Aquí hi ha fato

El mes passat explicava aquí mateix les disfuncions del servei ferroviari, sobretot el de la línia que travessa el nostre municipi, la Ca-1 de Barcelona a Tortosa. Els problemes de la Renfe s’han anat repetint al llarg dels darrers deu anys, però, des d’aquella llarga època de les vagues, declarades o encobertes, fins a l’actual multiplicació d’avaries i incidències, hi ha hagut períodes en què el servei ha estat prou satisfactori –llevat de les insuficiències endèmiques dels caps de setmana–. Sorprenentment, no ha estat fins ara que els mitjans de comunicació s’han abocat de ple en denunciar els excessos de l’ADIF (l’empresa gestora de la infraestructura) i la Renfe (l’empresa explotadora). Amb tot, la informació que s’ha donat és esbiaixada, amb clares omissions.

En primer lloc, s’han accentuat les deficiències del servei de rodalia, que uneix la capital catalana amb el seu rerepaís. Encara que és cert que la xarxa metropolitana és la més afectada (52 avaries en dos mesos, abans que en perdés el compte…), la tradicional òptica barcelonina dels grans mitjans de comunicació ha negligit la cobertura informativa de la xarxa de trens regionals, que passa per casa nostra. Així, no s’han tingut en compte els viatgers que van diàriament a Barcelona des de Torredembarra o Tarragona, o fins i tot, des de Reus o Cambrils. Ni tampoc aquells que fan servir el tren per moure’s pel Camp de Tarragona. S’oblida sovint que, dins la nostra demarcació, els trens regionals (és a dir, de mitjana distància) exerceixen de trens de rodalia. En segon lloc, tant la Renfe com l’Administració i la premsa s’han apressat a culpar les obres de l’AVE de les avaries i les interrupcions, quan només 7 de les 52 avaries d’aquesta tardor són imputables a les obres del tren d’alta velocitat. És més: moltes s’han produït al nord de Barcelona, on no hi ha obres de l’AVE! La resta foren ocasionades principalment pel llastimós estat de les infraestructures i el material mòbil. En tercer lloc, al·legar que s’està treballant perquè el nostre país pugui disposar d’un tren d’alta velocitat que ens situaria a nivell europeu –com han declarat els buròcrates del tren– és una manera molt roïna de llençar pilotes fora: als milers d’usuaris habituals ens preocupa més la comunicació ferroviària entre les comarques i les principals capitals catalanes, que no pas les línies de llarg recorregut. Finalment, l’oportunisme polític ha maldat per reclamar un traspàs de les competències ferroviàries de la Renfe a la Generalitat.

És indiscutible que la causa d’aquest desgavell ha estat la inexistència d’una política ferroviària ambiciosa i constant durant la darrera dècada. Les antigues polítiques dirigides a l’optimització de la rendabilitat econòmica han afectat greument moltes línies del nostre país (Manresa-Lleida, Vic-Puigcerdà, etc.), mentre que l’ajust pressupostari ha primat inversions com l’Euromed (un autèntic frau a l’alta velocitat) o l’AVE per davant dels trens de curta i mitjana distància. Les negligències s’han arrossegat des de tots els nivells: tant els ministres de Foment com l’Administració catalana, els ens locals i comarcals i els mateixos usuaris pel fet de no haver-ne denunciat les mancances òbvies. Al nostre municipi hi ha total desinterès per aquest tema: el tren és vist com un mitjà minoritari, tot i que interessant perquè hi aporta turistes. El tren no s’hi percep com un sector estratègic, sinó que fa nosa al creixement urbanístic: és per això que se l’expulsa fora de l’horitzó urbà, malgrat trinxar el territori. Potser ja és hora de veure les coses d’una altra manera.

Al desgavell ocorregut a l’aeroport del Prat el mes d’agost i a les reclamacions usuals per millorar el trànsit rodat, que pateix els col·lapses de cada estiu, s’hi han afegit ara els problemes en el transport ferroviari. Destinaré aquest mes i el proper a parlar-ne, perquè el tema s’ho val prou. Fa deu anys que sóc usuari habitual del tren de Barcelona i podria explicar un bon munt de situacions de tots colors, des d’anècdotes efímeres, d’aquelles que provoquen una rialla burleta per l’ineptitud del servei, a autèntiques situacions grotesques -com la que explicava el company Jordi Moreno no fa gaire en aquesta mateixa revista-, que originen moments tensos quan afloren la desesperació, la impotència, la ràbia continguda i la indignació dels passatgers.

