Aquí hi ha fato

En finalitzar l’any no ens podem estar de fer-ne valoracions i tancar exercicis. No deixo, doncs, escapar l’ocasió per repassar la producció bibliogràfica dels cambrilencs durant aquest any 2004. El fet d’assistir a una presentació d’un treball d’algú del poble, sovint un amic o conegut, és més aviat un fenomen rar a Cambrils. Enguany, però, s’han editat diversos llibres d’autors locals que tracten una varietat de temes, no necessàriament de caire local. Per Sant Jordi, Josep Sarrà ens oferia un llibre de poemes amb reproduccions d’olis pintats per ell mateix i amb la participació de diversos cambrilencs en la seva edició. Sarrà hi demostra una sensibilitat serena, ens retorna al Cambrils costumista i n’indaga les seves arrels humanes, una reflexió molt agraïda en la crisi identitària actual. Precisament el pròleg està escrit per Lluís Recasens, un altre dels autors d’enguany. He de confessar que personalment el seu llibre ha suposat una revelació de la profunditat intel·lectual de l’autor, una autèntica sorpresa ja que el desconeixia del tot degut potser a la distància generacional que ens separa. En el seu llibre, Recasens realitza un recorregut per la història de la cultura humana i els seus nombrosos viatges en són el fil conductor. Es tracta d’una obra molt treballada amb un gran esforç de reflexió per destil·lar l’essència del pensament humà a través de l’experiència del viatge. A diferència d’altres llibres de viatges, en aquest cas l’autor no s’atura en el component social de les societats que visita sinó que hi ordena les experiències des d’una perspectiva històrica. Això li permet interpretar l’home no pas com un individu immers en una societat sinó com un producte únic de l’univers, un ent còsmic. Alguns dels arguments de l’obra, però, no són fàcils de copsar.

Gairebé de la mateixa quinta n’és Josep Salceda, l’autor local més prolífic. A banda de la seva labor en aquesta revista, enguany ha dedicat un petit estudi a repassar la història de l’entitat més antiga de la vila, la Congregació de la Puríssima Sang. Es tracta d’un llibret que no només traça un recorregut històric de la Congregació sinó que n’explica la seva raó de ser i el seu funcionament intern. En destaco també el valuós registre fotogràfic que hi aporta. Finalment, l’historiador local Ignasi Martí ha clos l’any amb un llibre molt esperat. La reduïda i dispersa historiografia sobre la nostra població mancava vergonyosament d’una obra de síntesi i sinopsi que establís les bases per a un programa de recerca sobre temes locals, no només historiogràfics. Alhora, era evident la necessitat de disposar d’un material apte per a les escoles, els turistes o tothom que vulgui iniciar-se en la comprensió de la nostra societat local. Aquests desitjos s’han assolit amb aquest llibre proposat i editat per una editorial vallenca. Martí ha realitzat un treball excel·lent, clar i intel·ligible i amb documentació fotogràfica de qualitat. Amb ell s’obre l’esperança que nous autors joves es decideixin a escriure un llibre en una ciutat on es fa difícil obtenir recursos per a la publicació. Des d’aquí, la més sincera felicitació als autors d’enguany.

Darrerament el projecte d’acondicionament del Pinaret en un parc urbà s’ha plantejat des d’una estratègia innovadora que aposta per la participació de la ciutadania. És necessari que aquesta sigui conscient de la importància de mantenir zones verdes prou extenses a l’interior o a tocar de les ciutats. Els parcs espongen la trama urbana i trenquen la continuïtat de l’asfalt i les edificacions, esdevenen un punt de repòs i d’aturada i sobretot, els parcs ofereixen una potencialitat d’oci i esplai immensa per als diversos col·lectius: gent gran, criatures, parelles i colles, sardanistes, ciclistes que hi fan un alto, lectors i passejants. Fa pocs anys l’arranjament del Parc del Pescador l’ha convertit en un dels espais públics més ben aconseguits i valorats de Cambrils. Malgrat tot, això no ha estat suficient ja que és evident que manquen més espais verds al municipi.

El cas del Pinaret és ben diferent atès que s’hi aprofita una vegetació preexistent i autòctona sobre la qual s’haurà de basar tot disseny que s’hi proposi. A banda, es tracta d’un espai curull de significacions per a molts cambrilencs. Ha estat sempre un lloc de passeig i esbarjo: recordo especialment quan hi veníem a berenar per Dijous Gras amb el col·legi o quan hi anàvem a tombar amb la bicicleta. Hi destaca també un element constructiu que temps enrera havia tingut una importància cabal per al poble. Em refereixo a les parets de l’anjub, l’antic mur de contenció de les aigües de la riera que havien provocat tants estralls al poble. La seva conservació és un testimoni de la preocupació de generacions de cambrilencs pel perill latent que amenaçava la població exposada als embats esporàdics de la riera.

