Aquí hi ha fato

Hem recordat enguany el centenari de la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, immersos –qui ho havia de dir– en la problemàtica que està ocasionant la xarxa de ferrocarril als voltants de Barcelona i, de retruc, a bona part de Catalunya. Aquell accident ferroviari mostrava un nou tipus de catàstrofes, les derivades de les transformacions que implicava la Revolució Industrial, prou ben implantada al nostre país. El 25 de novembre de 1907 el pont de la via fèrria al seu pas per la riera que separa els termes de Cambrils i Mont-roig va cedir. El pèssim estat de l’obra, amb uns apuntalaments provisionals de fusta que descansaven sobre la inestable llera de la riera, en fou la causa, malgrat que la versió oficial de la companyia del ferrocarril ho mirés de negar. Salvant les distàncies del temps, ja llavors les inversions ministerials a les infraestructures eren escasses. Un argument similar s’ha emprat per explicar els motius de l’actual col·lapse de la xarxa de trens a l’Àrea Metropolitana, així com dels altres episodis rocambolescos ocorreguts aquest darrer any i mig en aquella zona: aeroport, xarxa elèctrica, autopistes, hospìtals, etc. Aquesta acumulació d’esdeveniments, doncs, no s’ha quedat en una simple successió d’anècdotes pròpies de l’actualitat periodística, sinó que s’ha convertit en veritables maldecaps per a molta gent. Més enllà de les qüestions pràctiques de la quotidianitat, els esdeveniments d’aquests darrers anys han tingut una especial incidència sobre l’imaginari col·lectiu de la gent, allò que alguns també anomenen la psicologia popular, i és precisament aquest nou aspecte allò que voldria destacar en aquesta ocasió.

Fa tot just cent anys, el país vivia un ambient de descontentament similar, amb conseqüències polítiques (la coalició Solidaritat Catalana havia arrasat a les eleccions generals de l’abril) i culturals (la intel·lectualitat produïa aleshores les primeres obres del Noucentisme). S’havia forjat un clima col·lectiu d’orgull entre els catalans, d’ufanor davant el gran nombre de projectes que s’endegaven, alhora que el desenvolupament econòmic, motivat en bona part per la producció industrial i la modernització agrària, permetia donar una nova dimensió a l’habitual oposició política entre Catalunya i Espanya. Aquest sentiment de superioritat econòmica ha existit entre la gent al llarg de tot el segle anterior, com una mena de reafirmació col·lectiva, però els darrers esdeveniments l’han posat entredit, fins al punt que corre el perill de perdre’n la validesa.

Malgrat que Catalunya continua actualment al capdavant de l’economia de l’Estat (en representa entre el 25 i el 30 % dels principals indicadors macroeconòmics: PIB, exportacions, inversions estrangeres, etc.), el creixement econòmic del darrer decenni ha estat inferior a la mitjana espanyola i ja no hi lidera el primer lloc del PIB per càpita. El recent catacrac de les infraestructures ha abonat un clima de reivindicació pel greuge comparatiu existent entre la recaptació fiscal i la inversió en obra pública i serveis, sense oblidar els atacs verbals i escrits contra la condició catalana que es reben a ràfegues des de més enllà dels límits occidentals. Potser des de Cambrils aquestes coses no s’hagin viscut tan acaloradament com als llocs més directament afectats i més encara si hem de creure la tradicional impassibilitat i conformisme propis de la nostra societat local. La recuperació de l’autoestima, ara dolguda, dependrà si més no de la capacitat dels ciutadans d’endegar noves iniciatives i il·lusions. Ara que encetem any nou, seria un bon propòsit.

L’article Patrimoni “histèric” d’en Marcel Blàzquez, publicat al darrer número d’aquesta Revista, ha resultat ser una reflexió excel·lent amb vocació de denúncia de les arbitrarietats que mouen la política sobre el patrimoni històric a Cambrils. L’inici de la construcció del campanar de l’església de Sant Pere ha retratat, com un llibre obert, la manera de fer en matèria de preservació arquitectònica a casa nostra. Després d’anys de decisions incoherents per a aquells que mirem de trobar una pauta comprensible sobre els criteris utilitzats per tractar el contingut i la forma urbana antics del nostre municipi, tant al Barri Antic, com a la Platja, la Pallissa, el Raval de Gràcia o les partides rurals que s’han anat incorporant, en fagocitosi, a la trama de la ciutat, cal acceptar de mal grat que no existeix cap motiu racional que guiï aquestes actuacions: mentre que alguns apliquen alegrement el lema del laissez-faire (deixeu fer), altres els mou el laissez-chuter (deixeu ensorrar).

Ara ja no és hora d’entrar en el debat creat sobre la conveniència de construir aquest campanar, primer, i sobre la decisió de sufragar-lo amb fons comuns, després. Si els veïns ho han volgut així, endavant. Ara bé, seria bo de remenar hemeroteques per comprovar quina quantitat de diners (tant en termes absoluts com en termes relatius sobre el muntant del pressupost) va destinar l’Ajuntament, fa pocs anys, a altres obres d’esglésies cambrilenques, com la restauració de la façana i la culminació del campanar de Santa Maria o la substitució del teulat de l’ermita del Camí. Deixant tot això de costat, aquesta vegada voldria incidir en la manera com molts dels nostres polítics (i, per tant, persones que prenen decisions que afecten a la col·lectivitat) entenen el concepte de patrimoni arquitectònic. En efecte, en el ple que aprovava la subvenció municipal a les obres de Sant Pere es van sentir declaracions aberrants com: “És responsabilitat municipal conservar el patrimoni municipal” o “Això és patrimoni per damunt de tot”. Això fa pensar que, malauradament, hi ha qui confon les idees sobre què significa patrimoni cultural.

El patrimoni és una herència i, alhora, una finestra a les mentalitats del passat. Per tant, el patrimoni ha estat produït necessàriament en el passat, tot i que es fa lloc en el present. El patrimoni arquitectònic és difícil d’entendre sense el seu context, perquè abraça molt més que monuments o edificis singulars, i s’estén a carrers, conjunts d’habitatges o petits detalls. Recuperar uns plànols vells i voler acabar l’obra que havia concebut l’arquitecte aleshores, alçant un campanar a l’església de Sant Pere o col·locant una caputxa postissa al de Santa Maria, són actuacions prou lícites, amb més o menys encert. Però, ara bé, aquests edificis han perviscut molts anys sense “concloure’s” (igual que la façana de la catedral de Tarragona, que tampoc està acabada del tot), sense que això signifiqui que no hagin estat capaços de satisfer les funcions que se’ls demanava. La intimitat d’aquests edificis rau en el fet que porten temps essent viscuts per la gent i formant part del paisatge urbà. Persones de diverses generacions els hem viscut, els hem retingut en la memòria visual i sensual. Això és patrimoni: experiència acumulada. La resta són afegits que, si tenen qualitat, podran engruixir el patrimoni local en el futur. Potser d’aquí cent anys, contemplarem així el nou campanar de Sant Pere: com un patrimoni d’inicis del segle XXI.

Més enllà dels nuclis urbans, els paisatges de les viles i els pobles de les nostres comarques es troben completament antropitzats, intervinguts des de fa segles per la mà de les persones. No resta cap indret verge, sense haver estat treballat abans o, almenys, aprofitat. Les activitats agràries i ramaderes han estat les principals responsables de la conformació dels paisatges tradicionals de la plana del camp tarragoní. És en aquest sentit que l’estudi del paisatge adquireix una dimensió etnològica, pel sol fet d’encabir-hi tasques humanes, a més de la pròpiament naturalista o ambiental. Actualment, a més, s’hi prioritza una altra perspectiva de mesura: la dimensió econòmica. Malauradament, una mala pràctica d’aquesta pot implicar la desaparició definitiva dels valors naturals i etnològics del paisatge rural. Les polítiques de paisatge esdevenen, aleshores, un instrument necessari per al reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge. Impulsades per la Unió Europea, aquestes polítiques s’estan desenvolupant amb més o menys èxit entre els seus països membres, inclòs el nostre.

Mentrestant, diversos pobles d’aquesta comarca han sabut apostar els darrers anys per la preservació de diferents elements culturals dels seus patrimonis paisatgístics locals. És el cas de Mont-roig arran de la recent catalogació de les seves barraques de pedra seca. Aquestes construccions rurals són comunes en diversos indrets de la Mediterrània, com les ben conegudes de Menorca, on constitueixen una veritable senyera del patrimoni de l’illa (i, alhora, un esquer turístic). La construcció d’aquestes cabanes, utilitzades com a magatzems d’eines, rebostos, refugis o tancats per al bestiar, es realitzava tradicionalment amb pedres de diferents mides sense emprar cap material d’unió. Darrerament, un grup d’estudi local n’ha catalogat 107 en bon estat en tot el terme del municipi veí. El gran nombre de cabanes i el seu bon estat de conservació ha motivat l’Ajuntament de Mont-roig a declarar el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Una altra població de l’entorn que ha publicat recentment els resultats de la catalogació d’una part del seu patrimoni local és Vandellòs. La “Guia de les fonts del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant” recull una cinquantena de fonts d’aquest terme tan vast, juntament amb una descripció del context natural on estan situades. En canvi, a Riudoms no ha pogut fructificar la iniciativa popular encapçalada per una plataforma ciutadana i el centre d’estudis local, perquè l’Ajuntament declarés el conjunt de mines d’aigua del terme com a bé cultural. El vot dels partits conservadors municipals va impedir apostar per aquest valor, però és destacable que s’hagués definit aquest interessant projecte que estava avalat, a més, per un grup d’arquitectes.

Tots aquests exemples, prou propers a Cambrils, coincideixen en haver incidit sobre conjunts d’elements etnopaisatgístics, aparentment sense importància ja que no presenten la monumentalitat inherent d’aquells elements més fàcilment identificables com a patrimoni cultural (més aviat arquitectònic). Les iniciatives dels nostres veïns van més enllà d’haver sabut identificar aquells elements definidors del seu rerepaís, sinó que han estat capaços de reflexionar conscientment sobre el paisatge, amb tota la complexitat i la riquesa que representa, i interpretar els diversos elements dins del context adient. En aquest procés, a més, hi han tingut un paper fonamental els veïns, mentre que les institucions han actuat de suport (tret de Riudoms), cosa que demostra la solidesa de la seva identitat col·lectiva.