Tots aquests successos han afermat el nostre convenciment, el dels usuaris (o clientes, com prefereixen anomenar-nos els de la Renfe un cop abandonat l’apel·latiu de señores viajeros), que la companyia ferroviària ratlla la incompetència o, almenys, la ineficiència. Avaries continuades, retards injustificats, supressions de trens, pèssima política de comunicació, usuaris desorientats, inexistència d’un pla d’actuació efectiu davant fallades, manca de previsió, desatenció als viatgers, ineficàcia dels procediments de queixa i reclamació (a penes existeixen enquestes de satisfacció, element bàsic d’un pla de qualitat), sobreeiximent dels combois (que alguns anomenen llaunes de sardines), trens poc adequats per a trajectes de mitjana distància (combois de rodalia en comptes d’expressos), estacions amb clares deficiències de seguretat (com la del Passeig de Gràcia de Barcelona), maquinistes descontents i revisors cremats, són característiques de l’actual sistema ferroviari de la Renfe a Catalunya que han aconseguit crear una opinió generalitzada de descontentament i desprestigi envers aquest mitjà de transport. Com a bona companyia monopolística dirigida des de Madrid, amb un clar regust centralista, sovint els viatgers hem hagut de suportar la supèrbia d’alguns dels seus empleats. Aquí cal dir també, encara que no vingui gaire a tomb, que l’ús del català encara no hi està del tot normalitzat.

No obstant això, confesso que m’encanta viatjar en tren: quan funciona bé (puntual i amb seient), el servei és prou satisfactori. Sovint s’explica que el servei ferroviari era pèssim fins fa pocs anys: és innegable que la comparació d’aquells trens d’abans amb els d’ara demostra que la cosa ha millorat notablement. Per tant, molts no entenen per què els usuaris del tren ens queixem. No ens enganyem: el món ha canviat molt d’ençà quinze o vint anys. Avui en dia el tren ha de funcionar bé, perquè així ho requereix el nostre estil de vida i el desenvolupament econòmic actual. En bona part de països europeus és habitual desplaçar-se diàriament a la capital per feina o estudis des d’una distància de cent quilòmetres o d’hora i mitja en tren (que és el temps previst per al trajecte Cambrils-Barcelona). En canvi, són pocs els valents que agafen el tren des de Cambrils per anar a treballar cada dia: ningú té ganes de jugar-se-la. Com és d’esperar, els polítics no s’han preocupat gaire pel tren: com que no l’agafen mai, no tenen ni idea del servei que s’hi dóna. L’única deferència ha estat l’aposta per l’alta velocitat i el llarg recorregut, cosa que ha perjudicat les connexions més properes. Han oblidat que cal vetllar perquè el transport ferroviari de passatgers sigui un assumpte estratègic de primer ordre, per raons de desenvolupament i sostenibilitat. Mentrestant la Renfe ha anunciat tímides millores a l’àrea barcelonina, mentre que no s’ha dit res del servei a les nostres terres.

Furgar en el passat recent, no més enllà de setanta anys enrere, és delicat, no només al nostre país, sinó arreu. Somoure un àmbit espaciotemporal del qual hi ha testimonis vius o, en el seu defecte, descendents directes (o testimonis diferits) pot “ferir susceptibilitats”, com se sol dir eufemísticament. Dit d’una altra forma, el que està passat, ja està passat, pensen alguns. Amb el temps, la memòria dels anys durs de guerra i penúries se suavitza inconscientment, potser perquè ja no resta gaire cosa en la vida present que tingui el seu referent en aquells anys llunyans. En general, si féssim una àmplia retrospectiva biogràfica verificaríem una acomodació de la trajectòria personal a les circumstàncies de cada època. Pel que fa a la nostra guerra, els del bàndol vencedor i, si més no, aquells que no es comprometeren amb ningú van adequar-se al nou ordre col·lectiu i, a partir d’aquest, van edificar una nova vida a banda d’allò que la guerra havia estroncat. Els perdedors, en canvi, van restar silenciats i les seves vivències van esdevenir anacròniques, tangencials al nou ordre i, fins i tot, negades.

A voltes s’oblida, però, que la història és una multiplicitat d’històries, un poliedre de vivències, sovint contradictòries: mentres uns perceben progrés, altres maleeixen el present. Malauradament, encara són molts que es reafirmen en la seva convicció dogmàtica en el pensament únic del progrés. En canvi, la història és narrada pels seus protagonistes a partir d’una diversitat de codis, llenguatges i símbols. Cadascú és testimoni d’una determinada parcel·la del seu present i, alhora, desconeixedor d’altres realitats simultànies. De la mateixa manera que bona part dels joves d’ara ignorem les vivències que experimenten els immigrants, com viuen els més rics, les tretes que amaga el creixement urbanístic o els mecanismes d’influència que empren els mitjans de comunicació, moltes persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra no van conèixer mai l’existència d’assassinats arbitraris, txeques i presons, repressió, exili i tantes altres injustícies que semblen inconcebibles, però que van ser ben certes (tal com ho hem après dels testimonis orals). És llavors quan entren en joc els mètodes de reconstrucció històrica emprats per historiadors i altres professionals gestors de la memòria. La suma de les narracions parcials de diversos testimonis acaba produint una nova narració, mediada per l’historiador que la contextualitza i l’analitza amb la prudent distància temporal i ideològica. Aquest seria l’ideal deontològic de la recuperació de la memòria històrica: tots els agents implicats en uns esdeveniments han d’estar adequadament contemplats en el relat històric. És en aquest sentit que visions de la història molt focalitzades tendenciosament no són acceptables.

