Aquí hi ha fato

No vaig poder deixar de fixar-me amb les paraules d’agraïment del president del Festival Internacional de Música de Cantonigròs que, ara fa pocs dies a la ràdio, pronunciava envers els principals mitjans de comunicació catalans per la constància en el seguiment puntual i constant que els mereixien. No cal dir que el festival osonenc, especialitzat en música coral i danses tradicionals, és únic per la seva qualitat, fama i particularitat, i gaudeix de diversos premis nacionals que l’acrediten. Alhora, el certamen té un vessant popular molt important, ja que s’hi aboca tota la comarca de manera desinteressada per acollir els centenars de participants d’arreu del món. Per tot això, les nostres premsa, ràdio i televisió li dispensen un tractament obligat any rere any durant els dies que se celebra en aquesta petita localitat que no sobrepassa els quatre-cents habitants. L’estiu és època grassa per a tota mena d’esdeveniments culturals, almenys tots aquells que es puguin celebrar a l’aire lliure, especialment festivals de música i teatre, així com festes majors. I al llarg dels anys s’ha anat creant una mena de rànquing renyit, animat pels mitjans de comunicació, on competeix tota la munió de celebracions estivals.

Pel que fa a aquest món d’artistes i públic, cal fer referència al nostre Festival Internacional de Música de Cambrils, un dels més veterans del país, que enguany fa 35 anys. No s’ha d’oblidar que el festival ha passat moments difícils (i dient això, potser trenco un tema tabú) i tampoc es pot dir que encara ara hagi recuperat l’esplendor d’èpoques anteriors, malgrat el patrocini institucional. Ara bé, no es pot negar que es tracta d’un dels millors festivals d’estiu de la demarcació. No obstant això, els seus organitzadors han expressat diverses vegades, amb justícia, el seu disgust per la poca cobertura i publicitat del festival en els mitjans de comunicació d’àmbit nacional. I dient això, apareix immediatament aquella vella queixa dels tarragonins, que sempre quedem una mica oblidats en els butlletins de notícies, a no ser que sigui per treure a la llum successos desafortunats. Qui no ho ha sentit dir alguna vegada? Els festivals de música i altres espectacles estiuencs s’han revelat com un important reclam per a diverses localitats, cosa que han sabut aprofitar molt bé a la Costa Brava i alguns llocs de la Catalunya Central. Amb Peralada al capdavant, localitats com Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada), Girona, Palafrugell (Cap Roig), Torroella de Montgrí, Vilabertran, Banyoles, Canet, Cadaqués i tantes d’altres, han sabut crear programacions estables que es caracteritzen per la seva especialització i la qualitat dels artistes. Durant l’estiu, doncs, aquestes comarques es converteixen en un potent pol cultural, lluny de la capital catalana, que atreu visitants d’arreu, tant turistes com natius.

També la música jove troba les seves cites anuals als estius d’Arbúcies, Sant Celoni, Vic i, és clar, Barcelona (Recordem que el Senglar Rock va abandonar terres tarragonines per Lleida). En aquest àmbit, Cambrils està destacant recentment pel Cambrirock, tot seguint un concepte proper al del Palmfest, de l’Hospitalet de l’Infant. Tot i que, personalment, no em sembla gaire correcta la fórmula emprada pel festival cambrilenc, amb poca personalitat i massa a mercè dels contractistes, s’ha de reconèixer que el festival ha pres una forta volada, amb una bona acollida de públic. També, en aquest cas, aquest festival cambrilenc s’ha d’acontentar només amb la publicitat dels mitjans comarcals. Sens dubte, haurem d’esforçar-nos a guanyar la complicitat dels mass media si volem extreure el profit promocional d’aquesta mena d’esdeveniments. Però, d’altra banda, caldrà apostar molt més per la qualitat, la personalització i l’extensió cap a altres localitats de la zona. Ja ho diuen que els temps de crisi són èpoques en què es gesta la creativitat i el talent. I tot això vol més compromís institucional, sobretot a nivell local.

Enguany es commemora el setantè aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un episodi desgraciat que ha marcat molt profundament l’evolució posterior del país. Ja fa una colleta d’anys que assistim a una renovació historiogràfica sobre aquells esdeveniments, especialment a Catalunya, i el municipi de Cambrils no n’ha estat cap excepció. En el nostre cas, els estudis s’han centrat en el paper que jugà la localitat des de la reraguarda del front d’Aragó primer, i del front de l’Ebre després. Tot i que encara resten molts elements per aprofundir, s’ha destacat el paper de la vila com a lloc estratègic i d’interès militar, amb l’existència d’un hospital de sang situat al convent de Sant Josep, un centre de reclutament i un quarter militar al Parc Samà i un quarter de les Brigades Internacionals a Vilafortuny. Sobre aquest darrer aspecte, el de la presència de brigadistes a Cambrils, se n’ha parlat ben poc.

