Aquí hi ha fato

Un senyor regal ens ha fet la família Ortoneda Vernet amb la donació a l’Arxiu Municipal del fons fotogràfic que va produir l’estudi de Josep Ortoneda i Francisca Vernet, actiu a Cambrils entre les dècades de 1950 i 1970. Es tracta d’una col·lecció excepcional, en què es compten vora quinze mil negatius, testimonis permanents d’una època en què el nostre municipi es trobava en plena transformació física. Aquest fons se suma al valuós àlbum fotogràfic de la família Dolsa, datat entre la fi del segle XIX i el començament de la Guerra Civil, que va adquirir el mateix arxiu l’any passat. Aquesta vegada, va ser una compra a una casa d’antiguitats de Vic, que havia posat l’àlbum íntegre (la integritat és un valor important) a subhasta a través d’Internet. Cal afegir, encara, que molts veïns han engruixit durant els darrers temps els fons públics municipals amb documents fotogràfics familiars. El procediment és sovint tan senzill com treure a la llum aquelles fotografies antigues que pensem que poden ser més interessants i portar-les a un arxiu públic perquè en facin una còpia i les descriguin. En conjunt, aquests anys, hem aconseguit de reunir un gruix gens menyspreable de material gràfic de gran valor documental. Per la part que més m’atreu, està clar que els historiadors ens haurem d’acabar d’habituar als documents fotogràfics, a més dels documents textuals amb què acostumem a treballar.

Curiosament, tot plegat s’ha esdevingut mentre el món de la cultura està immers en un intens debat sobre el tractament del patrimoni fotogràfic català, desencadenat, sobretot, per la venda de l’arxiu Centelles a l’Archivo General de la Guerra Civil, de Salamanca, a través d’una tèrbola i polèmica operació. El volum de documents fotogràfics conservats en museus, arxius i col·leccions del país és enorme: es parla de milions de fotografies en alguns centres. Aquest patrimoni, força desconegut encara, sol dividir-se entre el que té un valor principalment artístic, propi dels fotògrafs artistes, i el que es llegeix en clau més aviat documental, propi dels fotoperiodistes. Ara bé, aquesta divisió és bastant simple i, sovint, es fa difícil precisar què és què. Potser les fotografies dels Dolsa no tenen una qualitat artística prou envejable, a més de l’evidència documental que representen? Recentment, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va organitzar una trobada amb representants relacionats amb el món de la fotografia patrimonial per tal de copsar els elements per a una política pública d’actuació coordinada. En general, es considera que la fotografia no ha estat prou ben tractada pel món museístic i institucional del nostre país. Han existit grans fotògrafs i fotoperiodistes (Brangulí, Miserachs, Català Roca, Salvany, Masats, Terré, Badosa, etc.) als quals no s’ha prestat prou atenció.

Si bé és cert que molts centres han actuat sota la consigna de captar fons perquè no es perdessin als encants o a la brossa, els especialistes coincideixen en què s’ha fet poc per estudiar-los i difondre’ls entre la població. En aquest aspecte, les noves tecnologies poden ajudar molt en aquest àmbit, ja que la fotografia és un tipus de document fàcil de reproduir. És per això que els entesos aposten per una connexió en xarxa de tots els arxius fotogràfics de Catalunya, cosa que no només significa digitalitzar, sinó també classificar i descriure. L’inventariat i la descripció són operacions que es poden treballar molt bé des dels arxius locals, que coneixen les persones i els indrets del seu àmbit territorial i poden contactar amb els testimonis de les fotografies per tal de rebre’n col·laboració. Així és com treballa l’Arxiu Municipal de Cambrils, on molts informants ajuden a identificar les fotografies dels darrers fons incorporats, i, en especial, la Montserrat Ortoneda Vernet amb el fons dels seus pares. És un procés lent, però que paga la pena de fer. Com diu el text de presentació de la mostra d’algunes de les fotografies d’aquest fons, és un privilegi de “comptar amb persones que regalen a les generacions següents un testimoni de com és la vida en el seu temps”. Molt agraïts.

Sota el títol d’estudis locals, s’encabeix un conjunt variat de disciplines del coneixement que tenen com a base de treball un territori reduït, sovint d’extensió municipal, a vegades comarcal. Molts investigadors importants han començat la seva carrera afrontant la tesi de llicenciatura o doctorat amb recerques centrades en àrees locals determinades. Els estudis que neixen des de l’àmbit estrictament acadèmic solen tenir, doncs, una acceptació incondicional. Altres vegades, però, la investigació sobre un àmbit local és promocionada des d’entitats, centres d’estudis, ajuntaments i altres institucions, i, encara moltes vegades, neix directament de l’interès i la vocació de particulars moguts per una curiositat intel·lectual. En algunes ocasions, la designació de local té un to marcadament pejoratiu i es relaciona amb una categoria de treballs mediocres, deslligats de les institucions acadèmiques o les iniciatives de grans editorials. En el cas concret dels treballs d’història, una monografia local pot caure en el defecte d’una mera col·lecció d’esdeveniments sense cap rellevància historiogràfica, que només confirma a escala reduïda allò que ja diuen les històries generals. Tanmateix, és enormement gratificant descobrir treballs magnífics que, per manca de recursos o per poca vista, han quedat relegats en publicacions molt difícils de trobar, en formats documentals estranys o que no s’han sabut col·locar dins dels principals dipòsits de recerca del país.

No és motiu d’aquest article, però, discutir sobre l’interès de la historiografia local, un tema sobre el qual ja s’ha debatut molt. Actualment, es pot afirmar que està superada la distinció entre història local i història general, acadèmica, del país o de la capital. El malaguanyat Pere Anguera, un reusenc que va treballar tant l’una com l’altra, deia que l’única divisió admissible era aquella que separava els bons estudis d’aquells que no es podien aprofitar, independentment de l’àmbit d’anàlisi. I de bons estudis, avui en dia, se’n fan per tot arreu. També a Cambrils, malgrat que sempre hem anat una mica endarrerits respecte d’altres ciutats similars en aquest aspecte. El model català d’història local i comarcal ha funcionat, fins ara, a través de l’edició de publicacions periòdiques de caràcter més o menys científic, promogudes des d’entitats culturals, les quals, a més, organitzaven seminaris i cursos i emprenien projectes d’estudi i publicaven monografies. La revista-llibre Camins del Museu d’Història de Cambrils ocupa, en part, aquest buit de publicació científica local. Fa uns mesos, va treure el segon número dedicat monogràficament als mestres d’aixa, a càrrec de l’antropòleg Joan Arca. Altres institucions, especialment l’Ajuntament, han promogut diferents recerques històriques i arqueològiques sobre el nostre municipi.

Ara bé, la recerca –que sempre ha de ser rigorosa i hem de reclamar que sigui així– ha d’anar acompanyada d’activitats de divulgació, formació i difusió entre la ciutadania. Aquí rau el pont entre la marginalitat de la recerca científica especialitzada i l’aprofitament i el gaudi per part dels ciutadans. La Revista Cambrils, per exemple, és un mitjà que aposta decididament per la recerca divulgativa. Altres projectes, en canvi, se centren en el públic infantil, com l’excel·lent llibret dedicat a les festes populars que han preparat recentment en Marcel Blàzquez, l’Ignasi Martí i en Joan Tarés. Dins les disciplines relacionades amb la història, és fàcil trobar recerques que ja es plantegen d’antuvi per ser divulgades directament al públic general. Un cas que ha mobilitzat molts esforços és la investigació sobre l’hospital de sang que va funcionar a Cambrils durant l’última guerra. L’Arxiu Municipal va saber impulsar un projecte ambiciós que aglutinava tècnics, historiadors, testimonis i altres persones. Els productes obtinguts d’aquell treball al llarg d’un parell d’anys foren alguns articles, un llibre, un munt de gravacions de testimonis, una ruta comentada, una exposició, diverses conferències i un ambient de commemoració que es podia ensumar. En aquest cas, la recerca de base i la difusió divulgativa no estaven pas renyides.

En general, la resposta de la població a aquesta mena d’activitats és molt bona. De fet, cal entendre-les més enllà d’activitats culturals d’oci. És a dir, no s’investiga només perquè “fa gràcia”, sinó perquè es construeix coneixement i, a la llarga, acció. La recerca és una activitat bàsica dins les societats contemporànies de qualsevol magnitud. Els historiadors i els divulgadors són considerats autèntics agents socials que generen reflexió sobre la identitat col·lectiva i la natura humana, aporten elements de judici per interpretar el present i informen i denuncien situacions desfavorables. Aquestes són les veritables raons per les quals no hem de desatendre la recerca en l’àmbit local i hem de ser exigents respecte dels mètodes que s’empren i els resultats que se n’obtenen.

Sota el títol d’estudis locals, s’encabeix un conjunt variat de disciplines del coneixement que tenen com a base de treball un territori reduït, sovint d’extensió municipal, a vegades comarcal. Molts investigadors importants han començat la seva carrera afrontant la tesi de llicenciatura o doctorat amb recerques centrades en àrees locals determinades. Els estudis que neixen des de l’àmbit estrictament acadèmic solen tenir, doncs, una acceptació incondicional. Altres vegades, però, la investigació sobre un àmbit local és promocionada des d’entitats, centres d’estudis, ajuntaments i altres institucions, i, encara moltes vegades, neix directament de l’interès i la vocació de particulars moguts per una curiositat intel·lectual. En algunes ocasions, la designació de local té un to marcadament pejoratiu i es relaciona amb una categoria de treballs mediocres, deslligats de les institucions acadèmiques o les iniciatives de grans editorials. En el cas concret dels treballs d’història, una monografia local pot caure en el defecte d’una mera col·lecció d’esdeveniments sense cap rellevància historiogràfica, que només confirma a escala reduïda allò que ja diuen les històries generals. Tanmateix, és enormement gratificant descobrir treballs magnífics que, per manca de recursos o per poca vista, han quedat relegats en publicacions molt difícils de trobar, en formats documentals estranys o que no s’han sabut col·locar dins dels principals dipòsits de recerca del país.

No és motiu d’aquest article, però, discutir sobre l’interès de la historiografia local, un tema sobre el qual ja s’ha debatut molt. Actualment, es pot afirmar que està superada la distinció entre història local i història general, acadèmica, del país o de la capital. El malaguanyat Pere Anguera, un reusenc que va treballar tant l’una com l’altra, deia que l’única divisió admissible era aquella que separava els bons estudis d’aquells que no es podien aprofitar, independentment de l’àmbit d’anàlisi. I de bons estudis, avui en dia, se’n fan per tot arreu. També a Cambrils, malgrat que sempre hem anat una mica endarrerits respecte d’altres ciutats similars en aquest aspecte. El model català d’història local i comarcal ha funcionat, fins ara, a través de l’edició de publicacions periòdiques de caràcter més o menys científic, promogudes des d’entitats culturals, les quals, a més, organitzaven seminaris i cursos i emprenien projectes d’estudi i publicaven monografies. La revista-llibre Camins del Museu d’Història de Cambrils ocupa, en part, aquest buit de publicació científica local. Fa uns mesos, va treure el segon número dedicat monogràficament als mestres d’aixa, a càrrec de l’antropòleg Joan Arca. Altres institucions, especialment l’Ajuntament, han promogut diferents recerques històriques i arqueològiques sobre el nostre municipi.

Ara bé, la recerca –que sempre ha de ser rigorosa i hem de reclamar que sigui així– ha d’anar acompanyada d’activitats de divulgació, formació i difusió entre la ciutadania. Aquí rau el pont entre la marginalitat de la recerca científica especialitzada i l’aprofitament i el gaudi per part dels ciutadans. La Revista Cambrils, per exemple, és un mitjà que aposta decididament per la recerca divulgativa. Altres projectes, en canvi, se centren en el públic infantil, com l’excel·lent llibret dedicat a les festes populars que han preparat recentment en Marcel Blàzquez, l’Ignasi Martí i en Joan Tarés. Dins les disciplines relacionades amb la història, és fàcil trobar recerques que ja es plantegen d’antuvi per ser divulgades directament al públic general. Un cas que ha mobilitzat molts esforços és la investigació sobre l’hospital de sang que va funcionar a Cambrils durant l’última guerra. L’Arxiu Municipal va saber impulsar un projecte ambiciós que aglutinava tècnics, historiadors, testimonis i altres persones. Els productes obtinguts d’aquell treball al llarg d’un parell d’anys foren alguns articles, un llibre, un munt de gravacions de testimonis, una ruta comentada, una exposició, diverses conferències i un ambient de commemoració que es podia ensumar. En aquest cas, la recerca de base i la difusió divulgativa no estaven pas renyides.

En general, la resposta de la població a aquesta mena d’activitats és molt bona. De fet, cal entendre-les més enllà d’activitats culturals d’oci. És a dir, no s’investiga només perquè “fa gràcia”, sinó perquè es construeix coneixement i, a la llarga, acció. La recerca és una activitat bàsica dins les societats contemporànies de qualsevol magnitud. Els historiadors i els divulgadors són considerats autèntics agents socials que generen reflexió sobre la identitat col·lectiva i la natura humana, aporten elements de judici per interpretar el present i informen i denuncien situacions desfavorables. Aquestes són les veritables raons per les quals no hem de desatendre la recerca en l’àmbit local i hem de ser exigents respecte dels mètodes que s’empren i els resultats que se n’obtenen.

