Aquí hi ha fato

L’Ajuntament de Vila-seca ha adquirit recentment el Castell dels Comtes de Sicart, un magnífic casal senyorial al nord del poble. D’aquesta manera, el municipi veí ha apostat acertadament per a la preservació del seu patrimoni arquitectònic. L’adquisició és significativa encara per un altre motiu: la ciutadania s’ha apropiat d’un edifici que ha estat el símbol del poder a Vila-seca des dels seus inicis: primer, com a poder real detingut pels senyors feudals; després, com a poder econòmic de la noblesa. Els orígens del castell de Vila-seca de Solcina cal cercar-los durant la colonització cristiana del Camp de Tarragona, a mitjan segle XII. A principis de l’edat moderna, el castell fou adquirit per l’arquebisbe de Tarragona i més tard venut al cònsol d’Holanda, Joan Kies. Aquest va recompondre l’edifici a l’estil dels casals rurals holandesos i només en va deixar l’esvelta torre original. Finalment, fa uns cent anys, la família Sicart comprà el castell i el remodelà. L’arquitecte modernista Enric Fatjó afegí un conjunt d’elements neogòtics a la façana, com merlets, balconades, finestres apuntades i torrasses. Aquesta reforma responia a la moda de l’època, un reducte del romanticisme decimonònic. El resultat d’aquesta història ha estat una deliciosa casa senyorial elegant i imponent, d’interiors lluminosos, amb una austera capella i un entorn ampli. Un cas similar de reforma el trobem al castell d’Escornalbou, remodelat pel diplomàtic reusenc Eduard Toda uns anys més tard.

Aquesta no és l’única iniciativa de recuperació d’elements arquitectònics duta a terme per l’ajuntament vila-secà: cal afegir-hi el redescobriment del conjunt de torres de la muralla o la reforma en curs de l’antic Sindicat Agrícola, entre d’altres. Amb tot això no vull dir que l’hagin encertat en tot, però és destacable la nova tendència que s’imposa de prestar més atenció als elements històrics del paisatge urbà. A Cambrils ha estat sovint difícil la conscienciació per a la preservació del patrimoni, malgrat l’esforç que realitzà al seu temps el Centre d’Estudis Cambrilencs, el qual ha permès recuperar diversos monuments. Fora d’aquests àmbits culturals, l’interès en el patrimoni local ha estat molt escàs: una prova n’és el poc interès del poble en la compra del castell de Vilafortuny. No obstant això, darrerament s’aprecia el començament d’una tímida política d’adquisició de béns i espais històrics (la Vil·la Concepció, la Torre del Bou, el Telègraf, etc.), però, no s’han d’oblidar els errors acumulats i les ocasions perdudes durant els anys i els que encara es cometen. Per exemple, una pèrdua molt sonada, de les que faran història, ha estat l’edifici del Pòsit.

La preservació de béns arquitectònics és una pràctica comuna i obligada en els sistemes moderns de gestió urbana i cal contemplar-la dins d’un marc més ampli: el de la preservació del patrimoni històric, el cultural heritage dels anglesos. Aquesta concepció defuig de la idea de monumentalitat, massa restringida, per tenir en compte el context, és a dir, les formes i les textures dels paisatges i els símbols i les referències que ens evoquen. Es cerquen maneres imaginatives d’integrar els teixits antics, urbans o rurals, a la trama urbana mitjançant la recuperació, la rehabilitació i el redisseny urbanístic. Sens dubte, una gestió intel·ligent de la ciutat i de l’entorn immediat permetria obtenir bons resultats, tant per les activitats econòmiques com pel reforç de la identitat local i de la continuïtat simbòlica entre generacions.

Com cada any, la diada de Tots Sants ha portat una multitud de gent de visita al cementiri. En la nostra societat, parlar de cementiris es relaciona immediatament amb la mort, un tema poc agradable que crea una certa aprensió. Aquest mes proposo assenyalar l’evolució, al llarg de la història, de la relació de les persones amb un dels espais urbans més vells que existeixen: els cementiris. Ja fa uns quanta anys que l’historiador Philippe Ariès començà a estudiar els aspectes simbòlics i culturals de la concepció de la mort des d’una perspectiva temporal. En un àmbit més proper, recentment he tingut el plaer de llegir una monografia sobre els cementiris reusencs de l’Antic Règim, escrita per la historiadora i arxivera municipal Montserrat Flores. En aquestes obres hi ha referències xocants a la convivència quotidiana dels nostres avantpassats amb les àrees destinades a l’enterrament dels difunts, situades sovint dintre muralla. En època medieval, els fossars eren espais oberts i públics, sovint prop de l’església, on s’hi celebrava mercat, hi jugaven els nens i les dones hi estenien la roba. Entenc que, als ulls actuals, poguem mostrar una certa incredulitat o, fins i tot, ruborització davant del panorama que acabo de dibuixar. És, doncs, molt important d’adquirir una perspectiva de distància cultural i temporal per tal de ser capaços de copsar els canvis simbòlics que han operat en les societats pretèrites. De fet, molts investigadors afirmen que la mort ha incrementat el seu grau de tabú darrerament en el món occidental, ja que fins fa poc no eren infreqüents determinats rituals funeraris de celebració en comunitat en algunes regions rurals del nostre país. Sens dubte, els mecanismes cognitius que operen darrere d’aquests comportaments són realment complexos.