Les Brigades Internacionals eren unitats militars creades expressament amb voluntaris provinents d’arreu del món per lluitar contra els militars espanyols insurrectes. Malgrat que molts estrangers s’allistaren durant les primeres setmanes de guerra, no fou fins al mes d’octubre de 1936 quan es crearen pròpiament les Brigades Internacionals amb base a Albacete. Els brigadistes no eren soldats professionals, sinó ciutadans, generalment obrers i militants de partits d’esquerres, que s’oferiren com a voluntaris per lluitar contra el feixisme en un context de radicalització ideològica i enfrontament obert a tota Europa. Els brigadistes foren destinats com a unitats de xoc a les pitjors batalles de la guerra, per la qual cosa registraren un nombre important de baixes. Amb tot, no sabem quan arribaren els brigadistes a Cambrils, potser a principis de 1938, abans de caure el front aragonès. De fet, hi ha constància que al febrer hi estava instal·lada la formació artillera Skoda Rosa Luxemburg. A primers d’abril, es reorganitzà a Cambrils el batalló Divisionari de la 45a Divisió d’Exèrcit, que havia estat constituït el mes anterior per al front de Terol. Aquesta unitat estava formada per txecs, iugoslaus, grecs i búlgars, i acollí diversos fugitius internacionals després de la derrota del front d’Aragó, l’abril de 1938, ja que a Cambrils es fixà un punt de control per detenir els desbandats.

Així doncs, tenim notícies de soldats francesos, alemanys, italians, suecs, balcànics i europeus de l’est, que s’instal·laren al castell de Vilafortuny. Aquest edifici havia estat saquejat els primers dies de guerra i revolució i, posteriorment, fou ocupat per grups de milicians republicans, fins a l’arribada dels brigadistes de la 45a Divisió. La plana major ocupà el castell, mentre que la resta de soldats es repartiren als seus voltants, en masos i cabanes aixecades al pinar de la platja. Fa uns anys, vaig recollir el testimoni d’alguns antics masovers de la zona (entre els quals, l’àvia) sobre els contactes que tingueren els veïns amb els brigadistes, amb qui intercanviaven queviures (productes de la terra per conserves) o als que recorrien per ser visitats pels seus metges o per dur la canalla a les classes que organitzaven els soldats acampats. A Vilafortuny, les Brigades Internacionals muntaren un centre d’instrucció i formació, una escola d’oficials que funcionà des de març (o juny?) de 1938 a finals de setembre. El centre fou creat i dirigit per l’escriptor alemany Ludwig Renn, un reconegut pacifista opositor al règim de Hitler. Renn escrigué “Der Spanische Krieg” (La guerra d’Espanya), on dedica un capítol a la seva etapa cambrilenca (agrairia molt si algú localitzés aquest llibre). Per l’escola de Cambrils passaren molts soldats per preparar-se per la batalla de l’Ebre. Tenim el testimoni del soldat Joaquim Company, que havia estat a Cambrils per fer uns cursets de formació militar en una casa prop de l’estació l’agost de 1938, segons escriu en les seves memòries, on anomena el coronel Hans (és a dir, Hans Kahle) i el comissari Sivil (deu ser José Sevil), membres de la 45a Divisió.

A Cambrils, però, també s’hi donaren alguns fets luctuosos, com el que protagonitzà André Marty, màxim responsable de les Brigades Internacionals. Marty, un català de Perpinyà, destacà pel seu caràcter colèric i les seves actuacions atroces, per la qual cosa era conegut com al “carnisser d’Albacete”. Carlo Penchienati, tinent coronel de la brigada Garibaldi d’italians que passà per Vilafortuny, explica en les seves memòries que Marty havia matat amb la seva pistola quatre soldats a Cambrils perquè havien protestat per la manera com tractava a un ferit que hauria perdut el fusell. L’última actuació dels brigadistes fou la batalla de l’Ebre. Llavors, el govern espanyol desmobilitzà els internacionals el 23 de setembre en resposta a les pressions del Comitè de No-intervenció i, poc a poc, foren marxant cap a casa o s’exiliaren a causa dels règims totalitaris dels seus països. Encara restaven alguns mesos abans no s’acabés la guerra.