El recurs dels blogs com a mitjà dinàmic de comunicació via Internet ha estat poc utilitzat per les organitzacions vinculades a la nostra població. Recentment, però, comptem amb el blog que manté la Biblioteca Municipal de Cambrils. Des de fa temps, les biblioteques d’arreu del món treballen per enterrar aquella antiga visió de dipòsits bibliogràfics d’accés restringit i han desplegat tot un ventall variat de recursos al servei de la població per satisfer-ne les necessitats d’informació i coneixement. No en va, avui en dia es concep l’anomenada alfabetització informacional i la formació contínua com a elements que enriqueixen la persona al llarg de tota la vida. Aleshores, el blog de la nostra biblioteca pública esdevé una magnífica finestra de comunicació i dinamització de les activitats que duu a terme: novetats, lectures col·lectives, concursos, club de lectura, jocs infantils, etc. I tantes altres activitats que podrien organitzar si el pressupost els ho permetés. En aquest punt cal referir-se al model de gestió de les biblioteques de l’àrea barcelonina, inserides en una xarxa integrada, centralitzada en un catàleg col·lectiu (model que també han seguit les biblioteques universitàries), sota la coordinació de la Diputació. A la ciutat de Barcelona, on les biblioteques s’agrupen en un consorci, algunes arriben a obrir els diumenges i el conjunt de recursos i serveis que ofereixen és enorme. Malauradament, aquest nivell, que té la seva llavor en el temps de la Mancomunitat i la Segona República, no ha estat assolit encara a l’àrea del Camp de Tarragona.

De tots els serveis que ofereix i pot oferir la Biblioteca Municipal vull incidir en el de la Col·lecció Local. La legislació de molts països recull la necessitat de dissenyar un sistema d’informació local, d’acord amb les directrius de la Unesco, però són pocs els municipis catalans que han definit una política referent a aquest tema, en el qual les biblioteques públiques juguen un paper essencial. El sistema ha d’estar dirigit als ciutadans, però també a l’administració, que sovint es veu mancada d’instruments precisos d’informació municipal (bibliografia, legislació, informes, agendes, guies, etc.), cosa que comporta freqüents errors en les publicacions i, encara pitjor, en la presa de decisions. Els municipis haurien de desenvolupar, doncs, un sistema d’informació local, de forma consorciada per aprofitar l’economia d’escala, i garantir-ne així l’accés dels ciutadans. En aquest sentit, les biblioteques públiques haurien d’assumir el desenvolupament i la coordinació de la Col·lecció Local com un dels seus principals objectius, i per fer-ho, cal aconseguir la col·laboració de diversos agents: ajuntament, centres productors d’informació, biblioteques privades d’entitats, centres d’estudis, ciutadans, etc.

Pel que fa al cas concret de la bibliografia editada sobre Cambrils, ens trobem amb la problemàtica referent a l’esgotament dels tiratges. La major part de les monografies publicades als darrers anys vuitanta i primers noranta, que responien al ressorgiment dels estudis locals arreu, es troben actualment del tot esgotades. Els nous ciutadans interessats no poden accedir a aquests estudis més que a la Biblioteca Municipal, que en té una cura especial d’acord amb el valor d’aquestes publicacions. Potser caldria fer una aposta cultural innovadora amb la reedició d’aquests estudis o, encara millor, la digitalització dels llibres i la possibilitat d’accedir universalment als continguts a través de la xarxa. A més, un portal web podria aglutinar la documentació local de tota mena a l’entera disposició dels ciutadans.

Les urbanitzacions de ponent són una evidència del mal urbanisme practicat a Cambrils durant les últimes dècades dels setanta i els vuitanta. La manca d’un projecte de conjunt ha creat un teixit fet de pedaços (unitats d’actuació, en diuen), molt deslligats entre ells i gens integrats al nucli urbà. Aquesta deixadesa ha afectat, també, la façana marítima de ponent, però, en aquest cas, el resultat té un vessant positiu. En efecte, gràcies a les poques intervencions realitzades al passeig de Ponent, aquest tros de terme encara presentava, fins fa pocs anys, racons relativament verges. No es pot negar, però, que molts trams d’aquest passeig litoral, que va del port a la riera de Riudecanyes, es troben en molt mal estat i necessiten un arranjament urgent. Per aquest motiu, s’ha aprovat un projecte per intervenir-hi definitivament de manera integral. Ara que ja se saben els detalls de l’obra, que ha estat adjudicada pel Ministeri de Medi Ambient a una constructora valenciana, han sorgit diverses veus, de pura iniciativa popular, sol·licitant que no comenci l’obra per poder revisar el projecte. N’hem de parlar.

El passeig marítim de Ponent presenta un encant que fa que moltes persones el preferim al de Llevant. Simplement, es tracta de dos estils diferents. Seria bo, ja que el municipi té la sort de tenir dos passejos, que el de Ponent fos substancialment diferent al de Llevant. Aquest darrer, que va des del port de Cambrils al terme de Salou, fou construït entre 1987 i 1994, i va comportar, alhora, una important operació de regeneració d’aquelles platges, llavors prou malmeses. Es tracta d’un passeig continu, completament pavimentat i d’urbanització uniforme. Mentrestant, en aquella mateixa època, a Gavà (Baix Llobregat) s’executava una important remodelació de la façana marítima amb un projecte totalment diferent al cambrilenc. L’arquitecta barcelonina Imma Jansana hi va dissenyar un passeig marítim “tou”, és a dir, amb un protagonisme mínim del ciment i l’asfalt, però amb un acurat treball paisatgístic, que mirava de preservar al màxim l’ecosistema de la platja i d’enfortir la relació amb el mar. Aquest projecte va merèixer un premi FAD d’arquitectura exterior el 1993.

Aquest hauria de ser, doncs, l’esperit del projecte del passeig marítim de Ponent: un espai no uniforme, adaptat a cada sector i respectuós amb el medi. Un nou espai atractiu, un passeig diferent als altres existents, pensat més aviat per als passejants amants d’ambients menys intervinguts. No es tractaria tant d’urbanitzar i cimentar, com de recuperar i endreçar. Reconstruir, no construir; refer, no desfer. Fins i tot, hi ha qui pensa en no tocar res o, almenys, no gaire cosa. A més, en alguns punts, podria aplicar-se una recuperació de l’espai natural: a les desembocadures dels barrancs, a la cava de l’Ardiaca o a la riera de Riudecanyes. Un canvi de criteris, més ajustat als corrents actuals, i que aportaria el valor de la diferència, aquest intangible tan vulnerable pel qual hauríem d’apostar. Així, no tindríem un passeig igual a tants altres com es troben per la costa peninsular, sinó un espai de bon gust urbanístic i innovador. I alhora, en resultaria un cost i una gestió més econòmics, a banda de satisfer el desig de molts usuaris. Penso que és una aposta possible i que encara som a temps de dur-la a terme amb la voluntat del nostre ajuntament.

Per saber què tracta el darrer estudi de la Beca de Recerca Vila de Cambrils, publicat recentment, només cal llegir-ne el títol: “Elits i control social al Cambrils de la Restauració borbònica (1874-1923)”. Malgrat que algú pugui pensar que és un títol massa llarg i complex, val a dir que és prou explícit i complet. Una vegada més, amb la publicació d’un altre estudi historiogràfic, s’assoleix una nova fita en el coneixement de la història de la nostra població. Aquest cop estem davant d’una recerca ambiciosa, amb resultats importants. El seu autor, Ignasi Martí, historiador i col·laborador habitual d’aquesta revista, ha treballat una època de la història local, la Restauració, al tombant dels segles XIX i XX, del qual ja en sabíem algunes coses gràcies a treballs anteriors. Martí se sent deutor d’aquests primers estudis, tot i que ell s’ha acostat al període interrogant-lo de manera diferent als seus precedents i ha creat un discurs interpretatiu molt personal, sense témer treure’n conclusions novedoses ni llençar hipòtesis arriscades.

En efecte, l’estudi de l’Ignasi Martí defuig anteriors investigacions de caire estructuralista. La metodologia de recerca, que ha implicat moltíssimes hores de feina, és especialment nova en la tradició historiogràfica local perquè ha emprat fonts ignorades fins ara: premsa i entrevistes orals. Totes dues són uns recursos envejables que disposen els estudiosos de la Història Contemporània i, pel que fa a les fonts orals, un valor que la resta d’investigadors hauríem d’explotar amb urgència. Un repàs de la premsa comarcal més important d’aquell moment ha permès fer un seguiment de determinats esdeveniments que apareixien com a marginals o inexistents en altres registres més habituals, com les actes municipals. D’altra banda, el contacte amb una trentena de persones que, d’una manera o altra, han pogut aportar informació sobre les grans famílies d’aquell temps ha estat un esforç molt important alhora que fructífer. Cal pensar que tots aquests entrevistats eren testimonis “diferits”, és a dir, el seu discurs ha estat adquirit gràcies a la transmissió oral dels seus avantpassats. Ens trobem aquí en la ratlla que separa la història de la memòria, un tema que ofereix unes disquisicions fascinants sobre els usos del passat, el qual es recrea en el present gràcies, precisament, a aquesta transmissió de la memòria.

Martí parteix d’un model ben establert sobre les pràctiques dels grans terratinents de la Restauració i identifica una dotzena de famílies que van tenir un pes específic social molt gran a Cambrils. L’estudi va més enllà dels successos per elaborar una caracterització d’aquella elit local, profundament dividida entre liberals i conservadors, que feia tots els possibles per exterioritzar el seu poder. S’hi revela la gran quantitat d’iniciatives dutes a terme per aquells personatges, que han arribat fins als nostres dies. L’estudi obre nous interrogants i podria generar un debat historiogràfic pel que fa a alguns temes polèmics, al meu entendre, com el de la industrialització o la incidència de l’anarquisme, dels quals l’autor gosa donar-ne unes claus interpretatives per primera vegada. És, per tant, una lectura recomanable que convida a la reflexió. Malgrat haver passat molts anys, amb esdeveniments tan sotregadors com la guerra i la dictadura, no podem deixar de preguntar-nos quins fenomens que apareixen al llibre continuen vigents avui. Existeix, també ara, una elit local amb incidència directa sobre les decisions polítiques municipals? Estan prou avaluades les implicacions de les actuacions que s’endeguen? És prou plural el règim municipal? Es poden identificar casos obscurs al límit de la legalitat? Al cap d’uns anys, els nous historiadors ho explicaran, això si ningú els barra el pas.

