Aquí hi ha fato

Fa encara no dos mesos apareixien al raval de Gràcia, vora la riera, les restes d’un antic convent monacal, arran d’unes obres d’acondicionament de la cava de les Quecles que travessa el Nou Cambrils fins aquell indret. El descobriment no és del tot sorprenent, atès que era conegut per força que per aquella banda hi devien romandre encara els fonaments d’aquell antic monestir que fins ara coneixíem gràcies a referències documentals. Potser l’aspecte més conegut sigui el de l’enrunament del convent durant el setge de Cambrils, el desembre de 1640.

Les troballes van propiciar una actuació arqueològica immediata que de manera encertada va endegar el Museu d’Història de Cambrils. No voldria perdre l’oportunitat de denunciar aquelles actituds del tot incíviques que només veuen impediments i malbarataments en quant es troben “pedres i pedrots” i que en massa ocasions han dut a què moltes troballes, tot i que aparentment puguin presentar un interès nul, no s’hagin comunicat a qui escau i, en conseqüència, no hagin pogut ser avaluades mitjançant els processos científics formals d’estudi i anàlisi. El cas que ens ocupa, el del convent dels frares agustins, és especialment  significatiu per haver reobert un tema fins ara gairebé oblidat de la història local de Cambrils i per haver plantejat un conjunt de noves preguntes que estimulen encara més l’interès de la qüestió. En efecte, en diverses ocasions s’havia topat amb els possibles fonaments d’aquest convent, en especial arran de les obres de canalització de la riera, així com en el reguitzell de rases obertes per a les conduccions dels diversos serveis públics. Tanmateix, sembla que fins ara no havia sorgit l’ocasió de fer-ne una intervenció expressa.

La historiografia local s’ha referit ja des dels seus inicis a finals del segle XIX a la presència d’aquest convent. Moltes de les dades aportades de manera escadussera i dispersa semblen provenir de fonts historiogràfiques contemporànies al convent. Només Ortiga esmenta un plec documental servat a l’Arxiu Històric de Tarragona, i que darrerament s’ha mirat de consultar-lo però no s’acosengueix localitzar-lo. D’altra banda, la memòria popular ha fossilitzat la presència d’aquest convent en la toponímia. Les terres d’aquell cantó de la riera es coneixen pel nom de Tecles o Quecles, que no és més que una deformació del mot Clergues, i que ja trobem esmentat en 1390. Més significatiu resulta ser encara el fet que el 1582 s’anomenés l’Església Vella a aquesta partida de terra. Això és així perquè l’any 1365 es va edificar l’església parroquial de Cambrils en aquest mateix indret. Dos-cents anys més tard, vers 1575, s’edificà l’actual església de Santa Maria. D’aquí la distinció entre les dues esglésies, la nova i la vella, que es pot trobar en algun document coetani.

A redós d’aquesta església vella, s’hi van establir els clergues de l’orde agustinià l’any 1592, quan era arquebisbe de Tarragona l’urgellenc Joan Terés i Borrull. A la mateixa època es van fundar dos altres convents agustinians a la demarcació: el de Santa Anna a Tarragona (més tard, col·legi dels Reis) el 1590 i el de Sant Agustí a La Selva del Camp, l’any 1598. Arran de les obres efectuades a l’església vella el 1615 es va descobrir una sagrada forma incorrupta que havia romàs sota l’altar des de la construcció de l’església. Aquest episodi ja és ben conegut i és l’iniciador del segon dia de Festa Major, el 9 de desembre, l’endemà de la Immaculada. Aquesta festivitat, més religiosa que no popular, s’ha mantingut fins fa dues dècades, i ha estat l’únic vestigi viu de la presència del convent agustinià a Cambrils fins al segle XX.

