La ciutat sostenible
Maig 2003
Una activitat que es realitza contínuament és sostenible si s’aguanta per si mateixa i no perjudica altres activitats. Està clar que si en una casa hi entren menys diners dels que es gasten, la seva economia no serà sostenible per massa temps. La filosofia de la sostenibilitat és una d’aquelles tendències de pensament que ens han deixat els darrers anys del segle passat i que serà cabdal durant aquest segle estrenat.
El concepte de sostenibilitat té arrels en el pensament de l’economista anglès Malthus, que al segle xviii es va espantar en adonar-se’n que el creixement de la població era més intens que la disponibilitat d’aliments. El ritme de creixement demogràfic ha augmentat des d’ençà, però les millores tècniques en l’agricultura han permès que no manqui menjar (una altra cosa és que aquest estigui molt mal distribuït). De la mateixa manera que aquell pensador veia que, tal com anaven les coses al seu temps, l’augment demogràfic no seria sostenible, avui en dia, cada cop es fa més patent que en determinats indrets del nostre entorn més immediat l’augment de demanda de sòl i el consum energètic estan fent poc sostenible l’activitat humana sobre el propi ecosistema humà. Que ningú arronsi el nas i hi vegi aquí un discurs ecologista, sinó que hem d’acceptar per fi allò que és obvi i en el qual absolutament tothom hi està involucrat. El ritme d’esgotament dels recursos (aigua, sòl, energia, etc.) és més elevat que no el ritme de reposició, dit d’una altra manera, les nostres activitats no són sostenibles, no tenen on aguantar-se. Exagerant-ho una mica, es pot afirmar que l’home actual roba contínuament als seus descendents allò que els pertocaria, l’herència que els deixa no és més que els rebutjos que desprèn diàriament. Aquest abús del recurs del demà és assimilable a un procés d’infanticidi continu, parlant metafòricament. I això s’esdevé dia a dia a les portes de casa nostra. L’essència de la sostenibilitat és que la societat no ha “d’exportar els seus problemes al medi ambient o cap al futur”.
Als polítics mundials ja fa uns anys que els preocupa tot aquest tema, almenys des que el 1992 es va celebrar la Cimera de Rio de Janeiro i es van començar a proposar noves vies d’actuació. Aquestes propostes s’han anat detallant per a la seva aplicació a escala local en diverses cimeres internacionals, en especial la que el 1994 es va celebrar a la ciutat danesa d’Aalborg. Allí es va perfilar la voluntat de consensuar un procés d’implementació de les Agendes 21 Locals i dos anys més tard, a Lisboa, ja es va disposar d’un pla d’acció. La base de la Carta d’Aalborg està, al meu entendre, en considerar que el mínim espai administratiu capaç de dirigir polítiques de consecució de sostenibilitat està justament en els ents locals. Així mateix resa l’article 1.3: “[…] la ciutat o vila és la unitat més gran capaç de dirigir inicialment els molts desequilibris urbans, arquitectònics, socials, econòmics, polítics, de recursos naturals i ambientals que fan malbé el nostre món modern”.
Els principis bàsics sobre els quals se sustenta la filosofia de la sostenibilitat són el de la preservació del medi, negociació expansiva, qualitat de vida, participació ciutadana, educació i conscienciació, i cooperació entre autoritats, entre d’altres. Ara bé, en alguns aspectes existeixen divergències entre els diferents pensadors, sobretot en la forma d’entendre el creixement econòmic. En aquest tema, s’enfronten aquells que abracen els principis del creixement econòmic sostenible com a base del desenvolupament social, contra els que propugnen un retorn a l’austeritat. Tot això pot semblar realment abstracte, però el cert és que aquestes dues concepcions es troben en la base de molts debats d’actualitat propers a casa nostra: l’aigua com a font d’ingressos contra l’aigua com a bé escàs, o la construcció galopant com a motor econòmic local contra l’urbanisme especultaiu generador de nous i greus problemes.
Fins aquí hom pot pensar que tot això només porta nous maldecaps als inconscients cambrilencs, que la sostenibilitat és una fita massa costosa d’aconseguir i que a més s’ha de preveure a llarg termini. Aquests raonaments poden desembocar fàcilment en l’immobilisme, però les ments menys descansades hauran estat prou capaces d’adonar-se de l’oportunitat que el concepte de la sostenibilitat ens està brindant per tal de minimitzar l’impacte progressiu sobre el territori que habitem. Abraçar els conceptes europeïtzants de la sostenibilitat a Cambrils implica el compromís d’absolutament tots els ciutadans i la perseverança del seu Ajuntament per tal d’administrar i gestionar els aspectes medioambientals de la ciutat. Repensar els cicles energètics, repensar l’ús públic dels espais, repensar la mobilitat, sempre de forma més racional que la d’ara, ja ho estan fent diverses ciutats catalanes, i Cambrils no té perquè quedar-se a la cua.