Altres vegades, m’he referit aquí a diversos elements de l’entorn rural que conformen, amb ple dret, el nostre patrimoni cultural, com ara els masos fortificats, les mines d’aigua, les barraques de pedra seca o les torres de guaita escampades pel terme. Aquest cop, voldria tractar els camins i posar explícitament de manifest el seu valor històric. En efecte, els camins són, potser, els elements paisatgístics de factura humana més antics que tenim. La xarxa de camins del nostre municipi és força densa i jerarquitzada, per tractar-se d’un territori històric fortament humanitzat. Els camins més importants solen ser antics i tenir un abast comarcal. Semblen tenir l’origen en els límits del cadastre romà (molt ben conservat a la nostra zona) o en l’època de la colonització medieval. Hi destaca el pas d’un potent eix de comunicació nord-sud, tot al llarg de la costa mediterrània peninsular. És probable que aquest camí tingués un origen prehistòric i que, en època romana, s’arrangés per esdevenir la Via Hercúlia o Augusta. Posteriorment, a Cambrils s’ha conegut pel Camí Reial. Es pot afirmar que la Carretera General (la N-340) ressegueix el traçat de l’antiga via almenys a la part de ponent de la vila. De fet, la mateixa ermita de la Mare de Déu del Camí en va prendre el nom per la seva situació vora el camí. A llevant, en canvi, la via resseguia el camí de la Creu fins a la Fontcoberta, indret on s’erigia el desaparegut poble medieval de Sant Joan dels Arcs. Després, prop del Molí de la Torre, una bifurcació portava a Vilafortuny i Salou o bé a Vila-seca (de l’àrab, la vila vora del camí) pel Mas d’en Bosc i fins a Tarragona. La importància d’aquest eix de comunicació està demostrada per la quantitat d’assentaments (vil·les, masos, poblats) que ha generat a banda i banda, alguns d’origen ibèric i romà, altres medievals (presumiblement, com a continuació de poblaments més antics).

S’anomenen captacions els canvis de direcció que, com si es tractessin de línies de força d’imants, generen sobre camins preexistents els nous assentaments de certa importància. El castell de Vilafortuny i les seves ocupacions predecessores han estat bons generadors de camins que s’hi dirigeixen, però també el mas dels Tegells, a l’interior del terme. Des de Cambrils, es pot agafar el vell camí de Riudecanyes, molt estret i pedregós. Sembla que formava part d’una ruta disposada pel rei Jaume I per tal d’unir els castells de la Ribera d’Ebre amb la platja cambrilenca. Actualment, el camí és un ramal que es pot prendre des del vial asfaltat de Mont-roig i puja fins als Tegells. En aquest punt, hi conflueixen radialment diverses vies, cosa que demostra la capacitat de captació d’aquest antic mas fortificat d’època medieval. Entre aquests, destaca el camí que va de Vinyols a Mont-roig, que abans travessava l’actual finca del Parc Samà enmig d’una zona curulla d’hortes. Al segle XIX, en plena embranzida del ferrocarril, uns emprenedors reusencs van projectar d’instal·lar-hi una línia fèrria que resseguís el camí.

Molts d’aquests camins antics encara perduren avui en dia, asfaltats en algunes ocasions o enclotats dins la terra. El mateix camí de Riudecanyes és un camí fondo, solcat pel temps, així com els camins del Mas d’en Bosc i de Montbrió. Aquest darrer partia des del portal major de Cambrils i enfilava cap amunt, més o menys paral·lel a la riera. Tot i que encara s’utilitza i ha estat asfaltat, el seu primer tram ha quedat aïllat i magníficament fossilitzat darrere del camp de futbol, just vora les ruïnes de la Castlania. És tan fondo que sembla una sèquia. Actualment, una de les principals amenaces dels camins és el conjunt d’adaptacions rocambolesques al qual estan obligats per la construcció de grans vies de comunicació, com l’autovia, l’autopista o la nova via fèrria. Com que aquestes infraestructures solen ser paral·leles a la costa, en resulten afectats els camins que menen cap a l’interior (els de Mont-roig, Montbrió, Sant Joan, Vinyols, etc.); un exemple del que dic es pot apreciar bé a l’alçada de la Cooperativa. En canvi, altres camins han quedat fossilitzats dins la trama urbana en forma de carrers, a vegades amb noms oxímorons (és a dir, dos mots junts amb significats que s’exclouen mútuament) com el “carrer  del camí del Corralet”. Hi ha antics camins a Vilafortuny, el Molí d’Avall, el Raval de Gràcia (amb un bon exemple d’integració urbana d’un camí històric, el de Reus) o els barris del Port. I potser també algun camí devia quedar petrificat en la primitiva trama medieval de Cambrils. Com hauríem d’explicar, doncs, l’estrany encaix entre els carrers Major i del Cardenal Vidal i Barraquer?

Ja han passat, sense pena ni glòria, les tan anunciades eleccions municipals, amb uns resultats, en general, similars als obtinguts als comicis catalans del proppassat mes de novembre. Una de les qüestions que més m’interessen del comportament electoral d’unes eleccions municipals és el pes que hi tenen els personalismes locals, és a dir, la trajectòria dels candidats, i fins a quin punt els resultats segueixen tendències compartides per territoris més grans, generalment d’àmbit nacional, en el qual les particularitats locals es dissolen pel bé de la comunitat sencera. Sobre el paper, uns comicis locals se celebren perquè els ciutadans avaluïn les propostes dels diferents partits que s’hi presenten, en funció dels resultats de la legislatura prèvia i pels arguments que exhibeixen. Diuen que els personalismes són importants en poblacions petites, on es vota al candidat, sovint des de la coneixença propera de la persona. A Cambrils, ja fa temps que es confirma un model electoral d’acord amb el de les principals ciutats del país. La mida del municipi ho afavoreix, ja que és fa difícil conèixer tots els candidats i els seus equips humans. Un altre factor important és la gran heterogeneïtat social, que es troba en la base de la dispersió de partits existent. En aquests casos, se sol dir que els ciutadans voten més aviat per sigles i ideologies. En proporció, en una ciutat som pocs els que seguim la crònica diària de la política municipal, que recordem l’evolució de les decisions preses, que coneixem el comportament que han tingut els diferents grups polítics i que ens assabentem d’alguns dels afers desagradables dels partits. Quan arriben uns nous comicis municipals, aquest bagatge de coneixement influeix de manera significativa en la nostra intenció de vot. D’altra banda, existeix un altre tipus d’electorat que vota fidelment a unes sigles per convicció o, simplement, segueix les tendències pròpies generals del país, influït pels mitjans de comunicació generalistes i per l’evolució de la política en àmbits més enllà del local.

Ara bé, les dues tipologies que exposo són idealitzacions teòriques, ja que, a la pràctica, es donen diferents graus de barreja de cadascuna. Existeix algun test per avaluar-ho? Concloc que un votant que es guiés per la tendència general hauria de votar de manera semblant en unes eleccions locals que en unes generals dins d’un mateix cicle electoral. Si així fos, els resultats d’unes eleccions municipals no dependrien tant del mèrit dels candidats, com de les tendències d’àmbit territorial ample. Crec que, enguany, aquesta explicació ingènua seria més o menys vàlida per a alguns dels partits que s’han presentat a Cambrils. Així, ERC, que ja acusava un descens molt fort a les eleccions nacionals del novembre, ara ha confirmat aquesta tendència, més forta que per a ICV. Al cantó oposat de l’espectre ideològic, els resultats del PP, deslliurats de candidatures ideològicament rivals, també haurien estat motivats, més aviat, per una tendència general i per la mobilització de l’electorat tradicionalment espanyolista, que no pas per les actuacions dels seus candidats. En canvi, l’aparició de Solidaritat ha restat vots a ERC: en comptes de valorar una candidatura totalment nova i que, a priori, hauria d’arrossegar nous votants (especialment, aquells més cansats amb els partits tradicionals), els possibles votants han castigat les sigles d’aquest partit, probablement informats per l’evolució que ha tingut als darrers mesos en la política nacional. No ha estat així, en canvi, per a un altre nou partit, aquest de caire independent: el Nou Moviment Ciutadà, creat arran de l’expulsió del PSC del regidor Oliver Klein. Aquest grup ha irromput amb força i, sens dubte, ha tingut alguna cosa a veure amb la caiguda de vots del PSC. Caldrà seguir la seva evolució. D’altra banda, un altre partit local, la PLIC, ha punxat. Va tenir un creixement inicial motivat per una bona campanya electoral i una imatge d’aires nous, i ara minva, entre altres coses, per la manca de referents supralocals. Finalment, tant els resultats del PSC com els de CiU han dibuixat una tendència general, tot i que, també, hi ha tingut molt a veure el lideratge de les executives locals. Recordem que CiU va obtenir el 40 % dels vots a les eleccions catalanes, mentre que ara n’ha assolit, tan sols, el 21 %. Hi ha hagut persones que han votat sigles, altres han volgut premiar la feina de l’antic govern tripartit, mentre que altres han preferit una alternativa vers l’oposició.

Amb tot, el vencedor real d’aquestes eleccions ha estat l’abstenció. Novament, una mica menys de la meitat de la població amb dret a vot no l’ha exercit. I, encara, cal sumar quasi el 6 % de persones que han votat en blanc o nul. És important que els nous responsables del consistori cambrilenc no oblidin que governaran a partir dels vots dipositats per la meitat de la població. I, finalment, encara una altra qüestió a resoldre: on era la suposada gran massa d’emprenyats i indignats? A qui hauran votat els emprenyats catalans, tips dels atacs contra l’autonomia i la identitat pròpia? Els indignats amb les solucions liberals aplicades contra una crisi fruit d’un sistema econòmic ferotge i decebuts amb la feblesa de la nostra democràcia, s’hauran abstingut del vot? Tot apunta que s’esdevindran canvis propers al món, però, de moment, es reprodueix el patró habitual en crisis econòmiques: un gir cap al conservadorisme i el liberalisme. Sigui el que sigui, molta sort al nou govern municipal, així com a l’oposició.

Tot i la forta crisi econòmica que estem passant, pot sobtar que s’estiguin obrint tants museus d’art últimament. Estem, de nou, davant d’una proliferació de fundacions privades destinades a promocionar l’art i la creació d’aquest país. És ben sabut que el patrimoni artístic dels nostres museus no s’ha format pas a partir de grans col·leccions reials i estatals, exposades per al gran públic en majestuosos edificis decimonònics, com a Viena o Madrid, sinó que, aquí, a Barcelona, han estat, generalment, les col·leccions privades que han permès configurar importants museus, potser petits, però amb fons prou significatius, i gràcies, també, al talent de molts artistes locals de renom mundial. Els darrers temps, a Barcelona s’ha remodelat el Museu de la Fundació Francisco Godia, una de les més importants col·leccions privades, amb especial atenció a l’art català de l’edat mitjana així com el dels segles XIX i XX. També destaquen altres museus privats recents, com els de la Fundació Suñol sobre art contemporani del nostre país, la Fundació Alorda-Derksen d’art contemporani internacional o la Fundació Vila Casas, que disposa de cinc espais expositius repartits entre Barcelona, Palafrugell i Torroella. Un altre projecte molt notable i celebrat ha estat l’obertura, l’any passat, del Museu del Modernisme Català, dedicat íntegrament a aquest corrent artístic. Les seves obres provenen de la col·lecció de la família Pinós-Guirao.

Aquesta mena d’iniciatives es financen des del capital privat, a través del mecenatge, tot i que no s’ha d’oblidar que aquests grans col·leccionistes obtenen importants deduccions tributàries i, sovint, accedeixen a subvencions públiques per dur a terme els seus projectes. Lluny d’aquesta fórmula habitual, destaca la iniciativa que ha dut a terme l’inventor Pep Torres amb el tot just inaugurat Museu d’Idees i Invents. Es tracta d’un projecte molt reflexionat i planificat, que ha pagat íntegrament el seu creador, defugint col·laboracions externes i subvencions públiques per tal de fer-lo realitat. Però el museu del prolífic Pep Torres va més enllà de les activitats normals d’exposició, formació i incitació a la reflexió –tres puntals bàsics de qualsevol museu. A més, té vocació de treure profit comercial d’aquest nou format, apte per ser replicat i exportat a altres ciutats del món.

En general, l’oferta museística, sobretot si és prou suggestiva, té una incidència directa en les economies urbanes. El turisme interessat en art, molt nombrós, comença a tenir la capital catalana com un dels seus destins ineludibles. Aquesta embranzida està essent aprofitada pel territori. En efecte, a l’entorn barceloní, a més de les interessants col·leccions dels museus de Sant Cugat i Montserrat, molt visitades, acaben d’obrir dos projectes museístics força prometedors, de caire privat: el Museu d’Art Contemporani de Mataró, impulsat pel publicista Lluís Bassat, i el Museu d’Art Contemporani de Sitges, que ha obert la Fundació Stämpfli a l’antic Mercat del Peix. En un altre ordre, ja que en aquest cas hi incideixen factors polítics, sembla que finalment s’ha assolit un acord definitiu sobre la ubicació del Centre d’Art de Pintura Catalana de la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, a Sant Feliu de Guíxols. I posats a la demarcació de Girona, em remeto a una columna meva anterior en què exposava el lideratge que han pres aquelles comarques respecte dels espais artístics, d’espectacle i de creació, on comença a rodar una incipient economia de la cultura. L’interessat en gaudir de l’art a Catalunya pot optar per la capital, però també per la Costa Brava, on l’oferta es complimenta, per exemple, amb la gastronomia. Al Camp de Tarragona, existeixen bones iniciatives per socialitzar l’art i els museus, i per donar a conèixer els creadors, però queda molt de camí per recórrer si hi volem apostar de debò.