La persistència d’entorns com l’actual Pinaret, els voltants de la zona arqueològica de la Llosa o l’interior del Cap de Sant Pere, tots tant a tocar del nucli urbà, i sense haver sucumbit a l’expansió urbanitzadora es pot considerar un autèntica sort i alhora una oportunitat potencial. L’existència de magnífics jardins privats també representa un valor que perilla, com aquell que toca al col·legi Vedruna i que aviat desapareixerà degut a la construcció d’un bloc d’habitatges. Això ens hauria de fer parar atenció en altres clapes de verd que es puguin trobar a Cambrils i que, des de l’òptica que proposo, recobren un valor estratègic per a la reconversió, cohesió o revalorització dels espais urbans immediats. L’acondicionament de jardins, bosquets, pinars i ribes de barrancs en parcs urbans és prou comuna en moltes localitats. La pràctica d’una bona política de parcs i zones verdes hauria d’incidir menys en l’ornament de les rotondes i apostar per espais sostenibles, sense caler arribar a la sofisticació d’un Parc del Pescador, i pel manteniment de corredors biològics que integrin natura, medi ambient, patrimoni, herència cultural i benestar, així com hauria de promoure l’ús social i cívic d’aquests espais per totes les capes de la població.

Fa tant sols dos anys i mig el padró municipal comptabilitzava el cambrilenc número vint mil. Aquesta dada aparentment insignificant va incidir aleshores en els petits cercles ideològics de la nostra població, que van començar a ser conscients de la complexitat de la realitat local i de la tendència que estava prenent la forta dinàmica de creixement del municipi. Ens adonàvem que la Vila i la Platja ja no són antagonistes sinó que juguen un paper de centralitat oposada a la pujança de les perifèries. Ens adonàvem també que les anomenades "persones del poble" ja no constituïen els únics agents d’aquest canvi i havien perdut pes respecte als foranis. És evident doncs que la dinàmica local es troba immiscida en un procés d’àmbit més gran, metropolità i global. No dic res de nou sinó que crec que als cambrilencs ens ha costat ser plenament conscients d’aquesta nova realitat, cosa que ha encetat una crisi ideològica entre les forces vives locals que es planteja en almenys dos àmbits. D’una banda, el concepte d’identitat cambrilenca s’ha afeblit i passa per un moment d’indefinició i reformulació. D’altra banda, en un altre nivell més pràctic, el model de Cambrils imperant fins ara s’ha concentrat en el turisme i l’activitat constructora, i ha oblidat altres vessants econòmiques igualment presents a la població però que han desmerescut injustament l’atenció dels nostres estrategs. Aquests no han volgut adonar-se que l’afavoriment dels interessos de les forces vives locals no implica una millora del benestar d’aquella part de la població aliena a aquests interessos. Els darrers anys, arran de la nova embranzida demogràfica de Cambrils, s’han posat de manifest les mancances d’aquest model tan simplista amb què han treballat tots els ajuntaments. Ja fa un temps que comença a ser qüestionat, no només a casa nostra, sinó arreu del país, i aquí ja n’estem pagant les conseqüències: poca connectivitat amb l’entorn, forta dependència externa, mobilitat urbana complicada, equipaments esquifits, paisatge urbà obsolet, diversificació econòmica pobra, minva de qualitat ambiental i d’altres més. No m’hi estendré perquè ja s’han escrit moltes reflexions sobre la decadència d’aquest model.

Malgrat els esforços, les propostes per a un nou projecte de ciutat i noves estratègies de gestió i planejament són encara en aquests moments poc sòlides i no hi ha ningú a Cambrils que les lideri, tot i que subsisteixen aquells que, amb la palla a l’ull, s’empenyen en què el vell model no agonitzi. Vaja, tots els elements propis d’una crisi de conceptes. No ha estat però fins enguany quan hem començat a comptar amb els primers estudis rigorosos que han fet possible conèixer els detalls de l’estructura cambrilenca. Em refereixo especialment a la documentació generada per l’Agenda 21, així com als estudis previs del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. Aquests nous sabers adquirits haurien de permetre de portar a terme bones pràctiques de gestió municipal que incidirien en els àmbits social, econòmic i territorial del municipi. Després de l’experiència acumulada pels continus errors del vell model, ara tenim una ocasió única per corregir el desenvolupament de la nostra ciutat amb el consens dels ciutadans.

