Aquí hi ha fato

Hem recordat enguany el centenari de la catàstrofe ferroviària de la riera de Riudecanyes, immersos –qui ho havia de dir– en la problemàtica que està ocasionant la xarxa de ferrocarril als voltants de Barcelona i, de retruc, a bona part de Catalunya. Aquell accident ferroviari mostrava un nou tipus de catàstrofes, les derivades de les transformacions que implicava la Revolució Industrial, prou ben implantada al nostre país. El 25 de novembre de 1907 el pont de la via fèrria al seu pas per la riera que separa els termes de Cambrils i Mont-roig va cedir. El pèssim estat de l’obra, amb uns apuntalaments provisionals de fusta que descansaven sobre la inestable llera de la riera, en fou la causa, malgrat que la versió oficial de la companyia del ferrocarril ho mirés de negar. Salvant les distàncies del temps, ja llavors les inversions ministerials a les infraestructures eren escasses. Un argument similar s’ha emprat per explicar els motius de l’actual col·lapse de la xarxa de trens a l’Àrea Metropolitana, així com dels altres episodis rocambolescos ocorreguts aquest darrer any i mig en aquella zona: aeroport, xarxa elèctrica, autopistes, hospìtals, etc. Aquesta acumulació d’esdeveniments, doncs, no s’ha quedat en una simple successió d’anècdotes pròpies de l’actualitat periodística, sinó que s’ha convertit en veritables maldecaps per a molta gent. Més enllà de les qüestions pràctiques de la quotidianitat, els esdeveniments d’aquests darrers anys han tingut una especial incidència sobre l’imaginari col·lectiu de la gent, allò que alguns també anomenen la psicologia popular, i és precisament aquest nou aspecte allò que voldria destacar en aquesta ocasió.

Fa tot just cent anys, el país vivia un ambient de descontentament similar, amb conseqüències polítiques (la coalició Solidaritat Catalana havia arrasat a les eleccions generals de l’abril) i culturals (la intel·lectualitat produïa aleshores les primeres obres del Noucentisme). S’havia forjat un clima col·lectiu d’orgull entre els catalans, d’ufanor davant el gran nombre de projectes que s’endegaven, alhora que el desenvolupament econòmic, motivat en bona part per la producció industrial i la modernització agrària, permetia donar una nova dimensió a l’habitual oposició política entre Catalunya i Espanya. Aquest sentiment de superioritat econòmica ha existit entre la gent al llarg de tot el segle anterior, com una mena de reafirmació col·lectiva, però els darrers esdeveniments l’han posat entredit, fins al punt que corre el perill de perdre’n la validesa.

Malgrat que Catalunya continua actualment al capdavant de l’economia de l’Estat (en representa entre el 25 i el 30 % dels principals indicadors macroeconòmics: PIB, exportacions, inversions estrangeres, etc.), el creixement econòmic del darrer decenni ha estat inferior a la mitjana espanyola i ja no hi lidera el primer lloc del PIB per càpita. El recent catacrac de les infraestructures ha abonat un clima de reivindicació pel greuge comparatiu existent entre la recaptació fiscal i la inversió en obra pública i serveis, sense oblidar els atacs verbals i escrits contra la condició catalana que es reben a ràfegues des de més enllà dels límits occidentals. Potser des de Cambrils aquestes coses no s’hagin viscut tan acaloradament com als llocs més directament afectats i més encara si hem de creure la tradicional impassibilitat i conformisme propis de la nostra societat local. La recuperació de l’autoestima, ara dolguda, dependrà si més no de la capacitat dels ciutadans d’endegar noves iniciatives i il·lusions. Ara que encetem any nou, seria un bon propòsit.

