Aquí hi ha fato

Desitjaria que els especialistes culinaris de Revista Cambrils, en Bartra i en Llorens, em sàpiguen passar per alt aquesta gosadia meva de ficar-me en el seu camp. Amb el neguit que comporta l’actualitat periodística, imbuïda constantment en l’escenari de la crisi, voldria fer un incís sobre un tema relacionat amb els plaers de la vida, dedicar unes ratlles a unes postres que agraden molt a casa nostra: el menjar blanc (o menjablanc), “plat fet de llet, farina d’arròs i sucre”, segons diu el diccionari normatiu. Aquesta curta descripció dels ingredients no és exacta, tant perquè se’n poder fer servir altres de diferents, com perquè aquests han anat variant al llarg de la història. Sens dubte, el menjar blanc és un dels plats més antics que tenim, una autèntica relíquia medieval, com s’hi referia l’historiador de la cuina Antoni Contreras en un llibre dedicat exclusivament a aquest plat. Anem, doncs, a desfer tòpics.

El menjar blanc fou un dels plats estrella de la cuina medieval europea, tot i que d’origen musulmà (com els torrons), si no anterior. En aquella època es tractava d’una preparació a base de llet d’ametlles, farina d’arròs, sucre i brou d’aviram, peix blanc esguellat o llagosta, tot cuit a foc lent. La barreja de sabors contraposats era habitual en la gastronomia medieval i en aquest cas tenim l’exemple d’unes carns suaus condimentades amb sucre i espècies (safrà, nou moscada, claus, canyella, sempre presents en les taules que aleshores s’ho podien permetre), una convivència del dolç amb el salat. La carn d’au s’havia considerat un dels aliments més adequats per a la recuperació dels malalts convalescents i les parteres, i, en aquest sentit, el menjar blanc entraria dins la classificació de plat dietètic. El menjar blanc apareix en diversos receptaris europeus (de França, Itàlia, Anglaterra) i especialment en els receptaris catalans d’Arnau de Vilanova, el prestigiós anònim Libre de Sent Soví i el Libre de coch, de Mestre Robert. Fou una gran sorpresa trobar-me una referència a aquest plat en els Contes de Canterbury, de l’anglès Geoffrey Chaucer (1342-1400), sota el nom de blankmanger.

El menjar blanc era un plat molt estimat en les taules refinades del món occidental. Durant els segles següents, el plat es consolida i es popularitza enormement, sobretot a la península Ibèrica. En un llibre de minutes i receptes d’Escaladei, un manuscrit del segle XVII, hi ha diverses receptes de menjars blancs, com l’amidó i la ginestada (assaonada amb safrà), que serien els més acostats a les postres actuals, i el menjar blanc de peix, encara amb la vella base proteínica. Al segle XVIII, el menjar blanc perd definitivament els seus ingredients animals i passarà a ser unes postres dolces, de color blanc i textura cremosa: “és un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos”, diu Contreras. Avui en dia, trobem aquest plat dolç a Catalunya (especialment al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre) i les Balears, on també es conserva la versió salada del plat, l’eivissenca salsa de Nadal, que fan amb brou de gallina. A més, el plat és vigent actualment en receptaris magrebins (el m’helbi) i llatinoamericans (on el condimenten amb coco i altres ingredients regionals). El crític gastronòmic Jaume Fàbrega diu que el menjar blanc actual té dos ingredients principals: la llet d’ametlles i un espessidor, normalment farina d’arròs o midó. A casa nostra, la ciutat de Reus ha fet del menjar blanc un dels seus plats autòctons, apte pel temps de Quaresma i altres dies (Dijous Gras, Sant Josep, Pasqua). No només es prepara en restaurants, cases de menjars i pastisseries, sinó que també s’elabora industrialment des de fa molts anys en un preparat en pols destinat a facilitar-ne l’elaboració domèstica. Amb tot, la difusió actual del menjar blanc a Catalunya és escassa, ja que no es coneix gaire, tret de les comarques tarragonines. De nou, Fàbrega ens recorda el nostre fracàs de comercialitzar a gran escala el menjar blanc (però els anglesos ho han fet, amb el seu blancmange), quan hem estat capaços, en canvi, de crear un munt de marques de natilles i arròs amb llet. Qui serà l’emprenedor que aprofitarà aquesta recepta per vèncer la crisi!