La nostra població ha tornat a ser objecte d’interès mediàtic degut a un conflicte intern: l’ús de la llengua en la celebració de la missa a l’església de Sant Pere. Com a bona polèmica, s’han sentit opinions de tots colors, malgrat que malauradament, en aquests temes són poques les persones que arriben a justificar coherentment les seves idees i ja se sap que això de l’idioma encén passions en tots els bàndols. De totes les versions que han circulat dels fets ocorreguts, se’n desprèn que aquells que originaren la polèmica es comportaren autènticament com uns mal educats. A partir d’aquí, el cas ha pres una volada magnificada i s’ha portat a extrems que no calia, fins al punt de convertir-se en una notícia d’interès mediàtic motivat per l’avidesa de successos noticiables durant la temporada canicular. Fins i tot la TV3 s’arribà a casa nostra a cobrir la notícia un diumenge d’estiu!

Vistos els esdeveniments en retrospectiva, hi destaca la quantitat insospitada de rucades sense sentit i exageracions que s’han arribat a dir, sobretot degudes a la premsa. Les primeres informacions aparegueren publicades a mitjan agost al Diari de Tarragona – un mitjà que no es destaca precisament pel seu ús del català. El nostre periodista local de nom anglès hi va presentar un patètic enfrontament entre catalans i castellans. Però molt pitjor va ser l’article de La Vanguardia firmat per Joaquim Roglán, professor a la Universitat Ramon Llull, on hi feia al·lusions subversives al Carod-Rovira i fins al Negre de Banyoles. Es tractava doncs d’una crònica molt poc professional que, sota un to de burla constant, manca al respecte dels cambrilencs. No em puc explicar com La Vanguardia és capaç de colar cròniques tan nefastes com aquesta apareguda el passat 17 d’agost. Les informacions s’han de presentar amb rigor i les interpretacions cal raonar-les correctament, sinó es corre el risc de punxar l’harmoniosa convivència de la gent d’aquest poble sense cap mena de motiu : els cambrilencs potser som persones poc entusiastes en la participació social, però som gent molt ben avinguda. En tot cas considero que l’únic protagonista d’aquesta història que no ha deixat de tocar de peus a terra ha estat el rector de la parròquia, Ramon Blas.

Tot aquest afer ha posat sobre la taula una qüestió de fons: el paper que juguen els turistes en la societat d’acollida i les pautes culturals que hi prevalen. Després de tants anys de turisme, la gent d’aquí ens hem emmotllat als visitants sense ni tan sols plantejar-nos de quina manera podríem donar a conèixer millor la nostra realitat. Vull deixar constància del cas de dues turistes bascofranceses que estiuegen a Cambrils des de fa quinze anys, amb les quals vaig enraonar arran dels esdeveniments que ens ocupen. Elles explicaven que han assistit sempre als oficis de Sant Pere portant a mà el seu propi missal en la seva llengua materna: un exemple de turista respectuós que no s’immisceix en les coses dels altres. Aprofito l’ocasió per enviar una salutació sincera als pocs aragonesos que em consta que ens llegeixen.

L’actualitat urbanística i l’actualitat social van coincidir la vigília de Sant Jaume en un mateix punt, al flamant edifici de la plaça Espanya que ocupa part de les dependències de l’antic ajuntament. Talment com cacics rodejats de bufons i amb el vist-i-plau de les autoritats, els autors de l’edifici en qüestió es disposava a inaugurar-lo, com si els calgués justificar la nova obra. També, en un acte de mecenatge, es va descobrir el mosaic que s’ocultava sota un llençol que portava pintades les paraules Fuck TV. Tot un missatge pels que tingueu uns mínims coneixements d’anglès: Que fotin la tele. I sí que m’han ben fotut! Precisament voldria manifestar la meva desaprovació i indignació per aquest edifici infame i posar en evidència els errors comesos.

En l’opinió de molts entesos, no només del món de l’arquitectura, el projecte arquitectònic ha de mantenir un diàleg amb l’entorn que l’haurà d’acollir: un edifici no estarà mai sol sinó que sempre caldrà que s’integri dins d’un marc que l’embolcallarà. No deixem tampoc de perdre de vista els significats que adquireixen els espais per als ciutadans que els copsen, i que els llocs formen part del món psíquic de les persones, un món que cap artista ni polític té dret a modificar irreversiblement. En el cas que ens ocupa aquest marc és el barri vell, un espai prou fràgil però que compta amb tota una genealogia de significats. Ens trobem doncs davant d’un edifici fora de context, perible, dissenyat sense tacte i erigit amb la pretensió de convertir-se en el nou emblema de la plaça, evitant tanmateix tota relació amb l‘espai immediat que l’ha d’acollir a desgrat, i situant-se ambiguament al límit de la normativa urbanística vigent. L’edifici està rematat per un afegitó en forma de timpà romà que dóna ostentació a una façana de colors gens encertats, i que inclou un mosaic del pintor Amill recentment traspassat. L’artista va mirar d’explicar la seva obra pòstuma afirmant, per exemple, que el mural s’orienta cap a la Verge del Camí i que crea un vincle amb els arquitectes Fontserè i Gaudí. Vaja, tot un calaix de sastre.