L’article Patrimoni “histèric” d’en Marcel Blàzquez, publicat al darrer número d’aquesta Revista, ha resultat ser una reflexió excel·lent amb vocació de denúncia de les arbitrarietats que mouen la política sobre el patrimoni històric a Cambrils. L’inici de la construcció del campanar de l’església de Sant Pere ha retratat, com un llibre obert, la manera de fer en matèria de preservació arquitectònica a casa nostra. Després d’anys de decisions incoherents per a aquells que mirem de trobar una pauta comprensible sobre els criteris utilitzats per tractar el contingut i la forma urbana antics del nostre municipi, tant al Barri Antic, com a la Platja, la Pallissa, el Raval de Gràcia o les partides rurals que s’han anat incorporant, en fagocitosi, a la trama de la ciutat, cal acceptar de mal grat que no existeix cap motiu racional que guiï aquestes actuacions: mentre que alguns apliquen alegrement el lema del laissez-faire (deixeu fer), altres els mou el laissez-chuter (deixeu ensorrar).

Ara ja no és hora d’entrar en el debat creat sobre la conveniència de construir aquest campanar, primer, i sobre la decisió de sufragar-lo amb fons comuns, després. Si els veïns ho han volgut així, endavant. Ara bé, seria bo de remenar hemeroteques per comprovar quina quantitat de diners (tant en termes absoluts com en termes relatius sobre el muntant del pressupost) va destinar l’Ajuntament, fa pocs anys, a altres obres d’esglésies cambrilenques, com la restauració de la façana i la culminació del campanar de Santa Maria o la substitució del teulat de l’ermita del Camí. Deixant tot això de costat, aquesta vegada voldria incidir en la manera com molts dels nostres polítics (i, per tant, persones que prenen decisions que afecten a la col·lectivitat) entenen el concepte de patrimoni arquitectònic. En efecte, en el ple que aprovava la subvenció municipal a les obres de Sant Pere es van sentir declaracions aberrants com: “És responsabilitat municipal conservar el patrimoni municipal” o “Això és patrimoni per damunt de tot”. Això fa pensar que, malauradament, hi ha qui confon les idees sobre què significa patrimoni cultural.

El patrimoni és una herència i, alhora, una finestra a les mentalitats del passat. Per tant, el patrimoni ha estat produït necessàriament en el passat, tot i que es fa lloc en el present. El patrimoni arquitectònic és difícil d’entendre sense el seu context, perquè abraça molt més que monuments o edificis singulars, i s’estén a carrers, conjunts d’habitatges o petits detalls. Recuperar uns plànols vells i voler acabar l’obra que havia concebut l’arquitecte aleshores, alçant un campanar a l’església de Sant Pere o col·locant una caputxa postissa al de Santa Maria, són actuacions prou lícites, amb més o menys encert. Però, ara bé, aquests edificis han perviscut molts anys sense “concloure’s” (igual que la façana de la catedral de Tarragona, que tampoc està acabada del tot), sense que això signifiqui que no hagin estat capaços de satisfer les funcions que se’ls demanava. La intimitat d’aquests edificis rau en el fet que porten temps essent viscuts per la gent i formant part del paisatge urbà. Persones de diverses generacions els hem viscut, els hem retingut en la memòria visual i sensual. Això és patrimoni: experiència acumulada. La resta són afegits que, si tenen qualitat, podran engruixir el patrimoni local en el futur. Potser d’aquí cent anys, contemplarem així el nou campanar de Sant Pere: com un patrimoni d’inicis del segle XXI.

Més enllà dels nuclis urbans, els paisatges de les viles i els pobles de les nostres comarques es troben completament antropitzats, intervinguts des de fa segles per la mà de les persones. No resta cap indret verge, sense haver estat treballat abans o, almenys, aprofitat. Les activitats agràries i ramaderes han estat les principals responsables de la conformació dels paisatges tradicionals de la plana del camp tarragoní. És en aquest sentit que l’estudi del paisatge adquireix una dimensió etnològica, pel sol fet d’encabir-hi tasques humanes, a més de la pròpiament naturalista o ambiental. Actualment, a més, s’hi prioritza una altra perspectiva de mesura: la dimensió econòmica. Malauradament, una mala pràctica d’aquesta pot implicar la desaparició definitiva dels valors naturals i etnològics del paisatge rural. Les polítiques de paisatge esdevenen, aleshores, un instrument necessari per al reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge. Impulsades per la Unió Europea, aquestes polítiques s’estan desenvolupant amb més o menys èxit entre els seus països membres, inclòs el nostre.