Amb la Guerra de Separació, el convent dels agustins fou objectiu principal dels ocupants durant el setge de Cambrils de 1640. Malgrat haver quedat molt malmès, el convent va subsistir. Passat el setge, el 1641 eren deu els religiosos que aplegava l’edifici. Era doncs un recinte molt petit, no hi havia lectors (mestres) ni novicis. Coneixem el nom d’alguns dels priors i superiors d’aquell segle i és potser fra Tomàs Bergadà qui més es repeteix. Ja al segle XVIII, el convent entra en una profunda crisi, accentuada pels continus efectes de les rierades (va ser important la del setembre de 1762), i els frares fan gestions per trobar una altra ubicació, pensant sobretot en l’ermita del Camí en aquells anys en què s’estava edificant el nou santuari. Passo de llarg els detalls d’aquests anys i em planto a inicis del darrer terç d’aquell segle. Entre 1774 i 1778 es tanquen diversos convents agustinians per manca de recursos i el de Cambrils en fou un d’ells. Desconeixem l’any exacte en què van marxar els frares, si més no l’any 1785 la imatge de la Mare de Déu de Gràcia va ser traslladada a l’ermita del Camí, i als capítols provincials de 1786 ja no se’n fa cap esment del convent cambrilenc. Ës per aquests anys quan comencen a establir-se les primeres cases del raval de Gràcia.

Així doncs, el convent dels agustins va tenir especial rellevància en la vida del Cambrils de l’època, constituïnt-se com un element urbà característic. El descabdellament de la seva història ens fa reflexionar en el poc coneixement que tenim encara de la història local cambrilenca i planteja diverses incògnites estimulants. La primera d’elles rau en el fet que a l’edat mitjana es construeix una església a l’altra banda de la població, lluny de les cases i vora la riera i una cava. La presència del perill constant de les rierades no deixa de sorprendre’ns en quant a l’edificació d’aquesta església i, més tard, el convent. La microorografia de la zona deu haver canviat amb el temps. El cas és que el convent dels agustins ha tingut un paper important en la història de Cambrils que encara no s’ha reconegut del tot. Desitjo que l’actualitat del tema porti a noves troballes, documentals o arqueològiques, que ajudin a aclarir aquesta etapa històrica. És en aquest sentit que caldria explorar una àrea de terreny més vasta, arran de la cava de les Quecles i a les runes del xalet del Cutxillo, abans que la urbanització imminent de la zona en faci taula rasa (“borrón y cuenta nueva” en diuen encertadament en castellà) i esborri definitivament la memòria de les pedres i els pedrots. La divulgació de les recerques i la sensibilització de la població són tasques que també caldrà realitzar.

Finalment, després de tant de remenar-ho, el Consell de Ministres de la Unió Europea ha fet la seva aposta per la futura ubicació del reactor experimental de fusió ITER i s’ha inclinat per la candidatura francesa en una reunió celebrada el passat 26 de novembre. El municipi de Cadarache, a vuitanta quilòmetres de Marsella, compta amb un important complex d’indústries i centres de recerca dedicats a les tecnologies energètiques, especialment les nuclears (de fet, Cadarache compta amb divuit instal·lacions nuclears, entre les quals hi ha un petit reactor de fusió, diversos petits reactors de fissió, centres de tractament de residus, instal·lacions de transformació de plutoni i un centre militar dedicat a la propulsió nuclear), que contrasta amb la poca diversificació de Vandellòs, dedicada exclusivament a l’explotació industrial de l’energia nuclear per a la producció elèctrica. No obstant, Vandellòs, i en general Catalunya, ha estat una alternativa prou competent davant de la francesa. Ara bé, el govern espanyol mai s’ha cregut seriosament aquest projecte i una de les proves és la poca divulgació que n’ha fet entre els ciutadans.

A principis d’any, els Estats Units es reincorporen al projecte internacional ITER. Això significa que, tot i no tenir presentada cap candidatura per ubicar el reactor, els nord-americans participaran en el finançament del projecte, així com en la votació que haurà de decidir-ne la ubicació definitiva. En aquest context, Aznar demana a Bush el suport incondicional a la candidatura de Vandellòs tot aprofitant l’excel·lent entesa entre els dos estats en relació al conflicte d’Iraq. Però, aleshores, la Unió Europea encara no s’havia pronunciat per quina de les seves dues candidatures es decantaria, Vandellòs o Cadarache. Aquesta decisió és la que es va prendre en el primer sedàs de finals de novembre passat. Sens dubte, l’eix franco-alemany, reforçat durant la guerra d’Iraq ha exercit el seu pes en el veredicte: França disposa d’un gran nombre de científics (uns sis mil a l’àrea de Marsella) i d’una potent indústria de construcció de bastiments industrials, mentre que Alemanya compta amb indústries de béns d’equip i de precisió. Amb tot, altre personal qualificat dels països participants en el projecte, entre els quals catalans i espanyols, també hi podran tenir llocs de treball. Això sí, sempre que en el darrer sedàs Cadarache sigui la triomfadora davant de la candidatura japonesa.

