Aquí hi ha fato

Enguany es commemora el bicentenari de la invasió napoleònica de Catalunya, un episodi que inicià una llarga guerra de cinc anys de durada. Aquest conflicte bèl·lic es coneix per diversos noms: Guerra Napoleònica, del Francès o de la Independència. El motiu d’aquesta columna és posar de nou sobre la taula aquest període tan tumultuós, a penes tractat per la historiografia cambrilenca, malgrat les fortes repercussions que tingué a la comarca. Els precedents de la guerra cal cercar-los quinze anys abans, amb la Guerra Gran contra França, que afectà sobretot les comarques del nord, així com en el conflicte contra Anglaterra de finals de segle. Aquest darrer comportà importants pèrdues econòmiques, per ser el principal mercat d’exportació de Catalunya.

Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, l’exèrcit de Napoleó travessà els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext d’envair Portugal. Les tropes franceses foren rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona allotjà les tropes gal·les, que doblaven el nombre d’efectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant l’avinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, prengueren la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses arribaren a mitjan abril, mentre que la guerra esclatà obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es revoltaren contra l’invasor. El juny es constituí a Lleida la Junta Superior de Catalunya, l’òrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que organitzà l’exèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.

Ja a primers de juny de 1808 els francesos baixaren a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana fugí espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses ocuparen Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp foren ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no dubtaren d’aplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. L’historiador romàntic Bofarull afirma que els francesos entraren almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, l’exèrcit napoleònic visità la vila de Cambrils diversos camins. El Camp de Tarragona fou definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona arribaren a Cambrils des de Tortosa l’1 de maig (la divisió de Habert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona hagué de patir un terrible setge de dos mesos i fou brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig fou saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament arribà a Cambrils, on afusellaren alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.

El 1812 fou un any d’absoluta misèria. La recruada de la guerra comportà molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits arrasaren totes les existències de gra i aliments i l’agricultura restà delmada per les accions dels soldats i l’abandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, feren incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de l’emperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de l’Estat, ja que volia integrar el Principat a l’Imperi francès. L’annexió es féu efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França envià al Principat un grup de buròcrates, civils per tant, per organitzar el país a l’estil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp se’ls coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó s’anaren apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus. A partir de l’abril de 1813 els francesos començaren a abandonar Catalunya: el 12 de maig passaren per Cambrils i en prengueren provisions. L’agost de 1813 dinamitaren la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, abandonaren el Principat. Napoleó abdicà el 8 d’abril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament d’una nova època, la dels dos bàndols que s’enfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.

El retorn a la vida pausada d’abans és la dèria del moviment slow (lent, en anglès). Els teòrics d’aquesta nova filosofia pretenen superar una de les grans paradoxes actuals: per què cada vegada tenim menys temps, si la tecnologia actual permet fer més via? Els slows volen millorar la qualitat de vida mitjançant l’alentiment del ritme de la vida urbana actual i, per això, celebren un Dia Mundial de la Lentitud. En algun lloc he llegit que es tracta de fer passar el temps, no pas consumir-lo. A partir d’aquí, se’n deriven un conjunt de bones pràctiques, com menjar a poc a poc, seure i  llegir, caminar, conversar i, en definitiva, gaudir de la vida. Tot i les ressonàncies amb altres ideologies contemporànies, des del zen a la permacultura, l’origen d’aquest moviment és a Itàlia, pàtria d’altres ideologies revolucionàries que han canviat la història. Tot va començar amb la contraposició als fast food, com els McDonald’s, i, en un procés de girar la truita, van crear el moviment Slow Food, el menjar lent. La idea és simple: el retorn a la bona cuina, feta a casa amb productes de la terra comprats al mercat del barri. Slow Food pretén promocionar els productes regionals i ecològics, el menjar tradicional, l’adaptació al cicle de les estacions de l’any i la biodiversitat en l’agricultura i la ramaderia. El seu símbol és un cargol, paradigma de la lentitud, alhora icona dels aplecs dels devoradors lleidatans d’aquests mol·luscs terrestres. En una població amb un sector gastronòmic tan desenvolupat com Cambrils (i potencialment millorable), les directrius del Slow Food no haurien de passar per alt (feu servir Internet per ampliar el tema).