El que encara em dol més és la permissivitat de l’administració vers aquesta mena d’atemptats patrimonials. Si el que els nostres polítics tenen com a projecte pel barri vell és allò que va manifestar el regidor Mas darrerament en el pregó de les festes d’aquest mateix barri, anem irònicament ben encaminats… Rehabilitació no és destrucció i obra nova, sinó restauració i reaprofitament. Suggereixo als nostres tècnics que obrin els ulls cap a altres zones del continent o dins d’Espanya mateix i se n’adonaran de quin profit en treuen els seus habitants del patrimoni més esquifit sense caldre perjudicar els sentiments de les persones pels seus espais quotidians. En resum, ens trobem davant d’un edifici que no s’adiu al seu entorn, és lleig i fatxenda, però té almenys una cosa positiva, al meu entendre: la idea d’un servei de restauració és magnífica per la revitalització del barri. Veja’m qui s’anima a fer les coses com cal.

El posar nom a un indret pot semblar banal però pot esdevenir d’allò més transcendent per l’imaginari popular. El valor emotiu i simbòlic que donem a determinats espais obliga a què aquests mereixin un nom ajustat a la lògica col·lectiva de la comunitat i que pugui ser compartit per tots. En aquest sentit, es fa difícil que els naturals d’aquestes contrades puguem acceptar denominacions forànies com Miami o El Dorado, imposades per la ignorància i la insensibilitat, l’exponent màxim de les quals es dóna quan el promotor immobiliari se sent amb el dret de batejar carrers amb els noms de parents, com ho féu Ruiz Mateos a Vilafortuny. Aquestes desviacions són reforçades per la permissivitat de l’Administració. En conseqüència, davant d’aquest suport oficial, els nous topònims, tot i que aberrants, adquireixen legitimitat i substitueixen als antics referents que ja no poden competir-hi. Afortunadament, es donen casos de noms que no quallen, com els d’algunes urbanitzacions batejades igual que les seves empreses promotores, com Urcavisa o Proacosa, i noms que es reprenen, com la Pallissa.  

Actualment, la responsabilitat de batejar vies i edificis públics recau sobretot en l’Ajuntament. La imaginació d’aquesta institució ha assolit fites insospitades per la poca traça i desídia que ha mostrat en diverses ocasions. Em referiré a quatre casos recents que es donen al centre. En primer lloc, el nou col·legi del Molí de la Torre que ha optat per un nom tan vague com CEIP Cambrils. Hi va haver qui havia proposat algun altre nom més adient que s’ha quedat al tinter i el col·legi, mancat d’una prospectiva que recavés noms prou idonis i per evitar-se maldecaps, ha acabat cedint pel nom que fins aleshores era tan sols provisional. Un altre edifici que encara espera una denominació oficial, malgrat la consulta portada a terme per trobar una denominació, és el flamant Centre Cultural i Ocupacional (més aviat diríem Ocupat). En aquest cas, però, la gent continua referint-s’hi amb el nom popular de Cèpal. En la categoria de les places, recordareu quan, fa deu anys, es va inaugurar el nou edifici consistorial i es va endegar una consulta ciutadana per decidir un nom per l’esplanada de la Zona Direccional (un altre nom horrible). Conec el cas d’un ciutadà que va proposar, endebades, el nom de Plaça del Contribuent. A hores d’ara l’esplanada segueix sense un nom oficial. El darrer cas és el de la placeta creada damunt de les restes del convent de Sant Agustí i que espera ser batejada. Algun il·luminat ha tingut la idea de proposar el nom de Plaça de la Palmera, en honor a l’arbre que s’hi ha plantat. És clar que caldria trobar un nom més idoni a l’entorn, com ara Plaça de Sant Agustí, en honor al sant antigament festejat al poble i que encara espera anomenar algun indret cambrilenc.

Aquests exemples exposen que els noms urbans no es contemplen encara seriosament per les institucions. Els topònims ja existents també són patrimoni del poble, tot i que dinàmic, i ningú en pot al·legar desconeixement, i més després de la publicació d’un rigorós estudi que els recull exhaustivament. La disbauxa es reduirà en el moment en què existeixi un protocol per establir i conservar els topònims tal com ja han assajat altres municipis.