El Ministre de Ciència espanyol va negociar l’establiment de la seu administrativa de l’ITER en una ciutat prop de Vandellòs. No ha quedat clar quines serien les funcions d’aquestes oficines, però hauríem de pensar més aviat en una central de compres i distribució. És significatiu que el mateix dia del Consell de Ministres de Ciència i Tecnologia, la ciutat de Marsella competia a la vegada amb una ciutat espanyola per a la celebració del torneig de vela de la Copa Amèrica el 2007. Com ja sabeu, València va endur-se’n la seu, i aquesta notícia va tapar en part la decepció de Vandellòs. Això sí, als ciutadans espanyols, ja de per sí molt poc informats del que és l’ITER, se’ls va vendre la celebració del torneig com un projecte equivalent. No tothom és tan ingenu com per no ser capaç de discernir les diferències abismals entre les dues coses. L’ITER és un projecte de recerca de primera línia, comparable potser a l’accelerador CERN de Ginebra. Hauria donat molts llocs de treball, tant durant la construcció com durant la vintena d’anys d’operació, especialment a personal de formació científica i tècnica, i tal volta hauria pogut generar una incipient indústria tecnològica al país. Realment, la Unió Europea no ha sabut confiar ni donar una oportunitat a un dels seus estats menys avançats tecnològicament. En tot cas, l’ITER ha de significar un pas cap a la viabilitat de la producció energètica via fusió nuclear a llarg termini en la línia de comprovar sistemes i optimitzar processos.

Així doncs, mentre València celebrava la seu velera, Tarragona somiava menys amb l’edifici administratiu de l’ITER que no pas amb la celebració de l’Exposició Universal, una altra d’aquelles notícies per aixecar ànims. L’Expo podria suposar un pas en fals per la petita ciutat, que ha estat incapaç de treure profit del Patrimoni Mundial per l’Unesco. Però. això ja són figues d’un altre paner. De moment, Cadarache ens cau prou a prop.

Octubre 2003 

El barri antic de Cambrils, conegut habitualment amb el nom imposat i burocràtic de Nucli Antic, i juntament amb el barri mariner, posterior en el temps, són els dos nuclis primigenis de la nostra vila. En ells s’ha anat configurant durant segles d’existència una comunitat local amb uns determinats trets propis que la diferencien d’altres localitats. És a partir del segon franquisme que l’estructura més o menys estàtica de la vila comença a virar cap a una nova realitat, encara no assentada, i aquest aspecte és clau per entendre la dinàmica de molts processos i esdeveniments que ocorren actualment a Cambrils. En efecte, el barri antic de la Vila ha perdut pes demogràfic durant els darrers quaranta anys: a principis dels darrers anys seixanta més de la meitat dels cambrilencs vivien en aquesta zona de la Vila, mentre que ara no arriben al vuit per cent de la població total censada. El progressiu abandonament del barri antic va anar acompanyat d’una valoració despectiva del seu interior per part dels cambrilencs de tota la vida que en marxaven, degut sobretot a l’estat dels immobles, gran part d’ells centenaris i amb molt poques comoditats i serveis. Aquest desig de més benestar i més “qualitat de vida”, lluny dels barris vells, es pot entendre en un determinat context, però el que no deixa de sorprendre, a diferència de moltes altres poblacions, grans i petites, és la pèrdua quasi total d’afecte per aquest barri tan pintoresc, fins al punt de caure quasi en l’oblit. Avui en dia el barri ha quedat imbuït entre l’amplada de barriades i urbanitzacions que conformen la nostra localitat i puc assegurar que alguns cambrilencs nouvinguts ni tan sols hi han estat mai.

