Pagesia i marginació
L’incendi intencionat del mas Robert, situat al terme de Vinyols, la nit de Reis ha estat una de les notícies d’àmbit local més esfereïdores que he sentit darrerament. L’aparent llibertat amb què sembla que compten les bandes de lladregots que campen pel terme, es transforma en aquest cas particular en un vandalisme dantesc, en un joc hitlerià, arbitrari, que indueix angoixa, en un drama típicament postmodern (ja se sap, allò que hem perdut els valors). D’altra banda, els robatoris i furts en masos i finques són abundantíssims (se’n poden patir diversos en un mes). Les bandes que rebenten magatzems per fer-se amb les eines, els individus que furten fruits i envaeixen les propietats o les famílies que roben collites per vendre-les després, incideixen molt negativament en les precàries economies pageses. Al contrari del que pensen molts urbanites, el camp no és tan bucòlic com ens hem acostumat a veure per la televisió, sinó que és escenari obert de conflictes. A foravila hi passen coses, és un espai dinàmic, i això sol ser oblidat per les persones que en viuen al marge (cosa que a Cambrils aplica, especialment, a una part important dels seus veïns i dirigents). És la perversió cognitiva de simplificar en excés el nostre món.
Malgrat que és lloc comú que bona part de nosaltres prové d’avantpassats rurals, sigui de pagesos que es guanyaven la vida amb la terra o d’altres oficis que la complementaven, actualment aquest vincle s’ha trencat i expressament oblidat (els desplaçaments migratoris han romput aquest lligam). A casa nostra, el pagès és negligit, denigrat i marginat, llevat si aquest decideix camuflar-se en denominacions eufemístiques que l’eleven de categoria, com viticultor, agrònom o empresari agrícola, etiquetes tècniques que dignifiquen suposadament la imatge del pagès. De fet, la imatge que hom té de la pagesia correspon a vells tòpics, perpetuats contínuament en els mitjans de comunicació, que tenen poc a veure amb la realitat. Aquests conceptes existeixen també en ciutats petites, com la nostra, on el camp és encara tant a l’abast de casa. Els pagesos són vistos com a criminals, perquè malbaraten l’aigua (en són els principals consumidors, segons ens alliçonaren durant la passada penúria d’aigua), infesten el territori de fems, pesticides i sorolls i ni tan sols són capaços d’evitar els incendis forestals. Fan nosa, mentre el territori apte per al cultiu és esquinçat i apedaçat.
El treball del pagès (no oblidem que durant molt de temps ha estat el primer sector que absorbia la mà d’obra immigrada) sovint no és rendible: es troba al graó més baix de l’escala productiva. La crisi de la pagesia és profunda i dramàtica, fa anys que perdura i en prosseguirà molts més. El pagès se’n riu de l’actual crisi econòmica, perquè ell ha tingut més temps que ningú d’assajar fórmules per a la supervivència. El seu balanç econòmic fa anys que ha iniciat una divergència decreixent respecte al de la resta de la societat. En efecte, els preus dels productes han davallat contínuament. Durant el darrer decenni, per exemple, el preu del préssec a Cambrils s’ha mantingut aproximadament constant (al voltant de 40 cèntims el quilo); altres productes, en canvi, s’han desplomat a valors inferiors al preu de cost. Això és el preu al mercat primari, ja que el consumidor final compra el producte fins a tres vegades més car. Naturalment, el valor afegit dels processos intermedis entre el productor i el comerciant és realment imperceptible en el producte final. Mentrestant, el pagès, a qui se li exigeix una disciplina plenament capitalista (agressiva, tecnificada, multifuncional) per sobreviure, es troba entrampat per totes bandes (la desprotecció soferta arran de les darreres grans expropiacions en la construcció de la via fèrria i l’autovia al nostre municipi en són exemples clars). Però per què l’agricultura ha de ser tan important? Creureu senzillament perquè és la base de la nostra cadena tròfica i el seu producte és el que sosté ecològicament la resta de la societat.
