Aquí hi ha fato

Entenem-nos. Darrere un llibre o una revista, entesos com a objectes culturals, sol haver-hi la feina d’uns especialistes en edició, maquetació i disseny, que treballen el producte per fer-lo agradable i llegible. Aquestes qualitats s’assoleixen garantint la coherència estilística, el disseny formal, la correcció gramatical i ortogràfica, l’adequada disposició dels paràgrafs i les imatges, entre molts altres factors més. En general, la feina del tècnic editor, quan treballa a partir d’un original pelat que li ha enviat l’autor, acostuma a passar desapercebuda al públic lector. Amb tot, la seva tasca resulta plenament visible. Doncs bé, tots aquests requeriments de qualitat s’apliquen també en altres camps relacionats amb la comunicació, com ara la publicitat o la retolació.

La retolació viària, per exemple, demana bona visibilitat, exactitud, utilitat i correcció. La posada a punt de la nova autovia de Tarragona (l’A-7), en substitució de l’antiga Carretera General, ha posat de manifest el joc d’aquests elements. La promptitud, per no dir pressa, de la inauguració de la nova via (just la vetlla d’unes eleccions estatals) va revelar greus mancances de la retolació al seu pas per Cambrils, ja que les dues sortides que li pertoquen quedaven reduïdes a una modesta indicació a la de ponent, vora la Cooperativa, mentre que a llevant hi figurava tan sols el nom de Vilafortuny. Aquesta ambigüitat va ser resolta aviat amb una nova retolació que recupera els clàssics apel·latius Est i Oest per referir-se a les dues sortides (o entrades, tot depèn del punt de vista) de Cambrils. Entenem que les presses van provocar que s’oblidés passar a l’ajuntament l’informe de senyalització acostumat en aquests casos.

Malgrat els retocs per esmenar-ho, la retolació continua presentant-hi petites deficiències de detall, que només demostren desídia i rudesa. No es tracta gens que les empreses constructores d’obra pública tinguin en plantilla lingüistes o antropòlegs que els resolguin la part més simbòlica de la relació entre l’obra nova i el territori (entès aquí com a context preexistent), sinó que només cal una mica més de mirament. Hi sobten encara una profusió d’apel·lacions en castellà (aeropuerto o vía de servicio), que ens recorden que es tracta d’una obra pagada per una institució estatal; la referència a camins anònims que no sabem on van (apareixen dos caminos consecutius al voltant d’una rotonda associada a l’autovia); la presència de diferents mides de lletra i tipografies, que confonen, quan haurien d’ajudar al conductor a tenir una idea de les distàncies i les jerarquies dels nuclis urbans amb un simple cop d’ull, i la coexistència en un mateix rètol de topònims en català i castellà. De fet, les mescles entre Castelló/Castellón i València/Valencia són habituals en la retolació dels grans eixos de comunicació que passen pel terme. El criteri del tipògraf hauria estat triar una o altra llengua, creant un tot coherent, sense mesclar. Encara més, el seny s’hauria decantat pel català, ja que tant el lloc on rau la senyalització com l’indret que anomena es troben en l’àrea natural de parla catalana. Succeeix una cosa similar amb els accents: l’alternança entre Móra (tancat) i Mòra (obert) és constant en la carretera que hi mena des de l’Hospitalet. Digueu-me perepunyetes, però la multiplicació d’errors, faltes i altres potineries fan mal a la vista i sovint denoten la qualitat en la manera de fer dels seus responsables (en sé d’uns que van marxar d’un restaurant de Cambrils després de comprovar la gran quantitat de faltes d’ortografia en la carta, tant en català com en castellà). No cal arribar a l’excel·lència, sinó només a la normalitat: no costa gaire de fer-ho bé i més amb les eines actuals.