Tan sols la meitat dels ciutadans amb dret a vot censats a Cambrils van passar per les urnes el 27 de maig. El nivell de participació d’aquests comicis municipals ha assolit aquí el valor més baix des del reestabliment de la democràcia. Sorprenentment, són els ens locals els més perjudicats per l’abstenció, just aquells més pròxims al ciutadà, mentre que les eleccions estatals solen enganxar més votants. De fet, la participació electoral a Cambrils ha estat sempre inferior a la mitjana catalana en tota mena de plebiscits. Som, doncs, una societat poc interessada en política. La complexitat social de la població mostra diferències importants en el comportament electoral per barris. Així, tradicionalment el Port és el barri més participatiu a les municipals i, en general, els barris més centrals. En canvi, els més aliens són Vilafortuny i, sobretot, Ponent. Aquesta tendència canvia substancialment a les estatals, on Vilafortuny gira la truita. Cal dir, també, que darrerament s’ha registrat un augment considerable de la participació a l’Eixample Platja i el Molí de la Torre, relacionat segurament als processos de redistribució demogràfica i social que experimenta el municipi. El poc interès per les eleccions es manifesta també en altres col·lectius més restringits. Per exemple, en les eleccions sindicals a Cambres Agràries del passat 25 de febrer només van votar 27 pagesos d’un cens de 129 electors a Cambrils (gairebé el 80 % d’abstenció!).

Els més nostàlgics enyoren aquells anys de gran compromís polític de la transició, mentre que els més entusiastes envegen l’altíssima participació d’altres països, com França, on el duel de les presidencials va arrossegar el 85 % d’electors a les urnes (no fou així, però, a les legislatives). L’àmplia abstenció obre un delicat i complex debat sobre la representació política dels governants electes i recreen una distribució dels regidors una mica artificial. Fins i tot, hi ha qui parla de crisi de valors i representivitat democràtica feble. S’han apuntat diverses causes per explicar l’abstenció tan elevada dels darrers anys (desconfiança envers les institucions, descrèdit dels polítics, debilitat dels lideratges, etc.) Els nostres polítics no deuen ignorar la munió d’estudis que tracten el tema. La característica de ciutat turística, el pes del component de ciutat dormitori i el creixement tan ràpid dels últims anys afavoreixen la manca de cohesió social i de sentiment d’identitat al nostre municipi, dos factors de consideració en l’anàlisi de l’abstenció cambrilenca. El poc compromís polític dels ciutadans podria estar relacionat, paral·lelament, amb diversos fenomens detectats respecte de la poca participació de la gent en associacions, sindicats i altres entitats o, si més no, un divorci entre el moviment associatiu i la participació electoral. Així s’explica que els moviments veïnals arran del POUM a penes s’hagin notat en els vots.

No ens enganyem: ningú creia que els socialistes cambrilencs obtinguessin tan bons resultats. El seu lideratge en el govern, d’una estabilitat envejable si repassem la història dels ajuntaments democràtics de Cambrils, ha fet ombra als triomfs dels seus socis del tripartit, mentre que l’oposició ha mostrat una desfilada d’autèntics despropòsits: crisis internes, regidors no adscrits, oportunistes viatjants d’un partit a l’altre, lobbies i clans familiars. Tot un conjunt de maniobres perfectament legals, però de pèssima base moral. Amb aquest panorama, comú en altres localitats, no és estrany que sorgeixin formes imaginatives per recollir el vot protesta. Així doncs, encara algú pot sorprendre’s amb els freakys de la CORI reusenca?

Els que gaudim dels llibres, i encara més si parlen de Cambrils, hem viscut un any replet de publicacions institucionals, tant llibres pròpiament dits com prospectes de tota mena, tots a iniciativa de l’ajuntament. Entre el redemunt de fulletons i guies, destaca la “Guia de Serveis de Cambrils”, un producte molt estès en moltes localitats que es reparteix periòdicament de franc a tots els veïns. Les guies ciutadanes ordenen, segons una classificació fixada, tots aquells serveis públics que ofereix una ciutat. En aquest sentit, són molt útils per als ciutadans i els visitants i cal celebrar que se n’hagi elaborat una per a Cambrils. Fullejant aquesta guia me n’he adonat de detalls que traeixen les presses amb què la deuen haver fet: diversos errors ortotipogràfics i alguna dada poc contrastada. M’he aturat a les primeres pàgines, on parla dels símbols de Cambrils. M’ha sorprès que hi anomenessin les “cambrillanes” com a postres típiques. No estic segur que un producte ideat per a un concurs l’any 2004 pugui considerar-se prou típic… També m’ha cridat l’atenció que l’il·lustre Gimbernat i Arbós (han escrit Arbos) fos un filòsof, quan resulta que era cirurgià (han escrit cirugià) de fama internacional.

La sisena legislatura democràtica va començar amb l’obra col·lectiva “Cambrils: retrat amb paraules”, un llibre ben peculiar, mentre que darrerament hem tancat un cicle intens de producció editorial. Em refereixo a la trilogia bibliogràfica publicada per l’ajuntament i editada per Arola Editors. Aquests tres llibres, amb títols tan sensibles com “La mar, la terra, la taula”, “Espais per a la calma” i “Una història, una mirada”, responen a un tipus de producte editorial destinat a la promoció, pensat per a regalar, de gran qualitat visual, però de continguts més aviat pobres. Aquests llibres fan un paper excel·lent de divulgació, però els seus textos i fotografies susciten l’autocomplaença. La trilogia cambrilenca es recrea en els tòpics i manté vells conceptes que potser haurien de ser revisats. Reprodueixen un discurs oficial sobre el nostre territori i no n’exploren les alternatives. Com a productes intel·lectuals que són, contribueixen a la sacralització de la imatge de Cambrils que hem creat interessadament i sembla que vulguin donar el vist-i-plau a una determinada gestió municipal. En les fotos veig molts elements fràgils i no puc deixar de pensar fins quan perduraran els paisatges, els cultius, les arquitectures, les postals… Es tracta d’una actualització, amb més bon gust, d’aquell opuscle sobre Vilafortuny que va escriure el promotor immobiliari Francesc Curt fa quasi trenta anys? Algú gosarà d’encarregar mai una obra que traci l’evolució del nostre municipi des de sòlids arguments teòrics? Quan es produirà el pas del debat sobre l’essència de la nostra identitat de les files polítiques als rengles intel·lectuals? No hem de perdre de vista que qualsevol qüestió d’aquesta mena fa tremolar tota persona ben posicionada, però cal no oblidar que per al que menys hauria de servir un intel·lectual és per acontentar la seva audiència, deia el pensador palestí Edward Said.

No hi ha dubte que el projecte de la trilogia cambrilenca s’ha deixat en mans de professionals. Malauradament, el procés editorial complet que passa qualsevol llibre, no es contempla per als llibres més acadèmics, aquells que s’escriuen des de la reflexió i l’estudi. Em refereixo, sobretot, a les publicacions de la Beca de Recerca. Per estalviar quatre duros, aquests llibres no passen per l’editorial i són enviats directament a la impremta, amb funestes conseqüències en la qualitat final del producte. Aleshores, els seus autors, sovint locals, i els seus lectors no poden gaudir d’un llibre a l’alçada dels que publiquen altres localitats.

Un ex-alcalde de Montbrió sostenia que l’interior del Baix Camp constitueix una segona línia turística de característiques ben diferents a les de l’eix costaner. Aquells pobles, en efecte, han aconseguit mantenir un centre històric atractiu pels practicants del mal anomenat turisme cultural i han sabut endegar projectes turístics de qualitat respectuosos amb l’entorn. És molt qüestionable que el poblat de luxe de Terres Noves, a Mont-roig, hagi estat una inversió integradora, però, en canvi, penso en diversos exemples de projectes sostenibles i integradors a la nostra comarca: rutes turístiques a Mont-roig (així com el destacat esforç per aprofitar la seva vinculació amb l’artista Joan Miró), el balneari de Montbrió, el càmping ecològic de Vinyols, les cases rurals de Riudoms o els establiments turístics de Vandellòs. A banda d’aquestes inversions, els pobles de la comarca han sabut preservar en condicions els seus centres històrics i créixer per la perifèria sense alterar la integritat del conjunt. Riudoms, Montbrió i altres viles més interiors conserven l’essència identitària dels seus barris antics: una passejada recomanable us ho confirmarà. Al cap i a la fi, els visitants que s’hi acosten hi troben el valor més estimat d’un centre històric: l’autenticitat.

Amb vergonya cal reconèixer que l’autenticitat s’ha anat degradant inexorablement a Cambrils. Encara actualment, el centre històric de la Vila és força desconegut pels milers de turistes que passen pel municipi. Mentrestant, a recer d’aquest anonimat, el darrer tsunami urbanístic ­–que ja fa uns quants anys que dura– hi està causant estralls amb total menyspreu per l’entorn. Malgrat que la legislació ofereix mecanismes per potenciar l’immens valor dels centres històrics, no ha existit voluntat ni saviesa política per dur-los a terme. El procés cognitiu d’entendre que qualsevol barri és un conjunt formal únic i solidari no ha estat a l’alçada dels nostres eminents planejadors. Fins i tot, si ens posem sentimentals, es pot afirmar que ha mancat l’amor a les coses del poble en els principals agents de la destrucció del barri. Ha resultat molt decebedor constatar que promotors locals han estat incapaços d’oferir propostes interessants i imaginatives per a la seva rehabilitació.

Hi ha dos indrets afectats amb força pels embats de la ferocitat reconstructora a la Vila: la plaça d’Espanya i el carrer de la Verge del Camí. Deixant de banda el primer, perquè n’he parlat en altres ocasions, vull recordar ara les desavinences arran de la remodelació del darrer carrer. Com si fos per decret llei, algú va gosar establir que el nostre barri antic acabava bruscament a l’alçada del mercat i, per tant, no s’havia de prosseguir l’empedrat de llambordes fins arribar a l’ermita. Permeteu-me, doncs, una ironia fàcil: per coherència, proposo substituir les llambordes per asfalt, ja que en pocs mesos aquest carrer substituirà les seves cases antigues per blocs d’habitatges nous de trinca, informals i atepeïts. Aviat serà difícil trobar les imatges de postal que il·lustren tots aquests llibres promocionals que ha posat de moda el nostre ajuntament. Poc a poc, hem assistit a l’enderroc de diverses cases d’aquest carrer, així com dels ravals propers de Sant Plàcid i de Foix. Fa uns dies derruïen Cal Planes i a hores d’ara deu haver desaparegut també Cal Xiulet, un immoble interessant que donava presència a la placeta on s’alçava. A més, aviat veurem a terra la casa d’obra vista davant la Pilarica i, amb molta pena, l’edifici històric de La Cadira, seu de l’antiga societat cultural El Porvenir fins a l’última guerra. Encara podríem esperar un rescat per part dels polítics, però em temo que els preparatius electorals no mouran cap mena de commiseració. Són fets consumats.