Mentrestant, diversos pobles d’aquesta comarca han sabut apostar els darrers anys per la preservació de diferents elements culturals dels seus patrimonis paisatgístics locals. És el cas de Mont-roig arran de la recent catalogació de les seves barraques de pedra seca. Aquestes construccions rurals són comunes en diversos indrets de la Mediterrània, com les ben conegudes de Menorca, on constitueixen una veritable senyera del patrimoni de l’illa (i, alhora, un esquer turístic). La construcció d’aquestes cabanes, utilitzades com a magatzems d’eines, rebostos, refugis o tancats per al bestiar, es realitzava tradicionalment amb pedres de diferents mides sense emprar cap material d’unió. Darrerament, un grup d’estudi local n’ha catalogat 107 en bon estat en tot el terme del municipi veí. El gran nombre de cabanes i el seu bon estat de conservació ha motivat l’Ajuntament de Mont-roig a declarar el conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Una altra població de l’entorn que ha publicat recentment els resultats de la catalogació d’una part del seu patrimoni local és Vandellòs. La “Guia de les fonts del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant” recull una cinquantena de fonts d’aquest terme tan vast, juntament amb una descripció del context natural on estan situades. En canvi, a Riudoms no ha pogut fructificar la iniciativa popular encapçalada per una plataforma ciutadana i el centre d’estudis local, perquè l’Ajuntament declarés el conjunt de mines d’aigua del terme com a bé cultural. El vot dels partits conservadors municipals va impedir apostar per aquest valor, però és destacable que s’hagués definit aquest interessant projecte que estava avalat, a més, per un grup d’arquitectes.

Tots aquests exemples, prou propers a Cambrils, coincideixen en haver incidit sobre conjunts d’elements etnopaisatgístics, aparentment sense importància ja que no presenten la monumentalitat inherent d’aquells elements més fàcilment identificables com a patrimoni cultural (més aviat arquitectònic). Les iniciatives dels nostres veïns van més enllà d’haver sabut identificar aquells elements definidors del seu rerepaís, sinó que han estat capaços de reflexionar conscientment sobre el paisatge, amb tota la complexitat i la riquesa que representa, i interpretar els diversos elements dins del context adient. En aquest procés, a més, hi han tingut un paper fonamental els veïns, mentre que les institucions han actuat de suport (tret de Riudoms), cosa que demostra la solidesa de la seva identitat col·lectiva.

El recurs dels blogs com a mitjà dinàmic de comunicació via Internet ha estat poc utilitzat per les organitzacions vinculades a la nostra població. Recentment, però, comptem amb el blog que manté la Biblioteca Municipal de Cambrils. Des de fa temps, les biblioteques d’arreu del món treballen per enterrar aquella antiga visió de dipòsits bibliogràfics d’accés restringit i han desplegat tot un ventall variat de recursos al servei de la població per satisfer-ne les necessitats d’informació i coneixement. No en va, avui en dia es concep l’anomenada alfabetització informacional i la formació contínua com a elements que enriqueixen la persona al llarg de tota la vida. Aleshores, el blog de la nostra biblioteca pública esdevé una magnífica finestra de comunicació i dinamització de les activitats que duu a terme: novetats, lectures col·lectives, concursos, club de lectura, jocs infantils, etc. I tantes altres activitats que podrien organitzar si el pressupost els ho permetés. En aquest punt cal referir-se al model de gestió de les biblioteques de l’àrea barcelonina, inserides en una xarxa integrada, centralitzada en un catàleg col·lectiu (model que també han seguit les biblioteques universitàries), sota la coordinació de la Diputació. A la ciutat de Barcelona, on les biblioteques s’agrupen en un consorci, algunes arriben a obrir els diumenges i el conjunt de recursos i serveis que ofereixen és enorme. Malauradament, aquest nivell, que té la seva llavor en el temps de la Mancomunitat i la Segona República, no ha estat assolit encara a l’àrea del Camp de Tarragona.