L’altre dia vam visitar un mas entre els Tegells i el mas d’en Blai, al capdamunt del terme, de mans del seu propietari, un pagès jove que es guanya la vida amb el conreu de la terra. Amb sorpresa vam comprovar l’antiguitat de l’edifici, amb arcs apuntats a la planta baixa i la presència d’una torre antiga escapçada. Aquella zona del terme havia esdevingut durant l’edat mitjana una mena de senyoria autònoma, però dependent de la vila de Cambrils, caracteritzada per un hàbitat dispers format de masos amb pagesos que cultivaven aquelles terres. En un determinat moment de la història, molts masos –no només els d’aquella zona, sinó altres d’arreu del terme– es fortificaren, bo i adossant-hi una torre per protegir la família del mas. Bona part dels masos conservats que daten d’època moderna enrere, doncs, presenten vestigis d’una torre d’aquesta mena. En canvi, a partir del segle XIX, sobretot, el camp cambrilenc experimentà una expansió del poblament i la colonització del territori mitjançant el microparcel·lament de les finques i la construcció de nombrosos masets i cases de pagès. Alguns d’ells són tan petits que només tenen una habitació per desar-hi les eines i un rafal per a l’aixopluc, però d’altres són autèntics habitatges permanents, masos pairals, cases d’estiueig i explotacions agroindustrials. L’abandonament de masos a Cambrils no ha estat tan extens i dramàtic com en molts pobles de l’interior (un fenomen àmpliament visible transitant per qualsevol carretera d’aquelles comarques), però ja fa anys que els nous requeriments de la vida moderna han obligat a realitzar importants intervencions arquitectòniques sobre els edificis.

Ara no voldria iniciar una arenga de les meves sobre la importància del patrimoni històric i la conveniència de preservar l’arquitectura vernacla dels nostres espais rurals (no caldria recordar que amb l’expansió urbana han desaparegut molts masos que s’haurien pogut mantenir perfectament, amb altres usos, si hagués existit prou interès; per cert, salvarem el magnífic mas del Golart de la nova urbanització que construeixen entorn seu?). Avui pot ser més útil centrar l’atenció en les noves construccions que miren de reproduir una determinada idea del que era l’arquitectura tradicional, sobretot en els espais rural i periurbà. Quants masos-restaurants hem vist construïts (o reconstruïts) expressament tot imitant models antics idealitzats? Talment com si estiguessin fets de cartó-pedra, sense essència, sense autenticitat. Voleu dir que l’arquitectura contemporània no és capaç de satisfer les necessitats d’aquests nous edificis? Tot plegat fa tuf. Joan Curós, un arquitecte estudiós de les masies catalanes, posa l’exemple d’aquelles parets fetes de pedres unides amb ciment amb una separació prou gran com per revelar ràpidament el seu caràcter postís. Si a aquesta arquitectura folklorista (per anomenar-la d’alguna manera) hi unim elements aliens de forja, ceràmica i fusteria, però posats com a presumptament originals, obtenim un autèntic pastitx. I si això es fa fins al límit, s’obté una arquitectura kitsch, paraula alemanya que podríem traduir com a mal gust, cutre (en Marcel Blàzquez escrigué un article fa força anys –potser ni se’n recorda!– on qualificava el kitsch com l’art de l’opulència). És paradoxal, oi? Desestimem tot allò que és antic, malgrat que esmercem importants esforços en imitar-lo (no pas amb els materials adequats, sinó amb vells trucs d’escenografia teatral).

El mas que vam visitar està fet de pedres lligades amb morter de calç reforçat als angles amb carreus de pedra vermella. Estructura fortificada, amb torre, espitlleres i un bonic pati tancat darrere unes parets que recorden muralles. Les alteracions sofertes per l’edifici són mínimes, tant sols un rafal hòrrid adossat a la façana, fàcilment prescindible. Ara, el seu propietari, amb l’ajut del seu pare nonagenari, vol arreglar el mas. Però la seva intenció va molt més enllà d’una simple intervenció desconsiderada amb el valor arquitectònic de l’edifici. El propietari és un pagès amb una sensibilitat sublim pel patrimoni que, potser per aquest amor seu al mas, va estudiar art a la universitat durant un temps. Ara, cerca una pauta per a la rehabilitació racional de l’edifici (que, per cert, es troba en perfecte estat de conservació), que li permeti ser fidel a la tradició, sense introduir elements forans, postissos ni imaginats, com sol ser habitual. Espero que pugui trobar qui l’aconselli i l’ajudi per assolir-ho. No només serà un bé per a ell i els seus, sinó també per al catàleg del patrimoni històric cambrilenc.