Les properes eleccions municipals es preveuen molt disputades arreu. La proliferació de candidatures i l’augment de la complexitat del panorama polític local indiquen un canvi de tendència en l’espectre ideològic de partits existent fins ara, que s’està formalitzant mitjançant l‘erosió de l’hegemonia dels cinc partits tradicionals (CiU, PSC, ERC, ICV i PP). A Salou, es dóna enguany tot un rècord: hi convergeixen quinze formacions polítiques, una per cada dos mil habitants. Sembla que els personalismes es troben a la base d’algunes de les noves llistes de la capital de la Costa Daurada, que ha presenciat diverses baralles polítiques, joc brut, mocions de censura i escissions al llarg d’aquesta legislatura. De fet, dos exalcaldes han abandonat els seus respectius grups polítics per acabar creant-ne de nous: Esteve Ferran va deixar la FUPS, que ell mateix va fundar, per desavinences amb l’alcalde Granados i, ara, es presenta amb unes altres sigles. I el socialista Antoni Banyeres, s’ha donat de baixa del partit i ha fundat Nueva Sociedad amb els seus seguidors. La situació de Salou pot semblar excepcional, però, el cert és que una bona part dels municipis de la costa tarragonina ha viscut una legislatura tensa, que amaga tot un conjunt d’interessos inconfessables i difícils de destriar. A Torredembarra, va dimitir l’alcalde socialista al cap d’un any de començar la legislatura i, ara, el seu partit ha celebrat unes primàries. L’alcaldia d’Altafulla, amb tres batlles en quatre anys, serà disputada per almenys nou candidats en aquestes eleccions, molts dels quals són de partits independents. La vila de Cunit ens està sorprenent des de les eleccions de 2003, en què es van presentar nou partits, un per a cada vuit-cents habitants: partits independents i partits vinculats a les urbanitzacions, formats amb exmilitants del PP cunitenc, així com l’única representació a Catalunya de l’ultradretà PADE. També Calafell presenta un panorama similar al municipi veí (als passats comicis, s’hi presentaven deu partits, tres dels quals independents).

A Cambrils, on la política local mai no ha estat un terreny gaire estable, es presenten nou alcaldables per ara, més que altres vegades: als partits amb representació a l’Ajuntament, cal sumar tres formacions noves, una d’àmbit nacional (Solidaritat Catalana) i dues independents (el partit veïnal Vilafortuny per Cambrils i el Nou Moviment per Cambrils, creat després d’una crua escissió del PSC local). Tot plegat, no es tracta d’un fenomen nou. En democràcia, el nostre municipi ha vist néixer diverses formacions independents, de caire local, com l’Alternativa Cambrilenca Independent, que va governar amb l’alcalde Josep Pedrell, o dos partits creats per ex-regidors del Partit Popular cambrilenc: Units per Cambrils de Josep Mellau, que va obtenir uns molt pobres resultats electorals, seguit per la PLIC de Xavier Martí, amb una sort diferent, ja que es presenta per tercera vegada consecutiva a les properes eleccions. El fenomen del transfuguisme, molt comú i antic als municipis de la costa tarragonina, també ha ajudat a balancejar les aliances a Cambrils. En canvi, el que sí és nou aquí és la implantació de grups vinculats a partits d’àmbit general, com Ciutadans a les eleccions del 2007 i Solidaritat als propers comicis.

No obstant això, ja fa anys que es parla d’un canvi de tendència. L’analista Xavier Casals, en una entrevista a l’Avui, proposa interpretar la política nacional des de baix, és a dir, des del terreny municipalista, com una mena de laboratori polític. És evident l’aparició de nous temes vector en l’agenda ciutadana, com el conflicte lingüístic (Ciutadans), la independència nacional (Solidaritat Catalana per la Independència), el rebuig a la immigració extracomunitària (Plataforma per Catalunya) i la reacció protestatària (la CORI reusenca), que s’han materialitzat en noves formacions polítiques monotemàtiques, una mena de partits nínxol, com dirien els experts en màrqueting. Si afegim aquestes novetats a la creixent desafecció dels ciutadans, la debilitat dels pactes municipals i els personalismes i els interessos existents dins i fora dels partits, disposem d’un terreny ben adobat per a la creació de nous grups polítics i l’emergència de lideratges locals (els “independents del cabreig”, en paraules de Casals). Ara, cal veure com evoluciona aquest conjunt tan fragmentat: quin serà el grau d’erosió dels partits grans i com aconseguiran implantar-se els nous. També, es planteja la qüestió d’aclarir l’espectre ideològic actual, que ha de permetre conèixer perfectament les propostes i les accions de cada grup. Finalment, el repte real serà aconseguir pactes estables o almenys poc costosos d’assumir en els consistoris municipals. Ara per ara, el debat polític a Cambrils sembla desencisat, però tot apunta cap a uns comicis ben moguts.

El passat diumenge 20 de febrer, el col·lectiu pagès va poder votar els seus representants a les cambres agràries provincials, les organitzacions que actuen com a òrgans interlocutors amb la Generalitat en matèria agrària i ramadera. S’hi presentaven les quatre principals organitzacions professionals agràries o sindicats agraris que hi ha a Catalunya. De nou, la històrica Unió de Pagesos ha estat el sindicat majoritari, amb el 54 % dels vots i 59 representants al conjunt del país, tot i que perd pistonada. En efecte, quatre representants menys que a les eleccions anteriors i deu menys respecte als comicis del 2002. La Unió és un sindicat castigat que, a més, està fora de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG, en sigles castellanes), però que, tanmateix, aguanta fermament. En segon lloc, els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya es mantenen amb els mateixos representants que tenien, mentre que ASAJA és l’únic que guanya vots, fins als 15 representants. Finalment, l’organització més petita continua sent Urapac-UPA, amb només tres representants.

Pel que fa a la participació general, enguany ha estat del 59,5 %, una mica superior als anteriors comicis. En canvi, a Cambrils, amb un cens de 85 pagesos electors, els membres de la mesa electoral, situada al vestíbul de la Casa de la Vila, es van avorrir molt al llarg de la jornada, ja que tan sols hi van votar 21 persones, és a dir, el 25 % del total, una de les participacions més baixes del país (darrerament, la nostra vila sol excel·lir en abstenció). Els minsos resultats cambrilencs no poden deixar d’amagar el desencís existent entre els professionals del sector i reflecteix, de retruc, l’envelliment dels efectius humans, que ja no creuen en el futur, perquè no els cal. Es calcula que menys del quatre per cent dels agricultors en actiu no passen dels 35 anys i la distribució per edats dibuixa una clara piràmide invertida. L’estimulació a l’entrada de jovent en aquesta professió tan digna és una de les principals preocupacions dels sindicats agraris. Un altre tema de debat, tot i que amb força punts en comú, ha estat el dels ajuts que rep el sector, els quals es consideren bàsics per al seu manteniment malgrat que s’advoca per un repartiment més just. No ho veu així, en canvi, la històrica organització de grans propietaris, l’Institut Català de Sant Isidre, adherit al Foment de Treball. Segons aquest, el model de les cambres agràries és un error, perquè barreja propietaris i treballadors (es verifica un augment dels afiliats agraris per compte aliè en detriment dels que hi són per compte propi), a més d’estar en contra de la política de tutela administrativa. Al cap i a la fi, les propostes passen pel mateix punt: millorar la qualitat i afavorir la competitivitat.

Continuant amb les reivindicacions dels pagesos, l’altra gran reclamació del sector és la transparència dels mercats i l’especulació dels preus a causa del domini omnipotent dels distribuïdors majoristes, un tema del qual ja he fet ressò aquí alguna vegada. Una consulta a l’últim butlletí de l’Índex de Preus en Origen i Destí que publica el web de la COAG ens ensenya vergonyosament com, per exemple, la diferència entre el preu de venda i el preu de compra de les pastanagues el passat mes de gener a l’Estat espanyol ha estat el 638 %. Potser paga la pena acabar recordant tres idees clau del paper dels agricultors i els ramaders dins la nostra societat. En primer lloc, són professionals amb un elevat grau d’especialització que tenen tot el dret de viure dignament. Després, cal no oblidar que es tracta dels productors d’aliments en els tots sistemes econòmics coneguts i, per tant, són una baula de la qual no es pot prescindir, la base de la nostra potent indústria agroalimentària i de la tan celebrada cultura gastronòmica emergent. Finalment, els pagesos són els creadors i els mantenidors de l’espai agrari, a mig camí entre allò urbà i allò natural, que conforma bona part del nostre paisatge.

La gent de la costa acostuma d’estar dotada d’un marcat instint de respecte a la mar, en contrast amb la l’aclaparadora sensació de serenor que desprèn durant els mesos d’estiu. La memòria generacional ens ha ensenyat que, a vegades, la mar pot ser traïdora si es desvetllen les forces imponents de la natura. Tot i l’experiència acumulada, cap dels pescadors que van sortir a guanyar-se la vida la matinada del dimarts 31 gener de 1911 devia pensar que l’oratge es giraria totalment en contra seva de forma sobtada i provocaria una tragèdia de morts i desapareguts. Segons declaraven els supervivents, no hi havia cap indici que fes pensar en una llevantada, ja que la mar estava com un plat. El fort temporal va sorprendre les barques –aleshores, quasi totes de vela llatina– que feinejaven al llarg de la costa i va acabar enduent-se 83 víctimes mortals a tot el país, repartides entre les següents matrícules: 29 pescadors de la Barceloneta, 11 de Badalona, 9 de Vilassar de Mar, 8 de Caldetes, 11 de Tarragona i 15 de Cambrils. Aquestes dades són de La Vanguardia, tot i que altres informacions posteriors en discrepen significativament.  A més, la llevantada també va provocar estralls i morts a diferents viles valencianes. El port de Tarragona i el cap de Salou van servir per refugiar aquelles barques que aconseguien arribar-hi, tot i que alguna es va estavellar contra les roques; altres no van poder atracar a terra. Es van viure moltes hores de desconcert entre les poblacions marineres. La Vanguardia del 2 de febrer explicava que famílies de pescadors arribades de Mataró i Vilassar demanaven notícies dels seus parents desapareguts davant les platges barcelonines de Can Tunis. A la capital catalana, el mar va menar diversos cadàvers de pescadors negats, així com barques i fustes, i les autoritats no disposaven de prou dades per avaluar la magnitud de la catàstrofe. En aquesta ciutat, el que en seria alcalde durant la Guerra Civil, Hilari Salvadó, va perdre el pare i quatre germans a causa d’aquest temporal.

En aquella època, el barri mariner de Cambrils acollia prop d’un miler d’habitants. Al quadre llegireu la llista dels pescadors ofegats que havien sortit de Cambrils. Hi havia molts homes joves, dels quals cinc no passaven dels quinze anys, una dada que evidencia les condicions de vida de la mainada marinera d’aquell temps. El diari també informa que diverses víctimes tenien germans que patien paràlisis, una dada que m’ha sorprès amargament. De les cinc barques cambrilenques enfonsades, tan sols una desena de tripulants van salvar-se, un dels quals, en Josep Gener, va resultar ferit de gravetat. Com sol ocórrer en aquesta mena de casos, la població va donar mostres de solidaritat vers les famílies dels damnificats. El marquès Samà, llavors diputat de les Corts espanyoles, va visitar les famílies de les víctimes del temporal el dia 6 i va fer alguna contribució a les més necessitades. Les autoritats de Cambrils i Reus van iniciar una campanya de recol·lecció de donatius i, fins i tot, van enviar dos cambrilencs a Barcelona per recaptar diners, així com també se’n van rebre de Tarragona. Els diners recollits s’havien de repartir entre les famílies afectades de forma proporcional als danys ocasionats per la pèrdua del familiar. D’altra banda, diverses personalitats van denunciar la manca de ports refugi a la costa catalana. Aquesta crida va servir, en alguns casos, per activar projectes de construcció de ports, com el d’Arenys de Mar, les obres del qual van començar bastants anys més tard. Pel que fa a Cambrils, el diputat Julià Nougués, que va visitar la població, va demanar ajuda pels damnificats en una sessió del Congrés i va lamentar que el municipi no disposés de cap far. Uns anys més tard, el 1918, es va redactar el primer projecte del port cambrilenc, considerat inviable per l’alt cost del pressupost.

D’aleshores ençà, s’ha conegut el 1911 com l’any de les desgràcies (l’octubre, la vila encara va patir un greu desbordament de la riera). De fet, ha estat la tragèdia humana més gran haguda a Cambrils a causa d’uns efectes naturals, que en tinguem memòria. Això justifica que enguany, que se’n compleix un segle, calgui recordar-ne les víctimes, així com les condicions de treball i vida d’aquella gent de mar. Diverses ciutats s’han proposat de recordar aquella tragèdia: a Sant Pol faran un acte senzill i íntim a la platja, i a Caldetes, una ofrena floral. A Vilassar, volen batejar una plaça en referència als nàufrags d’aquell temporal, mentre que a Badalona la iniciativa commemorativa s’ha gestat a partir d’una comissió ciutadana creada ad hoc que advoca per erigir una escultura commemorativa. El projecte, però, no sembla que sigui portat a terme a causa de la mala situació de les finances municipals. Per tant, serà a Cambrils on es farà una quantitat més gran d’actes commemoratius, que han de culminar amb la inauguració d’una escultura al·lusiva de l’artista David Callau. Que serveixin aquestes línies per aportar un record d’aquella tragèdia.

Llista de cambrilencs ofegats pel temporal del 31 de gener de 1911 (Font: La Vanguardia, 26 de febrer de 1911).

Joan Alterats Vallverdú (21 anys), Eugeni Borràs Fortuny (13 a.), Joan Casas Pujol (10 a.), Josep Ferraté Fortuny (26 a.), Josep Font Font (28 a.), Francesc Grau Munné (56 a.), Celestino Guinart Font (15 a.), Miquel Paradís Llobet (13 a.), Celestino Pardo Morell (13 a.), Federic Pascual (19 a.), Marià Piqué Folch (19 a.), Esteve Rom Piqué (40 a.), Josep Salvat Bassedas (48 a.), Marià Solé Planells (28 a.) i Josep Vernet Bardí (57 a.).Josep Gener, ferit de gravetat.