De tots els serveis que ofereix i pot oferir la Biblioteca Municipal vull incidir en el de la Col·lecció Local. La legislació de molts països recull la necessitat de dissenyar un sistema d’informació local, d’acord amb les directrius de la Unesco, però són pocs els municipis catalans que han definit una política referent a aquest tema, en el qual les biblioteques públiques juguen un paper essencial. El sistema ha d’estar dirigit als ciutadans, però també a l’administració, que sovint es veu mancada d’instruments precisos d’informació municipal (bibliografia, legislació, informes, agendes, guies, etc.), cosa que comporta freqüents errors en les publicacions i, encara pitjor, en la presa de decisions. Els municipis haurien de desenvolupar, doncs, un sistema d’informació local, de forma consorciada per aprofitar l’economia d’escala, i garantir-ne així l’accés dels ciutadans. En aquest sentit, les biblioteques públiques haurien d’assumir el desenvolupament i la coordinació de la Col·lecció Local com un dels seus principals objectius, i per fer-ho, cal aconseguir la col·laboració de diversos agents: ajuntament, centres productors d’informació, biblioteques privades d’entitats, centres d’estudis, ciutadans, etc.

Pel que fa al cas concret de la bibliografia editada sobre Cambrils, ens trobem amb la problemàtica referent a l’esgotament dels tiratges. La major part de les monografies publicades als darrers anys vuitanta i primers noranta, que responien al ressorgiment dels estudis locals arreu, es troben actualment del tot esgotades. Els nous ciutadans interessats no poden accedir a aquests estudis més que a la Biblioteca Municipal, que en té una cura especial d’acord amb el valor d’aquestes publicacions. Potser caldria fer una aposta cultural innovadora amb la reedició d’aquests estudis o, encara millor, la digitalització dels llibres i la possibilitat d’accedir universalment als continguts a través de la xarxa. A més, un portal web podria aglutinar la documentació local de tota mena a l’entera disposició dels ciutadans.

Les urbanitzacions de ponent són una evidència del mal urbanisme practicat a Cambrils durant les últimes dècades dels setanta i els vuitanta. La manca d’un projecte de conjunt ha creat un teixit fet de pedaços (unitats d’actuació, en diuen), molt deslligats entre ells i gens integrats al nucli urbà. Aquesta deixadesa ha afectat, també, la façana marítima de ponent, però, en aquest cas, el resultat té un vessant positiu. En efecte, gràcies a les poques intervencions realitzades al passeig de Ponent, aquest tros de terme encara presentava, fins fa pocs anys, racons relativament verges. No es pot negar, però, que molts trams d’aquest passeig litoral, que va del port a la riera de Riudecanyes, es troben en molt mal estat i necessiten un arranjament urgent. Per aquest motiu, s’ha aprovat un projecte per intervenir-hi definitivament de manera integral. Ara que ja se saben els detalls de l’obra, que ha estat adjudicada pel Ministeri de Medi Ambient a una constructora valenciana, han sorgit diverses veus, de pura iniciativa popular, sol·licitant que no comenci l’obra per poder revisar el projecte. N’hem de parlar.

El passeig marítim de Ponent presenta un encant que fa que moltes persones el preferim al de Llevant. Simplement, es tracta de dos estils diferents. Seria bo, ja que el municipi té la sort de tenir dos passejos, que el de Ponent fos substancialment diferent al de Llevant. Aquest darrer, que va des del port de Cambrils al terme de Salou, fou construït entre 1987 i 1994, i va comportar, alhora, una important operació de regeneració d’aquelles platges, llavors prou malmeses. Es tracta d’un passeig continu, completament pavimentat i d’urbanització uniforme. Mentrestant, en aquella mateixa època, a Gavà (Baix Llobregat) s’executava una important remodelació de la façana marítima amb un projecte totalment diferent al cambrilenc. L’arquitecta barcelonina Imma Jansana hi va dissenyar un passeig marítim “tou”, és a dir, amb un protagonisme mínim del ciment i l’asfalt, però amb un acurat treball paisatgístic, que mirava de preservar al màxim l’ecosistema de la platja i d’enfortir la relació amb el mar. Aquest projecte va merèixer un premi FAD d’arquitectura exterior el 1993.