A Cambrils coneixem l’existència del fossar de la Mare de Déu del Camí, actiu fins al 1925. No era, però, l’únic lloc d’enterrament, ja que tenim notícia de sepultures durant el segle xviii a l’interior de les diverses esglésies del terme: la de Santa Maria i la de Gràcia (la del convent dels agustins), l’ermita i també a Mas d’en Bosch. Cal suposar que en èpoques més reculades existiren altres fossars a Cambrils, tot i la manca d’evidències. Durant la Il·lustració s’elaboraren diferents tesis higienistes que acabarien influint en la ubicació i disseny dels cementiris. En aquest context cal situar els projectes de Reus del 1796 i de Cambrils del 1809, malgrat que no serien duts a terme. La nostra vila hagué d’esperar fins ben entrat el segle XX per a la construcció d’un cementiri modern a les afores, vora la carretera de Montbrió. Carles Roig cedí el terreny i el cardenal Vidal i Barraquer impulsà l’obra. Poc després, durant la Segona República, s’obí el debat de la secularització de l’espai, defensada pel sector més progressista de la vila. Actualment el cementiri, que encara no té un segle de vida, s’ha quedat petit i ja es parla d’obrir-ne un altre.

L’equip d’arquitectes, dirigit per Bernardí Martorell –el mateix que projectà l’edifici del Sindicat– va saber crear un espai d’una gran uniformitat i igualitarisme (a penes hi ha mausoleus), només trencat discretament pels nínxols que s’hi han fet més tard. La simetria i regularitat de la composició doten a l’indret d’una serenitat i humilitat solemnes. Malgrat la seva modèstia, el nostre cementiri ha aconseguit una destacable categoria estètica que hem de ser capaços de valorar, més enllà de la seva funcionalitat.

La vila de Cambrils ha adquirit renom al llarg dels anys per la seva tradició gastronòmica. Els seus ciutadans sempre n’hem fet gala, però segur que són molts els que pensem que encara caldria potenciar més aquest sector a nivell local, ja que amaga moltes possibilitats. En cap cas podem parlar de crisi, malgrat que l’anunci de tancament d’alguns dels restaurants cambrilencs de més fama pot haver-ho induït a pensar a aquells que en desconeguin els motius. De fet, es tracta d’un sector molt vitalista i, com la vida, n’hi ha que arriben i n’hi ha que marxen, i sempre hi ha algú que hi despunta i hi deixa una empremta perdurable. Ara bé, més enllà dels particularismes i interessos de cada negoci, és destacable que les parts implicades – restauradors, empresaris i polítics – hagin pres consciència del valor d’aquest sector i del potencial que resta per exprimir, en la darrera iniciativa de l’Univers Gastronòmic de la Mediterrània. En un món tan regionalment competitiu com és el del turisme, cal cercar el factor diferencial, bo i identificant aquells elements distintius i apostant-hi fermament mitjançant la creació d’un ambient propici. La gastronomia és un element prou potent com per fer-ne el reclam d’una regió, i un complement ideal d’altres ofertes. És molt important, doncs, assegurar-ne la qualitat, no només del producte, sinó també del servei i de tots els elements col·laterals i complementaris que se’ns ocorreixin.

Encara més, un valor es fa més robust si en participa tota la població. És bo que el gust per a la cuina no estigui només present en els restaurants més selectes, sinó que estigui estès per tota la ciutat: als cafès, les fleques, els comerços, les cases. Hauria de poder ser normal de trobar arreu i sense dificultats productes i plats tan nostrats com el menjar blanc, la coca amb recapte, els calçots, la fruita i la verdura de la nostra terra, l’oli verge, el peix i la crosta, els arrossejats, de la mateixa manera que s’han popularitzat tant les natilles, la pizza, les fruites exòtiques o el pollastre a l’ast. La recuperació dels productes i de la cuina tradicionals, aquells que incideixen en el factor diferencial del qual parlem, ha de ser cosa compartida per la població, hauria de constituir part de la seva identitat. En aquest sentit, ni que sigui de manera anecdòtica, trobo molt encertada la introducció de dos refrescos molt populars fins fa no gaires anys, en el vermut popular de la Festa Major d’enguany. Es tracta dels suaus (cafè amb gasosa) i dels Plims (una beguda comercial dolça d’invenció reusenca). D’altra banda, l’estacionalització dels productes trenca amb la monotonia quotidiana, ens els fa esperar amb il·lusió i ens alegra el paladar durant determinats períodes de l’any: els tortells per les festes majors, els bunyols per Setmana Santa, els blaiets al febrer, etc. És aquesta una altra variable a tenir en compte en l’explotació turística i comercial de la gastronomia local.