Recentment, Cambrils ha posat un granet de sorra en aquest procés de recuperar la memòria històrica de l’última guerra. Cal felicitar els organitzadors de les jornades d’estudi i divulgació sobre l’Hospital de Sang, un aspecte minúscul en l’àmplia història encara inexplorada de la nostra localitat. Ha quedat demostrada la magnífica predisposició de la gent (tant entrevistats com públic) per a aquesta mena d’iniciatives intel·lectuals. El tarannà del cicle ha evitat caure en la història commemorativa que acostumen a predicar algunes institucions, i ha incidit en la divulgació i la participació mitjançant la posada en comú d’experiències. Tot un encert per estimular la reflexió sobre el passat recent del nostre municipi: furgar en el passat esdevé sovint acció en el present.

Cal reconèixer que enguany la Festa Major de la Mare de Déu del Camí ha lluït de veritat. Feia temps que no s’havien vist tants actes seguits amb una participació tan gran. Per diversos motius, les nostres festes patronals han perdut força protagonisme al llarg dels darrers anys: malgrat diverses iniciatives endegades, algunes d’elles amb un èxit notable, sovint quedaven aïllades sense poder integrar-se en un programa més ampli, amb altres esdeveniments festius comparables amb magnitud, i sense solució de continuïtat. L’organització d’unes festes demana una gran coordinació i una autèntica motivació de totes les persones implicades, incloent el públic final que hi participarà. La festa respon a una necessitat col·lectiva gairebé innata en els humans. La prova d’això és que bona part de les festes actuals no són més que readaptacions temporals d’antigues celebracions d’origen incert, que es perden en el temps. 

Un repàs històric de la festa a casa nostra evidencia la forta evolució experimentada. Antigament, la diada de la Immaculada, al desembre, era la festa gran, la més celebrada per tots els cambrilencs. Ha estat així fins a recentment, tot i que el darrer segle ha passat a ser exclusivament la festa dels de la Vila (val a dir que actualment ja no té gaire sentit la tradicional distinció entre la Vila i la Platja, però això és una altra qüestió…). En canvi, la gent de la Platja van fer-se seves les festes de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme. Aquestes han subsistit al llarg dels anys, animades per un nombrós públic foraster, i fins han incorporat nous elements que les han potenciat considerablement, sobretot la primera, quan començava a presentar símptomes d’esgotament. De fet, per Sant Pere es dóna un fet ben curiós: bo i sent un dia festiu d’àmbit local, als inicis de la campanya turística, cap negoci del barri mariner tanca, a diferència de bona part dels dels altres barris. És un indicador clar de la forta estacionalitat que impregna la vida col·lectiva de Cambrils.

D’altra banda, no he sabut trobar referències documentals de la festa de la Mare de Déu del Camí. Confesso ser un llec en aquest tema, tot i pensar que l’actual celebració té un origen religiós i devocional, probablement en un moment lligat a la construcció del santuari. Pel que fa a la diada de Vilafortuny, tan festejada durant la primera meitat del segle passat, ha estat recuperada darrerament, encara que amb una fesomia totalment diferent. Temps enrere se celebraven encara altres festes locals, de les quals se n’ha perdut la memòria, com Sant Agustí (introduït per la la comunitat religiosa establerta al monestir de Gràcia). La nòmina festiva s’engruixiria amb altres festes populars d’àmbit més ampli. És més comú, però, que desapareguin elements festius, abans que diades senceres, ja que les festes es reinventen contínuament, reflex dels canvis socials, econòmics i polítics. Qui no recorda la desfilada de carrosses per Sant Antoni o la rua del Carnaval? I elements festius com les majorets o les cucanyes? I més enrere en el temps hauríem de destacar les caramelles, els geps o serrar la vella. Afortunadament comptem amb moltes entitats dedicades a tenir cura de l’extens repertori festiu popular i plenament implicades en l’organització de les festes majors. Cal agrair-los, de tot cor, la tasca realitzada.

Qui més qui menys ha de desplaçar-se a Reus o Tarragona, caps de comarca i província, respectivament, ciutats que allotgen un conjunt de serveis i organismes oficials que no trobem a Cambrils. Ara bé, aquells que hi vulguin arribar en transport públic es troben amb un servei realment força deficient. El tema de la mobilitat interurbana és recurrent, malgrat que els successius governs municipals han estat incapaços de trobar-hi una solució definitiva. No s’ha d’oblidar que el nostre municipi està immers en la regió de ciutats molt connectades batejada recentment com a “nucli dur” del Camp de Tarragona. Les distàncies entre diferents punts dins d’aquesta àrea, on es troben Reus, Tarragona, Vila-seca, Salou i Cambrils, són relativament petites, equivalents a les que trobaríem entre diferents barris de Barcelona. No obstant això, fa molts anys que a la Ciutat Comtal van apostar decididament pel transport públic com un servei bàsic i de qualitat, mentre que a la Costa Daurada, tot i tractar-se d’una autèntica regió metropolitana a petita escala, les connexions en transport públic s’han improvisat, sense una programació prèvia, i, sovint, sota la batuta de les empreses privades de transport.