Un no pot deixar de sentir-se indignat quan s’assabenta de les infortunades declaracions de l’estrenat president del Club Nàutic de Cambrils. Segons ha reportat la premsa local, aquest personatge va afirmar que Cambrils era molt “cutre” i, per si no n’hi havia prou, proposava que per desinfectar-se d’aquesta cutrada la millor solució és la de comprar-se un apartament a París, ni més ni menys. Agraeixo al Sr. Bach, responsable d’aquestes opinions tan sinceres, d’haver col·locat la nostra població marinera en el mateix rang que la Ciutat de les Llums, cosa que demostra la seva versatilitat per passar d’una escala a l’altra.

No m’hauria de fer mala sang per aquesta estupidesa, altra feina tinc, però la curiositat és una virtut que m’ha despertat un interès a conèixer més de prop aquesta institució local, el Club Nàutic, que és present a Cambrils des de fa uns quaranta anys. Internament, aquesta institució té els seus alts i baixos polítics, com tantes d’altres del municipi. Però només cal raspar una mica superficialment per adonar-se’n de la patuleia que es mou entre la seva jerarquia. No cal dir que sempre existeix algú que se’n salva. Potser alguns d’ells han contribuït a què Cambrils hagi esdevingut justament “cutre”. Aquesta apreciació ja l’ha avançat en el darrer número d’aquesta Revista el columnista i amic Martí. Però la meva idea aquest cop no és la de parlar dels arquitectes ni dels polítics que fan els ulls grossos, sinó la d’analitzar les empremtes que ha deixat el Club Nàutic en els cambrilencs en tota la colla d’anys d’existència. 

El Club Nàutic realitza una funció organitzativa d’un conjunt d’activitats lúdiques que tenen a veure amb la mar, especialment relacionades amb la navegació. Cambrils ha sabut consolidar un Club en què ha dominat el secretisme i l’aïllament de la resta de la població, potser motivats per la procedència forània de la major part dels seus membres. Aquesta reclosió ha creat una mena de sectarisme ja des dels seus inicis, si hem de fer cas de l’opinió del poeta barceloní Carlos Barral, pel qual el nostre club nàutic va començar sent un reducte d’una part de la flota de l’Opus Dei. El nostre Club s’ha distingit, així mateix, per declaracions polèmiques d’alguns dels seus membres. La d’en Bach n’és la darrera, però no hem d’oblidar la del Sr. Nadal, alcalde de Tarragona, que va acollir amb entusiasme l’entrada de Cambrils en el Consorci del Camp. Segons el pelacanyes, Cambrils li agradava molt perquè és on hi tenia confiat l’amarratge del seu iot. Continuant amb el fil, el passat mes d’octubre en Nadal estava disposat a foragitar el nostre municipi del mateix Consorci degut a les discrepàncies entre aquest organisme i el nostre ajuntament, oblidat sempre en aquestes etapes inicials de funcionament. En aquesta ocasió, el tarragoní va ser contundent i poc tolerant: "A qui no li agradi que marxi", va dir referint-se a Cambrils.

Tornant al Club, aquest presenta coses que són més perceptibles als vianants i també força escandaloses. Em refereixo al privilegiat aparcament de vehicles arran de mar, al marge de l’aparcament públic existent just a la vora. Això ens priva als passejants l’acostar-nos a la vora de l’aigua, a banda que és una riota pels que han de pagar l’estacionament del pàrquing. El més greu és, però, la marginació que sofreixen gradualment els pescadors. Justament són ells els que donen protagonisme al Barri Marítim, un bé patrimonial de valor colosal, ja que no són pas molts els ports pesquers de la nostra costa. És la presència dels pescadors la que evita la despersonalització del port per un barri “cutre”. Confio, doncs, en què la resta de socis del Club Nàutic vetllin per un apropament d’aquesta institució a la societat cambrilenca i per la complementarietat davant de les altres activitats del port de Cambrils.

Normalment les ciutats grans presenten fortes diferències socials entre barris. Això va ser una cosa que em va sorprendre quan em vaig instal·lar a Barcelona per estudiar: des de Sarrià al Carmel existeix tota una gradació de rendes i preus dels pisos que es tradueix en una diversitat escalonada de comportaments socials, possibilitats econòmiques, models d’arquitectures i marques de cotxes. Va ser llavors quan em vaig aficionar a llegir les llargues llistes de resultats electorals que publicaven els diaris el dia posterior als comicis, per mirar de trobar-hi diferències en el comportament electoral entre els diversos barris i perifèries de les ciutats, i crear-me així una topografia mental de les tendències polítiques.

A les ciutats del Camp també se’n dóna de segregació social. Els exemples més clars es veuen a Reus i Tarragona. En localitats més petites, les diferències socials no són, almenys aparentment, tan extremades. En un article en aquesta mateixa revista ja fa una bona colla d’anys, un cambrilenc hi evocava els seus records de principis del segle passat i manifestava que al poble hi havia dos partits, el dels rics i el dels pobres, els primers conservadors i els altres liberals. Encara avui en dia, en plena època democràtica, els resultats electorals de Cambrils pivoten entre dos partits i fan que la nostra població sigui de les poques que ha anat alternant la composició dels consistoris, a vegades fins i tot en períodes de només dos anys. Aquesta característica és un senyal de pluralitat, però alhora de manca de continuïtat en el projecte ciutadà, el qual s’ha de redefinir cada quatre anys.