El pas següent, l’any 1999, fou l’ampliació del concepte del menjar pausat a l’estil de vida tranquil i serè. També nascuda a Itàlia, la CittàSlow (pronunciat txità-slou, o ciutat lenta en una barreja d’italià i anglès) és una prestigiosa organització formada per ciutats membres de menys de 50.000 habitants (n’és un requisit). En són membres els municipis catalans de Begur, Pals i Palafrugell. CittàSlow és contrària als processos d’homogeneïtzació de les ciutats occidentals i dóna suport a la diversitat cultural i la potenciació de les diferències locals de cada ciutat i el seu entorn. Per tant, la idea té fortes implicacions en el turisme i l’economia local, així com en les polítiques de benestar social. Aquestes ciutats donen molta importància al culte al silenci, l’accessibilitat, la neteja, el turisme de qualitat, un enllumenat adequat, l’òptima gestió energètica, el reciclatge o la racionalització en l’ús d’aigua, sempre accions directes per a l’augment de la qualitat de vida de la població. Alhora, caldria renunciar, en la mesura que sigui possible, al creixement urbanístic desenfrenat.

Assolir l’etiqueta de ciutat lenta requereix, a més, una severa certificació avalada per un comitè d’experts i un programa d’auditoria. Més enllà d’aquests elements concrets, la filosofia slow aposta per la capacitat de les comunitats locals de saber identificar i compartir les seves qualitats específiques. Es promou l’excel·lència i l’hospitalitat amb l’afany de crear una marca d’identitat. És el retorn als valors d’un passat no tan llunyà amb l’assistència de la tecnologia del present. És, finalment, l’assaboriment del temps i, també, la racionalització dels nostres horaris, actualment descompassats.

Un dels models de gestió del territori i el paisatge més innovadors i interessants és la custòdia del territori, una nova fórmula adreçada, principalment, als propietaris de terres per tal que en tinguin una cura adequada. No se’ns escapa que, a casa nostra, cada vegada és més freqüent l’abandonament de finques agrícoles i boscos del nostre entorn, que fins fa uns anys havien estat ben cuidats i treballats. Aquest abandó implica un empobriment de la qualitat del paisatge i l’extensió dels ermots, que els fa vulnerables, per exemple, als incendis, o bé sucumbeixen a la voràgine urbanística que en fa taula rasa. Sorgits als països anglosaxons, especialment preocupats per l’accelerada pèrdua dels seus valors paisatgístics, els models de custòdia del territori són una alternativa imaginativa i creativa per a l’explotació sostenible de la terra a llarg termini, sigui amb el foment de les activitats tradicionals, sigui amb nous usos i aprofitaments respectuosos amb el medi.

Segons la Xarxa de Custòdia del Territori, que aglutina tots els agents interessats en l’àmbit català, aquesta es pot definir com una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Els models de custòdia estableixen una comunicació transversal entre diversos agents de la societat, l’administració i, és clar, els propietaris dels terrenys, i desemboquen en el benefici social. El programa de custòdia s’especifica en un acord voluntari i flexible que s’estableix entre el propietari i una entitat de gestió, sovint amb el suport de l’administració o bé actuant aquesta mateixa com a entitat de custòdia. Aquesta entitat desplega un conjunt de propostes i estratègies de gestió que defineixen les responsabilitats associades a l’acord pres per les dues parts. En aquests casos, la custòdia no significa una transmissió de la propietat del terreny, tot i que això també seria possible amb unes condicions contractuals que beneficiïn la preservació natural i cultural de l’espai. Actualment, la definició jurídica de la custòdia està molt treballada: els contractes de custòdia poden generar servituds, arrendaments, permutes, reserves de territori, entre d’altres. Recentment, la nova Llei de Contractes de Conreu del nostre país ha incorporat algunes d’aquestes figures en la línia de la custòdia del territori.

A hores d’ara, malauradament, no existeix encara cap finca de la comarca que s’hagi acollit a un acord de custòdia, però n’hi ha algunes a la resta del Camp (la platja natural dels Muntanyans, de Torredembarra, el bosc de Farena, La Riba, etc.) Aquest model s’està implantant amb força a Catalunya, tot i que és força comú en altres països. En efecte, diversos espais de l’interior i la muntanya (sobretot als Pirineus) s’estan gestionant amb acords de custòdia, però aquí, el repte, el tenim en aquells espais més degradats i vulnerables, a la costa i les àrees periurbanes. Encara més, trobo a faltar una extensió del concepte de custòdia a les finques rústegues altament humanitzades i, especialment, als paisatges urbans. Edificis, parcs, patis, horts, illes de cases i barris són elements d’evidents valors culturals, arquitectònics, estètics i emocionals, que no sempre estan ben gestionats. Com diria un de la Platja, paga la pena pegar-hi fanalada.