Dos llibres recents sobre Cambrils
Ara que s’acosta Sant Jordi, festa cívica del llibre i dia propi dels enamorats, voldria anomenar dos llibres recents que tracten de Cambrils. El primer és el llibre d’Àngel Vallverdú, “Mireu com passen tocant els bastons”, publicat l’agost passat per l’editorial Cossetània. L’Àngel combina un coneixement autodidacte de la música tradicional amb l’afició pel ball de bastons. Ha treballat per la divulgació d’aquest ball i actualment és membre de l’entitat Ball de Bastons de Cambrils, on toca el flabiol i el tamborino. També ha investigat les músiques associades al ball de bastons, tema que ha tractat en un llibre anterior. Ara, Vallverdú ha retut homenatge a la nostra població amb aquest estudi tan exhaustiu, que abasta qualsevol aspecte relacionat amb el ball de bastons. Es pot dir que el llibre consta de dues parts. En la primera, realitza una indagació en la història del ball de bastons de Cambrils, fins a l’actualitat més immediata. Per fer-ho, l’autor s’ha basat en tota mena de fonts, com arxius, diaris i, especialment, entrevistes orals. Sembla que la primera referència documental a Cambrils d’aquest ball sigui del 1907, però Vallverdú confia que algun dia apareguin notícies anteriors. El treball confirma la importància que ha tingut el ball de bastons en el corpus tradicional cambrilenc, lligat sovint a l’òrbita d’entitats cíviques, com La Cadira abans de la guerra. Cal destacar la vàlua indiscutible de les fotografies antigues recuperades per l’autor, així com la importància que es dóna en el llibre als diferents protagonistes que han fet i fan possible el ball de bastons a Cambrils. Aquest aspecte es fa patent amb les nombroses ressenyes biogràfiques que, a mode de fitxa, esquitxen el llibre.
Finalment, la segona part de l’obra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, l’Àngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i l’Espluga de Francolí, tot formant una “família bastonera”, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques foren creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota l’anàlisi de la dansa s’efectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de l’autor es demostren en l’extensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on s’exemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i l’ordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des d’una perspectiva pragmàtica (finançament, suport social…), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar l’Àngel Vallverdú per l’estudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.
En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer “Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera”, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat l’estudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, l’autor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de l’època, i n’ha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop d’estat militar de Miguel Primo de Rivera fou justificat pels seus autors com un parèntesi en l’estat constitucional que havia d’ajudar a solucionar certs problemes puntuals que s’arrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran s’hi refereix com “un règim marcat per la provisionalitat”. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de l’etapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, dugué “l’oportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de l’etapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans.” Malgrat les simpaties que generà el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es féu evident que la qüestió de l’encaix català en l’Estat espanyol es resolia sota l’etiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es manifestà la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, d’altra banda, el discurs del règim militar s’obsessionà amb l’ideal de la raça i la pàtria, que es traduí en la implantació d’un ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es distingí en el seu paper de resistència al règim primoriverista.
En el terreny econòmic, la dictadura es caracteritzà per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, afectà especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es caracteritzà per l’augment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit fou creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tant desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) foren temps de proliferació i generalització d’innovacions tecnològiques, com l’automòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de l’Estat), la ràdio, l’electricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, l’esclat de la modernitat.