Aquest hauria de ser, doncs, l’esperit del projecte del passeig marítim de Ponent: un espai no uniforme, adaptat a cada sector i respectuós amb el medi. Un nou espai atractiu, un passeig diferent als altres existents, pensat més aviat per als passejants amants d’ambients menys intervinguts. No es tractaria tant d’urbanitzar i cimentar, com de recuperar i endreçar. Reconstruir, no construir; refer, no desfer. Fins i tot, hi ha qui pensa en no tocar res o, almenys, no gaire cosa. A més, en alguns punts, podria aplicar-se una recuperació de l’espai natural: a les desembocadures dels barrancs, a la cava de l’Ardiaca o a la riera de Riudecanyes. Un canvi de criteris, més ajustat als corrents actuals, i que aportaria el valor de la diferència, aquest intangible tan vulnerable pel qual hauríem d’apostar. Així, no tindríem un passeig igual a tants altres com es troben per la costa peninsular, sinó un espai de bon gust urbanístic i innovador. I alhora, en resultaria un cost i una gestió més econòmics, a banda de satisfer el desig de molts usuaris. Penso que és una aposta possible i que encara som a temps de dur-la a terme amb la voluntat del nostre ajuntament.

Per saber què tracta el darrer estudi de la Beca de Recerca Vila de Cambrils, publicat recentment, només cal llegir-ne el títol: “Elits i control social al Cambrils de la Restauració borbònica (1874-1923)”. Malgrat que algú pugui pensar que és un títol massa llarg i complex, val a dir que és prou explícit i complet. Una vegada més, amb la publicació d’un altre estudi historiogràfic, s’assoleix una nova fita en el coneixement de la història de la nostra població. Aquest cop estem davant d’una recerca ambiciosa, amb resultats importants. El seu autor, Ignasi Martí, historiador i col·laborador habitual d’aquesta revista, ha treballat una època de la història local, la Restauració, al tombant dels segles XIX i XX, del qual ja en sabíem algunes coses gràcies a treballs anteriors. Martí se sent deutor d’aquests primers estudis, tot i que ell s’ha acostat al període interrogant-lo de manera diferent als seus precedents i ha creat un discurs interpretatiu molt personal, sense témer treure’n conclusions novedoses ni llençar hipòtesis arriscades.

En efecte, l’estudi de l’Ignasi Martí defuig anteriors investigacions de caire estructuralista. La metodologia de recerca, que ha implicat moltíssimes hores de feina, és especialment nova en la tradició historiogràfica local perquè ha emprat fonts ignorades fins ara: premsa i entrevistes orals. Totes dues són uns recursos envejables que disposen els estudiosos de la Història Contemporània i, pel que fa a les fonts orals, un valor que la resta d’investigadors hauríem d’explotar amb urgència. Un repàs de la premsa comarcal més important d’aquell moment ha permès fer un seguiment de determinats esdeveniments que apareixien com a marginals o inexistents en altres registres més habituals, com les actes municipals. D’altra banda, el contacte amb una trentena de persones que, d’una manera o altra, han pogut aportar informació sobre les grans famílies d’aquell temps ha estat un esforç molt important alhora que fructífer. Cal pensar que tots aquests entrevistats eren testimonis “diferits”, és a dir, el seu discurs ha estat adquirit gràcies a la transmissió oral dels seus avantpassats. Ens trobem aquí en la ratlla que separa la història de la memòria, un tema que ofereix unes disquisicions fascinants sobre els usos del passat, el qual es recrea en el present gràcies, precisament, a aquesta transmissió de la memòria.

Martí parteix d’un model ben establert sobre les pràctiques dels grans terratinents de la Restauració i identifica una dotzena de famílies que van tenir un pes específic social molt gran a Cambrils. L’estudi va més enllà dels successos per elaborar una caracterització d’aquella elit local, profundament dividida entre liberals i conservadors, que feia tots els possibles per exterioritzar el seu poder. S’hi revela la gran quantitat d’iniciatives dutes a terme per aquells personatges, que han arribat fins als nostres dies. L’estudi obre nous interrogants i podria generar un debat historiogràfic pel que fa a alguns temes polèmics, al meu entendre, com el de la industrialització o la incidència de l’anarquisme, dels quals l’autor gosa donar-ne unes claus interpretatives per primera vegada. És, per tant, una lectura recomanable que convida a la reflexió. Malgrat haver passat molts anys, amb esdeveniments tan sotregadors com la guerra i la dictadura, no podem deixar de preguntar-nos quins fenomens que apareixen al llibre continuen vigents avui. Existeix, també ara, una elit local amb incidència directa sobre les decisions polítiques municipals? Estan prou avaluades les implicacions de les actuacions que s’endeguen? És prou plural el règim municipal? Es poden identificar casos obscurs al límit de la legalitat? Al cap d’uns anys, els nous historiadors ho explicaran, això si ningú els barra el pas.