Una de les principals funcions dels serveis de transport metropolità és donar cobertura a aquells col·lectius que, per raons d’edat o salut, per deficiències motrius o visuals, per imperatius legals o per altres raons més puntuals, no poden accedir al transport privat. Tot aquest conjunt ampli i heterogeni de persones es converteix en un col·lectiu marginal des del punt de vista de la mobilitat quan la xarxa de transport resulta poc efectiva. A més, una planificació acurada incidiria directament en la reducció de la dependència en l’automòbil: els avantatges mediambientals serien evidents i desitjables. Actualment calen més de 30 minuts per desplaçar-se en autobús a Tarragona i tan sols 20 minuts (normalment és més temps) si s’hi va en tren. L’anada i tornada costa 4,30 euros en bus (en cap de setmana, les tarifes són sorprenentment més cares i les freqüències molt més reduïdes) i 2,80 euros en tren. La diferència de preu (us recomano passar-ho a pessetes) és significativa i no s’explica per la qualitat del servei ofert. Trajectes equivalents es fan dins la primera corona de Barcelona amb un bitllet senzill de 1,20 euros (amb abonament surt més econòmic). També el servei ferroviari és massa sovint deficient, especialment si el viatge és llarg. Pel que fa a Reus, els horaris eren pèssims fins fa poc temps, però sembla que han millorat substancialment, i la puntualitat està subjecta a un trànsit imprevisible per unes carreteres constantment en obres. No estaria de més, d’altra banda, dispensar abonaments de viatges, actualment inexistents.

Finalment, per anar a Salou de nit amb carraca cobren uns 3,50 euros sortint des del passeig marítim, ja que els autobusos no entren més endins del centre urbà de Cambrils ni, encara menys, fins a dalt a la Vila. La planificació del transport públic és una de les assignatures pendents i, alhora, més estratègiques per resoldre al Camp de Tarragona. Esperem que aviat les administracions i els diversos agents implicats arribin a un acord per disposar d’unes tarifes de tren i bus integrades. En canvi, la creació d’un consorci de transports de gestió pública ja és més difícil, tot i ser un repte que cal perseguir.

El barri de la Platja es converteix, a l’estiu, en el centre neuràlgic de Cambrils i esdevé el lloc de pelegrinatge dels turistes que passen pel municipi. Malgrat que la silueta de la Torre del Port i els carrers del Sorral siguin els principals protagonistes de les postals turístiques, el cert és que ben poca cosa sabem els cambrilencs de la història d’aquest barri. La necessitat d’ampliar-ne el coneixement és, avui en dia, urgent, pel fet que la Platja pateix un procés de pèrdua d’identitat a passos accelerats, que s’evidencia en la pèrdua progressiva del patrimoni arquitectònic, cultural i, fins i tot, humà (a causa del buidat demogràfic).

La utilització de la platja cambrilenca per a activitats comercials i pesqueres està documentada ja des d’època medieval, tot i desconèixer quines infraestructures disposaven. És durant la segona meitat del segle XVII, passada la guerra dels Segadors, tan devastadora a casa nostra, quan detectem unes senzilles instal·lacions consistents en estaques i escars per a les embarcacions. De la Torre del Port, ja n’hi ha referències al segle XVI i fou construïda, probablement, per avisar de la visita de corsaris barbarescs. La seva construcció contribuí a la normalització del comerç, ja que molts vaixells s’hi refugiaven en cas de perill, tal com recalcaven les autoritats cambrilenques. La platja vora la Torre (el port actual) no fou l’únic punt del municipi utilitzat habitualment per embarcar. Al llarg del segle XVIII, es distingeix el port nou del port de la Torre. El primer sembla localitzar-se a la platja de l’Horta de Santa Maria, on es documenta l’existència d’un trajo, lloc destinat per a les barques. D’altra banda, la platja de l’Esquirol, dins la jurisdicció senyorial del terme de Vilafortuny, era un punt de força activitat comercial, on arribaven carros de tota la comarca: en tenim tesimonis documentals des del segle XVI fins a inicis del XIX. Sembla que aquest punt gaudia de franquesa fiscal, a diferència de les platges de Cambrils i Salou.

Fins aquí uns apunts de l’activitat econòmica a les platges de Cambrils. Però, quan es va començar a poblar la Platja? Molts assentaments propers a la costa, com Barenys o Miramar, es despoblaren durant l’edat moderna a causa de la inestabilitat i la insalubritat. Sovint documentem pescadors i mariners que vivien dins dels clos de la vila de Cambrils. Els imprecisos i poc fiables recomptes de població que tenim no anomenen mai cap habitatge vora el mar. L’any 1711, en plena guerra de Successió, el Consell cambrilenc decideix posar-hi una botiga o magatzem per guardar-hi les mercaderies que es traginaven amb la finalitat de controlar-ne el pagament dels impostos de comerç. És possible que, acabada la guerra, entorn de la torre i la botiga de mar es desenvolupés un incipient nucli de població de pescadors. El testament del canonge Foix feia referència, el 1722, a la gent de la Vila i la Platja. Malgrat que alguns documents posteriors tan exhaustius com els Cadastres de la Vila passen de llarg les cases de la Platja, un recompte de població de 1759, desapercebut fins ara, assenyala uns 55 habitants a la zona del port. Des d’aleshores aquesta zona experimentà un creixement demogràfic notable, documentat amb la construcció de noves cases. El creixement del barri mariner ha estat imparable fins als nostres dies amb el preu d’haver-ne oblidat els orígens.