Darrerament he parat atenció en la placeta que es va crear, fa dos anys, tocant de la riera al raval de Gràcia, sobre l’emplaçament de l’antic convent dels Agustins. Recordareu que, durant les obres de canalització de la cava de les Quecles, que travessa el Nou Cambrils, van topar amb els fonaments d’aquest antic monestir. Un cop realitzada la prospecció arqueològica de rigor, les restes foren colgades i van urbanitzar la placeta que s’hi formava. Algun tècnic en paisatgisme va decidir plantar-hi una palmera, un arbre gens típic d’aquesta contrada, i després va caler batejar la nova conquesta urbana. Això no va ser pas cap dilema per al sòmines que va anomenar-la placeta de la Palmera, establint així una acurada metonímia, com si a la plaça d’Aragó la bategéssim com a plaça dels Pins. Ignoro absolutament qui va ser el responsable d’aquesta brillant idea, però és indubtable que s’hi va lluir. Sembla ser, però, que aquest nom havia de ser només provisional: calia esperar una proposta millor.

Sóc conscient que la nostra societat té altres problemes molt més importants que el del nom d’un espai urbà de tan poca importància. Però, justament per banal que és el tema, sorprèn l’arbitrarietat de la denominació. Els ciutadans sempre hem d’exigir els millors resultats de les actuacions dels nostres tècnics, polítics i estrategues, i més encara quan es tracta d’afers tan simples d’esmenar. Quan li van posar aquest nom, ja vaig denunciar aquesta mediocritat tímidament en aquestes mateixes ratlles. Aleshores vaig proposar algun nom relacionat amb les restes del convent de Sant Agustí que allotja el subsòl de la placeta, però sembla que en aquest poble no et comencen a fer cas si no passes una instància per l’OAC.

Com a estudiós de l’època moderna a Cambrils, conec l’enorme importància que va tenir la comunitat religiosa agustina en la vida local del seu temps. Aquests religiosos van ser presents al poble almenys uns dos-cents anys, primer al convent de Gràcia i després a l’ermita del Camí, i dotaren a la vida espiritual cambrilenca de nous elements de devoció. El descobriment d’una sagrada forma incorrupta a l’església del convent explica, quasi de manera llegendària, la celebració de l’anomenat segon dia de Festa Major, el dia del Sagrat Cor. També el dia de Sant Agustí, patró de l’orde, era festejat a la vila. D’altra banda, el convent fou testimoni de la signatura de la concòrdia entre Cambrils i Montbrió, per raó de la qual les dues viles separaven les seves jurisdiccions. Tampoc s’ha d’oblidar la ferma resistència davant les tropes de Felip IV que ens descriuen les cròniques. El paper que va jugar aquesta comunitat en la societat local de l’època no ha estat justament recollit en la toponímia urbana de Cambrils. De la mateixa manera que existeixen una plaça del Setge i uns carrers de la Capitulació, del Castlà o de la Verge del Camí, que commemoren fets, personatges i elements històrics de la població, cal que el monestir dels agustins també hi estigui degudament reflectit. De fet, aquest record ja existeix amb el carrer i el raval de Gràcia, però crec que no és suficient. Així doncs, la placeta de la Palmera ofereix una bona oportunitat per establir un lligam entre l’indret actual i el mateix indret pretèrit.

És ben notori que, durant els mesos de juliol i agost, la població de Cambrils es multiplica, cosa que implica una sobreexplotació de les infraestructures de la ciutat. Si fem un repàs a les valoracions de final de temporada que es fan cada any, comprovarem que la manca d’aparcaments i els col·lapses de trànsit són dels temes més reincidents. Nogensmenys, aquests són un dels problemes destacats en l’enquesta encarregada recentment per l’Ajuntament per avaluar la seva gestió.

Tots els dirigents locals han fet mans i mànigues any rere any per tenir a punt, abans de la invasió canicular, prou àrees d’aparcament de vehicles. Els pàrquings improvisats a l’antic Villa Magdalena o al vial de Cavet, la trista zona del Pòsit, el pàrquing de Saba o l’àrea davant de l’Ajuntament, així com d’altres més efímers en són exemples. A més, l’entrada en funcionament de l’aparcament de la Concòrdia engruixirà el nombre de places. Però no totes les mesures són ben vistes: l’ampliació de les zones blaves no ha estat gens popular, ja que condemna als veïns amb un tribut econòmic més. Cal remarcar que, en altres poblacions costeres del nostre país, els ciutadans n’estan exclosos del pagament d’aquestes tarifes. Exceptuant, doncs, aquest tema, penso que s’ha avançat força en la provisió d’aparcaments, malgrat les moltes mancances existents. El problema, però, té una causa més estructural, lligada a la generalització de l’ús del vehicle i l’augment del parc automobilístic en els darrers decennis. Altres causes més profundes en són l’increment de la mobilitat metropolitana, la crisi del transport públic i el model de ciutat difusa. Si més no, i sense entrar massa en aquesta qüestió, cal admetre que, en darrer terme, som els mateixos conductors els culpables d’aquesta supremacia automobilística.