L’actual terme de Cambrils no té boscos, tret d’alguns reductes minúsculs vora els barrancs i rieres que no arriben a les 3 hectàrees, segons les dades del Centre de Recerca Ecològica i Activitats Forestals. No hem d’oblidar, però, que aquest paisatge no ha estat sempre així, sinó que fins al darrer segle comptàvem encara amb bones clapes de bosc mediterrani, de pins, alzines i mates. Segons documentació de l’època de la Segona República, entre els anys 1933 i 1937 diversos propietaris de Cambrils van dur a terme tales massives de boscos per posar a punt noves terres de conreu. Les tales foren autoritzades aleshores pels Serveis Forestals de la Generalitat i afectaren principalment les partides del Cavet i el Mas d’en Blai, als voltants del Parc Samà, entre d’altres indrets. Els marquesos Samà foren els principals promotors d’aquestes tales en els seus extensos vedats de caça. Els arbres arrencats es comptaven a mils i el govern català es va veure obligat de donar un toc d’alerta per les tales abusives que s’estaven realitzant. Malgrat l’impacte ecològic d’aquestes activitats, amb els anys les terres del Mas d’en Blai han format un biòtop molt especial i únic, d’un interès paisatgístic i ambiental innegable. I és per això que qualsevol iniciativa destinada a urbanitzar aquesta àrea em sembla pròpia de gent ben lluny d’estimar-se la nostra vila. Reflexionem-hi ara que el tema torna a estar candent.
La transformació dels pinars i prats de la franja costera en habitatges va acabar amb els darrers paratges naturals del terme. Actualment les normatives estableixen restriccions i condicions per a la tala massiva d’arbres, tot i que potser no s’apliquin de manera prou adequada. Un exemple clar d’aquesta negligència va ser la tala indiscriminada de més de 300 pins al Mas d’en Bosc l’any 2001 per una constructora privada. Aquell cas va ser evidentment denunciat, però tinc dubtes de si va quedar impune, així com l’episodi de desforestació de l’antic càmping Vil·la Magdalena. Aquest darrer any diversos ciutadans s’han sentit molestos per l’arrabassament d’arbres en diversos indrets del poble: al Pinaret, sota l’estació, als horts de la Parellada, etc. En aquests casos, ens hem de preguntar quin és el control efectiu que s’exerceix sobre els aspectes ambientals en el procés de planejament i construcció d’un solar, tan públic com privat. La política de valoració de la riquesa arbòria no és una moda moderna, sinó que ve d’enrera: a casa nostra ja existien fortes restriccions a la tala d’arbres durant la segona meitat del segle XVIII.

Actualment, moltes ciutats han creat agències de paisatge urbà que dissenyen polítiques de preservació d’espais verds, entre d’altres tasques. Malauradament, els governs de Cambrils han prescindit d’apostar pel verd urbà i l’han concentrat dins dels parcs, com el del Pinaret, un parc que, malgrat que ja tenia els arbres plantats, ha costat tants mesos d’arranjar. D’altra banda, la tendència dels urbanistes s’ha imposat en la construcció de places dures, lliures d’arbres. En els casos recents dels horts d’en Tivissa i del Llimó, potser hauria estat tot un encert preveure un corredor verd a manera de transició entre els darreres del barri antic i la part nova, en comptes de cedir aquests espais intersticials a la voràgine constructiva. Hauria estat una forma de valoritzar aquests espais tancats i fer que el barri gaudís d’un petit pulmó verd que ja tenia.

Quan entrem a Cambrils en cotxe pel raval de Gràcia, ens veiem obligats a alentir la marxa i, sovint, aturar-nos en hora punta. En aquest instant no podem deixar de contemplar les esplèndides fumeres de maons que sobresurten a una banda del carrer. Aquestes instal·lacions, juntament amb la peculiar configuració física del terreny i amb les restes intactes de l’antic camí de Reus que entrava al poble passant vora el desaparegut convent de Gràcia, dibuixen una postal del nostre més autèntic paisatge preindustrial. Realment, caminar aquell tros de camí és una excursió cap a un indret del terme en què el passat ha restat glaçat. Les fumeres del Rigual i del Vidiella, que és com es coneixen, corresponien a vells forns rajolers –un dels quals encara es conservava força bé i va estar en actiu fins fa quatre dies (en termes històrics)–. La presència de bòbiles en aquesta zona del terme és constant almenys des del segle XVII, quan documentem el topònim Forn Teuler a la partida dels Antigons, ara travessada per la carretera de Tarragona, com recull la filòloga Montserrat Vidiella en la seva obra tan imprescindible. Alhora, aquestes fàbriques eren properes a les cases del Raval de Gràcia, un antic barri creat en època moderna que ha sofert l’oblit dels planificadors en no haver estat mai reconegut el seu interès històric. Sempre havia estat una barriada modesta, de reduïdes dimensions i, llevat d’unes poques actuacions residencials, havia restat fins ara al marge de la gent del totxo.

La forta càrrega simbòlica i l’innegable valor paisatgístic d’aquesta porció de terreny, la de les bòbiles (l’únic punt, per cert, des d’on es pot fotografiar una bona panoràmica de la Vila), també la trobem –no pas per gaire temps més– al camí de la Creu, als entorns del Mas del Golart, un indret d’aquells que també evoquen els paisatges passats de Cambrils. De fet, els voltants del nucli urbà antic, tant el de la Vila com el de la Platja, són molt rics en elements culturals produïts per una societat rural ara desapareguda: masos, hortes, basses, séquies, marges, camins, mines, caves, bordes. Aquest rerepaís ric s’evidencia en la densitat de topònims i referències, que decreix clarament en allunyar-nos dels voltants del barri antic cap a les partides de terra més perifèriques. Així doncs, la riquesa toponímica és molt gran en un radi petit entorn el nucli urbà tradicional, però, en canvi, és pobra cap a les partides més rurals, tret d’unes excepcions explicables. Totes aquestes estructures paisatgístiques, elaborades històricament de manera gradual, estan superposades en forma de capes culturals, l’una sobre l’altra, i enriqueixen el patrimoni cultural i ambiental del nostre terme. Malauradament, les pràctiques utilitzades per la urbanització contemporània (mancada d’urbanisme primer i amb un urbanisme pèssim després) han fracassat en integrar-les adequadament en el planejament, de manera que s’ha perdut irremeiablement l’oportunitat de preservar la memòria subjacent del territori. És aleshores quan els nous espais urbanitzats, però no urbans, neixen sense cap referent al passat de l’espai on s’assenten i en dificulta la seva integració amb la resta de ciutat. Malgrat que, aquesta vegada, sembla que el valor patrimonial de les bòbiles ha estat entès pels planejadors, ja que diuen que en preservaran part de les estructures, aquell paisatge tan imaginativament potent i únic del camí de Reus deixarà de ser.

Fa poques setmanes semblava que enguany no tindríem setmana dels barbuts que, com diu la tradició, concentra els dies més freds de l’any. Finalment, mentre escric ha arribat el fred, tal com correspon a l’època. No es pot negar, però, que aquest hivern ha estat ben atípic: la natura ja ho té això que, de tant en tant, el clima es desvia de les components considerades normals. Malgrat no poder relacionar directament el temps càlid d’aquest darrer Nadal amb l’anomenat canvi climàtic, no és menys cert que aquest nou fenomen ja té una incidència notable en el fràgil equilibri del nostre entorn i, de retruc, sobre les persones. Val a dir que no és el primer canvi climàtic de la història de la humanitat, tot i que és el primer en què els humans hi tenim un paper cabdal i del qual podem sortir-ne perdent si no prenem mesures serioses. Ja fa una bona colla d’anys que ens queixem dels forts impactes a què està sotmès el medi natural i cada vegada, qui més qui menys, n’ha assumit la seva part de responsabilitat. La dècada passada va comptar amb la celebració de diverses conferències mundials que tractaren la necessitat d’una col·laboració internacional per fer front als processos de degradació del planeta. Les cimeres de Rio de Janeiro i Kyoto establiren uns programes de partida que amb prou feines s’estan complint, tot i que han portat al ressorgiment d’una cultura global que reinterpreta la relació home/natura.

 Ara bé, en el dia a dia tot això se’ns fa massa gros i així mateix ho devien creure els promotors del programa Agenda 21, sota els auspicis de l’ONU per promoure el desenvolupament sostenible des de l’àmbit local. El concepte de sostenibilitat és enormement fecund i permet elaborar polítiques municipals de millora de les activitats humanes amb impacte ambiental i, fins i tot, aplicar directrius i estratègies en els àmbits empresarial i domèstic. L’any 2003, a cavall de les dues darreres legislatures del tripartit cambrilenc, el nostre ajuntament va elaborar un programa de compromisos emmarcat en la filosofia de l’Agenda 21. No val la pena debatre si aquesta agenda cambrilenca és una mica massa tova o si s’han assolit adequadament els objectius programats a curt termini: allò més preocupant és saber quin grau de compromís adquiriran amb el procés de l’Agenda 21 i, en general, amb el desenvolupament sostenible, els futurs consistoris de Cambrils. No seria el primer cop que un projecte municipal acabaria morint per desídia i desinterès.

En tot cas, el respecte per l’entorn ha d’anar molt més enllà dels projectes sobre paper impulsats per un o altre color polític. Si tenim en compte que l’ajuntament de Cambrils és probablement l’organització que té més assalariats i gestiona més recursos del municipi, és lògic pensar que la consciència mediambiental s’ha d’integrar transversalment en la cultura institucional de la casa gran, en tots els seus nivells jeràrquics, i irradiar-la des d’allí en la cultura ciutadana de la nostra localitat. Aquí faig un apunt: fixeu-vos que dic organització, perquè dir que l’ajuntament és com una empresa porta inevitablement cap a un joc pervers per a la ciutadania, però això dóna per a un altre dia… No n’hi ha prou en soterrar contenidors i etiquetar-los segons els productes admesos si no es fan passos per millorar l’impacte sobre el medi. La recepta ens la proporcionen els mateixos experts: treballar per la cultura de l’estalvi des de l’àmbit local, informar amb transparència i educar en valors.

El mes passat explicava aquí mateix les disfuncions del servei ferroviari, sobretot el de la línia que travessa el nostre municipi, la Ca-1 de Barcelona a Tortosa. Els problemes de la Renfe s’han anat repetint al llarg dels darrers deu anys, però, des d’aquella llarga època de les vagues, declarades o encobertes, fins a l’actual multiplicació d’avaries i incidències, hi ha hagut períodes en què el servei ha estat prou satisfactori –llevat de les insuficiències endèmiques dels caps de setmana–. Sorprenentment, no ha estat fins ara que els mitjans de comunicació s’han abocat de ple en denunciar els excessos de l’ADIF (l’empresa gestora de la infraestructura) i la Renfe (l’empresa explotadora). Amb tot, la informació que s’ha donat és esbiaixada, amb clares omissions.