Havia estat tradicional que la diada de la Immaculada, el 8 de desembre, fos la festa grossa de Cambrils, i feia tàndem amb el dia següent, en honor al Sagrat Cor, una celebració introduïda arran d’un suposat fet miraculós ocorregut a l’antic convent de Gràcia. De manera progressiva, va prendre més volada la festa de la Mare de Déu del Camí, el 8 de setembre, i, després de molts anys d’ensopiment festiu general, és aquesta la diada que han triat els darrers ajuntaments per promocionar-la i dirigir-hi la part més important del pressupost de festes. La festa d’hivern ha quedat reduïda a uns quants actes que mantenen la deguda solemnitat del dia i competeixen contra el conjunt de possibilitats que ofereix el llarg “pont” al que està associat. L’ofici religiós de la Immaculada, acompanyat de l’actuació de la Coral Verge del Camí, continua, després, amb la cercavila dels elements festius propis (gegants, diables, ball de bastons i banda de música). A aquests actes bàsics i tradicionals, s’han afegit d’altres que donen vistositat i animositat durant aquests dies: els mercats de Nadal, la recent ruta dels tallers d’artistes, l’entrega dels premis de pintura, fotografia i narrativa i, fins i tot, la munió de microactes relacionats amb la Marató de TV3. Tot plegat entronca amb la commemoració del setge de la vila del 1640. Quan el regidor Jordi Savall presentava els actes de la Immaculada d’enguany, s’hi referia com “la festa més recollida i més de casa”. En efecte, sembla que la tendència sigui que el pressupost de festes es reparteixi al llarg de l’any entre una festa d’estiu més dinàmica, del carrer i musical, i una festa d’hivern més cultural, d’ambient prenadalenc.

Enguany, els actes del Setge han estat esplèndids. Per raons insospitades, s’ha fet una commemoració sense escatimar-hi res. La Companyia Traüt i dos grups de recreació històrica han ofert un parell d’espectacles d’escenificació de gran qualitat i didàctica. No s’han oblidat, però, el parlament i l’ofrena de la corona de llorers, que són els elements que, per a mi, doten a aquest acte d’aquell component íntim i de solemnitat commemorativa que li escau (el fred també hi ajuda). La celebració s’ha acompanyat amb la reedició del llibret que va escriure el prolífic Josep Iglésies, fa 43 anys, sobre aquell episodi històric. En conjunt, ha estat una aposta per la recuperació de la memòria d’aquells malaguanyats successos, que celebro per l’encert i el rigor amb què ha estat plantejada. En segon lloc, una altra de les sorpreses ha estat el lliurament d’unes distincions honorífiques que s’ha empescat l’Ajuntament de Cambrils. Josep Salceda i Joan Pedrell han rebut un merescudíssim reconeixement en forma de medalla d’honor, mentre que altres persones i institucions han rebut mencions especials, entre els quals cinc dels fundadors d’aquest mitjà de comunicació que teniu entre les mans. Ara bé, quin és el sentit d’aquesta iniciativa? Tindrà continuïtat?

Ha estat un any de moltes commemoracions: reconeixement als primers immigrants procedents de Don Benito, reconeixement a les dones emprenedores més veteranes, monument a les víctimes dels temporals de 1911. Això és bo, ja que s’aconsegueix que la memòria històrica i el reconeixement social passin dels grans personatges i les gestes més heroiques als ciutadans normals i les activitats quotidianes dutes a terme amb esforç i constància. Però, ¿per què s’han fet tots durant aquest darrer any, precisament quan s’imposa la moderació i la contenció de les despeses? S’ha esperat expressament a l’acabament de la legislatura? ¿És possible, doncs, que aquesta etapa final de govern hagi tingut alguna cosa a veure amb l’allau i l’esplendidesa dels actes que hem comentat? Els avatars de la política acostumen a incidir en l’agenda ciutadana d’actes. Si es presenten canvis a l’horitzó proper, cal fer-se veure, cal estar present, cal moure’s. Els polítics s’han de donar a conèixer i els diferents partits miren d’eixamplar el seu espectre ideològic per abastar més. I és prou curiós comprovar com varia l’escandall de regidors que assisteixen als actes culturals i festius segons qui mana i d’acord amb les expectatives futures. No oblidem, doncs, que commemorar és un acte que ocorre en el present, els agents que hi participen actuen en un marc determinat. Commemorar, en fi, té més de futur que de passat.

El passat 30 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la independència definitiva del poble de la Canonja, segregat del terme municipal de Tarragona. D’aquesta manera, es constituïa aquest nou municipi amb una població de cinc mil habitants i poc més de set quilòmetres quadrats (quatre vegades menys que Cambrils), encaixonat entre les ciutats de Reus, Tarragona i Vila-seca. Ja pocs recorden, però, que la Canonja havia estat un municipi autònom fins l’any 1965, en què fou traspassat a Tarragona per decret. Aquell esdeveniment, que anava lligat amb el desembarcament de la indústria química a la capital del Camp, representa una de les pàgines fosques de la història de les nostres comarques durant l’última dictadura, uns fets, encara ara, poc coneguts. De fet, la història de la Canonja s’inicia durant l’època de la colonització del Camp de Tarragona, però mai no va arribar a ser un poble gaire gran. A mitjan segle XIX, es van fusionar la Canonja i el terme despoblat de Masricart, el castell del qual encara existeix dins de la trama urbana actual, així com també el terme veí de la Boella. En aquell temps, una ordre governativa va liquidar molts termes rònecs per annexionar-los als municipis veïns que disposaven d’una població estable: aquest va ser el cas, també, de Vilafortuny respecte de Cambrils.

Al començament de la darrera dècada dels seixanta, mentre que el municipi de Cambrils començava a créixer urbanísticament en pro del turisme, la ciutat de Tarragona feia els primers passos per atreure el pol d’indústria química més important del sud d’Europa. El consistori tarragoní va projectar la ubicació de la nova indústria més enllà del riu Francolí i va imposar la qualificació de sòl industrial d’una part del territori de la Canonja, aleshores encara un municipi independent, situat a deu quilòmetres del nucli urbà de la capital. Vers el 1962, el governador civil de Tarragona i l’alcalde d’aquesta ciutat, Benigne Dalmau, van instar el batlle de la Canonja, Josep Rion, l’annexió del poble. Sota fortes pressions i un procés irregular, l’ajuntament de la Canonja va accedir-hi. Els mètodes de gestió del sòl imperants durant la dictadura es basaven, sovint, en l’especulació i les operacions poc transparents. Sobre això, ha escrit l’historiador canongí Josep Llop: “Estàvem en ple franquisme, les oligarquies ostentaven un poder gairebé absolut, la societat civil estava dominada […] i el procés industrialitzador va estar envoltat de secretisme i va ser cosa de poques persones”. De fet, l’alcalde Dalmau va ser denunciat pels mateixos regidors de l’ajuntament, que sospitaven que comprava terres a baix preu als pagesos i s’enriquia amb la revenda a preus assequibles a les grans empreses químiques. Per aquests fets, l’alcalde de Tarragona va ser condemnat a set anys de presó per delicte d’apropiació indeguda. En canvi, el governador civil, Rafael Fernández, que estava al corrent de tot, només va ser rellevat del càrrec.

Al mateix temps, les perspectives de treball van generar l’arribada d’un nombrós contingent de mà d’obra immigrant a una ciutat que patia una manca crònica d’habitatge (una de les conseqüències dels intensos bombardejos aeris als que va estar sotmesa durant la Guerra Civil). Va ser en aquells moments quan es van crear els barris de l’extraradi tarragoní, ben lluny del centre de la ciutat, entre els quals Bonavista, dins del terme històric de la Canonja. Però també Sant Salvador, que trepitjava terme dels Pallaresos i de Constantí i que es va solucionar amb un rearranjament dels límits municipals a favor de Tarragona. Totes aquestes operacions van comportar promeses per a la dotació de serveis municipals (pavimentació de carrers, conducció d’aigües, etc.) als barris més desafavorits. Com que això no es complia, els canongins, que no havien perdut els seus signes d’identitat, aquells que els definien com una comunitat local diferenciada, van iniciar els primers passos per retornar a l’autonomia anterior una vegada assolida la democràcia. D’aquesta manera, el 1982, la Canonja es constituïa com una Entitat Local Menor (després, Entitat Municipal Descentralitzada), gràcies al moviment veïnal organitzat. Aquest ens facultava el nomenament d’una junta de veïns encapçalada per un president i se’ls transferia algunes competències municipals.

No seria fins al canvi de segle que s’emprendria de nou el tema de la segregació de la Canonja i, aquesta vegada, es va aconseguir la implicació de Tarragona. Ara bé, el procés ha estat lent a causa de l’incompliment d’un dels preceptes bàsics que exigeix la llei per a la creació d’un nou municipi: la distància mínima entre les zones urbanes dels dos municipis ha de ser, almenys, tres quilòmetres, cosa que la Canonja no compleix respecte del barri de Bonavista, que, tot i trobar-se en terme històric canongí, sempre es va comptar que restaria amb Tarragona. Aleshores, la Generalitat es va comprometre a desencallar el procés amb la redacció d’una llei específica per a la Canonja. Existia el precedent del municipi de Badia del Vallès, creat el 1994, que no complia els requisits de caire econòmic. En canvi, la Canonja no ha de preocupar-se per això, ja que el nou municipi incorpora el 85 % de les indústries del polígon sud de Tarragona (com BASF, Bayer o DOW), que generen uns tres milions d’euros a les arques canongines (representen una mica menys de la meitat del pressupost per càpita cambrilenc). Ben a prop de la Canonja, també Salou va obtenir la independència no fa pas gaires anys i, d’aleshores ençà, ha experimentat un desenvolupament econòmic ascendent, gràcies al sector de la construcció d’habitatges. Com afectarà la crisi econòmica a la gran indústria química? Quin model de desenvolupament seguirà la Canonja? Els donem l’enhorabona i els desitgem tota la prosperitat del món.

L’altre dia vaig coincidir a Madrid en una curiosa manifestació ciclista que col·lapsava el trànsit dels carrers més cèntrics, com el passeig de la Castellana i la Gran Via. Eren les nou del vespre i els conductors, en general, s’ho prenien amb resignació, mentre que els ciclistes, de totes les edats i condicions, cridaven diverses consignes com: “No contamina ni gasta gasolina” o “Pon el culo duro sin gastarte un duro”. A la capital castellana, celebren aquesta bicicletada reivindicativa tots els darrers dijous de cada mes, mentre que altres ciutats del món, tant grans com mitjanes, n’organitzen de semblants altres dies. És qüestió de conèixer-ho amb temps per no trobar-se atrapat a l’embús. Els ciclistes fan ús del fenomen de la massa crítica, consistent en la formació d’un agregat nombrós, un tap d’individus dalt de la bicicleta provinents de diferents punts de la ciutat. El seu lema és: “No bloquegem el tràfic, som el tràfic.” Com que circular en bicicleta no és cap delicte, sempre que se segueixin les normes de circulació, la massa crítica que es crea pren els carrers improvisadament i n’expulsa la resta dels vehicles. El motiu? Reclamar l’ús de la bicicleta com a mitjà especialment apte per a la mobilitat quotidiana dins de les ciutats i capaç de reduir el trànsit contaminant i sorollós propi dels vehicles motoritzats.

A Barcelona, en canvi, l’ús de la bicicleta urbana està molt més estès, fins i tot, molt abans de la implantació del bicing. Existeixen carrils bici que connecten l’Eixample amb Ciutat Vella o la zona universitària de Pedralbes, en els quals és corrent veure estudiants o persones amb vestit d’oficina desplaçant-se sobre dues rodes. No obstant això, diferents associacions denuncien les diverses limitacions que encara existeixen per als ciclistes urbans de la capital catalana, com, entre d’altres, la seguretat o la invasió dels carrils per vianants. Aquests problemes existeixen també a Cambrils. Aquí, a l’inici, es van plantejar uns carrils bicicleta bastant limitats (excessivament estrets i arriscats) al llarg dels passejos marítims. Aquests traçats corresponen, més aviat, a una utilització de la bicicleta durant el temps d’oci (per al passeig, en la línia del turisme familiar que tant s’advoca per al nostre municipi), en comptes de convertir-la en un veritable mitjà de desplaçament. Més endavant, s’ha aprofitat l’obertura i l’arranjament de determinats vials per instal·lar-hi espais per a la circulació de bicicletes, previstos ja en la mateixa fase de disseny urbanístic. En aquests casos, però, s’han creat carrils per a bicicletes amb males connexions amb els barris adjacents i, fins i tot, n’hi ha que es troben en mal estat a causa de les obres que s’hi han practicat. Segons la terminologia específica, a Cambrils hauríem de parlar de voreres bici, és a dir, vies ciclistes assenyalades damunt de la vorera de vianants (normalment, asfaltades de color vermellós), en comptes de situar-les sobre la calçada, protegides dels altres usuaris, cosa que les convertiria en més eficaces per als ciclistes. Desconec la utilització real que fan els ciutadans d’aquests carrils, que connecten Vilafortuny i el Molí de la Torre amb el centre o, fins i tot, l’àrea de la Vila i el Raval de Gràcia amb l’anomenada Zona Direccional (per cert, algun dia posarem un nom normal a aquesta zona?). Voldria pensar que resulten efectives per traslladar-se als instituts de secundària, a la biblioteca i a l’ajuntament, o a l’escola de música (no recomanable, però, als estudiants de violoncel).

La bicicleta és un mitjà econòmic, amb pocs problemes d’aparcament, saludable, ràpida a les ciutats i silenciosa. La nostra topografia és força plana i gens costeruda, mentre que el nostre clima és remarcablement més benèvol que el d’Amsterdam, la ciutat europea paradigma de la mobilitat amb bicicleta. Tot plegat, fa pensar que l’ús de la bicicleta per als desplaçaments quotidians hauria d’atreure, sobretot, determinats col·lectius, com els estudiants. Si realment estem convençuts dels avantatges que comporta aquest vehicle per moure’s dins l’extensa i disseminada àrea urbana cambrilenca, hauríem de treballar per potenciar-ne l’ús a partir de la sensibilització de la ciutadania, sobretot del jovent, però, també, amb la millora de la infraestructura necessària: connexió dels carrils bicicleta, creació de vies amables, millora de la seguretat, combinació amb línies d’autobús, aparcaments o protecció davant dels robatoris.