D’altra banda, l’incivisme i la desesperació porten a estacionar malament, de manera que es dificulta la circulació de vehicles i vianants. Un dels motius del caos circulatori cal cercar-lo en l’estructura de la trama urbana. És evident que a Cambrils la major part dels carrers, fins els més nous, s’han projectat incomprensiblement massa estrets per permetre el pas còmode dels vehicles. Aquest aspecte de difícil solució, s’ha pogut comprovar bé aquest estiu al barri del port: amb el tall circulatori ocasionat per les obres de la Concòrdia, la principal via per travessar el barri era la rambla Jaume I. Aquesta, veritable artèria distribuïdora de trànsit, és l’ase dels cops de la circulació: si no fos perquè aquest carrer resulta indispensable per assegurar una part important dels aparcaments del barri, una reforma a fons de la rambla (incloent-hi la plaça d’Aragó), una ampliació generosa de les voreres, implicaria el reforçament de la seva centralitat. Aquesta es manifestaria sobretot en la potenciació de l’eix comercial i en l’augment d’ambient de carrer. Crec, doncs, que ha quedat prou palesa la complexitat del problema de la manca d’aparcament i dels embussos de trànsit, un aspecte que preocupa a molts ciutadans. Malgrat que s’hi poden trobar encara petites solucions, a mode de pegats provisionals, cal cercar els motius del problema en aspectes més profunds, més socials. És aleshores quan en som responsables tots els conductors.

El prestigiós Foment de les Arts Decoratives va endegar, aquesta darrera primavera, una curiosa iniciativa per tal de trobar un color que definís globalment la ciutat de Barcelona. Diversos dissenyadors i artistes van arribar a la conclusió que la ciutat presenta el color de la sardina. Aquest color és la conjunció de tres tonalitats, segons expliquen ells: el blau, el gris i els reflexos del trencadís. El blau és el color de la mar, que sempre ha estat important en la història de la ciutat. D’altra banda, el gris evoca el passat de Barcelona: és el color dels records, de l’època industrial i de la pedra de Montjuïc. Finalment el trencadís és l’aportació cromàtica del modernisme i representa la fusió de tots els colors reflexats per la llum mediterrània.

El fet de cercar un color per a una ciutat és una manera original de repensar-la i implica un esforç mental d’establir lligams entre les formes dels espais i la història d’aquests espais. Al ple de la temporada d’estiu, voldria aparcar les temàtiques habituals d’aquesta columna per proposar als lectors aquest exercici cromàtic. És una ocasió per pensar la nostra ciutat com un fenomen total. És un exercici cognitiu d’identificació dels elements que constitueixen el paisatge urbà i rural del municipi i posar-los una etiqueta de color. És un joc d’enginy amb la simbologia cromàtica i la interpretació cultural dels colors. És una posada en comú que va més enllà dels particularismes, amb l’objectiu d’assolir un color representatiu per a tota la ciutadania.

Estic segur que tots coincidiríem amb els blaus que defineixen els límits del nostre paisatge: la mar, però també la tonalitat blavosa que els efectes òptics de l’atmosfera doten a les muntanyes que ens encerclen. No podem oblidar el color de la terra, que és present en diversos elements: en el daurat de la platja (que dóna nom a la costa) i la pell bronzejada dels estiuejants, en el color de l’arquitectura vernacle: les restres de la muralla o l’ermita del Camí. És el color associat a la pagesia: els beixos de la terra llaurada i de l’herba seca. D’altra banda, els tons pastel venen imposats per la calitja que defineix la típica llum difusa de l’estiu que va pintar Anthony Gross i la pols que dóna aquell verd apagat dels pins. El pas més difícil d’aquest exercici és trobar la combinació d’aquestes apreciacions colorístiques en alguna cosa anàloga a la sardina barcelonina. Se us acut alguna cosa?

L’edifici del Pòsit ja és només un record. El seu enderroc ha estat sigilós, malgrat els entrebancs que havien aparegut d’ençà la seva clausura fa pocs mesos. Amb ingenuïtat vaig pensar que, en algun moment, apareixeria algú que defensés el simbolisme que representava aquell edifici imponent per al barri mariner. Però, sorprenentment, hem assistit impassibles a la seva desaparició irreversible, a esquenes de l’opinió dels cambrilencs. Hom justificava la decisió de l’enderrocament en termes de seguretat: l’estat de conservació de l’immoble havia assolit un nivell inadmissible que en comprometia la solidesa estructural i, en conseqüència, la seguretat de les persones. L’estat en què va arribar el Pòsit als seus darrers dies no és altra cosa que el fruit d’un abandonament vergonyós que ha durat molts anys. Al llarg d’aquest temps s’ha anat acumulant una desídia irresponsable que l’abocarà a la seva substitució per un edifici nou i modern, tot i que gens genuí. No deixa de sorprendre l’aparent unanimitat que ha existit a Cambrils respecte a l’enderroc de l’edifici. Malgrat que em temo estar sol en la meva postura, no voldria amagar la meva consideració de què aquest enderrocament ha estat un error. És difícil entrar en el debat de si s’hagués pogut salvar una part de l’edifici, especialment les façanes (tot i que jo ho crec), ja que es corre el risc de no tenir en compte el munt de consideracions tècniques involucrades en la qüestió. En canvi, sembla força clar que una actuació intel·ligent i oportuna al seu moment hagués evitat l’agonia que ha sofert aquest espai en els darrers temps. En comptes d’idear un pla d’intervenció per a l’edifici, s’han exprimit les rendes generades pel lloguer dels espais fins al seu darrer moment.