L’abandonament del barri ha portat a què molts immobles hagin arribat actualment en un estat deplorable, molts d’ells en ruïna declarada. Però encara més greus han resultat ser la pèrdua d’afecte, l’oblit i la ignorància, que han actuat sobre el barri d’una manera que l’ha fet gairebé morir. Val a dir que aquí l’Ajuntament de Cambrils hi ha pecat especialment, sigui per haver trigat en excés en portar a terme el Pla Especial de Millora Urbana (sempre insuficient), sigui per no haver ofert mai cap solució o proposta clara als problemes del barri (habitatge, comerç, patrimoni), o sigui per haver-ne allunyat diversos equipaments que potser l’haguessin revitalitzat (oficines municipals, escoles, serveis). Pel que fa a aquest darrer punt val a dir que el trasllat del mercat del dimecres al Passeig Albert va ser tot un encert pel barri; en canvi, s’ha deixat perdre l’ocasió de preservar diversos edificis d’interès històric o arquitectònic per a l’ús municipal (no cal dir res de l’antic hospital i encara està per veure quina solució s’adoptarà per la torre de la Presó), que a més haguessin dinamitzat la zona.

Ens els darrers anys, la major part de propostes per millorar l’estat del barri ha vingut de la banda de la iniciativa privada, amb el consentiment del Consistori. S’han enderrocat immobles (algun d’ells per ordre directa d’algun il·luminat regidor que va tenir l’absurda idea d’esponjar el barri, com el que hi havia en un xamfrà del carreró de Gràcia) i s’han aixecat blocs a l’estil mediterrani (com a Cal Cutxillo o potser el que es farà a l’antic ajuntament…), molt semblants als construïts als recintes de Port Aventura o de la Roca Village a la Roca del Vallès, i que amb el seu caràcter postís i aires d’autenticitat pretenen enganyar a l’ingenu visitant il·lusionat amb l’estil autòcton. Tot això no és més que una continuació de l’estil Curt dels anys vuitanta i sembla que tothom vol seguir la moda, fins i tot l’Església!

Ara bé, val a dir que al barri antic de Cambrils hi viuen moltes persones que no l’han abandonat mai i n’hi treballen d’altres en els diversos comerços que donen vida sobretot als voltants de la plaça Espanya. I d’actuacions modèliques també se n’han fet algunes, com ara, al meu parer, la casa de la Catequesi, ca la Quima al carrer de les Creus, algunes cases del carrer Immolats del Setge i del carrer Major, per citar-ne quatre que em venen ara, de manera immediata, a la memòria. Si el barri antic se n’ensurt d’aquesta onada de desvirtualització, potser haurem recuperat la memòria històrica de la pretesa ciutat de Cambrils i n’estarem en condicions de treure’n un profit social, però per a fer-ho cal imaginació, voluntat i compromís de totes les parts implicades. Cal passar d’un barri vell a un barri antic, i no pas a un barri nou i postís. L’altre barri antic, el de la mar, és un altre cas.

Setembre 2003 

Ja fa cinquanta anys que Cambrils disposa d’un mitjà de comunicació escrit autòcton, que de manera puntual, mes rera mes, recull la informació generada per la població o aquella que l’afecta de manera directa, l’ordena, l’elabora i la presenta professionalment als ciutadans. Un mitjà local d’aquestes característiques ha de fer un esforç important de recol·lecta i selecció de la informació i de lectura en clau local, que no localista, per tal de no caure en opinions esbiaixades fruit d’estretors de mires, i alhora ha de ser popular i recollir les diverses expressions de la ciutadania.

Per tal d’assolir-ho, un mitjà local amb cara i ulls ha de ser sensible a totes les comunitats que integren la seva regió de cobertura i ha de ser capaç de dotar al seu públic lector de recursos informatius prou complets, objectius i contrastats. Per la seva banda, la població ha de saber consumir críticament aquesta informació i integrar-la a la seva vida quotidiana. A més, els ciutadans han de poder expressar-se obertament a través de la premsa local, ja que aquesta sol disposar d’uns mecanismes de participació ciutadana més efectius que els propis de les institucions. Un cop es va teixint aquest intercanvi entre els ciutadans i els mitjans, aquests darrers esdevenen un reflex col·lectiu i són apropiats com a un símbol més de la ciutat que acaben representant.

