderes han estat les principals responsables de la conformació dels paisatges tradicionals de la plana del camp tarragoní. És en aquest sentit que l’estudi del paisatge adquireix una dimensió etnològica, pel sol fet d’encabir-hi tasques humanes, a més de la pròpiament naturalista o ambiental. Actualment, a més, s’hi prioritza una altra perspectiva de mesura: la dimensió econòmica. Malauradament, una mala pràctica d’aquesta pot implicar la desaparició definitiva dels valors naturals i etnològics del paisatge rural. Les polítiques de paisatge esdevenen, aleshores, un instrument necessari per al reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge. Impulsades per la Unió Europea, aquestes polítiques s’estan desenvolupant amb més o menys èxit entre els seus països membres, inclòs el nostre.

Mentrestant, diversos pobles d’aquesta comarca han sabut apostar els darrers anys per la preservació de diferents elements culturals dels seus patrimonis paisatgístics locals. És el cas de Mont-roig arran de la recent catalogació de les seves barraques de pedra seca. Aquestes construccions rurals són comunes en diversos indrets de la Mediterrània, com les ben conegudes de Menorca, on constitueixen una veritable senyera del patrimoni de l’illa (i, alhora, un esquer turístic). La construcció d’aquestes cabanes, utilitzades com a magatzems d’eines, rebostos, refugis o tancats per al bestiar, es realitzava tradicionalment amb pedres de diferents mides sense emprar cap material d’unió. Darrerament, un grup d’estudi local n’ha catalogat 107 en bon estat en tot el terme del municipi veí. El gran nombre de cabanes i el seu bon estat de conservació ha motivat l’Ajuntament de Mont-roig a declarar el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Una altra població de l’entorn que ha publicat recentment els resultats de la catalogació d’una part del seu patrimoni local és Vandellòs. La “Guia de les fonts del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant” recull una cinquantena de fonts d’aquest terme tan vast, juntament amb una descripció del context natural on estan situades. En canvi, a Riudoms no ha pogut fructificar la iniciativa popular encapçalada per una plataforma ciutadana i el centre d’estudis local, perquè l’Ajuntament declarés el conjunt de mines d’aigua del terme com a bé cultural. El vot dels partits conservadors municipals va impedir apostar per aquest valor, però és destacable que s’hagués definit aquest interessant projecte que estava avalat, a més, per un grup d’arquitectes.

Tots aquests exemples, prou propers a Cambrils, coincideixen en haver incidit sobre conjunts d’elements etnopaisatgístics, aparentment sense importància ja que no presenten la monumentalitat inherent d’aquells elements més fàcilment identificables com a patrimoni cultural (més aviat arquitectònic). Les iniciatives dels nostres veïns van més enllà d’haver sabut identificar aquells elements definidors del seu rerepaís, sinó que han estat capaços de reflexionar conscientment sobre el paisatge, amb tota la complexitat i la riquesa que representa, i interpretar els diversos elements dins del context adient. En aquest procés, a més, hi han tingut un paper fonamental els veïns, mentre que les institucions han actuat de suport (tret de Riudoms), cosa que demostra la solidesa de la seva identitat col·lectiva.

El recurs dels blogs com a mitjà dinàmic de comunicació via Internet ha estat poc utilitzat per les organitzacions vinculades a la nostra població. Recentment, però, comptem amb el blog que manté la Biblioteca Municipal de Cambrils. Des de fa temps, les biblioteques d’arreu del món treballen per enterrar aquella antiga visió de dipòsits bibliogràfics d’accés restringit i han desplegat tot un ventall variat de recursos al servei de la població per satisfer-ne les necessitats d’informació i coneixement. No en va, avui en dia es concep l’anomenada alfabetització informacional i la formació contínua com a elements que enriqueixen la persona al llarg de tota la vida. Aleshores, el blog de la nostra biblioteca pública esdevé una magnífica finestra de comunicació i dinamització de les activitats que duu a terme: novetats, lectures col·lectives, concursos, club de lectura, jocs infantils, etc. I tantes altres activitats que podrien organitzar si el pressupost els ho permetés. En aquest punt cal referir-se al model de gestió de les biblioteques de l’àrea barcelonina, inserides en una xarxa integrada, centralitzada en un catàleg col·lectiu (model que també han seguit les biblioteques universitàries), sota la coordinació de la Diputació. A la ciutat de Barcelona, on les biblioteques s’agrupen en un consorci, algunes arriben a obrir els diumenges i el conjunt de recursos i serveis que ofereixen és enorme. Malauradament, aquest nivell, que té la seva llavor en el temps de la Mancomunitat i la Segona República, no ha estat assolit encara a l’àrea del Camp de Tarragona.