Encara ara, hi ha qui dubta que la cultura pugui ser un motor econòmic capaç de generar plusvàlues. Però, existeix alguna ciutat del nostre país que hagi apostat per ella? Podríem pensar, per exemple, en Tàrrega i la seva fira de teatre al carrer, que tot just acaba de celebrar la trentena edició aquest mes de setembre. En aquest cas, la ciutat de l’Urgell només aporta un espai estable i la capacitat d’organitzar un “aparador de propostes escèniques professionals”, però el seu territori no destaca pas com a productor d’espectacles escènics o d’activitats artístiques d’altra mena (salvant-hi les excepcions). Ens cal un exemple que signifiqui una aposta àmplia per la cultura en tots els sentits: que s’estengui per tot el territori d’una determinada regió; que abasti totes les fases de la cultura, des de la creació fins a la producció i la comercialització; que aplegui els esforços de totes les institucions, així com de la ciutadania i una part del teixit empresarial, i que tingui vocació d’esdevenir un referent. Aquest cas prou podria ser Girona: un estiu replè de festivals de música de tota mena, escampats arreu de la demarcació; projectes reeixits de museïtzació, com el Museu del Cinema, el Bòlit Centre d’Art Contemporani o l’interessant Museu d’Art de Girona; i la celebració de l’exitós Festival Temporada Alta durant la tardor. Aquest esdeveniment comporta la programació d’espectacles teatrals d’alta qualitat, amb companyies estrangeres i estrenes nacionals. Tot plegat, es complementa amb l’existència de nombrosos espais de creació artística de tota mena, com el Centre d’Arts Escèniques, establert a Salt. D’aquesta manera, no només en surt beneficiat el turisme, sinó que el sector cultural esdevé capaç, tot sol, d’aportar valor afegit a l’economia de la regió. El funcionament de tot aquest variat engranatge cultural es basa en la confluència de la coordinació de les institucions, el treball de les entitats ciutadanes, la confiança de la iniciativa privada i la resposta del públic.

És fàcil caure en la cançó del rondinaire quan ens posem a comparar, massa sovint, l’activitat de les comarques tarragonines amb la del nord del país. Tanmateix, també la ciutat de Lleida ha sabut dotar-se d’equipaments i festivals culturals de primer ordre, mentre que les ciutats de la Catalunya Central, com Vic o Manresa, apareixen sovint en els mitjans de comunicació per algun dels nombrosos esdeveniments culturals que organitzen. En el darrer concert a Cambrils del grup de moda Els Amics de les Arts, per la Festa Major, un dels cantants reconeixia la manca de costum de “baixar” a actuar a les nostres comarques. Cert. Existeix, potser, alguna mena de barrera psicològica? De fet , a casa nostra també s’han endegat iniciatives culturals interessants, tot i que, en general, encara no s’han obtingut resultats palpables. Sovint s’han copiat fórmules que han funcionat en determinats llocs, com festivals de curtmetratges, cicles de jazz i setmanes medievals, però han estat iniciatives que no han acabat d’afermar-se. Alguna cosa els falla: genuïnitat, suport institucional, resposta del públic? Algunes excepcions d’èxits made in Camp de Tarragona, sense ànims de ser exhaustiu, són el Festival de Circ de Reus, la Fira de la Música al Carrer, de Vila-seca, i el Centre d’Arts Escèniques de Reus. Aquest darrer actua com una veritable empresa, ja que completa totes les fases del cicle productiu (creació, comercialització i exhibició), amb voluntat de transcendir els límits estrictament locals. En efecte, aquest centre produeix obres teatrals d’alta qualitat sota la marca CAER CREA i les exhibeix arreu.

En resum, és evident que cal una visió estratègica i, sobretot, de conjunt. Existeixen col·laboracions entre els teatres camptarragonins? Es tenen en compte les produccions de les companyies professionals i amateurs de la zona? Existeixen prou espais per a la creació artística i musical? Els museus treballen en xarxa? Hi ha participació de les empreses? Dues dades serveixen per il·lustrar, per si soles, el panorama existent: en primer lloc, la munió d’iniciatives particulars, de caire sovint alternatiu, que han sorgit a la ciutat de Tarragona, tot i que d’escàs ressò a fora. En segon lloc, el fet sorprenent que, a hores d’ara, la ciutat de Cambrils encara no disposi d’una sala moderna de teatre (això sí, el futur teatre-auditori ja compta amb la contractació del seu primer director d’escena, amb un sou gens menyspreable…)

Els restaurants amb el distintiu “km. 0” (Quilòmetre Zero) són encara molt escassos a Catalunya; tan sols s’hi han apuntat una quinzena. Aquest nou concepte gastronòmic, que va sorgir al nord d’Itàlia, està molt relacionat amb la filosofia slow (lenta), a la qual em vaig referir en un article anterior (vegeu el número de Revista Cambrils del març del 2008), i el seu objectiu principal és la promoció del consum dels productes locals, entesos com aquells que s’han produït a una distància curta, no més de cent quilòmetres, entre el productor i el consumidor. Segons Slow Food, l’associació internacional que gestiona aquests distintius, aquests productes alimentaris han de ser “bons, nets i justos”. És a dir, no només es prioritza la producció local, sinó també aquella que és ecològica (per tant, són contraris als transgènics) i produïda amb criteris sostenibles i justos (respecte a la biodiversitat, al treball, etc.) Allò que m’interessa d’aquesta filosofia és l’impacte que pot tenir en les economies rurals del nostre entorn i, sobretot, en el manteniment de les explotacions pageses petites.

Bona part dels productes frescos del nostre camp es destinen a grans compradors, normalment relacionats amb cadenes d’hipermercats d’abast nacional i amb grups exportadors. Sovint es denuncien els marges exagerats existents entre el preu que paga el consumidor final i allò que rep l’agricultor, moltes vegades per sota del cost de producció. Els preus de compra venen fixats pel poder de negociació de les grans empreses d’alimentació. En contrapartida, alguns pagesos han optat per la venda directa, bé implantant botigues locals o creant comunitats de consumidors, algunes de les quals poden ser autogestionades en una mena de simbiosi entre el productor i el grup de consumidors associats. Evidentment, aquestes fórmules, que es vaticinen com les que han de fer sobreviure el món agrari del futur proper, comporten costos elevats de personal i gestió, que han d’assumir uns professionals dels conreus reconvertits en petits empresaris polivalents. A Cambrils, destaca la iniciativa endegada per Verdcamp Fruits (germans Barrabeig) sota el nom de Disfruta & Verdura, una mena de club de distribució porta a porta de productes frescos cultivats aquí, que ha obtingut recentment el premi per a joves empresaris a la millor iniciativa empresarial del 2009.

La reducció de la distància entre l’origen i el consum dels productes i l’acostament entre les dues figures (pagès i consumidor), que poden arribar a tractar-se directament, redunda en la qualitat creixent del producte. Hi té molt a veure el temps que transcorre entre la collita i la compra pel consumidor final, que acostuma a ser llarg en el sistema d’intermediaris, però que es redueix considerablement en la compra directa. En general, doncs, en un sistema de “quilòmetre zero” els productes potser no són seleccionats tant per les seves qualitats visuals, però, en canvi, guanyen molt en sabor i altres propietats organolèptiques. Aquest aspecte és el que ha interessat sempre als restaurants que s’han preocupat per la qualitat dels ingredients. Estic segur que molts dels nostres establiments de restauració compleixen els criteris que marca Slow Food o, almenys, practiquen la tria i l’adquisició de productes agraris de proximitat i temporada. La qualitat de la restauració cambrilenca és, sens dubte, un reflex del bon treball que es fa a la terra i el mar. És imprescindible, doncs, que totes dues “indústries”, la pagesia i la restauració, dialoguin constantment i es recolzin l’una amb l’altra. Fóra bo informar-ne als clients, per tal que puguem actuar conseqüentment en defensa de la producció local.

Una de les finalitats primordials de l’arquitectura és l’aixopluc de la gent per protegir-la del medi exterior, tant de les inclemències i les amenaces del món natural, com de l’atac d’altres persones. L’arquitectura reconeix la fragilitat de la condició humana, que genera inseguretat i pors. Convindrem, doncs, que la por és un dels elements que han intervingut històricament de forma directa en el disseny arquitectònic i urbanístic. El motiu d’aquest article és assenyalar la importància creixent que està adquirint la por en la configuració del nostre territori. De fet, les antigues muralles medievals i les portasses que es tancaven quan queia la nit respondrien, en part, a aquesta necessitat de protecció respecte a persones alienes que s’acostessin a atacar, robar o contagiar la població amb malalties infeccioses o amb idees ortodoxes. Posteriorment, els edificis han anat incorporant elements físics de separació de l’exterior, com reixes i parets, que també trobem en patis i horts urbans, així com han incorporat barreres humanes, com els bidells de les velles porteries o els actuals agents de seguretat privada. També la tecnologia ha estat col·locada a disposició de la protecció d’edificis: els portals de les cases que fins fa poc estaven oberts, ara es tanquen amb balda i clau i queden sota el control dels videoporters automàtics i, si s’escau, d’un sistema centralitzat d’alarma. A poc a poc, la incorporació de la por en el disseny arquitectònic ha anat creant espais urbans a mig camí entre el públic i el privat. Murs i reixes obertes en determinades hores del dia (per exemple, als parcs urbans) per limitar-ne els accessos fragmenten i aïllen l’espai urbà, mentre que les polèmiques càmeres de vigilància en carrerons i placetes vetllen per la seguretat ciutadana.

A casa nostra, l’arquitectura i l’urbanisme de la por és ben visible als espais rurals, segurament per l’impacte dels furts i els robatoris en els masos i els camps de cultiu. En conseqüència, els propietaris fortifiquen les cases de camp i limiten les parcel·les amb tanques d’obra i filferro (no ho confongueu amb els murets de pedra seca!) . L’ús dels espais oberts queda constret a la circulació pels camins i als espais oberts abandonats o de titularitat pública. Entre el camp i la ciutat proliferen un dels paradigmes de l’arquitectura de la por. Es tracta dels barris residencials tancats sota la tutela de vigilants privats. Són les gated communities, tan nombroses en alguns estats llatinoamericans, però també en ciutats europees com Madrid. A casa nostra, en podem trobar en algunes urbanitzacions, com a Bonmont Terres Noves, al costat del camp de golf de Mont-roig. Solen trobar-se en espais d’interès ambiental, sigui natural o expressament recreat, i estan destinades a les elits econòmiques. Són, per tant, espais de diferenciació social i amb un mínim grau d’integració amb la comunitat del seu entorn immediat. Alguns autors creuen que aquesta arquitectura de la por està promoguda deliberadament i calculadament pels grups d’inversió immobiliària, que utilitzen les idees d’inseguretat i exclusivitat a través de la lògica del consum.

Ens trobem, per tant, davant de dos fenòmens creixents al nostre territori: la fortificació d’edificis i el tancament de finques i patis, d’una banda, i la recreació d’espais confinats d’exclusivitat social, segregats i separats dels nuclis urbans tradicionals, de l’altra. Tots ells utilitzen elements dissuasius que conviden a evitar traspassar-los, i a predir i reconduir els trajectes i els moviments de les persones. A penes estan contemplats per les normatives d’edificació ni pels planejaments urbanístics. No obstant això, ens protegeixen de la inseguretat i les amenaces humanes, però ens constrenyen la llibertat i l’esperit.

No sé si mai s’havia vist tanta ostentació de banderes a Cambrils com les darreres setmanes. El fet que el Barça guanyés la lliga espanyola de futbol ha anat acompanyat d’una explosió d’alegria ciutadana que s’ha manifestat, sobretot, amb la penjada de banderes i altres símbols del barcelonisme futbolístic als balcons, terrats i altres indrets. Penso que es tracta d’un revulsiu efímer a l’època de crisi incisiva que estem travessant, no només econòmica, sinó, a més, política, identitària i, fins i tot, ideològica. Les senyeres catalanes, tant la quadribarrada oficial com l’estelada, també han onejat en abundància en aquests dies de Barça. També durant la diada de Sant Jordi, en què la senyera catalana esdevé un símbol inequívoc de festa ciutadana, potser ja no tan reivindicatiu com succeïa als anys setanta en què era un símbol de protesta. A més, per Sant Joan, la festa que comparteixen les tres regions històriques de cultura catalana, la gran senyera municipal ha estat penjada al balcó de la Casa de la Vila, una iniciativa força recent, tot i que no seguida per la resta de la població.

Encara més, aquests dies la nostra localitat s’ha vist invaïda de banderes de diversos països en motiu del torneig mundial de futbol que se celebra a Sud-Àfrica. Hem vist banderes espanyoles, argentines i brasileres, que corresponen sens dubte a tres països en què el futbol té un seguiment molt important. En canvi, no n’hem vist cap del Marroc, la comunitat estrangera més nombrosa aquí (cal considerar el component d’origen amazic, que tindria presumptament poca tirada per la bandera marroquina). Tampoc d’altres nacions prou presents entre nosaltres. ¿Es tractaria d’un comportament similar al d’aquells catalans mesurats (comedidos) que eviten penjar la senyera durant certes diades festives per no molestar alguns veïns massa sensibles? ¿O, simplement, són persones poc interessades pel futbol o, si més no, renitents a l’ostentació de símbols nacionals? Tot plegat, deu tenir alguna cosa a veure amb el simbolisme inherent de les banderes. En efecte, aquests trossos de tela pintats no són altra cosa que símbols d’identitat que van començar a adquirir rellevància social a partir del segle XIX, l’època de l’expansió territorial dels grans estats militars europeus, i, després, amb la independència dels països colonials i la segregació dels creats ad hoc. Ara bé, cada comunitat té una relació diferent amb la seva bandera oficial, la qual representa significats distints i desperta emocions més o menys intenses. A França, la bandera és un símbol històric i representa un sistema polític àmpliament estès, bastió dels principis de llibertat i igualtat. Aquests conceptes també estan molt assumits als Estats Units, on la “barres i estrelles” és universalment sentida i omnipresent: l’honoren i en castiguen els actes d’ultratge (flag desecration, en diuen). En canvi, la bandera alemanya s’exhibeix amb discreció, com passa també amb la belga i la russa. En general, l’ús de la bandera es reparteix entre l’obligació institucional i el patrotisme militar, segons unes normes que en regulen l’ús, i l’espontaneïtat ciutadana, que se l’apropia en manifestacions de reafirmació o reivindicació.