L’anàlisi dels resultats electorals i del teixit social de la nostra vila és realment complexa i dista molt de la uniformitat. De ben segur que els nostres estrategues locals són ben conscients d’aquesta realitat. Cambrils presenta dos centres, la Vila i el Port, amb els corresponents barris d’eixample. La Vila, tradicionalment agrícola, s’ha mantingut al marge del fenòmen turístic, tot i que ha detingut la major part de les institucions locals. El barri marítim, transformat enormement amb l’arribada del turisme, és econòmicament més dinàmic. Aquestes diferències s’estan esborrant en els darrers anys, amb la lenta unió dels dos centres. La Vila guanya comerç i habitants, tot i que no és capaç d’aprofitar el seu potencial turístic, mentre que al Port s’ha estancat el creixement demogràfic, fins i tot amb pèrdues, degut a l’esgotament dels solars buits. Aquest barri ha estat tradicionalment el més participatiu en les eleccions municipals, seguit dels eixamples de la Vila. També és el barri catalanista per excel·lència i el menys socialista. Cal destacar, a més, l’augment de votants en les darreres municipals a la zona de l’Eixample Platja.

Per contra, a la Vila, antigament conservadora, les esquerres hi tenen ara molt més predicament, però resulta ser menys catalanista. Així doncs, les diferències polítiques entre els barris del centre urbà efectivament existeixen. Resta veure per una altra ocasió què succeeix a les urbanitzacions.

Recentment, en un dels debats del procés participatiu de l’Agenda 21 es va tractar el tema de la gestió del territori i hi va haver qui es va referir, de forma molt puntual, a la vella qüestió dels Arcs. No se li escapa a ningú la particularitat del tros de terra que, a mode de falca, penetra fins al centre urbà de Cambrils i que, per a molts, constitueix una important barrera per a l’expansió urbanística del nostre municipi. Amb tot, encara no es coneix gaire bé el perquè d’aquesta curiosa disposició, però el cert és que obeeix a unes determinades circumstàncies històriques, reculades en el temps, que s’han projectat fins als nostres dies. Molts hi veuen un anacronisme en la falca dels Arcs, una configuració estranya i molesta, una desviació històrica que caldria corregir. Òbviament els vinyolencs no en volen sentir a parlar d’un possible bescanvi d’aquesta llenca de terra. Malgrat tot, als Arcs s’hi han desenvolupat recentment dos nuclis de població funcionalment units a Cambrils, la zona que toca al Raval de Gràcia i el barri turístico-residencial de més enllà de la Fontcoberta (a banda de les quatre cases aïllades de la Creu). Es tracta d’una autèntica simbiosi funcional, com ja he dit, però en quant als sentiments de pertenença, em temo que els dels Arcs pateixen una crisi d’identitat similar a la dels de Cambrils.

La idea de l’annexió dels Arcs al terme de Cambrils no és tan sols pròpia dels cambrilencs. El desembre de l’any 2000 una comissió d’experts creada per la Generalitat a instància del Parlament català presentava l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Aquest document fou força polèmic degut a les modificacions que poroposava pel mapa municipal del país, entre les quals s’hi feia referència a la "disfuncionalitat" dels Arcs, un nucli poblacional "a mode de continu urbà" i "que impossibilita una planificació i gestió urbanística correcta en aquest sector". L’informe anomena altres situacions poc funcionals, enclavaments i disfuncionalitats, del nostre país, però en canvi no diu res del sector cambrilenc que toca a Salou, un altre exemple potencial de manca de funcionalitat.

Ara bé, la preocupació per assolir un territori ordenat que en possibiliti una gestió còmoda no ha de topar amb la voluntat dels ciutadans i la lliure decisió sobre la seva identitat. Existeixen altres fórmules molt més adequades per millorar la gestió del territori que superen i fan innecessàries l’annexió i la conquesta. Actualment és evident que la major part de les persones fem vida en un territori d’un abast superior al municipal. La nostra perspectiva s’ha de situar, doncs, en aquest àmbit regional i cal apostar per polítiques de xarxa. En concret, amb Vinyols cal cercar en primer lloc un diàleg fluïd (sembla ser que ja comença a existir) i, tot seguit, una cooperació bilateral cap a la planificació conjunta, entenent la planificació com una tasca molt més àmplia que la simple gestió urbanística. Caldrà veure com s’articularà la futura urbanització de la Creu i la Fontcoberta amb el continu urbà ja existent de Cambrils. Esperem que ni Vinyols ni Cambrils no perdin aquesta ocasió de fer bé les coses, o llavors sí que podrem parlar d’error històric.