Tan sols la meitat dels ciutadans amb dret a vot censats a Cambrils van passar per les urnes el 27 de maig. El nivell de participació d’aquests comicis municipals ha assolit aquí el valor més baix des del reestabliment de la democràcia. Sorprenentment, són els ens locals els més perjudicats per l’abstenció, just aquells més pròxims al ciutadà, mentre que les eleccions estatals solen enganxar més votants. De fet, la participació electoral a Cambrils ha estat sempre inferior a la mitjana catalana en tota mena de plebiscits. Som, doncs, una societat poc interessada en política. La complexitat social de la població mostra diferències importants en el comportament electoral per barris. Així, tradicionalment el Port és el barri més participatiu a les municipals i, en general, els barris més centrals. En canvi, els més aliens són Vilafortuny i, sobretot, Ponent. Aquesta tendència canvia substancialment a les estatals, on Vilafortuny gira la truita. Cal dir, també, que darrerament s’ha registrat un augment considerable de la participació a l’Eixample Platja i el Molí de la Torre, relacionat segurament als processos de redistribució demogràfica i social que experimenta el municipi. El poc interès per les eleccions es manifesta també en altres col·lectius més restringits. Per exemple, en les eleccions sindicals a Cambres Agràries del passat 25 de febrer només van votar 27 pagesos d’un cens de 129 electors a Cambrils (gairebé el 80 % d’abstenció!).

Els més nostàlgics enyoren aquells anys de gran compromís polític de la transició, mentre que els més entusiastes envegen l’altíssima participació d’altres països, com França, on el duel de les presidencials va arrossegar el 85 % d’electors a les urnes (no fou així, però, a les legislatives). L’àmplia abstenció obre un delicat i complex debat sobre la representació política dels governants electes i recreen una distribució dels regidors una mica artificial. Fins i tot, hi ha qui parla de crisi de valors i representivitat democràtica feble. S’han apuntat diverses causes per explicar l’abstenció tan elevada dels darrers anys (desconfiança envers les institucions, descrèdit dels polítics, debilitat dels lideratges, etc.) Els nostres polítics no deuen ignorar la munió d’estudis que tracten el tema. La característica de ciutat turística, el pes del component de ciutat dormitori i el creixement tan ràpid dels últims anys afavoreixen la manca de cohesió social i de sentiment d’identitat al nostre municipi, dos factors de consideració en l’anàlisi de l’abstenció cambrilenca. El poc compromís polític dels ciutadans podria estar relacionat, paral·lelament, amb diversos fenomens detectats respecte de la poca participació de la gent en associacions, sindicats i altres entitats o, si més no, un divorci entre el moviment associatiu i la participació electoral. Així s’explica que els moviments veïnals arran del POUM a penes s’hagin notat en els vots.

No ens enganyem: ningú creia que els socialistes cambrilencs obtinguessin tan bons resultats. El seu lideratge en el govern, d’una estabilitat envejable si repassem la història dels ajuntaments democràtics de Cambrils, ha fet ombra als triomfs dels seus socis del tripartit, mentre que l’oposició ha mostrat una desfilada d’autèntics despropòsits: crisis internes, regidors no adscrits, oportunistes viatjants d’un partit a l’altre, lobbies i clans familiars. Tot un conjunt de maniobres perfectament legals, però de pèssima base moral. Amb aquest panorama, comú en altres localitats, no és estrany que sorgeixin formes imaginatives per recollir el vot protesta. Així doncs, encara algú pot sorprendre’s amb els freakys de la CORI reusenca?