De tots els serveis que ofereix i pot oferir la Biblioteca Municipal vull incidir en el de la Col·lecció Local. La legislació de molts països recull la necessitat de dissenyar un sistema d’informació local, d’acord amb les directrius de la Unesco, però són pocs els municipis catalans que han definit una política referent a aquest tema, en el qual les biblioteques públiques juguen un paper essencial. El sistema ha d’estar dirigit als ciutadans, però també a l’administració, que sovint es veu mancada d’instruments precisos d’informació municipal (bibliografia, legislació, informes, agendes, guies, etc.), cosa que comporta freqüents errors en les publicacions i, encara pitjor, en la presa de decisions. Els municipis haurien de desenvolupar, doncs, un sistema d’informació local, de forma consorciada per aprofitar l’economia d’escala, i garantir-ne així l’accés dels ciutadans. En aquest sentit, les biblioteques públiques haurien d’assumir el desenvolupament i la coordinació de la Col·lecció Local com un dels seus principals objectius, i per fer-ho, cal aconseguir la col·laboració de diversos agents: ajuntament, centres productors d’informació, biblioteques privades d’entitats, centres d’estudis, ciutadans, etc.

Pel que fa al cas concret de la bibliografia editada sobre Cambrils, ens trobem amb la problemàtica referent a l’esgotament dels tiratges. La major part de les monografies publicades als darrers anys vuitanta i primers noranta, que responien al ressorgiment dels estudis locals arreu, es troben actualment del tot esgotades. Els nous ciutadans interessats no poden accedir a aquests estudis més que a la Biblioteca Municipal, que en té una cura especial d’acord amb el valor d’aquestes publicacions. Potser caldria fer una aposta cultural innovadora amb la reedició d’aquests estudis o, encara millor, la digitalització dels llibres i la possibilitat d’accedir universalment als continguts a través de la xarxa. A més, un portal web podria aglutinar la documentació local de tota mena a l’entera disposició dels ciutadans.

Les urbanitzacions de ponent són una evidència del mal urbanisme practicat a Cambrils durant les últimes dècades dels setanta i els vuitanta. La manca d’un projecte de conjunt ha creat un teixit fet de pedaços (unitats d’actuació, en diuen), molt deslligats entre ells i gens integrats al nucli urbà. Aquesta deixadesa ha afectat, també, la façana marítima de ponent, però, en aquest cas, el resultat té un vessant positiu. En efecte, gràcies a les poques intervencions realitzades al passeig de Ponent, aquest tros de terme encara presentava, fins fa pocs anys, racons relativament verges. No es pot negar, però, que molts trams d’aquest passeig litoral, que va del port a la riera de Riudecanyes, es troben en molt mal estat i necessiten un arranjament urgent. Per aquest motiu, s’ha aprovat un projecte per intervenir-hi definitivament de manera integral. Ara que ja se saben els detalls de l’obra, que ha estat adjudicada pel Ministeri de Medi Ambient a una constructora valenciana, han sorgit diverses veus, de pura iniciativa popular, sol·licitant que no comenci l’obra per poder revisar el projecte. N’hem de parlar.

El passeig marítim de Ponent presenta un encant que fa que moltes persones el preferim al de Llevant. Simplement, es tracta de dos estils diferents. Seria bo, ja que el municipi té la sort de tenir dos passejos, que el de Ponent fos substancialment diferent al de Llevant. Aquest darrer, que va des del port de Cambrils al terme de Salou, fou construït entre 1987 i 1994, i va comportar, alhora, una important operació de regeneració d’aquelles platges, llavors prou malmeses. Es tracta d’un passeig continu, completament pavimentat i d’urbanització uniforme. Mentrestant, en aquella mateixa època, a Gavà (Baix Llobregat) s’executava una important remodelació de la façana marítima amb un projecte totalment diferent al cambrilenc. L’arquitecta barcelonina Imma Jansana hi va dissenyar un passeig marítim “tou”, és a dir, amb un protagonisme mínim del ciment i l’asfalt, però amb un acurat treball paisatgístic, que mirava de preservar al màxim l’ecosistema de la platja i d’enfortir la relació amb el mar. Aquest projecte va merèixer un premi FAD d’arquitectura exterior el 1993.