Els inicis de la urbanització turística de la costa cambrilenca cal situar-los a principis de la dècada dels seixanta, abans ja del primer pla urbanístic. Durant una primera fase, el procés urbanitzador (encara ben actiu després de cinquanta anys) devia passar més o menys desapercebut per a bona part de la població. En efecte, excepte la urbanització del Cambrils Badia, apèndix del barri mariner, l’activitat constructora es concentrava lluny dels dos nuclis de població d’aleshores, sempre a primera línia de la costa. Les platges feréstegues, els pinars, els aiguamolls, les caves, la mala accessibilitat i la poca qualitat de les terres convertien la façana marítima en un espai marginal. Es tractava de llocs freqüentats només pels pagesos dels voltants (com mon àvia, que conreava les terres del Mas d’en Gran) i, a l’estiu, pels banyistes que es concentraven en determinats enclavaments. Quan es va obrir la carretera de Salou, els més àvids descobriren l’amplitud de terrenys verges, aptes per a l’explotació urbanoturística. És en aquest marc on hem de situar el naixement del nucli modern de Vilafortuny.

Però carretera enllà, a l’extrem del terme, es desenvolupaven uns nous sectors residencials. Primer van ser els edificis Verge del Carme, promoguts per una empresa madrilenya; després, s’urbanitzà el Cap de Sant Pere. Es tracta d’un complex lineal, al llarg dels eixos de la carretera i la platja, que presenta una forta associació morfològica i perceptiva amb Salou. Un seguit d’hotels de gran capacitat són els principals dinamitzadors de la bullícia humana present durant els mesos forts de l’estiu en aquesta barriada indefinida que va des del Sangolí a la platja de Vilafortuny. Malgrat tot, la població de Cambrils continua desconeixent aquest sector urbà, situat en una geografia de l’incògnit, al marge de la vida del centre. Ron Hall, un periodista anglès que vaig tenir l’ocasió d’acompanyar una tarda per ensenyar-li la població, va batejar tot el sector de llevant del municipi com la Tercera vila, motivat per la  idiosincràsia urbana. A Hall, però, no li va agradar gaire Cambrils, perquè la “moderna arquitectura de ciment i maons” –digué– n’havia desprestigiat l’autenticitat tradicional mediterrània, a diferència d’altres viles portuàries que ell havia visitat. La pobresa estètica i simbòlica és, a més, molt acusada en la franja costanera de la Tercera vila, pròpia d’un paisatge de la lletgesa.

Aquesta part del llevant cambrilenc pateix severes mancances: dèficit de serveis, manteniment deficient (només cal veure l’estat de les voreres), regressió de les platges (pal·liada amb la regeneració de la sorra), costos associats al passeig marítim i baixa densitat de població estable. Fa un any, la presentació del POUM va unir els propietaris d’aquestes barriades (i d’altres del municipi) en una associació per fer front comú contra les pretensions de l’ajuntament. Passada la mala maror, el seu president ha anunciat la incursió en la política municipal. La tàctica és perillosa, perquè estableix una oposició entre veïns de fet i veïns de dret. D’altra banda, planteja nous reptes a la representativitat dels ciutadans en el govern local. Malauradament, com succeeix sovint, les causes dels problemes venen de lluny. Potser ja seria hora que totes les parts posin  voluntat d’integrar el Cap de Sant Pere a la trama de Cambrils, no només en el sentit urbanístic, sinó també social i ciutadà.

Aviat farà sis mesos del llançament de la primera edició de Revista Cambrils Diari Digital i, a hores d’ara, es pot parlar d’èxit evident. Les xifres de visites i l’elevada participació el constaten. Amb tot, la nostra població ha hagut d’esperar al segle XXI per disposar d’un servei diari d’informació general i, sobretot, gratuït i fàcilment accessible (malgrat que no hem d’oblidar que moltes persones no accedeixen a la xarxa informàtica per diversos motius). Internet, la connexió en xarxa de milions de computadores d’arreu del món, es va començar a estendre al nostre país a mitjan de la darrera dècada i, després de produir un daltabaix borsari, s’ha normalitzat ràpidament amb l’entrada del nou mil·leni. Els especialistes coincideixen que el desenvolupament d’Internet ha implicat una autèntica revolució cognitiva i jugarà un paper cabdal en molts processos quotidians del futur no gaire llunyà. Ja fa temps que es parla d’una nova era informacional, però amb l’aparició de la gran xarxa informàtica s’han multiplicat exponencialment les fonts d’informació i els modes de comunicació amb el món. Ara, el repte consisteix a ser capaços d’estructurar l’excés d’informació i d’ampliar les facilitats d’accés per tothom. La dimensió informacional ha penetrat també en el món de l’empresa en forma d’un valuós capital que s’ha de saber gestionar amb nous procediments i actituds.