Però les relacions emocionals amb les banderes poden canviar ràpidament amb el temps. Les crisis d’identitat (com a la Unió Europea), la violència dels conflictes interculturals (com l’11-S de Nova York) o les polítiques de reafirmació nacionalista (serien els casos de Rússia o Espanya) colpegen les emocions col·lectives dels ciutadans i generen noves relacions afectives amb les banderes i altres símbols. Actualment, per exemple, l’euroescepticisme provoca que la hissada de la bandera europea durant el Dia d’Europa (el 9 de maig) passi de forma desapercebuda, encara que el nostre alcalde hi dediqui un moment de la seva agenda. De moment, però, la lluita simbòlica de les banderes no ha arribat a l’àmbit estrictament local, però cada vegada són més nombrosos els domassos cambrilencs (d’un blau Pantone núm. 72 amb l’escut al mig) durant les festes majors, mentre que al territori fronterer amb Vinyols i els Arcs es comença a veure alguna bandera apaïsada i tricolor, corresponent a aquesta localitat (vegeu-la, per exemple, a la porta del local municipal del barri del Molí d’Avall). Mentrestant, aquest estiu onejaran quatre banderes blaves a les platges cambrilenques. I que durin!

Mesos enrere parlàvem del Catàleg de Paisatge del Camp de Tarragona com un instrument de suport per a la gestió del territori. Avui es fa avinent referir-se al nou Pla Director Urbanístic (PDU) de l’àmbit central del Camp de Tarragona, que aplega 22 municipis, entre els quals Cambrils. Aquest mes de maig s’ha obert el període d’informació pública del Pla, després que la Comissió territorial d’Urbanisme de Tarragona en fes l’aprovació inicial. Potser no estem gaire acostumats a reflexionar sobre el nostre territori des d’una perspectiva supramunicipal, ja que durant molt de temps els ajuntaments han estat els principals protagonistes del desenvolupament urbanístic, els mateixos que trucaven als despatxos governamentals de Madrid i Barcelona per resoldre els pendents relacionats amb les grans infraestructures (carreteres, trens o aeroport). Les eternes disputes entre Reus i Tarragona per al lideratge del Camp no han ajudat pas a desencallar els retards en els projectes, mentre que les ciutats litorals creixien per sobre de les seves possibilitats de gestió municipal. La pràctica científica de la gestió del territori recomana maduresa i reflexió per abordar els grans temes estratègics des d’una òptica més enllà de l’estrictament local. El nou PDU recorda, amb paraules una mica pomposes, que l’àrea central del Camp de Tarragona és “la segona gran conurbació de Catalunya” amb quasi 400 mil habitants i justifica la seva elaboració per concretar amb un detall més proper les línies establertes prèviament en el Pla territorial per tal de canalitzar el potencial econòmic que es preveu per a la nostra demarcació.

El PDU proposa la protecció dels espais oberts existents actualment, entesa no només per l’interès ambiental que concentren, sinó també per assegurar l’equilibri dels nuclis urbans. Aquest concepte em sembla molt important, tot i que el Pla expulsa malauradament aquests espais oberts fora del dens triangle format per Cambrils, Reus i Tarragona. Dins d’aquests espais oberts, però, es contempla l’extensa plana agrícola de Cambrils i Vinyols, així com es creen parcs fluvials i corredors verds al voltant de Tarragona. Aleshores, el desenvolupament urbanístic es concretaria en els espais empresonats enmig dels eixos viaris d’una banda, i en la renovació del teixit urbà existent, de l’altra. D’aquesta manera s’aconseguiria respectar les àrees d’interès natural i agrícola. Tanmateix, el primer mètode generarà els habituals moviments especulatius de compravenda de terres al costat de les vies existents i projectades, com ha succeït sempre, mentre que cal recordar que l’ajuntament de Cambrils va intentar aplicar el segon mètode, el de la renovació urbana, a la zona de Cambrils Badia en la primera versió del POUM i l’intent va acabar com la comèdia de Falset. Al mateix temps, es promou la barreja d’usos en els nuclis urbanitzats, especialment en els més estrictament residencials, on el Pla suggereix “usos diversos de comerç i terciari en les àrees encara per consolidar, el mateix que equipaments i espais públics.”

Ara bé, l’interès del PDU rau en l’anàlisi de les infraestructures de comunicació, ja que ha estat capaç d’identificar els principals projectes que hauran de tenir un impacte decisiu en la potenciació del territori. Entre aquests figuren l’estació central ferroviària intermodal al sud de l’aeroport, una xarxa de trens de rodalies, el by-pass per fer arribar l’alta velocitat ferroviària a la capital, la connexió amb tramvia entre les dues capitals i la costa, la construcció del Corredor del Mediterrani des de Cambrils fins a Perafort, el reforçament logístic del port de Tarragona i l’estació de mercaderies de Constantí. Pel que fa a Cambrils, ens interessa l’arranjament de la carretera de Reus, el tercer carril de l’autopista i la introducció del tramvia. L’anomenat Tram-Camp aprofitaria l’antiga via fèrria entre Cambrils i Salou, i ens uniria amb Vila-seca, però no pas amb Reus (en una segona fase es contemplaria l’enllaç amb Tarragona i l’Estació Central del Camp). Amb aquesta intervenció, el nostre municipi quedaria servit “com a polaritat subcomarcal indiscutible que és”, segons diu el Pla, A més, la desafectació del traçat de l’actual via fèrria comportaria una oportunitat única per crear allò que s’ha anomenat l’eix cívic Cambrils-Salou, vertebrador dels teixits urbans mitjançant el transport públic (tramvia i autobusos), en el qual se succeirien els usos residencials, terciaris i d’equipaments, tot deixant la seva concreció en mans dels plans de millora urbana que hauran de redactar els ajuntaments. Sembla que el PDU ha estat conscient dels problemes de mobilitat del nostre municipi i les mancances del nostre sistema de transport públic. Evidentment, la segona conurbació de Catalunya haurà d’estar ben servida en aquest aspecte, que alhora haurà de funcionar de forma eficient. En general, doncs, el PDU aposta per al desenvolupament econòmic de la regió mitjançant la dotació de xarxes de mobilitat suficients que connectin port, aeroport, estació central i pols logístics i industrials, a expenses del trinxament del territori. Mentre que pel que fa a Cambrils i Salou, el Pla planteja l’escenari de ciutats de residència permanent, bo i “superant els problemes derivats de l’actual funcionalment estacional”.

Un dels elements més característics del patrimoni arquitectònic i històric de Cambrils és el conjunt de torres de guaita. Sota aquest nom s’apleguen diferents construccions de tipologia similar, però d’orígens diferents i, fins i tot, amb funcions lleugerament distintes. En general, es tracta d’edificacions amb un caràcter originalment militar. Un dels exemples més complets és la torre del Port, protagonista destacada de les estampes més conegudes del litoral cambrilenc. Aquesta torre s’hauria erigit a finals del segle XVI (i probablement reconstruïda un segle més tard) per vigilar la costa dels moviments de naus enemigues, tant en temps de guerra com en temporada d’atacs pirates, tan freqüents en aquests paratges. Al segle XVIII, hi ha constància que l’ajuntament mantenia una persona, que habitava la torre, per fer les guaites, i es disposava també de l’ajut d’un o dos canons per a la defensa. Al mateix temps, la torre complia la funció de control del moviment de barques i llaguts al port de Cambrils, així com la vigilància del contraban, habitual a la nostra costa. Encara més, la capacitat interior de la torre permetia acollir temporalment aquelles persones que, davant d’un atac, es veien obligades a refugiar-s’hi. Aquesta darrera funció hauria estat, especialment, la de les torres de guaita que trobem en diversos masos antics escampats arreu del terme. Les famílies que hi vivien prou en podien fer ús en temps d’inseguretat i bandolerisme. Cal considerar que es tractava de masos aïllats dels nuclis urbans, que no disposaven d’altre mesura de protecció que la seva fortificació expressa. Aquestes torres adossades són, en general, de molt bona factura. Van proliferar entre la baixa edat mitjana i l’alta edat moderna. En tenim exemples repartits arreu, al mas dels Tegells, el mas de Vilagrassa i el mas del Pi, o dins del poble, com les torres del Casiano i de l’Hort del Llimó. Però, sens dubte, l’exemple més exquisit d’aquest tipus arquitectònic és la torre de l’ermita de la Mare de Déu del Camí, datada al segle XIV. Algunes d’aquestes torres apareixen actualment isolades (com la del Mas del Bisbe), tot i que existeixen evidències de construccions annexes, avui desaparegudes. També es donen altres casos interessants, en què al costat de la torre i el mas hi ha un petit pati emmurallat. Són els casos del mas d’en Blai, que compta amb una torre alta i esvelta, i el mas d’en Folc, tots dos a la partida de les Planes. Evidentment, moltes torres de guaita no han arribat fins als nostres dies, com les de la fortificació de la Castlania, recentment excavada per un equip d’arqueòlegs que hi han documentat el basament d’una torre. En altres casos, la toponímia ha fossilitzat l’existència d’aquest tipus de construccions, com el molí de la Torre, que tan important fou per al poble i del qual en quedaven restes fins que se’n va fer taula rasa en urbanitzar la zona. Amb la introducció dels mètodes bèl·lics moderns, les torres de guaita van perdre la seva funció defensiva i es van reconvertir en habitatges (el cas de la torre del Port) o, simplement, foren abandonades.

Unes quantes d’aquestes construccions, però, han estat arranjades de manera molt correcta i algunes s’han reutilitzat per a equipaments museístics. Cal recordar la labor del Centre d’Estudis Cambrilencs en la restauració de les torres de l’Ermita i del Mas del Bisbe. Recentment, l’Ajuntament de Cambrils ha adquirit les torres de l’Hort del Llimó i de l’Esquirol (aquesta no correspon pròpiament a una torre de guaita, sinó a una estació de telègraf òptic), tal com ja havia adquirit la del Port. Altres torres, especialment aquelles que es troben en finques privades abandonades, corren el risc d’enrunar-se per sempre, tot i que, en principi, estan protegides per llei. Cal ser conscients de la importància d’aquest conjunt tan extens de torres de guaita escampades pel municipi, que constitueix un ric patrimoni local, malgrat ser poc conegut per la major part de la població, alhora que poc analitzat pels estudiosos. En aquest sentit rau la meva crida a estudiar-lo, preservar-lo, reutilitzar-lo i donar-lo a conèixer. Per exemple, aquestes torres encara poden complir la funció de guaita des del punt de vista de l’oci, de manera similar a com fou concebuda la torre del Parc Samà, un mirador del nostre paisatge. Així, el Catàleg de Paisatge del Camp de Tarragona identifica la torre de l’Ermita com una talaia excepcional de la plana litoral. L’actualització de les funcions de guaita d’aquestes torres, reconvertint-les en miradors, és una manera de connectar el litoral intensament urbanitzat amb la plana agrícola del municipi, el teixit urbà amb el parcel·lari rural, enllà fins on arribi la vista.

La feina que està realitzant aquests dies la plataforma ciutadana constituïda amb la finalitat d’organitzar la consulta popular sobre la independència de Catalunya el proper 25 d’abril a Cambrils està desmentint un tòpic molt comú entre nosaltres, referent a la poca capacitat de mobilització de la societat cambrilenca. Els tòpics, de la mateixa manera que les llegendes, solen ser majoritàriament falsos, però sempre tenen un component vertader al seu fons. Un grup de ciutadans, en general, força joves (la qual cosa també desmenteix aquell famós tòpic sobre la passivitat de la joventut actual), no vol perdre l’oportunitat de tornar a posar sobre la palestra una de les vies possibles de solucionar l’etern encaix nacional català. Es tracta d’una iniciativa ciutadana transversal, que intenta mantenir al marge les pretensions interessades dels partits polítics (aquestes, de cara a prendre posicions per al proper cicle electoral). Hi preval el rigor, l’afirmació de la democràcia i la maduresa d’una societat plural que proposa solucions a l’incert inici d’aquesta centúria. Certament, les consultes dutes a terme fins a la data no han comportat uns índexs cofois de participació, que, d’altra banda, són similars als d’alguns darrers comicis electorals. Un dels principals motius d’aquest fet és la percepció que té la ciutadania respecte a la poca utilitat que representarien aquests actes (una bona part de l’argumentari contrari ha atacat per aquest punt feble). Penso, no obstant això, que la principal conquesta d’aquest moviment, iniciat a Arenys de Munt el passat mes de setembre, és l’actualització d’un debat, el del conflicte irresolt entre dues realitats nacionals, i la seva divulgació al conjunt de la societat catalana. Malauradament, els prejudicis i la instal·lació en la ignorància més còmoda d’una part important de la població creen una simplificació excessiva del problema, que defensa la immobilitat o, encara pitjor, l’anul·lació de qualsevol reivindicació. La negació del conflicte (l’existència real del qual defenso) és una de les perversions més grans en què es pot incórrer contra la memòria del país. Sortosament, una altra part de la ciutadania és conscient de la responsabilitat social que representa i, amb maduresa, afronta el debat amb esperit de superació. D’altra banda, el plantejament de la consulta sobre l’opció secessionista no ha de fer oblidar (i em temo que, a vegades, és així) que l’opció contrària no és pas un bloc únic. Entre la posició secessionista i l’alternativa anul·lacionista existeixen multitud d’opcions, algunes de les quals advoquen per la solució sincera del conflicte, com ara el federalisme uninacional, el federalisme plurinacional i el confederalisme (en aquesta postura, s’hi trobarien prou còmodes molts sobiranistes). En canvi, altres posicions són més aviat immobilistes (l’autonomisme) o, fins i tot, reaccionàries i involutives (el regionalisme i la potenciació del centralisme estatal, és a dir, castellà). El professor Ferran Requejo, de la Universitat Pompeu Fabra, pensa que la incapacitat d’assolir una cultura federal i plurinacional dels dos partits majoritaris espanyols fa que les posicions independentistes catalanes “siguin cada vegada més racionals i més raonables”, en paraules seves. És important, doncs, no caure en la perplexitat davant aquest moviment i fer un esforç per entendre els fonaments que el legitimen. En aquest sentit, s’ha de considerar ben exemplar i valenta la decisió de tots els partits polítics representats en l’ajuntament de Riudoms a implicar-se en la consulta que també es realitzarà en aquesta localitat. Tota una lliçó per al poc compromès consistori cambrilenc.