L’estiu a casa nostra, al costat de la mar, és xafogós. Una mescla de calor i humitat impregna els interiors domèstics i ens impel·leix a sortir fora al carrer a la recerca de l’ombra, sovint fins que cau la nit. En contrapartida a l’elevat grau d’humitat que patim a Cambrils (que els metges d’èpoques molt reculades consideraven molt malaltís), cal dir que la física de l’aire ens ofereix un element alleugeridor: cap al migdia, la temperatura del terra és prou alta com per escalfar l’aire de la superfície; aquest s’eleva en virtut del seu pes més lleuger i arrossega alhora l’aire que hi ha sobre el mar, més fresc, creant la brisa marina. Es tracta de la marinada, que bufa a partir del migdia de mar cap a terra. Gràcies a aquest fenomen, en part, a l’estiu estem més frescos al carrer que dins de casa, sempre que no tinguem instal·lat un sistema d’aire condicionat, tan agradable per a qui el gaudeix com sorollós per al veí.

És llavors quan el carrer es converteix en un lloc de trobada i reunió social. Cada grup sap trobar el seu espai preferit, normalment a recer d’un arbre, en alguna plaça, un parc o, en general, un indret amb possibilitat de seure. Això sí, sempre amb un mínim grau de tranquil·litat, ja que es tracta de reposar i gaudir de la conversa. Penso en les tertúlies que es formen a la plaça del Setge, a la placeta d’en Marcel·lí Domingo (li’n diuen la Moncloa, perquè alguns vells pescadors hi debaten els temes més candents de l’actualitat), al Pinaret, al passeig de la riera i altres tantes que es fan i es desfan. Potser les tertúlies més genuïnes s’organitzen als portals d’algunes cases. Recordo l’àvia com, no fa gaires anys, assistia a algunes d’aquestes rondes formades per dones grans, jubilades. Tenien lloc a casa d’una d’elles, al portal o en un rafal, sempre a la fresca, amb mig peu al carrer i mig dins la casa. Cada tants anys, segons èpoques, les dones es movien d’una casa a l’altra, ampliant o empetitint el grup de conversa. N’hi havia de constantment complidores i n’hi havia d’esporàdiques. Hi ha qui diu, és clar, que això és cosa “de poble”, que ja no fa per la vida moderna. El cert és que, en els temps actuals, les persones continuem sentint una gran necessitat de reunió i conversa pacífica, especialment en determinades etapes del cicle vital (l’adolescència o la vellesa), i tan sols cal parar un indret adequat per dur-ho a terme.

Si aquest mes he deixat anar aquesta cabòria és per assenyalar un fenomen incipient que he observat en diversos comerços, sobretot de baix a mar (i, almenys a mi, m’ha resultat nou). Com sabeu, molts carrers del port són peatonals o quasi i això sembla haver propiciat que les regents d’algunes botigues hagin fet el gest de treure un parell de cadires al carrer per seure-hi, prendre la fresca i, així, fer més suportable aquelles hores del dia més xafogoses i de menys afluència de clients (mentres aquests acostumen a aprofitar les darreres hores de platja del dia). La situació m’ha recordat, doncs, les velles tertúlies a la fresca d’alguns portals, freqüents encara en diverses barriades populars. La sorpresa ha estat saber que aquest simple acte de prendre la fresca davant la porta de la botiga pot incórrer en una il·legalitat, l’incompliment d’una ordenança local, potser interpretada massa rigorosament (o absurdament?). Realment cal aplicar tanta racionalitat? Algú creu que el fenomen es generalitzarà d’una tan gran manera que serà impossible circular pels carrers del port? Deixem als ciutadans crear noves pautes de comportament i socialització, sempre dins dels límits del civisme, s’entén. El violent desenvolupament urbà de Cambrils i el canvi social que l’ha acompanyat només podran assentar-se si la ciutadania aprèn a apropiar-se dels espais públics, si s’hi sent lliure, si practica la ciutat. Alhora, aquestes pautes poden crear cultura, idiosincràtica i pintoresca, que doti d’atractiu el comerç urbà i, sobretot, els nostres carrers. El genial Georges Perec escrivia: “L’espai és un dubte: contínuament em cal marcar-lo, designar-lo; mai és meu, mai m’és donat, l’he de conquerir”.