En primer lloc, s’han accentuat les deficiències del servei de rodalia, que uneix la capital catalana amb el seu rerepaís. Encara que és cert que la xarxa metropolitana és la més afectada (52 avaries en dos mesos, abans que en perdés el compte…), la tradicional òptica barcelonina dels grans mitjans de comunicació ha negligit la cobertura informativa de la xarxa de trens regionals, que passa per casa nostra. Així, no s’han tingut en compte els viatgers que van diàriament a Barcelona des de Torredembarra o Tarragona, o fins i tot, des de Reus o Cambrils. Ni tampoc aquells que fan servir el tren per moure’s pel Camp de Tarragona. S’oblida sovint que, dins la nostra demarcació, els trens regionals (és a dir, de mitjana distància) exerceixen de trens de rodalia. En segon lloc, tant la Renfe com l’Administració i la premsa s’han apressat a culpar les obres de l’AVE de les avaries i les interrupcions, quan només 7 de les 52 avaries d’aquesta tardor són imputables a les obres del tren d’alta velocitat. És més: moltes s’han produït al nord de Barcelona, on no hi ha obres de l’AVE! La resta foren ocasionades principalment pel llastimós estat de les infraestructures i el material mòbil. En tercer lloc, al·legar que s’està treballant perquè el nostre país pugui disposar d’un tren d’alta velocitat que ens situaria a nivell europeu –com han declarat els buròcrates del tren– és una manera molt roïna de llençar pilotes fora: als milers d’usuaris habituals ens preocupa més la comunicació ferroviària entre les comarques i les principals capitals catalanes, que no pas les línies de llarg recorregut. Finalment, l’oportunisme polític ha maldat per reclamar un traspàs de les competències ferroviàries de la Renfe a la Generalitat.

És indiscutible que la causa d’aquest desgavell ha estat la inexistència d’una política ferroviària ambiciosa i constant durant la darrera dècada. Les antigues polítiques dirigides a l’optimització de la rendabilitat econòmica han afectat greument moltes línies del nostre país (Manresa-Lleida, Vic-Puigcerdà, etc.), mentre que l’ajust pressupostari ha primat inversions com l’Euromed (un autèntic frau a l’alta velocitat) o l’AVE per davant dels trens de curta i mitjana distància. Les negligències s’han arrossegat des de tots els nivells: tant els ministres de Foment com l’Administració catalana, els ens locals i comarcals i els mateixos usuaris pel fet de no haver-ne denunciat les mancances òbvies. Al nostre municipi hi ha total desinterès per aquest tema: el tren és vist com un mitjà minoritari, tot i que interessant perquè hi aporta turistes. El tren no s’hi percep com un sector estratègic, sinó que fa nosa al creixement urbanístic: és per això que se l’expulsa fora de l’horitzó urbà, malgrat trinxar el territori. Potser ja és hora de veure les coses d’una altra manera.

Al desgavell ocorregut a l’aeroport del Prat el mes d’agost i a les reclamacions usuals per millorar el trànsit rodat, que pateix els col·lapses de cada estiu, s’hi han afegit ara els problemes en el transport ferroviari. Destinaré aquest mes i el proper a parlar-ne, perquè el tema s’ho val prou. Fa deu anys que sóc usuari habitual del tren de Barcelona i podria explicar un bon munt de situacions de tots colors, des d’anècdotes efímeres, d’aquelles que provoquen una rialla burleta per l’ineptitud del servei, a autèntiques situacions grotesques -com la que explicava el company Jordi Moreno no fa gaire en aquesta mateixa revista-, que originen moments tensos quan afloren la desesperació, la impotència, la ràbia continguda i la indignació dels passatgers.

Tots aquests successos han afermat el nostre convenciment, el dels usuaris (o clientes, com prefereixen anomenar-nos els de la Renfe un cop abandonat l’apel·latiu de señores viajeros), que la companyia ferroviària ratlla la incompetència o, almenys, la ineficiència. Avaries continuades, retards injustificats, supressions de trens, pèssima política de comunicació, usuaris desorientats, inexistència d’un pla d’actuació efectiu davant fallades, manca de previsió, desatenció als viatgers, ineficàcia dels procediments de queixa i reclamació (a penes existeixen enquestes de satisfacció, element bàsic d’un pla de qualitat), sobreeiximent dels combois (que alguns anomenen llaunes de sardines), trens poc adequats per a trajectes de mitjana distància (combois de rodalia en comptes d’expressos), estacions amb clares deficiències de seguretat (com la del Passeig de Gràcia de Barcelona), maquinistes descontents i revisors cremats, són característiques de l’actual sistema ferroviari de la Renfe a Catalunya que han aconseguit crear una opinió generalitzada de descontentament i desprestigi envers aquest mitjà de transport. Com a bona companyia monopolística dirigida des de Madrid, amb un clar regust centralista, sovint els viatgers hem hagut de suportar la supèrbia d’alguns dels seus empleats. Aquí cal dir també, encara que no vingui gaire a tomb, que l’ús del català encara no hi està del tot normalitzat.

No obstant això, confesso que m’encanta viatjar en tren: quan funciona bé (puntual i amb seient), el servei és prou satisfactori. Sovint s’explica que el servei ferroviari era pèssim fins fa pocs anys: és innegable que la comparació d’aquells trens d’abans amb els d’ara demostra que la cosa ha millorat notablement. Per tant, molts no entenen per què els usuaris del tren ens queixem. No ens enganyem: el món ha canviat molt d’ençà quinze o vint anys. Avui en dia el tren ha de funcionar bé, perquè així ho requereix el nostre estil de vida i el desenvolupament econòmic actual. En bona part de països europeus és habitual desplaçar-se diàriament a la capital per feina o estudis des d’una distància de cent quilòmetres o d’hora i mitja en tren (que és el temps previst per al trajecte Cambrils-Barcelona). En canvi, són pocs els valents que agafen el tren des de Cambrils per anar a treballar cada dia: ningú té ganes de jugar-se-la. Com és d’esperar, els polítics no s’han preocupat gaire pel tren: com que no l’agafen mai, no tenen ni idea del servei que s’hi dóna. L’única deferència ha estat l’aposta per l’alta velocitat i el llarg recorregut, cosa que ha perjudicat les connexions més properes. Han oblidat que cal vetllar perquè el transport ferroviari de passatgers sigui un assumpte estratègic de primer ordre, per raons de desenvolupament i sostenibilitat. Mentrestant la Renfe ha anunciat tímides millores a l’àrea barcelonina, mentre que no s’ha dit res del servei a les nostres terres.

Furgar en el passat recent, no més enllà de setanta anys enrere, és delicat, no només al nostre país, sinó arreu. Somoure un àmbit espaciotemporal del qual hi ha testimonis vius o, en el seu defecte, descendents directes (o testimonis diferits) pot “ferir susceptibilitats”, com se sol dir eufemísticament. Dit d’una altra forma, el que està passat, ja està passat, pensen alguns. Amb el temps, la memòria dels anys durs de guerra i penúries se suavitza inconscientment, potser perquè ja no resta gaire cosa en la vida present que tingui el seu referent en aquells anys llunyans. En general, si féssim una àmplia retrospectiva biogràfica verificaríem una acomodació de la trajectòria personal a les circumstàncies de cada època. Pel que fa a la nostra guerra, els del bàndol vencedor i, si més no, aquells que no es comprometeren amb ningú van adequar-se al nou ordre col·lectiu i, a partir d’aquest, van edificar una nova vida a banda d’allò que la guerra havia estroncat. Els perdedors, en canvi, van restar silenciats i les seves vivències van esdevenir anacròniques, tangencials al nou ordre i, fins i tot, negades.

A voltes s’oblida, però, que la història és una multiplicitat d’històries, un poliedre de vivències, sovint contradictòries: mentres uns perceben progrés, altres maleeixen el present. Malauradament, encara són molts que es reafirmen en la seva convicció dogmàtica en el pensament únic del progrés. En canvi, la història és narrada pels seus protagonistes a partir d’una diversitat de codis, llenguatges i símbols. Cadascú és testimoni d’una determinada parcel·la del seu present i, alhora, desconeixedor d’altres realitats simultànies. De la mateixa manera que bona part dels joves d’ara ignorem les vivències que experimenten els immigrants, com viuen els més rics, les tretes que amaga el creixement urbanístic o els mecanismes d’influència que empren els mitjans de comunicació, moltes persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra no van conèixer mai l’existència d’assassinats arbitraris, txeques i presons, repressió, exili i tantes altres injustícies que semblen inconcebibles, però que van ser ben certes (tal com ho hem après dels testimonis orals). És llavors quan entren en joc els mètodes de reconstrucció històrica emprats per historiadors i altres professionals gestors de la memòria. La suma de les narracions parcials de diversos testimonis acaba produint una nova narració, mediada per l’historiador que la contextualitza i l’analitza amb la prudent distància temporal i ideològica. Aquest seria l’ideal deontològic de la recuperació de la memòria històrica: tots els agents implicats en uns esdeveniments han d’estar adequadament contemplats en el relat històric. És en aquest sentit que visions de la història molt focalitzades tendenciosament no són acceptables.

Recentment, Cambrils ha posat un granet de sorra en aquest procés de recuperar la memòria històrica de l’última guerra. Cal felicitar els organitzadors de les jornades d’estudi i divulgació sobre l’Hospital de Sang, un aspecte minúscul en l’àmplia història encara inexplorada de la nostra localitat. Ha quedat demostrada la magnífica predisposició de la gent (tant entrevistats com públic) per a aquesta mena d’iniciatives intel·lectuals. El tarannà del cicle ha evitat caure en la història commemorativa que acostumen a predicar algunes institucions, i ha incidit en la divulgació i la participació mitjançant la posada en comú d’experiències. Tot un encert per estimular la reflexió sobre el passat recent del nostre municipi: furgar en el passat esdevé sovint acció en el present.

Cal reconèixer que enguany la Festa Major de la Mare de Déu del Camí ha lluït de veritat. Feia temps que no s’havien vist tants actes seguits amb una participació tan gran. Per diversos motius, les nostres festes patronals han perdut força protagonisme al llarg dels darrers anys: malgrat diverses iniciatives endegades, algunes d’elles amb un èxit notable, sovint quedaven aïllades sense poder integrar-se en un programa més ampli, amb altres esdeveniments festius comparables amb magnitud, i sense solució de continuïtat. L’organització d’unes festes demana una gran coordinació i una autèntica motivació de totes les persones implicades, incloent el públic final que hi participarà. La festa respon a una necessitat col·lectiva gairebé innata en els humans. La prova d’això és que bona part de les festes actuals no són més que readaptacions temporals d’antigues celebracions d’origen incert, que es perden en el temps. 