La premsa local independent és una fidel crònica dels esdeveniments, testimoni dels canvis, que queden escrits per l’esdevenidor. Acostuma a ser un punt de reunió d’entusiastes, punt de partida d’iniciatives i bullidor d’idees, espai de crítica i anàlisi, lloc d’estudi i escola-bressol de periodistes. Tot això i més ho ha anat aconseguint Revista Cambrils durant tots aquests anys, mig segle, del qual un servidor n’ha viscut just la meitat. La Revista s’ha mantingut, tant com ha pogut, al marge de les tendències polítiques dominants i ha estat capaç d’arribar a un ampli nombre de lectors que l’han adoptada com el seu principal mitjà d’informació local, de proveir-se de recursos humans molt vàlids i d’endegar diversos petits projectes addicionals, com ara la pàgina web, els anuaris, les làmines de fotografies, diverses publicacions, conferències i exposicions, que acaben de complementar i completar aquest ambiciós projecte que va néixer el 1953. Permeteu-me, doncs, que us faci arribar aquesta modesta felicitació. Ara cap al centenari, amb coratge.

Agost 2003 

La comunitat cambrilenca no es caracteritza precisament per haver comptat amb molts fills il·lustres al llarg de la seva història. Entenc com a tals aquells personatges que, ultra una personalitat carismàtica i una admirable qualitat humana, hagin destacat en algun camp del saber o de la vida social, i hagin realitzat aportacions valuoses o bé hagin exercit una influència notòria en determinats esdeveniments, ja que no hem d’oblidar que són les persones les que construïm la història.

Sens dubte, els cambrilencs il·lustres més coneguts, pel fet d’haver gaudit de més projecció externa, han estat el cardenal Francesc Vidal i Barraquer i el metge cirurgià Antoni de Gimbernat i Arbós. Del Cardenal de la Pau se n’ha parlat molt i se n’ha destacat el seu valor humà i la seva posició ferma i arriscada davant d’una conjuntura difícil per l’Església catalana. Entre la gent de Cambrils existeix un coneixement força generalitzat del Cardenal, en detriment de l’altre il·lustre local, penso jo. De n’Antoni de Gimbernat no se’n parla gaire i el seu record ha anat degradant-se amb el temps i més encara en les darreres dècades.

Fins fa poc, es podien enumerar sobretot tres elements urbans que homenatjaven aquesta insígnia figura de la medicina catalana. D’una banda, el fet que un carrer del barri vell porti el nom de Gimbernat des de finals del segle XIX, ja és una mostra d’un primer intent de popularitzar aquell científic. Pocs anys després es va instal·lar una placa commemorartiva sobre la façana d’una casa cantonera amb el carrer Gimbernat i la plaça d’Espanya, que des de fa poques setmanes s’ha sumat a la moda dels enderrocs. Tot i que ho desconec, dec suposar que abans de tirar la casa a terra, aquesta placa ha estat recuperada i potser l’amo té pensat restituir-la en el nou edifici. Això ho sabrem aviat. Per últim, ja en plena època franquista, es va erigir un monument d’homenatge en una punta del passeig de l’estació (que, en canvi, porta el nom de Vidal i Barraquer), una escultura bastant escarransida pel meu gust, amb una certa semblança a una d’aquelles figures de rebedor que ocupen els llocs més barats d’una llista de noces, i que s’ha anat envellint amb el temps. No és així, almenys, l’escultura dedicada al nostre cardenal. Per cert, no oblido que el nostre ambulatori (ara li diuen CAP) porta el nom d’Antoni de Gimbernat, però trobo que no ha quallat entre la població.

Totes aquests elements urbans en homenatge al cirurgià van néixer de la iniciativa dels ajuntaments corresponents, però han passat ja molts anys i és ben patent que el poble ha canviat molt. No deixa de ser del tot manifesta la deixadesa que d’ençà han tingut els successius ajuntaments per aquest cambrilenc que va fundar el Col·legi de Cirurgia de San Carlos de Madrid i que va realitzar valuoses aportacions a la recerca mèdica. Sigui per ignorància o sigui per desídia (o per una combinació fatal però freqüent de totes dues), el record d’Antoni de Gimbernat s’està diluint i s’ha deixat de divulgar-lo entre la gent. Actualment la seva figura és recordada amb només un trist i lleig monument que passa del tot desaparcebut pel vianant. Per què no s’en mana fer un de nou i se l’ublica en un lloc adient?  O per què no bategem el nou col·legi amb el nom d’Antoni de Gimbernat?