Ara que s’acosta Sant Jordi, festa cívica del llibre i dia propi dels enamorats, voldria anomenar dos llibres recents que tracten de Cambrils. El primer és el llibre d’Àngel Vallverdú, “Mireu com passen tocant els bastons”, publicat l’agost passat per l’editorial Cossetània. L’Àngel combina un coneixement autodidacte de la música tradicional amb l’afició pel ball de bastons. Ha treballat per la divulgació d’aquest ball i actualment és membre de l’entitat Ball de Bastons de Cambrils, on toca el flabiol i el tamborino. També ha investigat les músiques associades al ball de bastons, tema que ha tractat en un llibre anterior. Ara, Vallverdú ha retut homenatge a la nostra població amb aquest estudi tan exhaustiu, que abasta qualsevol aspecte relacionat amb el ball de bastons. Es pot dir que el llibre consta de dues parts. En la primera, realitza una indagació en la història del ball de bastons de Cambrils, fins a l’actualitat més immediata. Per fer-ho, l’autor s’ha basat en tota mena de fonts, com arxius, diaris i, especialment, entrevistes orals. Sembla que la primera referència documental a Cambrils d’aquest ball sigui del 1907, però Vallverdú confia que algun dia apareguin notícies anteriors. El treball confirma la importància que ha tingut el ball de bastons en el corpus tradicional cambrilenc, lligat sovint a l’òrbita d’entitats cíviques, com La Cadira abans de la guerra. Cal destacar la vàlua indiscutible de les fotografies antigues recuperades per l’autor, així com la importància que es dóna en el llibre als diferents protagonistes que han fet i fan possible el ball de bastons a Cambrils. Aquest aspecte es fa patent amb les nombroses ressenyes biogràfiques que, a mode de fitxa, esquitxen el llibre.

Finalment, la segona part de l’obra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, l’Àngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i l’Espluga de Francolí, tot formant una “família bastonera”, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques foren creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota l’anàlisi de la dansa s’efectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de l’autor es demostren en l’extensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on s’exemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i l’ordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des d’una perspectiva pragmàtica (finançament, suport social…), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar l’Àngel Vallverdú per l’estudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.

En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer “Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera”, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat l’estudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, l’autor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de l’època, i n’ha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop d’estat militar de Miguel Primo de Rivera fou justificat pels seus autors com un parèntesi en l’estat constitucional que havia d’ajudar a solucionar certs problemes puntuals que s’arrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran s’hi refereix com “un règim marcat per la provisionalitat”. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de l’etapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, dugué “l’oportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de l’etapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans.” Malgrat les simpaties que generà el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es féu evident que la qüestió de l’encaix català en l’Estat espanyol es resolia sota l’etiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es manifestà la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, d’altra banda, el discurs del règim militar s’obsessionà amb l’ideal de la raça i la pàtria, que es traduí en la implantació d’un ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es distingí en el seu paper de resistència al règim primoriverista.

En el terreny econòmic, la dictadura es caracteritzà per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, afectà especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es caracteritzà per l’augment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit fou creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tant desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) foren temps de proliferació i generalització d’innovacions tecnològiques, com l’automòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de l’Estat), la ràdio, l’electricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, l’esclat de la modernitat.

Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona fou el gran centre urbà vertebrador d’aquesta llenca de terra ja des de l’època immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Fou en aquest moment que es fundà la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, “en els camins”) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de l’edat mitjana (Reus depenia indirectament de l’arquebisbe de Tarragona, al qual tributava), comportà freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no tingué aturador durant l’època moderna i féu possible l’ingrés ple de la ciutat en l’era industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus s’ha erigit com la degana de l’àrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de l’estàtua eqüestre de la plaça Prim miri cap a Tarragona.

Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política exercí un efecte anivellador sobre l’àrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps d’un grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió d’aquest tipus ha d’anar acompanyada d’una bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CIU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament al futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha d’unir el Corredor Mediterrani amb l’AVE.

Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria d’haver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat resultà un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina d’institucions (diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant d’una situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa l’administració provincial (d’altra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota l’àrea del Camp de Tarragona.