El 12 de desembre de 1210, l’arquebisbe Ramon de Rocabertí feia donació del lloc de Vinyols a Pere de Clariana perquè hi erigís un poble sota la jurisdicció de l’església tarragonina. Aquesta informació ens és coneguda gràcies a l’obra del canonge Josep Blanch (1620-1672), que devia poder consultar la documentació original que actualment no s’ha conservat sobre la fundació del poble. En aquell moment, feia més de cinquanta anys que els comtats catalans havien completat l’ocupació de les regions meridionals del Principat. Una multitud de colons s’establiren sobre el territori (no sembla que hi romanguessin gaires autòctons) en operacions de poblament dirigides per cavallers, militars ennoblits, sota el patrocini del rei i l’Església. Cambrils, Vilafortuny i els Arcs foren nuclis primerencs a banda i banda del vell camí ral que menava cap a Tarragona i Tortosa. Era una època de creixement econòmic, en què es rompen terres per estendre els conreus, d’acord amb pactes i establiments entre individus i famílies de les diferents capes de la societat. Una de les primeres qüestions que ens plantegem sobre la fundació del poble de Vinyols és per què es va triar aquella ubicació. En un article recent, l’historiador vinyolenc Laureà Pagarolas s’inclina per l’ocupació d’un antic assentament, potser els vestigis d’un establiment d’època romana. Malgrat el risc d’associar estructures medievals amb antics centres d’època antiga pel gran lapse de temps transcorregut entre tots dos períodes (uns vuit-cents anys en aquest cas) i pel fet que no existeixen dades sobre poblaments entre aquests dos moments, el cert és que el nou establiment no es devia alçar sobre el no-res i és versemblant pensar que existiria alguna estructura prèvia que organitzaria el territori.

A l’inici, el poble de Vinyols es desenvolupà, com tots, entorn d’un petit castell i l’any 1246 es començà a edificar l’església, dependent de Sant Joan dels Arcs. Finalment, el nucli dels Arcs va entrar en una severa decadència, que el portaria al seu total abandonament. Ha calgut esperar fins aquest darrer estiu per desenterrar els fonaments colgats d’una part de l’antic llogarret, situat a la partida de la Fontcoberta, on diversos indicis ja ho indicaven. El descobriment de les restes dels Arcs ha causat admiració entre els vinyolencs (i en mi mateix, pel vincle que m’hi uneix), justament en un moment en què es preparaven els actes de commemoració del vuitè centenari de la fundació de Vinyols. La població vinyolenca se sent orgullosa de la seva modesta història i la troballa de les restes dels Arcs al capdavall del seu terme ha permès evidenciar de forma tangible i física el referent històric fundacional que tots els pobles desitgen. De fet, antigament el municipi de Vinyols i els Arcs arribava fins al mar, però en algun moment del segle XIX es dugué a terme una permuta amb Cambrils, en què aquest municipi s’annexionava una estreta franja costera que li servia de corredor de comunicació amb Vilafortuny, antic terme rònec integrat a Cambrils a mitjan d’aquella centúria. Anys després, aquesta operació ha estat maleïda per alguns vinyolencs, que hi han vist una pèrdua de l’oportunitat de participar en el negoci immobiliari associat al turisme, almenys durant aquella primera fase a finals del franquisme.

Vinyols és un poble molt relacionat amb Cambrils, potser el que més, però són molts els cambrilencs que el desconeixen. De fet, els dos nuclis urbans actuals del municipi són dues realitats força diferents. Amunt, el poble de Vinyols presenta una configuració i un paisatge típics del Camp de Tarragona. No recordo qui era (potser l’etnòleg Violant i Simorra) que es va referir a Vinyols com una localitat de pagesos benestants i treballadors. Sens dubte, la pagesia hi ha estat majoritària fins anys recents, però l’actual crisi del món agrari haurà donat el cop de mort definitiu a aquest sector. Ara bé, l’explosió urbanística que ha sofert el poble els darrers anys (efectuada, això sí, amb uns criteris de major qualitat urbana que en altres indrets, sense estar exclosa, però, de crítiques) ha atret nous habitants, a canvi de convertir-se en un poble dormitori de Reus i les localitats costeres. En canvi, el nucli puixant del Molí d’Avall s’ha desenvolupat totalment integrat en la trama urbana de Cambrils, amb una composició social força diferent al nucli matriu (només cal comparar els resultats electorals per verificar-ho) i un percentatge de població estacional molt elevat. Són, per tant, dues realitats que transiten per camins diferents, dins del marc del mateix terme municipal: mentre una celebra enguany els seus vuit-cents anys d’existència ininterrompuda, l’altra no deu passar dels vint-i-pocs anys.

Per molts anys, veïns!

Els darrers cent anys s’han escrit moltes ratlles sobre la divisió territorial de Catalunya. L’heterogeneïtat del territori català, amb un poblament distribuït en planes, valls i franges marítimes i fluvials, ha motivat molts intents de classificació i ordenació racional.  No és pas, doncs, una qüestió baldera, ja que existeix un interès pràctic evident: com s’ha de dividir el territori per desplegar de mode més eficient l’administració central, la fiscalitat i l’assignació de recursos. Aquesta qüestió fou plantejada a l’edat mitjana, quan es va dividir el país en vegueries, representacions reials sobre el territori, amb un marcat caràcter fiscal. El nombre d’aquestes va variar amb el temps entre quinze i vint; per tant, inferior al nombre de comarques actuals (que en són 41, amb propostes d’arribar fins a 52!). El Decret de Nova Planta de gener de 1716 –ara ja sense les vegueries de la Catalunya Nord– va aprofitar aquelles divisions per reorganitzar funcionalment el territori en dotze corregiments (més la Val d’Aran, que gaudia d’un estatus particular). El geògraf Pau Vila, un dels pares de la divisió comarcal, opinava que la divisió corregimental era “més harmònica i més equilibrada que la tradicional en vegueries”.

Els primers governs liberals espanyols del segle XIX van introduir en dues fases (1822 i 1833) la divisió del país en quatre províncies. En aquella ocasió, s’encetà una lluita aferrissada entre Reus i Tarragona (i, en menor grau, Tortosa) per la capitalitat de la província, una qüestió encara polèmica avui en dia. Aquell temps, la ciutat de Tarragona es trobava en plena decadència, una situació que va anar superant al llarg del segle. Aquesta divisió mínima de l’espai català comptava amb antecedents notables, com les supravegueries creades per Jaume II el 1303 (Barcelona, Girona, Lleida i Tortosa) o les veredes de 1605 (Lleida, Tarragona, Vic i Girona, amb Barcelona a banda). La divisió provincial no acabava del tot amb les demarcacions “de gra més fi”, aquelles que donaven visibilitat als municipis que lideraven una rodalia natural i econòmica, sinó que bona part d’aquests van albergar la seu d’un partit judicial.

Al costat del provincialisme, l’alternativa comarcalista concebia el territori des d’una visió més detallada. Les Bases de Manresa de 1892 reivindicaren una estructura administrativa basada en municipis i comarques, una idea que fou recollida per la Generalitat republicana quan va encarregar a diversos geògrafs una ponència d’estudi sobre l’estructura comarcal de Catalunya. Aquests estudiosos, molt influenciats per la geografia regionalista francesa, van fugir de les classificacions basades en criteris naturals, per centrar-se en les relacions econòmiques entre els poblaments: fluxos laborals, àrees de mercat, etc. L’agost de 1936 entrava en vigor la nova divisió territorial del país en 38 comarques. Entre els nivells provincial i comarcal, la ponència republicana preveia un grau administratiu intermedi (supracomarcal), en el qual va identificar nou regions (Reus i Tarragona quedaven separades en dues regions, d’on eren capital). Aquesta escala és la que es vol introduir amb l’actual Llei de vegueries, una assignatura pendent de l’autogovern català que recupera aquell antic apel·latiu medieval. Ara bé, encara que no ho sembli, el tema és summament complex. A primer cop d’ull, les vegueries proposades semblen més adequades que les províncies, però la proposta no està exempta de problemes (per exemple, els casos del Penedès, l’Alt Ter o la  Val d’Aran). Fóra bo, d’altra banda, que la introducció de les vegueries comportés l’assimilació de les províncies, ja que es corre el risc d’incrementar la complexitat administrativa (diputacions provincials, vegueries i consells comarcals, sense oblidar les associacions supramunicipals, com consorcis metropolitans i mancomunitats). En aquest punt apareix un conflicte entre el govern de Catalunya i el d’Espanya, ja que les províncies són divisions administratives de l’Estat espanyol (article 141.1 de la Constitució). Una altra opció seria l’assimilació de les comarques dins les vegueries. En tot cas, la proposta de les vegueries és interessant, ja que, per exemple, resoldria el diferent encaix entre les Terres de l’Ebre i les comarques de Tarragona (que inclouen el Camp de Tarragona estricte, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat). Encara existeix una altra alternativa: la Catalunya com a província única, una proposta que havia estat defensada per alguns diputats catalans a les Corts de Cadis de 1812 i que podria estar més d’acord amb la Constitució. Se’n podria parlar encara molt més sobre aquest tema: prou convé quan la Llei de vegueries s’ha ajornat perquè pugui ser madurada i, sobretot, explicada a la ciutadania. Mentrestant, aquest temps pot ser aprofitat perquè Reus i Tarragona abandonin l’espectacle deplorable que han escenificat aquestes darreres setmanes i es posin a treballar conjuntament i definitivament pel territori.

Es considera que les festes de Nadal són les més tradicionals del calendari festiu occidental. Entenc tradicional com una cosa atàvica, d’arrels antigues, però també reiterativa i cíclica. Sembla que el nostre comportament per Nadal està culturalment programat: sabem què menjar, quan i amb qui; quan fer presents i de quina manera; què dir als nostres amics i parents; etc. I, a més, creiem que la nostra societat ho ha fet així des de fa segles. De la mateixa manera que el cristianisme va assimilar antigues festivitats “paganes” que se celebraven en aquestes dates (relacionades amb l’inici de l’allargament del dia), la societat contemporània ha transformat els valors religiosos i humanistes del Nadal en una exaltació laica de la felicitat i l’amor a la família, però també en un negoci comercial rodó. De fet, mai no ha existit un Nadal exclusivament religiós, sinó que sempre s’ha combinat amb nombrosos elements de profund arrelament antropològic. Molts costums, actualment força desvirtuats, apel·len als elements naturals més purs i als genis mitològics de l’hivern.

Així doncs, malgrat la idea d’immobilitat, tradició i rutina de les festes nadalenques, aquesta no és més que una mera il·lusió. El Nadal està en constant evolució. Per exemple, el naixement de Crist en una cova, amb l’escalf d’un bou i una mula (membres característics del nostre bestiari popular), i la posterior visita dels tres reis mags és una estampa immortalitzada en els pessebres, extreta dels evangelis apòcrifs i d’antigues creences. Altres tradicions han travessat una evolució llarga i lenta, com els pastorets, un gènere teatral popular d’arrels medievals. En canvi, hi ha costums que s’han perdut, estan en declivi o només es preserven en determinades contrades, com els carnestoltes de Nadal, els captiris, les fogueres, el cant de la Sibil·la, les quines i les plenes (jocs d’atzar del nord del país), les innocentades (amb les típiques llufes, follets femenins de la mitologia catalana) o l’Home dels Nassos (potser l’antic déu romà Janus?). Els interessos comercials, i sovint també polítics, han pressionat perquè s’introduïssin costums importats o directament inventats ex novo. El fet d’empassar-se dotze grans de raïm durant les primeres campanades de l’any nou no és altra cosa que una invenció que enguany complirà un segle (a Itàlia, mengen llenties!). En canvi, l’entranyable pare Noel és una banalització de la uniformitat cultural que predica el món globalitzat. Darrerament, es poden veure ninots al·lusius penjats dels balcons de les cases. El pare Noel estandarditzat està arraconant la riquesa cultural de genis nadalencs com en Fumera de la Costa Brava, l’Olentzero dels bascos o el Christkindl d’Àustria, un país on s’ha organitzat una forta oposició al pare Noel.

També el costum de fer cagar el tió ha resultat molt desvirtuat, “a ple dia, sense ombres d’intimitat, sense llar ni família, (…) un sofert tió amb cara de tòfol i una ridícula barretina”, escriu l’etnòleg Joan Soler i Amigó. El tió clàssic, una soca coberta sota una manteta, que després de “cagar” la nit de Nadal es feia cremar durant dies, és una pervivència d’un ritu antiquíssim. Sempre ha estat el Nadal un dia de despesa extraordinària, quan els àpats són més sumptuosos i les famílies es permetien alguns capricis. Abans, es feia dejuni la vigília de Nadal, que es trencava a mitjanit amb el ressopó per celebrar l’entrada al nou any, que abans era aquell dia. Avui, la nit de Cap d’Any o Ninou estem obligats a xalar en les revetlles a preu d’or. Enguany, a Cambrils ens hem quedat sense ball i hem hagut de recórrer a les festes organitzades en locals privats (per cert, com és que totes s’anuncien exclusivament en castellà?…)

Amb tot aquest rebombori de celebracions, actualment ens trobem amb el fet que no pas tothom comparteix aquestes festes. Moltes persones queden embafades pels reclams comercials, la pressió social i familiar i la hipocresia. Altres, els laïcitzants extremats (aquells que conceben el folklore com un conjunt d’activitats amarades de religiositat) s’esforcen en ignorar el Nadal. Encara més, cada vegada són més nombrosos els que han de treballar per Nadal, no només els imprescindibles serveis de torn, sinó també el món del turisme i la restauració. I, finalment, no oblidem els nostres conciutadans que professen altres creences i cultures. Tots ells es veuen abocats a l’esperit nadalenc. Almenys, que aquests dies ens serveixin per fer un balanç sincer de l’any i proposar-nos fermament que el proper sigui millor.