Juliol 2003 

Com cada any, a l’estiu es produeix l’eclosió de les festes de molts dels barris cambrilencs. El més primerenc és l’Eixample, hereder de les festes de barri que se celebraven anys enrere a Cambrils. Les festes del Nou Cambrils també són clàssiques, així com les ja consolidades celebracions del Casc Antic o de l’Eixample de la Platja. Cal felicitar, a més, els veïns de dos barris que aquest any han pres la iniciativa d’afegir-se a la llista dels festius: el de la Pallissa i el de la Llosa. Ball, activitats per la canalla, l’indispensable pregó i sopars a la fresca (a destacar el que fan al Barri vell) no falten en quasi cap programa d’actes estiuenc.

La celebració d’una festa major d’un barri parteix de la consciència dels veïns de pertànyer a una unitat menor diferenciada dintre de la ciutat, que anomenem barri, i de reconèixer l’existència d’uns límits físics i d’uns trets urbanístics, socials o històrics específics que el defineixen. A vegades, aquesta pretensió de barri no és acceptada per tots els ciutadans i s’hi acostuma a referir despectivament amb el mot urbanització per denotar una manca d’integració social o urbanística d’una determinada zona de la ciutat. És el cas per exemple de la Llosa o de les barriades de Vilafortuny. Al cap i a la fi, la realitat és molt més complexa que la fins ara simple classificació entre vileros i mariners i ja toca trencar amb aquesta dualitat sense perdre, però, el motiu històric que l’ha generada.

La forta proporció de vivenda temporal, la manca de serveis i d’infrastructures, l’aïllament urbanístic i la pràctica inexistència d’espais públics de reunió i sociabilització creen en moltes barriades una sensació de buidor que pot dificultar-ne la integració plena a la vida urbana present en els barris més cèntrics. Ara bé, si existeix una voluntat manifesta per part dels veïns de voler ser considerats com una unitat en el sí del municipi, cal donar-hi una resposta. Al capdavall són els propis veïns els que tenen la paraula. És llavors quan l’ajuntament ha de mirar de tractar aquella zona com una unitat i dotar-la d’elements que permetin augmentar la cohesió veïnal, la participació ciutadana i la centralitat. Aquesta modulització del municipi s’ha de realitzar curosament, escoltant i valorant la voluntat dels veïns, i sense caure en cap invent artificial de separacions urbanes. Aquest seria molt possiblement un pas cap a la integració de les urbanitzacions i barriades de Cambrils, una proposta més per assolir aquella identitat local que no acabem de perfilar.

Juny 2003 

El patrimoni el conformen aquells béns que heretem dels nostres ascendents. Amb aquesta sola definició, la primera cosa que ve a la ment és el valor econòmic que pot tenir aquest patrimoni. Però el patrimoni abarca més motivacions que la merament econòmica. El patrimoni és material i immaterial, són cases, terres, pinars i platges, i també són renoms, receptes de cuina, festes i celebracions, històries i maneres de fer. Tots aquests elements tenen en comú que provenen d’una herència. Ara bé, aquesta herència és comuna a un grup de persones. La comunitat és aquell grup de persones que tenen coses en comú, tenen un patrimoni que comparteixen. Cambrils, com a comunitat, té també un patrimoni que compartim tots els ciutadans, uns béns que amplien el seu espectre de valors més enllà del merament monetari i esdevenen públics pel sol fet d’haver aconseguit sobreviure fins als nostres dies.