Properament, Revista Cambrils ha de treure a la llum el documental audiovisual “Paisatges urbans”, del qual a mitjan maig se’n va fer una preestrena molt ben rebuda pel nombrós públic assistent. Es tracta d’un dels pocs treballs existents que fa una anàlisi del fenomen urbà del nostre municipi, tenint en compte les complexes relacions socials i econòmiques d’aquest procés proper en el temps, però alhora poc conegut. La novetat del documental rau en l’actualització de les dades aportades per estudis precedents, generalment treballs escrits de difícil accés, però també hi destaquen molt les valuoses aportacions que hi fan tres especialistes en urbanisme, tècnics i acadèmics lligats d’una manera o altra amb la nostra població. El discurs expositiu del documental no es tracta, de cap manera, d’una visió sentimental o nostàlgica de l’evolució urbanística de Cambrils, com més d’un hauria pogut creure al principi.

Ja veureu com el documental suscita moltes reflexions. Aprofito, doncs, l’avinentesa per compartir-ne una, aquest cop al voltant d’una certa corrent de pensament, pròpia de casa nostra, que no amaga el seu cofoisme envers els resultats obtinguts de l’evolució urbana del municipi, una tendència sovint arrelada en els mateixos actors d’aquest procés. Evidentment, una actitud triomfalista ha de sorgir en comparació amb l’evolució que presenten altres localitats similars, petites ciutats costeres que haurien arrencat a partir del boom dels anys seixanta. És clar que la trajectòria urbana de Cambrils compta amb alguns punts forts, ben manifestos ara que els veiem amb anys de perspectiva. Em refereixo sobretot al manteniment d’un skyline a primera línia de la costa amb alçàries baixes i, en general, una silueta urbana força continguda i un volumètric de petites dimensions, alhora que amb un fort contrast entre el centre i els barris perifèrics. Pel que fa a l’ordenació dels sistemes, com diuen els planificadors, cal destacar la creació d’una gran àrea cèntrica destinada a serveis ciutadans, anomenada encara amb el nom tècnic original, Centre Direccional. Potser ja seria hora de trobar-hi un nom més popular (per cert, no havien fet una enquesta ciutadana per proposar-ne noms quan van construir la nova Casa de la Vila?).

El fenomen de la urbanització massiva del darrer mig segle no és exclusiu de la nostra àrea, sinó que és comú a tot el món, tot i les particularitats regionals. Cambrils va començar a créixer pensant en el turisme i la segona residència i, per tant, oblidant la ciutadania, per la qual cosa ha hagut d’arrossegar importants dèficits infraestructurals. A més, ha comptat des de l’inici amb plans generals d’ordenació urbana que no han fet altra cosa que legitimar pràctiques discutibles de desenvolupament urbà. Amb els anys encara existeixen molts punts febles, alguns dels quals vénen de lluny. Potser el més destacable és la manca de connexió entre barris i urbanitzacions, resultat de l’excessiva sectorialització del planejament, cosa que denota una manca de visió integral de la ciutat. Afortunadament, tot i que amb retard, l’evolució actual va en camí de reduir aquest dèficit, en part. Més greu és el fet de la poca consistència dels vials, especialment els carrers. Les amplades són insuficients per encabir el trànsit i l’aparcament i la mobilitat és incòmoda; una situació potser imprevisible fa uns anys, però que no explica per què continua practicant-se. En conjunt, el viari cambrilenc és intricat, sense grans eixos de connexió entre les diverses unitats del municipi. Finalment, cal fer referència a la qualitat urbana. L’obsolescència de l’edificació comença a ser patent en determinats sectors del municipi, però és molt difícil introduir en el planejament la possibilitat d’actuacions de reforma o millora urbana, tan freqüents en ciutats com Barcelona. A més, aquesta ciutat, d’una escala totalment diferent a la nostra, ha sabut mimar determinats espais apostant per l’exigència d’un mínim nivell de qualitat arquitectònica i la promoció d’elements singulars en el paisatge arquitectònic (també ho han fet altres indrets similars al nostre). En aquest mateix sentit, la relaxació en el control de les rehabilitacions efectuades en diversos punts dels nuclis antics fa perillar la coherència i la idiosincràsia i, per tant, el poder d’atracció d’aquests barris.