D’altra banda, durant un moment determinat, mentre es decidia l’enderrocament definitiu, va circular un argument curiós com a justificació. M’agrada referir-m’hi com al pseudoargument estètic, el qual oferia una valoració negativa de l’edifici, recolzant-se en uns suposats criteris  arquitectònics. És una idea repugnant que algú intentés imposar altivament un criteri estètic, un judici entre allò que és lleig i allò que és bell. D’entrada, hem de partir que les valoracions estètiques són plurals, subjectives i canviants amb el temps. A més no són les úniques que es prenen en consideració en l’avaluació d’un espai arquitectònic.

Ara, amb el Pòsit en runes, és bo recordar alguns dels papers d’aquest edifici emblemàtic construït pels vells pescadors abans de la guerra, del qual resta encara escriure’n la història. El Pòsit ha servit d’escola, de teatre i cinema, de sala de ball, d’emissora de ràdio, d’escola de música, de local d’entitats i de mercat. L’any 1931 va celebrar-hi un míting cèlebre el ministre Marcel·lí Domingo, l’impulsor de la construcció del nostre port. La gran resposta ciutadana que va generar aleshores aquest personatge entre la família marinera no s’ha repetit, malauradament, durant aquests darrers mesos d’agonia. Caldrà que preparem una bona resposta a les crítiques rebudes dels ciutadans de fora de Cambrils, que no han estat capaços d’entendre aquest acte de destrucció de la memòria. Tot aquest afer, sens dubte, posa en evidència la sensibilitat de la nostra població vers el poc patrimoni cultural de què disposa.

Des de les planes d’aquesta revista s’ha reflexionat en diverses ocasions sobre l’actual fenomen de creixement urbanístic que està experimentant la costa. S’ha incidit especialment en els aspectes mediambientals, socials i culturals d’aquest fenomen, però aquesta vegada vull centrar-me en els aspectes formals. Adverteixo el lector, doncs, de la densitat conceptual que hi exposaré. No hem d’oblidar que aquest gir territorial va iniciar-se als anys cinquanta del segle passat i s’ha mantingut fins ara, obviant els períodes amb conjuntures depressives. Durant aquesta època, ens han acostumat a un paradigma urbanístic que opera sobre la reproducció banal i fordista. En el fons, existeix una mena d’obsessió per a la rendibilitat i els terminis, cosa que genera productes sovint mediocres, tant en qualitat constructiva com formal, indicadors d’una cultura urbanística i estètica insuficient. Més encara, allò que caracteritza els actuals processos d’urbanització és la negació de la complexitat i del bagatge històric i cultural que defineixen intrínsecament els teixits urbans. El resultat en són sovint formes urbanes anomenades a vegades no-ciutat, mancades d’esperit, com succeeix en nombroses urbanitzacions i barriades. En efecte, l’urbanisme de taula rasa esborra la memòria gravada en el paisatge i col·loca el territori en mans de persones que dissenyen la ciutat ex-novo, sota patrons particulars i personals. Penso que la clau per construir una ciutat més participativa rau en reduir la manca de modèstia d’aquells promotors que solen oblidar que una ciutat de qualitat és una obra col·lectiva.

Afortunadament, arreu del món fa temps que corren unes altres tendències de fer urbanisme. Aquests nous corrents, que podríem anomenar postmoderns, abandonen els mites de ciutat ideal i de transformació radical. Les propostes són ara respectuoses amb els contextos existents, compartint formes passades que es reinverteixen per a nous usos. Destaca la recuperació del carrer i la plaça, dels espais públics en definitiva. Als centres es rehabiliten antics immobles per a la seva reutilització, mentre que als afores es prefereixen els conjunts reduïts, on s’hi prioritza la qualitat de vida, l’arrelament i l’esperit comunitari. Per tant, els teixits urbans deixen de considerar-se com estructures purament funcionals i es té en compte la història inscrita dins de l’espai com una de les condicions d’èxit del projecte urbà. Els nous termes són ara continuïtat, identitat i sentit de lloc. Això implica recuperar la definició de lloc, entès com un conjunt de coses concretes (formes, colors, textures) que engendren un fenomen total i únic.