La tecnologia d’Internet hauria de possibilitar, almenys teòricament, la disposició de grans volums d’informació i de coneixement per al conjunt de la població mundial, és a dir, la democratització de dades i continguts. Aquest ideal informacional també es pot traduir a escala local: l’oferta a la xarxa d’aquells serveis, dades i coneixements que poden ser útils per a una determinada comunitat geogràfica. A més, seria desitjable que aquesta oferta fos d’accés gratuït. A diferència d’alguns països, com als Estats Units, on la població aboca generosament tota mena de continguts i coneixements a Internet (per tant, accessibles a tot el món), a casa nostra l’ús de la xarxa és encara massa tímid, tot i que in crescendo, i es fa servir més com una vitrina de presentació que no pas com un dipòsit constant i actiu d’informació. Al nostre municipi, el Diari Digital ha fet un pas endavant cap a aquesta democratització de continguts, així com altres iniciatives destacables, com ara el web del grup de recerca sobre cultura popular i tradicional L’Anjub, que, des de fa temps, ofereix una bona quantitat d’articles sobre etnologia i història de Cambrils, un bon exemple de l’anomenat accés obert. També l’Ajuntament està fent passos encertats en oferir diversos serveis municipals a la xarxa. Magrat tot, la tasca que encara cal fer és ingent i tots ens hi podem implicar: les institucions públiques haurien de poder assegurar l’accés a tothom, així com de promoure activament l’oferta de continguts i de serveis ciutadans; les entitats i les associacions ciutadanes haurien de ser-hi més presents per animar la vida cívica local; i, finalment, els particulars hauríem de ser els principals agents d’aquesta explosió informacional, tant com a creadors de continguts, com a usuaris. Sens dubte, ha de ser un procés gradual, però cal tenir iniciativa, perquè, com ja ha passat altres vegades, altres municipis poden passar-nos la mà per la cara.

Aquest hivern les inacabables obres del Barri Antic han exhumat diverses estructures urbanes interessants. Les noves descobertes impliquen que, a hores d’ara, comptem amb unes quantes dades més de la difícil història de la nostra vila, malgrat la previsibilitat de les troballes. El refugi antiaeri construït durant la darrera guerra era conegut pels veïns i estava en la memòria, tants anys silenciada, d’aquells que l’utilitzaren durant els bombardejos. El refugi, enterrat a uns cinc metres de profunditat i construït amb volta de maons, s’estén al llarg del carrer de les Creus. Una ràpida inspecció ha servit per comprovar-ne l’estat de conservació, que ha resultat ser força acceptable en la meitat de la seva longitud. El descobriment d’aquest refugi va suscitar molta curiositat entre els veïns, cosa que ha acaparat l’atenció de l’ajuntament per fer-ne visible i, probablement, visitable una part. Unes setmanes més tard apareixia al mateix carrer un petit tram del sòcol de l’antiga muralla medieval que tancava aquell sector de la vila. La muralla, que encara es preserva en les façanes d’algunes cases de la banda dreta del carrer (en el sentit de circulació dels vehicles), va ser derruïda a mitjan segle XVIII per eixamplar el poble. Al mateix temps es descobria una estructura vora la façana de l’església, associada possiblement a l’antic campanar que, fins fa poc més d’un centenar d’anys, estava situat a la banda esquerra de la façana. Encara que aquestes restes puguin semblar d’una transcendència més aviat reduïda, el cert és que aporten un gra de sorra al coneixement d’aquest sector del barri, del qual en sabem molt poca cosa, i revifen, alhora, l’interès general en el patrimoni històric local. És important no esborrar els vestigis antics, malgrat l’aparent poca importància que semblin tenir, ja que és una manera de recordar la modèstia del nostre municipi abans de l’auge urbanístic.

L’estudi detingut de les dades arqueològiques i documentals que, en comptagotes, van apareixent de tant en tant permeten teixir la història urbana de la població. Les darreres iniciatives, com la publicació del primer volum del Diplomatari de Cambrils o l’ampliació del conveni d’explotació del jaciment arqueològic neolític del Cavet, han estat molt ben rebudes pels especialistes. El desenvolupament del coneixement historiogràfic local, en les seves tres vessants de recerca, publicació i divulgació, no en té prou amb troballes fortuïtes, sinó que necessita més voluntat ciutadana i institucional. Seria desitjable que les diverses institucions públiques i privades mostressin més interès i es comprometessin fermament en projectes i iniciatives de recuperació del passat. La divulgació de la memòria històrica s’ha convertit en un compromís social i fa temps que al nostre país és practicada des de l’educació, les institucions o els mitjans de comunicació. Aquesta divulgació es nodreix de la recerca, a partir de l’anàlisi plural dels fenòmens històrics, i li calen més estímuls per desenvolupar-se plenament, que no pas els merament intel·lectuals. A casa nostra no hi falten iniciatives des de tots els àmbits, però hi manca més compromís, col·laboració i treball en equip. Dit d’una altra manera, cal creure’s la pedagogia històrica com a terapèutica del present i profilaxi per al futur. En voleu més arguments?