Aquest hauria de ser, doncs, l’esperit del projecte del passeig marítim de Ponent: un espai no uniforme, adaptat a cada sector i respectuós amb el medi. Un nou espai atractiu, un passeig diferent als altres existents, pensat més aviat per als passejants amants d’ambients menys intervinguts. No es tractaria tant d’urbanitzar i cimentar, com de recuperar i endreçar. Reconstruir, no construir; refer, no desfer. Fins i tot, hi ha qui pensa en no tocar res o, almenys, no gaire cosa. A més, en alguns punts, podria aplicar-se una recuperació de l’espai natural: a les desembocadures dels barrancs, a la cava de l’Ardiaca o a la riera de Riudecanyes. Un canvi de criteris, més ajustat als corrents actuals, i que aportaria el valor de la diferència, aquest intangible tan vulnerable pel qual hauríem d’apostar. Així, no tindríem un passeig igual a tants altres com es troben per la costa peninsular, sinó un espai de bon gust urbanístic i innovador. I alhora, en resultaria un cost i una gestió més econòmics, a banda de satisfer el desig de molts usuaris. Penso que és una aposta possible i que encara som a temps de dur-la a terme amb la voluntat del nostre ajuntament.

Per saber què tracta el darrer estudi de la Beca de Recerca Vila de Cambrils, publicat recentment, només cal llegir-ne el títol: “Elits i control social al Cambrils de la Restauració borbònica (1874-1923)”. Malgrat que algú pugui pensar que és un títol massa llarg i complex, val a dir que és prou explícit i complet. Una vegada més, amb la publicació d’un altre estudi historiogràfic, s’assoleix una nova fita en el coneixement de la història de la nostra població. Aquest cop estem davant d’una recerca ambiciosa, amb resultats importants. El seu autor, Ignasi Martí, historiador i col·laborador habitual d’aquesta revista, ha treballat una època de la història local, la Restauració, al tombant dels segles XIX i XX, del qual ja en sabíem algunes coses gràcies a treballs anteriors. Martí se sent deutor d’aquests primers estudis, tot i que ell s’ha acostat al període interrogant-lo de manera diferent als seus precedents i ha creat un discurs interpretatiu molt personal, sense témer treure’n conclusions novedoses ni llençar hipòtesis arriscades.

En efecte, l’estudi de l’Ignasi Martí defuig anteriors investigacions de caire estructuralista. La metodologia de recerca, que ha implicat moltíssimes hores de feina, és especialment nova en la tradició historiogràfica local perquè ha emprat fonts ignorades fins ara: premsa i entrevistes orals. Totes dues són uns recursos envejables que disposen els estudiosos de la Història Contemporània i, pel que fa a les fonts orals, un valor que la resta d’investigadors hauríem d’explotar amb urgència. Un repàs de la premsa comarcal més important d’aquell moment ha permès fer un seguiment de determinats esdeveniments que apareixien com a marginals o inexistents en altres registres més habituals, com les actes municipals. D’altra banda, el contacte amb una trentena de persones que, d’una manera o altra, han pogut aportar informació sobre les grans famílies d’aquell temps ha estat un esforç molt important alhora que fructífer. Cal pensar que tots aquests entrevistats eren testimonis “diferits”, és a dir, el seu discurs ha estat adquirit gràcies a la transmissió oral dels seus avantpassats. Ens trobem aquí en la ratlla que separa la història de la memòria, un tema que ofereix unes disquisicions fascinants sobre els usos del passat, el qual es recrea en el present gràcies, precisament, a aquesta transmissió de la memòria.

Martí parteix d’un model ben establert sobre les pràctiques dels grans terratinents de la Restauració i identifica una dotzena de famílies que van tenir un pes específic social molt gran a Cambrils. L’estudi va més enllà dels successos per elaborar una caracterització d’aquella elit local, profundament dividida entre liberals i conservadors, que feia tots els possibles per exterioritzar el seu poder. S’hi revela la gran quantitat d’iniciatives dutes a terme per aquells personatges, que han arribat fins als nostres dies. L’estudi obre nous interrogants i podria generar un debat historiogràfic pel que fa a alguns temes polèmics, al meu entendre, com el de la industrialització o la incidència de l’anarquisme, dels quals l’autor gosa donar-ne unes claus interpretatives per primera vegada. És, per tant, una lectura recomanable que convida a la reflexió. Malgrat haver passat molts anys, amb esdeveniments tan sotregadors com la guerra i la dictadura, no podem deixar de preguntar-nos quins fenomens que apareixen al llibre continuen vigents avui. Existeix, també ara, una elit local amb incidència directa sobre les decisions polítiques municipals? Estan prou avaluades les implicacions de les actuacions que s’endeguen? És prou plural el règim municipal? Es poden identificar casos obscurs al límit de la legalitat? Al cap d’uns anys, els nous historiadors ho explicaran, això si ningú els barra el pas.