Bicentenari de la Guerra del Francès
Enguany es commemora el bicentenari de la invasió napoleònica de Catalunya, un episodi que inicià una llarga guerra de cinc anys de durada. Aquest conflicte bèl·lic es coneix per diversos noms: Guerra Napoleònica, del Francès o de la Independència. El motiu d’aquesta columna és posar de nou sobre la taula aquest període tan tumultuós, a penes tractat per la historiografia cambrilenca, malgrat les fortes repercussions que tingué a la comarca. Els precedents de la guerra cal cercar-los quinze anys abans, amb la Guerra Gran contra França, que afectà sobretot les comarques del nord, així com en el conflicte contra Anglaterra de finals de segle. Aquest darrer comportà importants pèrdues econòmiques, per ser el principal mercat d’exportació de Catalunya.
Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, l’exèrcit de Napoleó travessà els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext d’envair Portugal. Les tropes franceses foren rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona allotjà les tropes gal·les, que doblaven el nombre d’efectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant l’avinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, prengueren la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses arribaren a mitjan abril, mentre que la guerra esclatà obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es revoltaren contra l’invasor. El juny es constituí a Lleida la Junta Superior de Catalunya, l’òrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que organitzà l’exèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.
Ja a primers de juny de 1808 els francesos baixaren a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana fugí espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses ocuparen Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp foren ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no dubtaren d’aplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. L’historiador romàntic Bofarull afirma que els francesos entraren almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, l’exèrcit napoleònic visità la vila de Cambrils diversos camins. El Camp de Tarragona fou definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona arribaren a Cambrils des de Tortosa l’1 de maig (la divisió de Habert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona hagué de patir un terrible setge de dos mesos i fou brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig fou saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament arribà a Cambrils, on afusellaren alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.
El 1812 fou un any d’absoluta misèria. La recruada de la guerra comportà molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits arrasaren totes les existències de gra i aliments i l’agricultura restà delmada per les accions dels soldats i l’abandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, feren incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de l’emperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de l’Estat, ja que volia integrar el Principat a l’Imperi francès. L’annexió es féu efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França envià al Principat un grup de buròcrates, civils per tant, per organitzar el país a l’estil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp se’ls coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó s’anaren apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus. A partir de l’abril de 1813 els francesos començaren a abandonar Catalunya: el 12 de maig passaren per Cambrils i en prengueren provisions. L’agost de 1813 dinamitaren la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, abandonaren el Principat. Napoleó abdicà el 8 d’abril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament d’una nova època, la dels dos bàndols que s’enfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.