Cal superar, doncs, l’etapa d’urbanisme de taula rasa, en la qual els llocs es dobleguen a les exigències del planejament. Qualsevol intervenció sobre el paisatge urbà implica el coneixement de la trajectòria històrica, la societat i la complexitat del lloc. Allò que hi ha en joc és la pervivència d’un teixit, en el sentit de construcció progressiva i complexa, en què els elements estan imbricats i són interdependents de manera que asseguren la cohesió del conjunt. Fer desaparèixer elements paisatgístics sencers sense preocupar-se del conjunt comporta el risc de conduir a la seva desagregació i s’incorre alhora en una greu irresponsabilitat. Fins aquí les propostes del nou urbanisme.

En els darrers números d’aquesta revista, el col·lega Xavier Bas ha tancat la seva columna habitual amb el repte d’animar a algú a estudiar la incidència sobre la nostra població d’alguns aspectes històrics, com l’emigració a Cuba o les històries personals durant la Guerra Civil. Bas s’ha referit a dos dels molts temes d’història local que encara actualment resten inexplorats. Malauradament la nostra ciutat destaca especialment per trobar-se a la cua pel que fa a coneixement històric. A aquesta situació vaig dedicar no fa gaire un escrit titulat "La historiografia local de Cambrils: una perspectiva", accessible per Internet. Allí hi feia un repàs de la producció historiogràfica local i el nivell de coneixements assolits, per concloure amb un panorama incomplet i alhora anòmal per una vila prou gran com Cambrils. Altres poblacions de l’entorn, com Vila-seca, Alcover, Altafulla o Montblanc, menys poblades que la nostra, disposen d’una producció historiogràfica fecunda, capaç de generar debat, conreada especialment pels seus centres d’estudis. Tot això redunda en un benefici social i cultural en els respetcius àmbits locals.

En una població tan despersonalitzada com és Cambrils, l’increment de la producció historiogràfica hauria de permetre recuperar el fil identitari i frenar la capacitat d’oblidar característica de la societat actual. D’altra banda, el conreu de la història oral seria un bon mètode per entendre la construcció de la memòria col·lectiva i la psicologia de classes. Alhora proporcionaria protagonisme a sectors de població sovint oblidats, com els immigrants, els obrers o els dissidents, i també enriquiria les relacions intergeneracionals. Les diverses narratives possibles generarien un debat sobre l’espai viscut i compartit per la ciutadania. Un programa que vulgui contemplar aquests objectius ha de tenir una actitud objectiva, rigorosa i plural, i ha de contemplar almenys els tres eixos següents: investigació, divulgació i formació. En tot cas, no hem de perdre de vista que la narració de la història no pot acabar-se mai, ja que es reinterpreta contínuament.

Actualment Cambrils disposa d’alguns recursos importants per dur a terme aquestes activitats. La labor del museu, l’arxiu i la biblioteca municipals, així com el potencial humà canalitzat sovint en determinades entitats o bé individualment, és lloable. Malgrat això, l’interès pels estudis locals ha estat vergonyosament menystingut a casa nostra i es converteix en un indicador del nivell cultural de la nostra societat. Les beques de recerca Vila de Cambrils, tot i que interessants, no són suficients, no només per la seva quantia, sinó perquè no poden pretendre cobrir tota la diversitat de metodologies de treball existents, les quals no compten d’altra banda amb instruments adequats per realitzar-se. La deferència dels nostres ajuntaments envers determinades iniciatives culturals sembla més aviat una obra de caritat, i contrasta amb les generoses partides destinades, per exemple, a inútils projectes publicitaris. L’historiador Marc Bloch afirmava que "la ignorància del passat no només es limita a obstaculitzar el coneixement del present, sinó que compromet, en el present, la mateixa acció”. Aquesta sentència d’elevat contingut ens justifica la importància de la formació, la investigació i la creació de coneixement en la construcció d’una societat tolerant i crítica, i en la comprensió racional del món, i alhora hauria de ser suficient per motivar d’una vegada els estudis locals a Cambrils.

Finalment, Vinyols i els Arcs es troba a punt per urbanitzar la partida de la Font Coberta, just darrere del malanomenat Centre Direccional de Cambrils. La decisió és fruit d’un pompós projecte d’expansió urbana endegat pel govern municipal vinyolenc, sota el mandat de CIU, i que ha començat ja a canviar la fesomia del poble amb la urbanització dels horts del Moix i ca la Blanca. D’aquesta manera el poble preveu afrontar l’increment demogràfic que experimenta durant els darrers anys, comú a altres poblacions de les rodalies de les grans ciutats del Camp de Tarragona, i en el qual també està immers el municipi cambrilenc.