No es pot negar que els darrers anys Cambrils s’ha fet un lloc dins de la demarcació com a municipi comercial i de serveis. L’augment del nombre d’habitants i el fort pes de la població de temporada han estat els principals factors que han ajudat a potenciar el comerç local. L’oferta està aconseguint fidelitzar una bona part dels cambrilencs que, temps enrere, acostumaven a fer les compres a fora vila. No només es frena la tendència de marxar fora a comprar-ho tot, sinó que també s’estan captant clients de localitats veïnes, atrets per la comoditat i la tranquil·litat dels carrers peatonals, l’animació del comerç i la relativa facilitat d’aparcament en comparació amb altres ciutats properes (almenys durant els mesos d’hivern). En aquest darrer punt podríem reobrir el debat de l’aplicació de les zones blaves, però, això, ara no toca.

El comerç cambrilenc s’ha diversificat i s’ha especialitzat a la vegada, i en general, ha guanyat en qualitat de servei. Això s’ha fet tant amb capital local com de nouvinguts que s’han establert aquí. Tots els barris on la normativa urbanística (marcada pel criteri de zonificació) permet l’establiment de comerços i oficines, han experimentat un augment dels negocis. El barri marítim s’ha convertit en l’àrea principal de compres, mentre que aquelles zones amb més densitat de població també han registrat un increment notable de comerços i serveis. En alguns casos, la implantació de grans establiments comercials (és a dir, els supermercats Mercadona, que gaudeixen del monopoli dins del nostre municipi…) ha afectat negativament a molts negocis del ram de l’alimentació, tot i que un recent canvi en l’estratègia de vendes d’aquestes superfícies (l’aposta pels productes de marca blanca, per davant de les marques i els productes de proximitat) pot esdevenir una nova oportunitat per els negocis especialitzats en alimentació i productes per a la llar. D’altra banda, cal acceptar que aquests grans supermercats (tant a l’Eixample de la Platja com la Parellada) han actuat de veritables pols generadors de nous comerços satèl·lits al seu voltant.

Malgrat tot el que hem dit, hi ha un barri que presenta dificultats per desenvolupar-se comercialment. El barri antic, abans el centre de Cambrils, ha vist desaparèixer gradualment el seu comerç més tradicional, tot i que encara en subsisteix. Els darrers anys s’ha produït un despuntament tímid gràcies a nous establiments, però el barri continua sense oferir grans possibilitats comercials, segons les conclusions d’un taller dut a terme enguany amb els comerciants d’aquella zona. El fenomen de degradació dels barris antics s’ha donat a tot arreu, però actualment les ciutats grans els han recuperat per al comerç, el turisme i les noves residències (un procés conegut sota el nom de gentrificació). Reus ha densificat el nombre de comerços, mentre que el barri vell de Tarragona sembla haver mantingut el nombre d’establiments al costat d’un augment de locals de restauració i petits despatxos. Mentrestant, els darrers temps moltes persones s’han arriscat a obrir un establiment nou al barri antic de Cambrils. No tothom hi ha reeixit, però els que ho han fet, així com els que s’hi han mantingut, contribueixen molt a l’animació del barri. No oblidem que no es tracta d’una zona qualsevol, sinó del barri antic, patrimoni històric de la nostra població. Per augmentar-hi la capacitat comercial, no n’hi ha prou amb comerços, sinó també despatxos (un sector per explotar), restaurants i cafès, oficines administratives i serveis públics. Cal fer-hi arribar gent. Per fer-ho, hem de comptar amb la complicitat dels emprenedors perquè injectin inversió al comerç del barri antic. Hi caldran persones creatives i perseverants. És aquí, a la fi, on entra la capacitat de l’ajuntament per donar-hi l’impuls definitiu: distribuir-hi serveis i oficines municipals, acabar de condicionar els carrers, facilitar-hi l’accés, promocionar l’arranjament dels habitatges (evidentment, amb criteri), considerar l’opinió dels veïns i els comerciants, i flexibilitzar i subvencionar els costos derivats de les condicions necessàries per obrir un establiment. Això darrer seria una contrapartida a la inadaptació històrica a les estrictes exigències actuals dels locals existents al barri a causa de l’antiguitat dels immobles.

L’acumulació creixent d’activitats urbanes a l’interior dels antics closos emmurallats i les pèssimes condicions higièniques en aquells sectors més congestionats van crear, a partir del segle XVIII, un corrent d’opinió a favor de la demolició de les muralles de les ciutats i l’expansió generosa del tramat urbà més enllà d’aquestes. Cap al 1850, l’interior emmurallat de Barcelona aplegava 150 mil persones, una de les densitats de població més altes d’Europa. La ciutat estava envoltada per un ampli cinturó de camps, on pesava la prohibició –imposada pel règim militar– d’edificar al llarg de tota la distància que quedés a tret de canó. Una ordre reial de 1854 posà fi a aquesta constricció ofegadora, ja que atorgà el permís oficial per enrunar les muralles. Llavors, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Foment van encarregar, independentment, els estudis per iniciar l’eixample urbanístic de la ciutat. Finalment, el Ministeri va imposar, a cop de decret, la seva opció, encarregada encertadament a l’enginyer Ildefons Cerdà. Ara fa 150 anys, el 7 de juny de 1859 s’aprovava el Pla de Reforma i Eixample de Barcelona.

Gràcies als recursos que obtingué de l’herència familiar, Cerdà va poder dedicar mitja vida a idear un pla urbanístic modern per a Barcelona i va recollir les seves idees en la “Teoría General de la Urbanización” (1867), una important aportació al pensament urbanístic internacional. Malgrat tot, la seva vàlua fou reconeguda tardanament, a causa de les vicissituds per les quals hagué de passar el seu projecte i pel tradicional aïllament de la producció peninsular dels circuits intel·lectuals internacionals. El treball de Cerdà fou pioner: va desenvolupar nous instruments de planificació, va estudiar el problema des d’una perspectiva analítica i empírica i tingué una profunda vocació social, a més de considerar multitud de variables (fluxos circulatoris, condicions higièniques, localització de serveis i indústries, integració del ferrocarril, etc.) en una escala d’estudi enorme, que depassava els límits del municipi barceloní d’aleshores. La construcció de l’Eixample de Barcelona prengué embranzida a partir dels anys 1870, quan el projecte d’urbanització fou entès com una gran oportunitat de negoci i, aviat, d’especulació. Naturalment, aquest afany de guanyar diner més o menys fàcil tingué conseqüències contra el projecte inicial de Cerdà. El model barceloní (un dels tres grans models europeus de creixement de la ciutat moderna, al costat dels de París i Viena)  es va estendre ràpidament a tot l’Estat espanyol. Segons l’urbanista Manuel de Solà-Morales, aquest model va permetre a les ciutats catalanes de finals del segle XIX “convertir-se en ciutats pròsperes i modernes amb un sistema fàcil, econòmic, senzill i relativament simple d’administrar; amb cessió de vials; una delimitació molt clara d’espai públic i d’espai privat; un sistema d’expropiació bastant inqüestionable, i una economia de xarxes de serveis i de claredat de circulació.”

Ara bé, al nostre país, diverses viles i ciutats havien començat a enderrocar muralles bastant abans que la capital catalana: el 1785 Tarragona començava a construir la Rambla Vella i el 1859 es bastia el primer edifici de la Rambla Nova. A Cambrils, les parets del mur de la vila es començaren a ocupar tan aviat com el 1756. Però aquests moviments estaven lluny de la filosofia racionalitzadora i ordenadora que Cerdà volgué imprimir en el seu pla cent anys més tard. Cambrils no veuria el seu primer pla urbanístic fins a la Segona República, redactat per l’arquitecte Antoni Pujol i Sevil el 1934. Tot i que se’n coneix molt poca cosa, es pot afirmar que aquest pla municipal incidia en dos aspectes: la millora de les condicions higièniques (pel qual es proposava redactar un projecte general de clavegueram i construir un nou escorxador) i l’expansió urbana (definia un eixample residencial a la zona de la Pallissa). La guerra estroncà tots aquests projectes, tret de l’escorxador. No serà fins al 1963 que s’aprovarà el Pla General d’Ordenació Urbana, d’acord amb la Llei del Sòl de 1956. Aquest pla va quedar obsolet molt aviat i el 1968 ja se’n demanava la revisió, que no veié la llum fins ja entrats en democràcia, el 1975. Aquests dos plans, carregats de deficiències i redactats a la mida dels inversors immobiliaris, arribaren tard, alhora que no deixaren d’obrir expectatives econòmiques, com si es tractés d’una màquina perpètua de creació de sòl. Mentre la trama urbana s’allargava en urbanitzacions vora el mar, sovint sense una adequada planificació urbanística, les necessitats reals d’habitatge quedaven satisfetes amb l’ordenació dels nous sectors d’expansió urbana a la Vila (Eixample, ja als anys quaranta, i Parellada) i la Platja (Rambla). L’empremta de Cerdà, tot i que diluïda, també s’hi pot endevinar.

Una de les manifestacions festives més característiques de la cultura tradicional catalana (sobretot, al Camp de Tarragona entès extensament) és el ball parlat, un tipus de teatre popular a peu pla amb l’acompanyament de música i dansa. Cal pensar en els balls parlats com un gènere teatral propi, que té el seu origen en el teatre medieval, però amb un gran desenvolupament durant l’època moderna dins el cicle del Corpus. Els balls parlats abracen un gran ventall de temàtiques, cosa que mostra la confluència de diferents orígens: religió, història, sàtira, entre d’altres, coincideixen amb els romanços i la literatura de canya i cordill. Un d’aquests balls és el de la Rosaura, que al segle XIX es representava en diferents poblacions del Baix Camp, el Penedès i el Garraf. De fet, actualment s’ha recuperat a Calafell i Cambrils, aquí, per segon any consecutiu en la festa major de setembre, gràcies al Grup de Teatre Xerinola i altres persones amb empenta. La primera referència a la representació d’aquesta peça a casa nostra és la festa major de 1904 i els seus recuperadors asseguren –basant-se en un informador que cita el record dels seus pares– que devia tenir una certa implantació a la nostra vila.

El Ball de la Rosaura està ambientat en la localitat extremenya de Trujillo i es recita atípicament en llengua castellana amb un deix macarrònic. Aquests dos trets aplicats a un element popular de la cultura catalana poden sorprendre actualment, si tenim en compte que fa cent anys la immensa majoria de la població tenia el català com a llengua mare. El Ball de la Rosaura prou devia tenir un autor, que hauríem de situar probablement a finals del segle XVIII, sinó més tard encara. En aquesta època, la realitat sociolingüística de Catalunya seria la diglòssia (no confondre amb el bilingüisme, un concepte relacionat però diferent). Aquesta és la hipòtesi polèmica que fa el doctor Joan-Lluís Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool. Per a aquest filòleg, la diglòssia és “el comportament lingüístic que consisteix a usar l’una o l’altra de dues llengües d’acord amb la funció, segons una divisió rígidament establerta i universalment acceptada dins el grup social”. És a dir, dues llengües es repartirien l’espai funcional d’ús, conforme amb allò socialment establert. En una societat profundament classista com la de l’Antic Règim, les pràctiques lingüístiques estarien condicionades per la classe. Però, a més, d’acord amb Marfany, aquest condicionament hauria estat creat expressament per mantenir, amb menyspreu, les classes subalternes imbuïdes en l’ús exclusiu de la llengua vernacular (catalana), vetant-los-hi l’accés a la llengua d’estat (castellana) adoptada per les classes dominants. El català, llengua literària i culta, llengua d’estat en èpoques anteriors –per tant, amb potència intrínseca d’esdevenir-ho de nou–, no s’avenia per a la relació amb la Cort espanyola ni a l’alta cultura de l’elit. Escriure en una o altra llengua en aquell temps no era una elecció personal, diu Marfany, sinó una convenció social cada cop més arrelada.

Aquest convenciment es reforçà amb la nova ideologia liberal del segle XIX que pretenia crear l’Estat constitucional. Aquella empresa, liderada en molts aspectes per catalans, obligava a renunciar a la llengua pròpia en l’ús escrit, “imposant aquesta tria a la resta de la societat”. D’aquesta manera es forjava una llengua nacional [estatal] i, parafrasejant Marfany, es frustrava la possibilitat de les altres. Aquest plantejament inicial, però, es va tòrcer en rebre la incomprensió de la resta de l’Estat, moment que inaugura l’inici del catalanisme polític. Alhora, a partir de 1870 hi ha qui rebutja la diglòssia tan internalitzada en la societat i comença a invertir-ne el procés. Tot i que les expressions escrites cultes en català no s’interromperen mai, quedaren circumscrites a una literatura menor, versificada i efímera. Mentrestant, la moda literària havia introduït bona quantitat de models i formes forasteres. El Ball de la Rosaura seria, doncs, una interferència del castellà al romancer tradicional català. Durant aquell segle, es publiquen diferents edicions d’aquesta peça a Catalunya, entre les quals la “Historia o danza dramática de Rosaura de Trujillo”, apareguda a Reus l’últim quart de segle i recuperada ara pels Xerinola. Per tant, el Ball de la Rosaura, en castellà, és cultura popular catalana en tant que reflecteix la realitat sociolingüística a la Catalunya del segle XIX: una llengua frustrada i desactivada en una època d’efervescència dels nacionalismes estatals (això, ja abans de l’arribada dels mitjans de comunicació de masses i l’èxit uniformitzador de l’escola!). Acabo, però, amb una advertència al lector reflexiu. Voler veure correspondències entre les pràctiques sociolingüístiques actuals i les pròpies del segle XIX és un anacronisme i un exercici perillós i equivocat, ja que l’estructura social, com a mínim, ja no té res a veure.