A molts ens ha sorprès l’ús del femení aplicat a la nostra població en el lema d’una recent campanya municipal: “Cambrils més bonica”. Desconec si els noms de municipis tenen un gènere oficial assignat, però el cert és que sempre s’ha dit “el Cambrils”. L’interès de l’eslògan no és altre que recalcar una nova realitat municipal: que Cambrils ha deixat de ser un poble. La concepció del nostre municipi com a ciutat es va generalitzar ara fa uns sis anys, en assolir els vint mil habitants (ara ja ratllem els trenta mil!). Definitivament, per als tecnòcrates locals, s’havia superat un grau en l’ordre jeràrquic urbà (com si haguéssim passat de l’ESO al Batxillerat). L’ús reiterat de la paraula ciutat obeeix, a casa nostra, més a un canvi conscient de vocabulari polític, especialment des dels sectors més progressistes, que a un consens ciutadà. No en va, han estat  geògrafs d’esquerres (com Oriol Nel·lo, actual secretari de Planificació Territorial de la Generalitat) els que han avançat en l’estudi de l’àrea metropolitana barcelonina, les tesis dels quals (la Catalunya ciutat, la ciutat sense confins o el territori com a xarxa) han influenciat sens dubte als socialistes tarragonins. No obstant això, molts cambrilencs s’han sentit incòmodes amb aquesta imposició lèxica i es pregunten quin mal hi ha en ser un poble.

La veritat és que el concepte de ciutat ha fet córrer molta tinta entre aquells que l’han estudiat. La variable demogràfica és certament important, malgrat dependre molt de la regió: certament, vint mil habitants constituiren una ciutat gran a Suècia, però, en canvi, a l’Índia no passarien d’una barriada. I a casa nostra, quants habitants calen per fer una ciutat? Fa de mal dir. Una ciutat té moltes altres característiques que són claus per diferenciar-la d’altres unitats menors: cal que sigui un punt vital de producció econòmica i cultural, un node de distribució de fluxos de capital, idees i persones i, finalment, el centre d’una regió subsidiària. A més, els seus ciutadans se n’han de sentir. Una ciutat es defineix, doncs, en relació amb les altres del seu entorn (això fins s’ha demostrat matemàticament!). Tornant aquí, la regió tarragonina és una realitat massa complexa com per identificar-hi un cap i casal. Tradicionalment Reus i Tarragona han estat considerades les ciutats del Camp, mentre que molt recentment Salou s’ha intitulat la capital de la Costa Daurada (i amb raó) i Cambrils s’ha encasellat en la categoria de vila (un concepte d’arrel medieval). Actualment, les localitats del “nucli dur” del Camp conformen una mena de xarxa, una gran ciutat, difusa i multicèntrica. Malauradament, la correlació de forces polítiques antagòniques en els principals ajuntaments no ha ajudat a prendre gaire consciència d’aquesta unitat i, menys encara, d’actuar conjuntament amb estratègia de regió (salvant algunes excepcions i deixant de banda el tema del Consorci del Camp).

Per tant, després d’aquestes disquisicions, podem afirmar que avui en dia no es pot entendre la realitat urbana de Cambrils sense tenir en compte les interelacions amb el Camp; és en aquest àmbit supralocal en què el Cambrils masculí exerceix el seu paper de petita ciutat (o poble gran, depèn com es miri). L’ús polític del terme ciutat ha permès generar un debat local enriquidor, però és molt important no caure en localismes. Afirmacions triomfants com que Cambrils assolirà els seixanta mil habitants en quinze anys són especulatives i mancades d’un fonament sòlid. Sens dubte, l’èxit en la construcció de la ciutat s’obtindrà del diàleg i la col·laboració amb els nostres veïns.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya anunciava fa poques setmanes les dades d’habitatges projectats durant l’any passat al nostre país. El municipi de Cambrils s’ha situat en una gens menystenible vuitena posició, darrere d’algunes de les ciutats més importants de Catalunya (Barcelona, Terrassa, Lleida, Sabadell, Sant Cugat, Mataró i Tarragona, en aquest ordre), amb 1229 habitatges projectats i visats. Encara és més útil, però, reflexionar amb les dades relatives a la mida de la població: a partir dels recomptes que proporciona l’Institut d’Estadística de Catalunya, comprovem que aquella xifra correspon a 47 habitatges projectats per cada miler de cambrilencs, més que totes les altres ciutats del rànquing. Amb tot, en termes relatius, la nostra població és superada de lluny per Mont-roig, amb 143 habitatges visats per mil habitants. És, doncs, evident que el sector de la construcció s’ha convertit en preponderant a casa nostra, prenent el relleu al tradicional sector del turisme, amb el qual en fa un tàndem.