Aquí, la llenca de terra dels Arcs, que penetra el nostre terme com una falca fins a pocs metres de la mar, s’ha vist tradicionalment com un fre al creixement urbà de la nostra ciutat. La construcció del barri del Molí d’Avall va suposar un revulsiu per la continuïtat de la trama urbana de Cambrils. Malgrat això, no es va assolir la cohesió desitjada, resultat habitual de l’urbanisme de casa nostra – aquest no ha estat mai capaç d’actuar amb una perspectiva global, que abraci el conjunt del municipi i les seves relacions amb l’entorn –. De forma més immediata, s’espera que l’adequació de la plaça de la Concòrdia intensificarà la cohesió d’aquesta zona dividida administrativament. Més endavant, la urbanització de les quasi trenta hectàrees de la Font Coberta significarà la connexió del nucli més marítim amb la Carretera Nacional; un resultat interessant pels dos municipis: Vinyols en rendibilitzarà els seus terrenys i Cambrils hi guanyarà nous habitants funcionals. Ara bé, és important de realitzar adequadament l’articulació d’aquesta nova barriada amb el teixit urbà de la nostra ciutat per tal d’evitar formes urbanes incoherents i  terrenys de ningú.

Els vinyolencs es llancen de nou al negoci urbanitzador (val a dir que amb capital d’inversió forani), seguint els passos dels seus veïns costaners. Els mètodes seran, previsiblement, els habituals de l’urbanisme de taula rasa sobre un territori especialment ric en estructures històriques. En efecte, penso que la partida de la Font Coberta és de les més màgiques i nostàlgiques de l’entorn cambrilenc. Actualment consisteix en un espai obert i de transició que esponja la trama compacta marítima de Cambrils. Malgrat aquest abandonament, encara s’hi endevinen alguns vestigis del seu antic caràcter rural. No en va, diverses famílies de Cambrils hi tenien trossos i masos en què hi passaven els estius. Sens dubte el centre de reunió que animava aquest tros de terme era la pròpia font, d’on brollava l’aigua que regava els horts confrontants. Molts cambrilencs anaven a la font a refrescar-se, a menjar-hi la mona o simplement a passar-hi una estona agradable. La font ha suscitat llegendes antigues i diuen que amaga els fonaments de l’antic poble dels Arcs. Desitjaríem almenys que el planejament de la nova barriada dignifiqui l’entorn de la font que, de ben segur, dotarà al barri d’un punt d’arrelament i d’un potent símbol d’identitat. D’aquesta manera, esperem que els vinyolencs hagin après a temps dels errors dels seus veïns de la costa.

Com era d’esperar els plantejaments del POUM, el nou pla urbanístic de Cambrils, han aixecat polseguera, especialment entre el sector propietari de segones residències. En la sessió d’exposició del passat 12 de febrer vam comprovar la intolerància grollera i humiliant d’alguns assistents foranis respecte l’ús del català. M’agradaria recordar a tota aquella colla de mal educats que l’ús de la nostra llengua materna és un dret inqüestionable. En certa manera es repetia aquell episodi de les misses a l’església de Sant Pere ocorregut aquest darrer estiu. Val a dir que d’actituds dialogants també se’n van sentir i, de fet, és molt lògica la indignació dels propietaris del Regueral i l’Horta de Santa Maria, gran part d’ells absentistes, que han vist perillar els seus apartaments. Segons el POUM, el teixit d’aquestes barriades presenta senyals evidents d’obsolescència que s’incrementaran amb el temps i proposava remeiar-ho amb una reforma integral.

Aquesta actitud reformista prové del nou model de Cambrils plantejat per l’equip redactor del Pla, en consonància amb les tendències actuals en ordenament urbanístic. Els conceptes generals de l’estudi són esperançadors, però penso que les formes i els detalls no han estat gaire correctes. El Pla urbanístic de 1975 fou un intent de posar ordre al munt d’actuacions privades que s’havien portat a terme arbitràriament fins aquella data, malgrat haver disposat una reserva massa generosa de sostre edificable, capaç d’encabir gairebé quatre-cents mil habitants. Posteriorment, els desenvolupaments dels plans parcials contemplats rebaixaren considerablement aquesta xifra a canvi d’edificar zones residencials extensives i impersonals. Els ajuntaments, responsables de vetllar pel desenvolupament del Pla General, s’ocuparen més de tramitar llicències i negligiren greument l’execució d’equipaments, zones verdes  i vials. La revisió feta l’any 1993 no suposà cap canvi significatiu d’aquest escenari. El resultat ha consistit en un traçat dispers, complex i sovint obsolet, malgrat haver-se produït progressos en la dotació d’equipaments i millora d’alguns sistemes.