És ben cert que els cambrilencs no acabem de ser del tot conscients d’aquests béns propis, i això explicaria en part la poca cura que s’ha tingut des de fa ja unes quantes dècades en la seva preservació. La destrucció d’aquest patrimoni s’ha accentuat en els darrers anys a Cambrils, palesant encara una completa inconsciència i també la ignorància de la població vers allò que li dóna fesomia. Béns arquitectònics, detalls urbans, ambients naturals, llocs històrics i antics espais de sociabilitat estan desapareixent sense que ni tan sols algú hagi tingut temps d’adonar-se’n de la seva existència per després valorar-los i, fins i tot, treure’n profit. Fins i tot, el nom de la població comença a modificar el seu vell sentit, ja no evoca la mateixa imatgeria que fa uns anys. En definitiva, el territori perd identitat i essència, homogeneïtza la seva imatge i aquesta es dissol amb les imatges d’altres indrets. S’està fent taula rasa per començar de nou, sense que hi hagi cap necessitat, només pel simple gust d’allò que és nou de trinca, nou des dels fonaments.

Aquest desencís, aquesta inconsciència, aquesta irracionalitat preocupa a aquells que ens n’adonem de la vulnerabilitat del territori i que som conscients de la irremeiabilitat de cada actuació. Va ser fruit d’aquesta preocupació que es va gestar a inicis d’aquest any la redacció d’un document d’alerta que els seus promotors vam anomenar “Manifest pel Patrimoni”, i que van confirmar molts ciutadans, entitats, associacions i entesos de les nostres terres. Sigui això només dit de passada, perquè no ens hi volem extendre més per ara.

Centrem-nos aquest cop només en el patrimoni arquitectònic i històric de Cambrils. Cal defugir les opinions més clàssiques que veien el patrimoni cultural en la monumentalitat, en les reminiscències del passat llunyà. Amb tot, sota aquesta òptica dominant, durant els anys seixanta i setanta del segle passat s’han pogut preservar molts elements arquitectònics del Cambrils antic, com ara les torres de guaita o el portal de la muralla. Però no n’hi ha hagut prou. Existeixen d’altres elements que són producte d’una cultura avui en dia gairebé desapareguda, una cultura popular, amb poc valor econòmic, senzilla i que es manifesta en el detall, no pas en la monumentalitat. Aquests elements formen part del patrimoni etnogràfic, tantes vegades oblidat. Ens referim als balcons, els forjats, els esgrafiats, les ceràmiques, les construccions en pedra seca, l’arquitectura autòctona (planta baixa, pis i golfes), els antics recs, les mines i les fonts, els masos, els elements decoratius de les façanes, els portals de les cases, les cases marineres, les delimitacions de les antigues parades de peix al terra de la plaça del Pòsit, els rètols i les inscripcions, els racons que evoquen aquella vella cultura local dels nostres avis. Compte però en caure en el sentiment de nostàlgia, que portaria a un conservadurisme a ultrança i que encara malmeteria més els béns arquitectònics. Aquests no han d’aïllar-se, al contrari, s’han d’integrar com a elements de l’escenari urbà. Des d’aquí sostenim que el patrimoni cultural local aporta valor a la ciutat i la seva desaparició taxant, tal com està ocorrent, significa la pèrdua d’oportunitats per crear nous espais públics per a la sociabilitat, espais d’identificació ciutadana (justament en un indret com Cambrils, on la pèrdua d’identitat s’agreuja dia a dia) o aixecar nous negocis amb el valor afegit de l’espai reocupat. En definitiva, estem convençuts que la nostra herència cultural sobreviscuda, per molt minsa que sigui, aquella que es manifesta en els detalls, aporta el noranta per cent de la imatge de Cambrils, i aquesta es troba clarament en procés d’erosió. El futur ho confirmarà.

Maig 2003 

Una activitat que es realitza contínuament és sostenible si s’aguanta per si mateixa i no perjudica altres activitats. Està clar que si en una casa hi entren menys diners dels que es gasten, la seva economia no serà sostenible per massa temps. La filosofia de la sostenibilitat és una d’aquelles tendències de pensament que ens han deixat els darrers anys del segle passat i que serà cabdal durant aquest segle estrenat.