En els darrers anys hem hagut d’acostumar-nos a veure tot d’edificis nous arreu del centre urbà de Cambrils. Aquesta vitalitat constructiva és un símbol de renovació urbana i de creixement demogràfic (això sempre i quan aquests edificis siguin ocupats com a primeres residències). En algunes zones de la vila s’hi comença a perfilar un nou paisatge arquitectònic que té una estètica intrínseca i d’acord amb els temps que vivim.

Malauradament, massa sovint aquest procés regeneratiu del centre urbà comporta actuacions fraudelentes, d’una estètica poc convincent, amb voluntat especulativa i poc integradores amb la idea d’una ciutat moderna. Tanmateix, és per evitar aquestes maleses que es redacten els plans d’ordenació urbana i, en especial, el Pla Especial que afecta el centre històric de Cambrils. Per centre històric no hem d’entendre un conjunt monumental en el centre de la ciutat, sinó que es refereix de fet al nucli primitiu de la població, malgrat no tenir una qualitat monumental especialment notòria, aquell assentament que ha romàs quasi inalterable en els seus límits fins que, des dels anys seixanta del segle XX, ha acabat convertint-se en un barri més de la ciutat. Recordem que a Cambrils hi ha dos centres històrics –a la Vila i al Port– i d’altres zones antigues menors (el Raval de Gràcia o la Pallissa).

També els centres històrics estan experimentant una etapa de regeneració, però en aquest cas els resultats no són sempre els desitjables, ni del lluny els més òptims. Això és així perquè, a la pràctica, s’apliquen criteris semblants als de la resta de zones urbanes de la ciutat i s’oblida que la lògica de funcionament dels barris vells és, en tots els nivells, molt distinta. Això ja ho he recalcat més d’una vegada, però cada dia trobem nous exemples d’autèntics desastres arquitectònics. Darrerament en destaco l’horrible bloc de pisos que s’ha construït al costat de La Cadira i, potser el cas més indignant, és l’immoble que s’està aixecant a la plaça Espanya, a les antigues dependències de la Casa de la Vila. El motiu de la queixa que avui m’ocupa és la inclusió d’un timpà a la façana del nou edifici, cosa que m’estranya molt que sigui factible segons la normativa vigent. És, doncs, una mostra de la particular interpretació que ha fet l’arquitecte de l’entorn del nou edifici, suposa una manca de respecte a la tradició arquitectònica dels immobles del barri vell i pretén erigir-se com el nou símbol de la plaça, sent això un contrasentit. De nou, l’estètica del paisatge urbà ha quedat subordinada a la interpretació petulant d’una iniciativa privada.

D’altra banda, sorprèn la permissió de l’Ajuntament que, recordem, l’any passat va aprovar unànimament una moció per la salvaguarda del patrimoni de Cambrils. Esperem que els futurs plans estratègics per Cambrils (Agenda 21, plans directors), així com el pla general, contemplin una nova cultura de la gestió dels centres històrics (com, de fet, preveu la Llei d’Urbanisme de la Generalitat) i s’accelerin els mecanismes que hauran de garantir de manera racional els excessos i els pastitxos actuals.

Ara ja fa vora un any de l’elaboració d’un document que vam anomenar Manifest pel Patrimoni i que, amb tota la bona fe, vam presentar a les principals institucions locals així com sindicats comarcals, juntament amb una llista d’adhesions d’entitats i associacions de la comarca, col·lectius, intel·lectuals, professionals i ciutadans. En aquest escrit, que es va publicar també en aquesta revista, enteníem el patrimoni des d’una perspectiva ben àmplia, com una herència perviscuda resultat d’un procés vivencial històric, com la raó de la nostra identitat i com el contingut del nostre paisatge i idiosincràcia.

El Manifest no pretenia altra cosa més que donar un toc d’alerta a les institucions i, per extensió, a la població cambrilenca, sobre el plantejament que, des dels diversos organismes tant públics com privats, s’ha dut fins ara en la gestió dels diferents elements que integren el patrimoni local. Penso que bona part dels errors es troba sens dubte en la simplicitat dels criteris valoratius i en la manera d’entendre el creixement econòmic i demogràfic, que obvia la complexitat de la nostra societat local i manca d’un projecte definit per la vila. En aquella ocasió vam adreçar-nos a l’Ajuntament per a què revisés els seus procediments d’actuació davant dels elements patrimonials i per a què desenvolupés mecanismes efectius de comunicació amb els ciutadans. En aquest sentit s’estan portant a terme els primers passos mitjançant diverses iniciatives com l’Agenda 21 o la revisió del PGOU. Ara bé, encara haurem d’esperar un temps per comprovar els resultats d’aquests nous plantejaments i sempre es corre el risc de quedar-se només en un canvi de formes i de vocabulari, sense que s’assoleixi un veritable canvi de paradigma. Fins ara la millor aportació al debat identitari cambrilenc és la que va expressar Ramon Folch, responsable de l’empresa que ha elaborat la diagnosi socioambiental de Cambrils, en un acte celebrat el passat mes de gener i que podeu recordar en el número anterior d’aquesta Revista.