El nou POUM recull els criteris de sostenibilitat de la nova legislació catalana partint de l’estudi rigorós de l’estructura del municipi i aprofitant els resultats obtinguts en el Pla d’Acció de l’Agenda 21. Aquests es tradueixen especialment en la creació de vincles físics entre la ciutat i el rerepaís rural, així com en l’ordenament ambientalitzat i l’augment de connectivitat dels teixits consolidats. En alguns casos aquests objectius s’assoleixen en detriment de la iniciativa privada, sorprenentment els càmpings, quan és innegable que aquests realitzen una funció d’esponjament important. D’altra banda, el Pla aposta per reforçar la vocació de ciutat mitjançant la compactació de l’urbanisme (increment dels índexs nets d’edificació), la distribució homogènia d’equipaments, la creació de noves centralitats i la mescla d’usos en les zones residencials més deficitàries en serveis. El POUM preveu un potencial de seixanta mil habitants que se’m fa difícil creure en tant sols els vuit anys d’abast del Pla, ja que això implicaria doblar la població resident. No oblidem tampoc que estem acostumats a acollir xifres superiors d’habitants estacionals. En els aspectes econòmics, s’aposta tímidament pel sòl industrial però les propostes són difuses: agropols, polígons de comerç i oci, centres de recerca, i no han generat el debat que els correspondria. L’estrella de les discussions és el sector turístic, focalitzat en la millora de la qualitat de l’oferta, que ha portat als maldecaps del Regueral.

Amb tot això, és delicat prendre posicions en l’assumpte del POUM sense acabar que t’assenyalin amb el dit. D’una banda els ciutadans no estem mai prou informats per jutjar tot allò que comporta. En efecte, aquesta mena de projectes faciliten les lectures polítiques malicioses i afloren els conflictes d’interessos i les especulacions. Malauradament això ha estat sempre així amb governs de tots colors malgrat que l’ordenament urbanístic hauria de prioritzar la ciutadania. A més, cal esperar com s’incorporaran les al·legacions i com s’escurçaran diferències amb alguns grups polítics (n’hi ha que només hi han sabut veure bicicletes). Després restarà en mans de la voluntat i intel·ligència dels polítics, al judici dels tècnics que fins ara ha donat pobres resultats i a la mercè dels interessos particulars dels promotors privats que poden portar a introduir-hi tantes modificacions fins arribar a desfigurar el planejament inicial i allunyar-lo de la seva filosofia original. No em vull pronunciar, sinó que només tinc clar que no m’agradaria viure en un Cambrils tan avorrit i amb tant poca personalitat com l’actual.

Finalment sembla que el Ministerio de Cultura, seguint les recomanacions d’un comitè d’experts, s’ha decidit per retornar als col·lectius i particulars afectats aquella documentació requisada durant l’ocupació franquista del Principat. Allò que hauria d’haver estat un debat exclusivament tècnic entorn de criteris legals i arxivístics (de fet aquesta tasca l’ha realitzada aquest comitè consultor), ha pres en els darrers anys una volada que ha motivat reaccions eixelebrades en la perniciosa tribuna política espanyola. Molts n’han dit la seva quan ni havien sentit a parlar mai d’aquests papers de Salamanca ni visitaran mai un arxiu o ni tan sols arribaran a llegir una obra sobre la cruenta guerra civil. Com succeeix sempre en aquesta mena de debats en què s’hi confonen les qüestions nacionals, la racionalitat ha destacat sovint per la seva total absència resultant-ne un discurs polític genuí de les tendències anticatalanes.

Franco va manar confiscar tots aquells documents potencialment útils per obtenir antecedents de les persones addictes a la República que, recordem-ho, fou la forma de govern elegida per la població a les urnes. La documentació era atentament examinada i s’elaboraven informes personals que eren tramesos a la policia i als tribunals de guerra. La paperassa va anar a parar de manera circumstancial a la ciutat charra i hi ha romàs durant la democràcia, quan finalment el fons incautat s’ha convertit en l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola creat fa pocs anys pel govern del PP, que d’aquesta forma volgué donar la qüestió per tancada. D’altra banda, l’organització i tractament documental d’aquest immens fons ha estat molt deficient des del punt de vista arxivístic. Existeixen doncs motius suficients pels que s’ha demanat el retorn de la documentació confiscada a les persones físiques i jurídiques de Catalunya, de manera que quedi restablerta la unitat dels antics arxius.

Ara bé, el dubte està en qui arribarà a recuperar els papers. En efecte, els col·lectius afectats hauran de demostrar-ne la titularitat, tasca força difícil en determinats casos. Hem de pensar que moltes de les entitats expoliades han deixat d’existir, algunes precisament degut a les exigències imposades pel nou règim, sense deixar hereves. A Cambrils hi tenim alguns exemples amb les velles entitats socials i polítiques locals, presumiblement representades entre la paperassa i actualment desaparegudes. Alguns col·lectius veieren confiscats fins i tot les seves seus, cas de La Cadira, el centre cívic local per excel·lència, l’edifici del qual té els dies malauradament comptats. De fet, hi ha constància de què a Salamanca existeix documentació de la nostra ciutat, malgrat que en desconeixem quina. En tot cas, entre la documentació de la Generalitat republicana, que vaig poder consultar en microfilm, les referències locals són escadusseres, però esperem que l’ajuntament republicà així com també algun sindicat i entitat locals hi tinguin papers. Amb tot això, qui se’n farà càrrec de demanar per aquests fons? Esperem que des de les institucions públiques i el teixit social cambrilenc se sàpiga valorar a temps la importància de reconèixer aquest patrimoni local i s’aprofiti aquesta ocasió única per restablir els arxius.