Un cop d’ull en perspectiva de l’evolució del nostre municipi als darrers cinquanta anys indueix a pensar que no s’ha superat la dependència en el sector primari. En efecte, si el règim econòmic anterior es fonamentava en el conreu de la terra i l’explotació dels recursos marins, l’etapa actual s’ha convertit en una gran consumidora de sòl. La diferència rau, a banda de les rendes obtingudes, en la irreversibilitat del procés, ja que la urbanització fa taula rasa del territori. Les rendes obtingudes en el sector del turisme s’han destinat majoritàriament a la construcció d’habitatges, una bona part de segona residència. Aquesta característica ha modelat un tipus d’urbanisme costaner que ha impossibilitat la creació d’un teixit pròpiament urbà: malauradament, s’ha confós l’expansió urbana amb el sacrifici del territori. Els agents implicats, però especialment els planificadors, han ignorat l’enorme complexitat dels processos i factors que entren en joc en el desenvolupament dels assentaments humans. De fet, l’extrem més radical del pensament neoliberal considera que la construcció d’una ciutat és una activitat a les mans del lliure mercat (i així ho ratificà la llei del 1998). Es passa per alt que el sòl és un bé absolutament limitat i subjecte a valoracions simbòliques deterministes (és a dir, que depenen de la localització) i, per tant, no pot jugar en el mercat com un valor qualsevol. És important tenir present, doncs, que una major oferta de sòl, no té perquè traduir-se en una disminució dels preus dels habitatges per aquests motius.

Un aspecte final a considerar és que una part d’aquestes inversions, moltes de capital forani, s’haurien pogut canalitzar en la modernització necessària del sector turístic o en altres activitats: comerç, indústria, serveis, recerca, etc. La forta especialització a la qual està sotmesa la nostra economia local està provocant una fuita cervells cap a les grans ciutats, ja que aquí a casa l’oferta professional és limitada. Una major diversificació de les iniciatives empresarials permetria un anclatge més gran dels joves en el territori i minvaria la fragilitat del sistema. Resta palesa, doncs, la complexitat dels processos involucrats en el creixement de la nostra vila, cosa que obliga a una més gran previsió i control dels mecanismes que els possibiliten.

Han hagut de passar vint-i-sis anys perquè el Centre d’Estudis Cambrilencs, creat l’any 1979 per un grup d’entusiastes de la història local, tragués a la llum la seva primera publicació. Un cop vist el resultat, en una edició exquisita, l’espera ha valgut la pena. El primer volum del “Diplomatari de Cambrils” no es tracta d’una monografia d’història, sinó d’una font secundària o intermèdia. És a dir, l’obra realitza els passos de cerca, selecció, transcripció i traducció de diversos documents medievals conservats en arxius, cosa que facilita enormement el treball posterior dels estudiosos que hauran d’interpretar aquestes fonts dins d’un context adequat segons el tema d’estudi. La tasca de trobar documentació referent a Cambrils de les èpoques més antigues és àrdua: normalment cal recórrer als de fons reials, notarials i eclesiàstics dels grans arxius de Tarragona, Barcelona o Madrid. Malauradament, una bona part del fons municipal de Cambrils es va perdre sota les flames arran de l’entrada dels carlins a la població el juliol de 1874, fet que ha impossibilitat el coneixement històric de molts aspectes de la vida local. 

Però la nostra vila disposa d’un altre patrimoni documental molt ric, encara no avaluat ni estudiat com es mereix. Es tracta dels papers vells de les cases, dels arxius particulars i privats que moltes famílies guarden a les calaixeres i golfes (això, si els papers no han acabat al foc), a vegades de manera curosa i, en altres casos, amb el perill latent de fer-se malbé. Hi podríem trobar manuscrits, dietaris i quaderns de notes que ens informarien sobre aspectes de la vida quotidiana, esdeveniments i costums. Els manuscrits de Serra i Dalmau o Carles Clanxet són bons exemples a casa nostra, ben estudiats però encara no publicats. Els llibres de comptes, d’altra banda, ens proporcionarien dades sobre aspectes econòmics: conreus, feines agrícoles, salaris i preus, comerç. O els documents dels mestres, metges, apotecaris, notaris, etc. Encara més: la correspondència pot servir per estudiar la mentalitat d’una època, tal com s’ha fet, per exemple, amb la família Moragas de Valls. Els llibres antics, quaderns escolars, fulletons, obres de teatre i altres impresos són útils per fer història de l’educació, de l’oci i l’esport, de la cultura i de tants altres temes. També són molt importants les fotografies, un recurs utilitzat a bastament pels nostres historiadors. Finalment, cal fer esment de la documentació generada per col·lectius que, per un motiu o un altre, ha anat a parar a mans de particulars. Es tractaria de fons de societats i entitats, confraries, empreses, escoles i partits polítics. Qui sap les sorpreses que ens oferiria tot aquest volum documental inèdit!

Cal prendre consciència de la significació dels documents familiars, conservar-los i saber valorar-los com a patrimoni intangible. En els papers de les golfes està escrita la història de les famílies i, de retruc, de la societat local. La possibilitat d’accedir-hi, sigui en origen o en algun dipòsit institucional, en permetria la consulta i l’estudi per historiadors preparats per treballar científicament aquesta documentació i per garantir el respecte i l’anonimat de les dades nominals. Els resultats de les recerques serien de gran utilitat per conèixer alguns aspectes històrics i culturals de la societat cambrilenca, als quals no es pot arribar d’altra manera.