Un repàs històric de la festa a casa nostra evidencia la forta evolució experimentada. Antigament, la diada de la Immaculada, al desembre, era la festa gran, la més celebrada per tots els cambrilencs. Ha estat així fins a recentment, tot i que el darrer segle ha passat a ser exclusivament la festa dels de la Vila (val a dir que actualment ja no té gaire sentit la tradicional distinció entre la Vila i la Platja, però això és una altra qüestió…). En canvi, la gent de la Platja van fer-se seves les festes de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme. Aquestes han subsistit al llarg dels anys, animades per un nombrós públic foraster, i fins han incorporat nous elements que les han potenciat considerablement, sobretot la primera, quan començava a presentar símptomes d’esgotament. De fet, per Sant Pere es dóna un fet ben curiós: bo i sent un dia festiu d’àmbit local, als inicis de la campanya turística, cap negoci del barri mariner tanca, a diferència de bona part dels dels altres barris. És un indicador clar de la forta estacionalitat que impregna la vida col·lectiva de Cambrils.

D’altra banda, no he sabut trobar referències documentals de la festa de la Mare de Déu del Camí. Confesso ser un llec en aquest tema, tot i pensar que l’actual celebració té un origen religiós i devocional, probablement en un moment lligat a la construcció del santuari. Pel que fa a la diada de Vilafortuny, tan festejada durant la primera meitat del segle passat, ha estat recuperada darrerament, encara que amb una fesomia totalment diferent. Temps enrere se celebraven encara altres festes locals, de les quals se n’ha perdut la memòria, com Sant Agustí (introduït per la la comunitat religiosa establerta al monestir de Gràcia). La nòmina festiva s’engruixiria amb altres festes populars d’àmbit més ampli. És més comú, però, que desapareguin elements festius, abans que diades senceres, ja que les festes es reinventen contínuament, reflex dels canvis socials, econòmics i polítics. Qui no recorda la desfilada de carrosses per Sant Antoni o la rua del Carnaval? I elements festius com les majorets o les cucanyes? I més enrere en el temps hauríem de destacar les caramelles, els geps o serrar la vella. Afortunadament comptem amb moltes entitats dedicades a tenir cura de l’extens repertori festiu popular i plenament implicades en l’organització de les festes majors. Cal agrair-los, de tot cor, la tasca realitzada.

Qui més qui menys ha de desplaçar-se a Reus o Tarragona, caps de comarca i província, respectivament, ciutats que allotgen un conjunt de serveis i organismes oficials que no trobem a Cambrils. Ara bé, aquells que hi vulguin arribar en transport públic es troben amb un servei realment força deficient. El tema de la mobilitat interurbana és recurrent, malgrat que els successius governs municipals han estat incapaços de trobar-hi una solució definitiva. No s’ha d’oblidar que el nostre municipi està immers en la regió de ciutats molt connectades batejada recentment com a “nucli dur” del Camp de Tarragona. Les distàncies entre diferents punts dins d’aquesta àrea, on es troben Reus, Tarragona, Vila-seca, Salou i Cambrils, són relativament petites, equivalents a les que trobaríem entre diferents barris de Barcelona. No obstant això, fa molts anys que a la Ciutat Comtal van apostar decididament pel transport públic com un servei bàsic i de qualitat, mentre que a la Costa Daurada, tot i tractar-se d’una autèntica regió metropolitana a petita escala, les connexions en transport públic s’han improvisat, sense una programació prèvia, i, sovint, sota la batuta de les empreses privades de transport.

Una de les principals funcions dels serveis de transport metropolità és donar cobertura a aquells col·lectius que, per raons d’edat o salut, per deficiències motrius o visuals, per imperatius legals o per altres raons més puntuals, no poden accedir al transport privat. Tot aquest conjunt ampli i heterogeni de persones es converteix en un col·lectiu marginal des del punt de vista de la mobilitat quan la xarxa de transport resulta poc efectiva. A més, una planificació acurada incidiria directament en la reducció de la dependència en l’automòbil: els avantatges mediambientals serien evidents i desitjables. Actualment calen més de 30 minuts per desplaçar-se en autobús a Tarragona i tan sols 20 minuts (normalment és més temps) si s’hi va en tren. L’anada i tornada costa 4,30 euros en bus (en cap de setmana, les tarifes són sorprenentment més cares i les freqüències molt més reduïdes) i 2,80 euros en tren. La diferència de preu (us recomano passar-ho a pessetes) és significativa i no s’explica per la qualitat del servei ofert. Trajectes equivalents es fan dins la primera corona de Barcelona amb un bitllet senzill de 1,20 euros (amb abonament surt més econòmic). També el servei ferroviari és massa sovint deficient, especialment si el viatge és llarg. Pel que fa a Reus, els horaris eren pèssims fins fa poc temps, però sembla que han millorat substancialment, i la puntualitat està subjecta a un trànsit imprevisible per unes carreteres constantment en obres. No estaria de més, d’altra banda, dispensar abonaments de viatges, actualment inexistents.

Finalment, per anar a Salou de nit amb carraca cobren uns 3,50 euros sortint des del passeig marítim, ja que els autobusos no entren més endins del centre urbà de Cambrils ni, encara menys, fins a dalt a la Vila. La planificació del transport públic és una de les assignatures pendents i, alhora, més estratègiques per resoldre al Camp de Tarragona. Esperem que aviat les administracions i els diversos agents implicats arribin a un acord per disposar d’unes tarifes de tren i bus integrades. En canvi, la creació d’un consorci de transports de gestió pública ja és més difícil, tot i ser un repte que cal perseguir.

El barri de la Platja es converteix, a l’estiu, en el centre neuràlgic de Cambrils i esdevé el lloc de pelegrinatge dels turistes que passen pel municipi. Malgrat que la silueta de la Torre del Port i els carrers del Sorral siguin els principals protagonistes de les postals turístiques, el cert és que ben poca cosa sabem els cambrilencs de la història d’aquest barri. La necessitat d’ampliar-ne el coneixement és, avui en dia, urgent, pel fet que la Platja pateix un procés de pèrdua d’identitat a passos accelerats, que s’evidencia en la pèrdua progressiva del patrimoni arquitectònic, cultural i, fins i tot, humà (a causa del buidat demogràfic).

La utilització de la platja cambrilenca per a activitats comercials i pesqueres està documentada ja des d’època medieval, tot i desconèixer quines infraestructures disposaven. És durant la segona meitat del segle XVII, passada la guerra dels Segadors, tan devastadora a casa nostra, quan detectem unes senzilles instal·lacions consistents en estaques i escars per a les embarcacions. De la Torre del Port, ja n’hi ha referències al segle XVI i fou construïda, probablement, per avisar de la visita de corsaris barbarescs. La seva construcció contribuí a la normalització del comerç, ja que molts vaixells s’hi refugiaven en cas de perill, tal com recalcaven les autoritats cambrilenques. La platja vora la Torre (el port actual) no fou l’únic punt del municipi utilitzat habitualment per embarcar. Al llarg del segle XVIII, es distingeix el port nou del port de la Torre. El primer sembla localitzar-se a la platja de l’Horta de Santa Maria, on es documenta l’existència d’un trajo, lloc destinat per a les barques. D’altra banda, la platja de l’Esquirol, dins la jurisdicció senyorial del terme de Vilafortuny, era un punt de força activitat comercial, on arribaven carros de tota la comarca: en tenim tesimonis documentals des del segle XVI fins a inicis del XIX. Sembla que aquest punt gaudia de franquesa fiscal, a diferència de les platges de Cambrils i Salou.

Fins aquí uns apunts de l’activitat econòmica a les platges de Cambrils. Però, quan es va començar a poblar la Platja? Molts assentaments propers a la costa, com Barenys o Miramar, es despoblaren durant l’edat moderna a causa de la inestabilitat i la insalubritat. Sovint documentem pescadors i mariners que vivien dins dels clos de la vila de Cambrils. Els imprecisos i poc fiables recomptes de població que tenim no anomenen mai cap habitatge vora el mar. L’any 1711, en plena guerra de Successió, el Consell cambrilenc decideix posar-hi una botiga o magatzem per guardar-hi les mercaderies que es traginaven amb la finalitat de controlar-ne el pagament dels impostos de comerç. És possible que, acabada la guerra, entorn de la torre i la botiga de mar es desenvolupés un incipient nucli de població de pescadors. El testament del canonge Foix feia referència, el 1722, a la gent de la Vila i la Platja. Malgrat que alguns documents posteriors tan exhaustius com els Cadastres de la Vila passen de llarg les cases de la Platja, un recompte de població de 1759, desapercebut fins ara, assenyala uns 55 habitants a la zona del port. Des d’aleshores aquesta zona experimentà un creixement demogràfic notable, documentat amb la construcció de noves cases. El creixement del barri mariner ha estat imparable fins als nostres dies amb el preu d’haver-ne oblidat els orígens.

Els inicis de la urbanització turística de la costa cambrilenca cal situar-los a principis de la dècada dels seixanta, abans ja del primer pla urbanístic. Durant una primera fase, el procés urbanitzador (encara ben actiu després de cinquanta anys) devia passar més o menys desapercebut per a bona part de la població. En efecte, excepte la urbanització del Cambrils Badia, apèndix del barri mariner, l’activitat constructora es concentrava lluny dels dos nuclis de població d’aleshores, sempre a primera línia de la costa. Les platges feréstegues, els pinars, els aiguamolls, les caves, la mala accessibilitat i la poca qualitat de les terres convertien la façana marítima en un espai marginal. Es tractava de llocs freqüentats només pels pagesos dels voltants (com mon àvia, que conreava les terres del Mas d’en Gran) i, a l’estiu, pels banyistes que es concentraven en determinats enclavaments. Quan es va obrir la carretera de Salou, els més àvids descobriren l’amplitud de terrenys verges, aptes per a l’explotació urbanoturística. És en aquest marc on hem de situar el naixement del nucli modern de Vilafortuny.

Però carretera enllà, a l’extrem del terme, es desenvolupaven uns nous sectors residencials. Primer van ser els edificis Verge del Carme, promoguts per una empresa madrilenya; després, s’urbanitzà el Cap de Sant Pere. Es tracta d’un complex lineal, al llarg dels eixos de la carretera i la platja, que presenta una forta associació morfològica i perceptiva amb Salou. Un seguit d’hotels de gran capacitat són els principals dinamitzadors de la bullícia humana present durant els mesos forts de l’estiu en aquesta barriada indefinida que va des del Sangolí a la platja de Vilafortuny. Malgrat tot, la població de Cambrils continua desconeixent aquest sector urbà, situat en una geografia de l’incògnit, al marge de la vida del centre. Ron Hall, un periodista anglès que vaig tenir l’ocasió d’acompanyar una tarda per ensenyar-li la població, va batejar tot el sector de llevant del municipi com la Tercera vila, motivat per la  idiosincràsia urbana. A Hall, però, no li va agradar gaire Cambrils, perquè la “moderna arquitectura de ciment i maons” –digué– n’havia desprestigiat l’autenticitat tradicional mediterrània, a diferència d’altres viles portuàries que ell havia visitat. La pobresa estètica i simbòlica és, a més, molt acusada en la franja costanera de la Tercera vila, pròpia d’un paisatge de la lletgesa.