En el Manifest pel Patrimoni també ens vam adreçar als partits i sindicats, però només amb uns quants d’ells vam poder reunir-nos per compartir idees. Per últim, vam exhortar a tots els ciutadans per a què fessin del patrimoni i la identitat locals un tema de debat i cerquessin fórmules d’acció. En aquesta ocasió moltes de les entitats i associacions cívicoculturals de la vila van reflexionar durant uns dies entorn del contingut i la gestió del patrimoni i la seva incidència com un valor afegit en la identitat local (i per tant, amb efectes sobre el benestar de la població, l’economia i la cultura). Ara bé, les reflexions sempre van ser internes i la nostra capacitat per assolir tots els nivells de la ciutadania no era prou efectiva. És per això que, particularment, trobo a faltar un veritable debat ciutadà sobre els actuals processos modificadros del nostre municipi, un debat intens, independent dels rengles oficials, que sigui públic i transparent, que consti de diverses faccions que dialoguin constructivament i del que en surtin propostes innovadores i nous paradigmes d’acció. A banda d’algunes poques iniciatives d’alguns ciutadans particulars, algunes entitats i alguna associació de veïns, les reflexions no arriben a comunicar-se i es perden com el fum, quan podrien ser vitals per plantejar-nos racionalment el nostre futur, tant l’immediat com el llunyà.

No em podia estar d’abordar el tema dels equipaments culturals de Cambrils, sobretot d’ençà que la nostra ciutat veïna, Salou, ha inaugurat el seu flamant teatre-auditori. He de confessar, doncs, una enveja sana, i més després del fred que he de sofrir cada cop que assisteixo a un acte teatral o musical durant l’hivern a Cambrils. Molts estaran d’acord amb mi que el pavelló poliesportiu no és especialment el millor espai per anar a veure teatre durant la Festa Major d’hivern: s’hi passa fred, no s’hi sent bé i no s’hi seu com cal en aquelles cadires que claven les guies al cul.  

Fa temps que els equipaments destinats a l’oci popular estan estesos arreu del nostre país. A les nostres contrades, les societats cívicoculturals i els ateneus foren molt populars durant les primeres dècades del segle passat. Durant la dictadura es crearen nous espais d’esbarjo col·lectiu, cinemes, teatres i societats, això sí, limitats per la moralitat i la repressió de l’època. A la nostra població hem heretat els teatres de La Salle i del Casal de l’església de Sant Pere, que representen als dos principals grups de teatre locals. La seva activitat actual és molt meritòria si comptem que treballen amb recursos escassos. En canvi, les esglésies, especialment les de la vila, són els espais preferits per les actuacions musicals de la Coral i de l’Escola de Música.

Penso que és bo que existeixi una diversitat d’espais escènics ben repartits pel teixit urbà, però cal preveure també un indret específic, adequat, còmode i ajustat a la realitat de la població per tal portar-hi a terme activitats escèniques i acostar, d’aquesta manera, una part de la cultura a la societat local. Algunes ciutats del nostre entorn ja fa temps que ho han entès així. Potser Reus n’és l’exemple més paradigmàtic, però també Valls (amb el teatre Principal), Vila-seca (amb l’auditori Josep Carreras) o el recent teatre de Salou, de dimensions generoses. Fins i tot Vinyols, el poble que ens és més veí, compta des de fa temps amb un espai cívic que programa activitats festives, com la Castanyada, el Cap d’Any o les festes majors, i que hi reuneixen gent de tota la comarca.

Fa literalment dècades que els ciutadans reclamem un teatre, o auditori o sala de congressos alhora, un espai polivalent, no pas poliesportiu, i les promeses dels polítics han estat reiterades cada quatre anys. Els darrers consistoris no s’han caracteritzat precisament per satisfer el municipi dels equipaments necessaris, de la mena que siguin (els que s’han fet han arribat tard i massa petits). Les iniciatives públiques han estat sempre migrades i la manca d’un projecte integral per Cambrils ha esdevingut prou patent. Confio que els salouencs ens hagin donat l’empenta final. I, com a bons veïns, felicitem-los.