Aquí hi ha fato

De mica en mica, la població de Cambrils comença a estar servida d’actes culturals, programats amb una freqüència cada cop més alta durant tot l’any. Naturalment, moltes persones desitjaríem una activitat encara més frenètica, però és bo girar la mirada cap enrere i adonar-se del salt quantitatiu i qualitatiu assolit els darrers anys en aquest aspecte a Cambrils. A més de l’increment verificat en el nombre d’activitats culturals que s’hi organitzen, penso que actualment s’està aconseguint superar dos vells vicis de la gestió cultural a casa nostra. D’una part, es combat la forta estacionalitat dels actes culturals, abans tan lligada als mesos d’estiu. De totes maneres, aquesta característica sempre existirà, ja que és precisament durant aquesta època quan el municipi multiplica la població flotant, la qual disposa de molt de temps d’oci per ocupar (pel fet de ser turistes). Però també cada vegada més es programa per a la ciutadania, entenent aquesta com la gent que viu a Cambrils, i no sols per als estiuejants. Aquest canvi de punt de vista pel que fa als consumidors dels actes culturals replanteja completament la política de gestió cultural de les institucions organitzadores. Ho constato aquí de forma general, sense voler entrar a analitzar en profunditat les estratègies locals de gestió cultural, on ben segur hi trobaríem molts punts a millorar i, potser, diverses decisions altament criticables.

Sens dubte, l’ajuntament, així com els seus organismes específicament lligats a la cultura (biblioteca, arxiu i museu) i els partits polítics municipals individualment, han tingut un paper essencial en aquesta nova dinàmica. No s’ha d’oblidar, però, la importància de les activitats organitzades des d’altres entitats i col·lectius: el Centre d’Estudis, la Coral Verge del Camí, la Cooperativa Agrícola i tants altres més. Entre tots ells, hi ha tingut sempre un paper molt destacat l’Institut d’Educació Secundària de Cambrils, malgrat que sovint hagi pogut passar una mica desapercebut. Al llarg del darrer any i mig, l’institut ha celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari amb diverses activitats dirigides als alumnes i els exalumnes, i a la resta de ciutadans en general. La celebració ha comptat també amb un punt encertat de reflexió i anàlisi retrospectiva i prospectiva alhora, que ha estat plasmat en part en un llibre escrit per l’amic Ignasi Martí. Doncs bé, no deixa de sorprendre la quantitat d’actes organitzats pel centre d’ensenyament al llarg d’aquest temps, sovint oberts al públic general. Cada any s’hi han realitzat conferències i xerrades amb la intervenció d’intel·lectuals i personatges destacats del país. Recentment hi han parlat el sociòleg Salvador Cardús i el meteoròleg Francesc Mauri i, encara més, l’any vinent està prevista la visita de l’antropòleg Manuel Delgado. També cal assenyalar els diversos actes literaris muntats des del Departament de Llengua Espanyola del centre. I encara oblido conscientment molts altres esdeveniments i activitats.

Contemplada amb perspectiva, no hi ha dubte que la labor del centre ha estat importantíssima en la tasca d’apropar el pensament i la reflexió a l’alumnat, però també al conjunt de la població. Per assolir aquestes fites, el personal docent ha hagut de fer esforços a títol quasi individual i voluntari, però també amb el suport de les mares i els pares i els mateixos alumnes, per organitzar la munió d’actes extraescolars que s’hi han dut a terme. Després d’una colla d’anys d’haver finalitzat els estudis en aquest institut, continuo creient que l’IES Cambrils ha de mantenir-se com una plataforma intel·lectual activa i independent, on l’alumnat (el jovent, al cap i a la fi) pugui involucrar-se en activitats de creació, reflexió, participació ciutadana i animació cultural dins la comunitat.

Actualment l’edifici de La Cadira s’erigeix moribund a la cantonada dels carrers Verge del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat “El Porvenir”, aquesta entitat cívicocultural fou creada l’estiu de 1901 com una societat coral per al foment de l’educació artística, “donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración”, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de l’oci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, l’inici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.) Aquesta doble vessant cultural i recreativa fou exposada explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència d’altres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per l’educació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb l’aportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que s’hi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o l’equip del Futbol Club Cambrilenc.

L’entitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Verge del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué l’abril de 1936, anteriorment a l’inici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política d’aquells temps devia afectar la suposada neutralitat de l’entitat, que no fou capaç d’aguantar els embats d’altres centres locals, molt més polititzats. L’entitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, s’hi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant l’obertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no se’n reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota l’aixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda d’altra banda.

La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat l’interès que ha generat entre els historiadors locals. Si m’hi he estès aquest mes, és per destacar el paper i l’empenta que va tenir l’entitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot l’edifici de l’antiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici d’aquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit l’última febrada del totxo, l’edifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys n’hi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit d’aquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdre’l.