Aquesta part del llevant cambrilenc pateix severes mancances: dèficit de serveis, manteniment deficient (només cal veure l’estat de les voreres), regressió de les platges (pal·liada amb la regeneració de la sorra), costos associats al passeig marítim i baixa densitat de població estable. Fa un any, la presentació del POUM va unir els propietaris d’aquestes barriades (i d’altres del municipi) en una associació per fer front comú contra les pretensions de l’ajuntament. Passada la mala maror, el seu president ha anunciat la incursió en la política municipal. La tàctica és perillosa, perquè estableix una oposició entre veïns de fet i veïns de dret. D’altra banda, planteja nous reptes a la representativitat dels ciutadans en el govern local. Malauradament, com succeeix sovint, les causes dels problemes venen de lluny. Potser ja seria hora que totes les parts posin  voluntat d’integrar el Cap de Sant Pere a la trama de Cambrils, no només en el sentit urbanístic, sinó també social i ciutadà.

Aviat farà sis mesos del llançament de la primera edició de Revista Cambrils Diari Digital i, a hores d’ara, es pot parlar d’èxit evident. Les xifres de visites i l’elevada participació el constaten. Amb tot, la nostra població ha hagut d’esperar al segle XXI per disposar d’un servei diari d’informació general i, sobretot, gratuït i fàcilment accessible (malgrat que no hem d’oblidar que moltes persones no accedeixen a la xarxa informàtica per diversos motius). Internet, la connexió en xarxa de milions de computadores d’arreu del món, es va començar a estendre al nostre país a mitjan de la darrera dècada i, després de produir un daltabaix borsari, s’ha normalitzat ràpidament amb l’entrada del nou mil·leni. Els especialistes coincideixen que el desenvolupament d’Internet ha implicat una autèntica revolució cognitiva i jugarà un paper cabdal en molts processos quotidians del futur no gaire llunyà. Ja fa temps que es parla d’una nova era informacional, però amb l’aparició de la gran xarxa informàtica s’han multiplicat exponencialment les fonts d’informació i els modes de comunicació amb el món. Ara, el repte consisteix a ser capaços d’estructurar l’excés d’informació i d’ampliar les facilitats d’accés per tothom. La dimensió informacional ha penetrat també en el món de l’empresa en forma d’un valuós capital que s’ha de saber gestionar amb nous procediments i actituds.

La tecnologia d’Internet hauria de possibilitar, almenys teòricament, la disposició de grans volums d’informació i de coneixement per al conjunt de la població mundial, és a dir, la democratització de dades i continguts. Aquest ideal informacional també es pot traduir a escala local: l’oferta a la xarxa d’aquells serveis, dades i coneixements que poden ser útils per a una determinada comunitat geogràfica. A més, seria desitjable que aquesta oferta fos d’accés gratuït. A diferència d’alguns països, com als Estats Units, on la població aboca generosament tota mena de continguts i coneixements a Internet (per tant, accessibles a tot el món), a casa nostra l’ús de la xarxa és encara massa tímid, tot i que in crescendo, i es fa servir més com una vitrina de presentació que no pas com un dipòsit constant i actiu d’informació. Al nostre municipi, el Diari Digital ha fet un pas endavant cap a aquesta democratització de continguts, així com altres iniciatives destacables, com ara el web del grup de recerca sobre cultura popular i tradicional L’Anjub, que, des de fa temps, ofereix una bona quantitat d’articles sobre etnologia i història de Cambrils, un bon exemple de l’anomenat accés obert. També l’Ajuntament està fent passos encertats en oferir diversos serveis municipals a la xarxa. Magrat tot, la tasca que encara cal fer és ingent i tots ens hi podem implicar: les institucions públiques haurien de poder assegurar l’accés a tothom, així com de promoure activament l’oferta de continguts i de serveis ciutadans; les entitats i les associacions ciutadanes haurien de ser-hi més presents per animar la vida cívica local; i, finalment, els particulars hauríem de ser els principals agents d’aquesta explosió informacional, tant com a creadors de continguts, com a usuaris. Sens dubte, ha de ser un procés gradual, però cal tenir iniciativa, perquè, com ja ha passat altres vegades, altres municipis poden passar-nos la mà per la cara.

Aquest hivern les inacabables obres del Barri Antic han exhumat diverses estructures urbanes interessants. Les noves descobertes impliquen que, a hores d’ara, comptem amb unes quantes dades més de la difícil història de la nostra vila, malgrat la previsibilitat de les troballes. El refugi antiaeri construït durant la darrera guerra era conegut pels veïns i estava en la memòria, tants anys silenciada, d’aquells que l’utilitzaren durant els bombardejos. El refugi, enterrat a uns cinc metres de profunditat i construït amb volta de maons, s’estén al llarg del carrer de les Creus. Una ràpida inspecció ha servit per comprovar-ne l’estat de conservació, que ha resultat ser força acceptable en la meitat de la seva longitud. El descobriment d’aquest refugi va suscitar molta curiositat entre els veïns, cosa que ha acaparat l’atenció de l’ajuntament per fer-ne visible i, probablement, visitable una part. Unes setmanes més tard apareixia al mateix carrer un petit tram del sòcol de l’antiga muralla medieval que tancava aquell sector de la vila. La muralla, que encara es preserva en les façanes d’algunes cases de la banda dreta del carrer (en el sentit de circulació dels vehicles), va ser derruïda a mitjan segle XVIII per eixamplar el poble. Al mateix temps es descobria una estructura vora la façana de l’església, associada possiblement a l’antic campanar que, fins fa poc més d’un centenar d’anys, estava situat a la banda esquerra de la façana. Encara que aquestes restes puguin semblar d’una transcendència més aviat reduïda, el cert és que aporten un gra de sorra al coneixement d’aquest sector del barri, del qual en sabem molt poca cosa, i revifen, alhora, l’interès general en el patrimoni històric local. És important no esborrar els vestigis antics, malgrat l’aparent poca importància que semblin tenir, ja que és una manera de recordar la modèstia del nostre municipi abans de l’auge urbanístic.

L’estudi detingut de les dades arqueològiques i documentals que, en comptagotes, van apareixent de tant en tant permeten teixir la història urbana de la població. Les darreres iniciatives, com la publicació del primer volum del Diplomatari de Cambrils o l’ampliació del conveni d’explotació del jaciment arqueològic neolític del Cavet, han estat molt ben rebudes pels especialistes. El desenvolupament del coneixement historiogràfic local, en les seves tres vessants de recerca, publicació i divulgació, no en té prou amb troballes fortuïtes, sinó que necessita més voluntat ciutadana i institucional. Seria desitjable que les diverses institucions públiques i privades mostressin més interès i es comprometessin fermament en projectes i iniciatives de recuperació del passat. La divulgació de la memòria històrica s’ha convertit en un compromís social i fa temps que al nostre país és practicada des de l’educació, les institucions o els mitjans de comunicació. Aquesta divulgació es nodreix de la recerca, a partir de l’anàlisi plural dels fenòmens històrics, i li calen més estímuls per desenvolupar-se plenament, que no pas els merament intel·lectuals. A casa nostra no hi falten iniciatives des de tots els àmbits, però hi manca més compromís, col·laboració i treball en equip. Dit d’una altra manera, cal creure’s la pedagogia històrica com a terapèutica del present i profilaxi per al futur. En voleu més arguments?

A molts ens ha sorprès l’ús del femení aplicat a la nostra població en el lema d’una recent campanya municipal: “Cambrils més bonica”. Desconec si els noms de municipis tenen un gènere oficial assignat, però el cert és que sempre s’ha dit “el Cambrils”. L’interès de l’eslògan no és altre que recalcar una nova realitat municipal: que Cambrils ha deixat de ser un poble. La concepció del nostre municipi com a ciutat es va generalitzar ara fa uns sis anys, en assolir els vint mil habitants (ara ja ratllem els trenta mil!). Definitivament, per als tecnòcrates locals, s’havia superat un grau en l’ordre jeràrquic urbà (com si haguéssim passat de l’ESO al Batxillerat). L’ús reiterat de la paraula ciutat obeeix, a casa nostra, més a un canvi conscient de vocabulari polític, especialment des dels sectors més progressistes, que a un consens ciutadà. No en va, han estat  geògrafs d’esquerres (com Oriol Nel·lo, actual secretari de Planificació Territorial de la Generalitat) els que han avançat en l’estudi de l’àrea metropolitana barcelonina, les tesis dels quals (la Catalunya ciutat, la ciutat sense confins o el territori com a xarxa) han influenciat sens dubte als socialistes tarragonins. No obstant això, molts cambrilencs s’han sentit incòmodes amb aquesta imposició lèxica i es pregunten quin mal hi ha en ser un poble.

La veritat és que el concepte de ciutat ha fet córrer molta tinta entre aquells que l’han estudiat. La variable demogràfica és certament important, malgrat dependre molt de la regió: certament, vint mil habitants constituiren una ciutat gran a Suècia, però, en canvi, a l’Índia no passarien d’una barriada. I a casa nostra, quants habitants calen per fer una ciutat? Fa de mal dir. Una ciutat té moltes altres característiques que són claus per diferenciar-la d’altres unitats menors: cal que sigui un punt vital de producció econòmica i cultural, un node de distribució de fluxos de capital, idees i persones i, finalment, el centre d’una regió subsidiària. A més, els seus ciutadans se n’han de sentir. Una ciutat es defineix, doncs, en relació amb les altres del seu entorn (això fins s’ha demostrat matemàticament!). Tornant aquí, la regió tarragonina és una realitat massa complexa com per identificar-hi un cap i casal. Tradicionalment Reus i Tarragona han estat considerades les ciutats del Camp, mentre que molt recentment Salou s’ha intitulat la capital de la Costa Daurada (i amb raó) i Cambrils s’ha encasellat en la categoria de vila (un concepte d’arrel medieval). Actualment, les localitats del “nucli dur” del Camp conformen una mena de xarxa, una gran ciutat, difusa i multicèntrica. Malauradament, la correlació de forces polítiques antagòniques en els principals ajuntaments no ha ajudat a prendre gaire consciència d’aquesta unitat i, menys encara, d’actuar conjuntament amb estratègia de regió (salvant algunes excepcions i deixant de banda el tema del Consorci del Camp).