El concepte de sostenibilitat té arrels en el pensament de l’economista anglès Malthus, que al segle xviii es va espantar en adonar-se’n que el creixement de la població era més intens que la disponibilitat d’aliments. El ritme de creixement demogràfic ha augmentat des d’ençà, però les millores tècniques en l’agricultura han permès que no manqui menjar (una altra cosa és que aquest estigui molt mal distribuït). De la mateixa manera que aquell pensador veia que, tal com anaven les coses al seu temps, l’augment demogràfic no seria sostenible, avui en dia, cada cop es fa més patent que en determinats indrets del nostre entorn més immediat l’augment de demanda de sòl i el consum energètic estan fent poc sostenible l’activitat humana sobre el propi ecosistema humà. Que ningú arronsi el nas i hi vegi aquí un discurs ecologista, sinó que hem d’acceptar per fi allò que és obvi i en el qual absolutament tothom hi està involucrat. El ritme d’esgotament dels recursos (aigua, sòl, energia, etc.) és més elevat que no el ritme de reposició, dit d’una altra manera, les nostres activitats no són sostenibles, no tenen on aguantar-se. Exagerant-ho una mica, es pot afirmar que l’home actual roba contínuament als seus descendents allò que els pertocaria, l’herència que els deixa no és més que els rebutjos que desprèn diàriament. Aquest abús del recurs del demà és assimilable a un procés d’infanticidi continu, parlant metafòricament. I això s’esdevé dia a dia a les portes de casa nostra. L’essència de la sostenibilitat és que la societat no ha “d’exportar els seus problemes al medi ambient o cap al futur”.

Als polítics mundials ja fa uns anys que els preocupa tot aquest tema, almenys des que el 1992 es va celebrar la Cimera de Rio de Janeiro i es van començar a proposar noves vies d’actuació. Aquestes propostes s’han anat detallant per a la seva aplicació a escala local en diverses cimeres internacionals, en especial la que el 1994 es va celebrar a la ciutat danesa d’Aalborg. Allí es va perfilar la voluntat de consensuar un procés d’implementació de les Agendes 21 Locals i dos anys més tard, a Lisboa, ja es va disposar d’un pla d’acció. La base de la Carta d’Aalborg està, al meu entendre, en considerar que el mínim espai administratiu capaç de dirigir polítiques de consecució de sostenibilitat està justament en els ents locals. Així mateix resa l’article 1.3: “[…] la ciutat o vila és la unitat més gran capaç de dirigir inicialment els molts desequilibris urbans, arquitectònics, socials, econòmics, polítics, de recursos naturals i ambientals que fan malbé el nostre món modern”.

Els principis bàsics sobre els quals se sustenta la filosofia de la sostenibilitat són el de la preservació del medi, negociació expansiva, qualitat de vida, participació ciutadana, educació i conscienciació, i cooperació entre autoritats, entre d’altres. Ara bé, en alguns aspectes existeixen divergències entre els diferents pensadors, sobretot en la forma d’entendre el creixement econòmic. En aquest tema, s’enfronten aquells que abracen els principis del creixement econòmic sostenible com a base del desenvolupament social, contra els que propugnen un retorn a l’austeritat. Tot això pot semblar realment abstracte, però el cert és que aquestes dues concepcions es troben en la base de molts debats d’actualitat propers a casa nostra: l’aigua com a font d’ingressos contra l’aigua com a bé escàs, o la construcció galopant com a motor econòmic local contra l’urbanisme especultaiu generador de nous i greus problemes.

Fins aquí hom pot pensar que tot això només porta nous maldecaps als inconscients cambrilencs, que la sostenibilitat és una fita massa costosa d’aconseguir i que a més s’ha de preveure a llarg termini. Aquests raonaments poden desembocar fàcilment en l’immobilisme, però les ments menys descansades hauran estat prou capaces d’adonar-se de l’oportunitat que el concepte de la sostenibilitat ens està brindant per tal de minimitzar l’impacte progressiu sobre el territori que habitem. Abraçar els conceptes europeïtzants de la sostenibilitat a Cambrils implica el compromís d’absolutament tots els ciutadans i la perseverança del seu Ajuntament per tal d’administrar i gestionar els aspectes medioambientals de la ciutat. Repensar els cicles energètics, repensar l’ús públic dels espais, repensar la mobilitat, sempre de forma més racional que la d’ara, ja ho estan fent diverses ciutats catalanes, i Cambrils no té perquè quedar-se a la cua.