Per tant, després d’aquestes disquisicions, podem afirmar que avui en dia no es pot entendre la realitat urbana de Cambrils sense tenir en compte les interelacions amb el Camp; és en aquest àmbit supralocal en què el Cambrils masculí exerceix el seu paper de petita ciutat (o poble gran, depèn com es miri). L’ús polític del terme ciutat ha permès generar un debat local enriquidor, però és molt important no caure en localismes. Afirmacions triomfants com que Cambrils assolirà els seixanta mil habitants en quinze anys són especulatives i mancades d’un fonament sòlid. Sens dubte, l’èxit en la construcció de la ciutat s’obtindrà del diàleg i la col·laboració amb els nostres veïns.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya anunciava fa poques setmanes les dades d’habitatges projectats durant l’any passat al nostre país. El municipi de Cambrils s’ha situat en una gens menystenible vuitena posició, darrere d’algunes de les ciutats més importants de Catalunya (Barcelona, Terrassa, Lleida, Sabadell, Sant Cugat, Mataró i Tarragona, en aquest ordre), amb 1229 habitatges projectats i visats. Encara és més útil, però, reflexionar amb les dades relatives a la mida de la població: a partir dels recomptes que proporciona l’Institut d’Estadística de Catalunya, comprovem que aquella xifra correspon a 47 habitatges projectats per cada miler de cambrilencs, més que totes les altres ciutats del rànquing. Amb tot, en termes relatius, la nostra població és superada de lluny per Mont-roig, amb 143 habitatges visats per mil habitants. És, doncs, evident que el sector de la construcció s’ha convertit en preponderant a casa nostra, prenent el relleu al tradicional sector del turisme, amb el qual en fa un tàndem.

Un cop d’ull en perspectiva de l’evolució del nostre municipi als darrers cinquanta anys indueix a pensar que no s’ha superat la dependència en el sector primari. En efecte, si el règim econòmic anterior es fonamentava en el conreu de la terra i l’explotació dels recursos marins, l’etapa actual s’ha convertit en una gran consumidora de sòl. La diferència rau, a banda de les rendes obtingudes, en la irreversibilitat del procés, ja que la urbanització fa taula rasa del territori. Les rendes obtingudes en el sector del turisme s’han destinat majoritàriament a la construcció d’habitatges, una bona part de segona residència. Aquesta característica ha modelat un tipus d’urbanisme costaner que ha impossibilitat la creació d’un teixit pròpiament urbà: malauradament, s’ha confós l’expansió urbana amb el sacrifici del territori. Els agents implicats, però especialment els planificadors, han ignorat l’enorme complexitat dels processos i factors que entren en joc en el desenvolupament dels assentaments humans. De fet, l’extrem més radical del pensament neoliberal considera que la construcció d’una ciutat és una activitat a les mans del lliure mercat (i així ho ratificà la llei del 1998). Es passa per alt que el sòl és un bé absolutament limitat i subjecte a valoracions simbòliques deterministes (és a dir, que depenen de la localització) i, per tant, no pot jugar en el mercat com un valor qualsevol. És important tenir present, doncs, que una major oferta de sòl, no té perquè traduir-se en una disminució dels preus dels habitatges per aquests motius.

Un aspecte final a considerar és que una part d’aquestes inversions, moltes de capital forani, s’haurien pogut canalitzar en la modernització necessària del sector turístic o en altres activitats: comerç, indústria, serveis, recerca, etc. La forta especialització a la qual està sotmesa la nostra economia local està provocant una fuita cervells cap a les grans ciutats, ja que aquí a casa l’oferta professional és limitada. Una major diversificació de les iniciatives empresarials permetria un anclatge més gran dels joves en el territori i minvaria la fragilitat del sistema. Resta palesa, doncs, la complexitat dels processos involucrats en el creixement de la nostra vila, cosa que obliga a una més gran previsió i control dels mecanismes que els possibiliten.

Han hagut de passar vint-i-sis anys perquè el Centre d’Estudis Cambrilencs, creat l’any 1979 per un grup d’entusiastes de la història local, tragués a la llum la seva primera publicació. Un cop vist el resultat, en una edició exquisita, l’espera ha valgut la pena. El primer volum del “Diplomatari de Cambrils” no es tracta d’una monografia d’història, sinó d’una font secundària o intermèdia. És a dir, l’obra realitza els passos de cerca, selecció, transcripció i traducció de diversos documents medievals conservats en arxius, cosa que facilita enormement el treball posterior dels estudiosos que hauran d’interpretar aquestes fonts dins d’un context adequat segons el tema d’estudi. La tasca de trobar documentació referent a Cambrils de les èpoques més antigues és àrdua: normalment cal recórrer als de fons reials, notarials i eclesiàstics dels grans arxius de Tarragona, Barcelona o Madrid. Malauradament, una bona part del fons municipal de Cambrils es va perdre sota les flames arran de l’entrada dels carlins a la població el juliol de 1874, fet que ha impossibilitat el coneixement històric de molts aspectes de la vida local. 

Però la nostra vila disposa d’un altre patrimoni documental molt ric, encara no avaluat ni estudiat com es mereix. Es tracta dels papers vells de les cases, dels arxius particulars i privats que moltes famílies guarden a les calaixeres i golfes (això, si els papers no han acabat al foc), a vegades de manera curosa i, en altres casos, amb el perill latent de fer-se malbé. Hi podríem trobar manuscrits, dietaris i quaderns de notes que ens informarien sobre aspectes de la vida quotidiana, esdeveniments i costums. Els manuscrits de Serra i Dalmau o Carles Clanxet són bons exemples a casa nostra, ben estudiats però encara no publicats. Els llibres de comptes, d’altra banda, ens proporcionarien dades sobre aspectes econòmics: conreus, feines agrícoles, salaris i preus, comerç. O els documents dels mestres, metges, apotecaris, notaris, etc. Encara més: la correspondència pot servir per estudiar la mentalitat d’una època, tal com s’ha fet, per exemple, amb la família Moragas de Valls. Els llibres antics, quaderns escolars, fulletons, obres de teatre i altres impresos són útils per fer història de l’educació, de l’oci i l’esport, de la cultura i de tants altres temes. També són molt importants les fotografies, un recurs utilitzat a bastament pels nostres historiadors. Finalment, cal fer esment de la documentació generada per col·lectius que, per un motiu o un altre, ha anat a parar a mans de particulars. Es tractaria de fons de societats i entitats, confraries, empreses, escoles i partits polítics. Qui sap les sorpreses que ens oferiria tot aquest volum documental inèdit!

Cal prendre consciència de la significació dels documents familiars, conservar-los i saber valorar-los com a patrimoni intangible. En els papers de les golfes està escrita la història de les famílies i, de retruc, de la societat local. La possibilitat d’accedir-hi, sigui en origen o en algun dipòsit institucional, en permetria la consulta i l’estudi per historiadors preparats per treballar científicament aquesta documentació i per garantir el respecte i l’anonimat de les dades nominals. Els resultats de les recerques serien de gran utilitat per conèixer alguns aspectes històrics i culturals de la societat cambrilenca, als quals no es pot arribar d’altra manera.

L’Ajuntament de Vila-seca ha adquirit recentment el Castell dels Comtes de Sicart, un magnífic casal senyorial al nord del poble. D’aquesta manera, el municipi veí ha apostat acertadament per a la preservació del seu patrimoni arquitectònic. L’adquisició és significativa encara per un altre motiu: la ciutadania s’ha apropiat d’un edifici que ha estat el símbol del poder a Vila-seca des dels seus inicis: primer, com a poder real detingut pels senyors feudals; després, com a poder econòmic de la noblesa. Els orígens del castell de Vila-seca de Solcina cal cercar-los durant la colonització cristiana del Camp de Tarragona, a mitjan segle XII. A principis de l’edat moderna, el castell fou adquirit per l’arquebisbe de Tarragona i més tard venut al cònsol d’Holanda, Joan Kies. Aquest va recompondre l’edifici a l’estil dels casals rurals holandesos i només en va deixar l’esvelta torre original. Finalment, fa uns cent anys, la família Sicart comprà el castell i el remodelà. L’arquitecte modernista Enric Fatjó afegí un conjunt d’elements neogòtics a la façana, com merlets, balconades, finestres apuntades i torrasses. Aquesta reforma responia a la moda de l’època, un reducte del romanticisme decimonònic. El resultat d’aquesta història ha estat una deliciosa casa senyorial elegant i imponent, d’interiors lluminosos, amb una austera capella i un entorn ampli. Un cas similar de reforma el trobem al castell d’Escornalbou, remodelat pel diplomàtic reusenc Eduard Toda uns anys més tard.

Aquesta no és l’única iniciativa de recuperació d’elements arquitectònics duta a terme per l’ajuntament vila-secà: cal afegir-hi el redescobriment del conjunt de torres de la muralla o la reforma en curs de l’antic Sindicat Agrícola, entre d’altres. Amb tot això no vull dir que l’hagin encertat en tot, però és destacable la nova tendència que s’imposa de prestar més atenció als elements històrics del paisatge urbà. A Cambrils ha estat sovint difícil la conscienciació per a la preservació del patrimoni, malgrat l’esforç que realitzà al seu temps el Centre d’Estudis Cambrilencs, el qual ha permès recuperar diversos monuments. Fora d’aquests àmbits culturals, l’interès en el patrimoni local ha estat molt escàs: una prova n’és el poc interès del poble en la compra del castell de Vilafortuny. No obstant això, darrerament s’aprecia el començament d’una tímida política d’adquisició de béns i espais històrics (la Vil·la Concepció, la Torre del Bou, el Telègraf, etc.), però, no s’han d’oblidar els errors acumulats i les ocasions perdudes durant els anys i els que encara es cometen. Per exemple, una pèrdua molt sonada, de les que faran història, ha estat l’edifici del Pòsit.

La preservació de béns arquitectònics és una pràctica comuna i obligada en els sistemes moderns de gestió urbana i cal contemplar-la dins d’un marc més ampli: el de la preservació del patrimoni històric, el cultural heritage dels anglesos. Aquesta concepció defuig de la idea de monumentalitat, massa restringida, per tenir en compte el context, és a dir, les formes i les textures dels paisatges i els símbols i les referències que ens evoquen. Es cerquen maneres imaginatives d’integrar els teixits antics, urbans o rurals, a la trama urbana mitjançant la recuperació, la rehabilitació i el redisseny urbanístic. Sens dubte, una gestió intel·ligent de la ciutat i de l’entorn immediat permetria obtenir bons resultats, tant per les activitats econòmiques com pel reforç de la identitat local i de la continuïtat simbòlica entre generacions.