Els que gaudim dels llibres, i encara més si parlen de Cambrils, hem viscut un any replet de publicacions institucionals, tant llibres pròpiament dits com prospectes de tota mena, tots a iniciativa de l’ajuntament. Entre el redemunt de fulletons i guies, destaca la “Guia de Serveis de Cambrils”, un producte molt estès en moltes localitats que es reparteix periòdicament de franc a tots els veïns. Les guies ciutadanes ordenen, segons una classificació fixada, tots aquells serveis públics que ofereix una ciutat. En aquest sentit, són molt útils per als ciutadans i els visitants i cal celebrar que se n’hagi elaborat una per a Cambrils. Fullejant aquesta guia me n’he adonat de detalls que traeixen les presses amb què la deuen haver fet: diversos errors ortotipogràfics i alguna dada poc contrastada. M’he aturat a les primeres pàgines, on parla dels símbols de Cambrils. M’ha sorprès que hi anomenessin les “cambrillanes” com a postres típiques. No estic segur que un producte ideat per a un concurs l’any 2004 pugui considerar-se prou típic… També m’ha cridat l’atenció que l’il·lustre Gimbernat i Arbós (han escrit Arbos) fos un filòsof, quan resulta que era cirurgià (han escrit cirugià) de fama internacional.

La sisena legislatura democràtica va començar amb l’obra col·lectiva “Cambrils: retrat amb paraules”, un llibre ben peculiar, mentre que darrerament hem tancat un cicle intens de producció editorial. Em refereixo a la trilogia bibliogràfica publicada per l’ajuntament i editada per Arola Editors. Aquests tres llibres, amb títols tan sensibles com “La mar, la terra, la taula”, “Espais per a la calma” i “Una història, una mirada”, responen a un tipus de producte editorial destinat a la promoció, pensat per a regalar, de gran qualitat visual, però de continguts més aviat pobres. Aquests llibres fan un paper excel·lent de divulgació, però els seus textos i fotografies susciten l’autocomplaença. La trilogia cambrilenca es recrea en els tòpics i manté vells conceptes que potser haurien de ser revisats. Reprodueixen un discurs oficial sobre el nostre territori i no n’exploren les alternatives. Com a productes intel·lectuals que són, contribueixen a la sacralització de la imatge de Cambrils que hem creat interessadament i sembla que vulguin donar el vist-i-plau a una determinada gestió municipal. En les fotos veig molts elements fràgils i no puc deixar de pensar fins quan perduraran els paisatges, els cultius, les arquitectures, les postals… Es tracta d’una actualització, amb més bon gust, d’aquell opuscle sobre Vilafortuny que va escriure el promotor immobiliari Francesc Curt fa quasi trenta anys? Algú gosarà d’encarregar mai una obra que traci l’evolució del nostre municipi des de sòlids arguments teòrics? Quan es produirà el pas del debat sobre l’essència de la nostra identitat de les files polítiques als rengles intel·lectuals? No hem de perdre de vista que qualsevol qüestió d’aquesta mena fa tremolar tota persona ben posicionada, però cal no oblidar que per al que menys hauria de servir un intel·lectual és per acontentar la seva audiència, deia el pensador palestí Edward Said.

No hi ha dubte que el projecte de la trilogia cambrilenca s’ha deixat en mans de professionals. Malauradament, el procés editorial complet que passa qualsevol llibre, no es contempla per als llibres més acadèmics, aquells que s’escriuen des de la reflexió i l’estudi. Em refereixo, sobretot, a les publicacions de la Beca de Recerca. Per estalviar quatre duros, aquests llibres no passen per l’editorial i són enviats directament a la impremta, amb funestes conseqüències en la qualitat final del producte. Aleshores, els seus autors, sovint locals, i els seus lectors no poden gaudir d’un llibre a l’alçada dels que publiquen altres localitats.

Un ex-alcalde de Montbrió sostenia que l’interior del Baix Camp constitueix una segona línia turística de característiques ben diferents a les de l’eix costaner. Aquells pobles, en efecte, han aconseguit mantenir un centre històric atractiu pels practicants del mal anomenat turisme cultural i han sabut endegar projectes turístics de qualitat respectuosos amb l’entorn. És molt qüestionable que el poblat de luxe de Terres Noves, a Mont-roig, hagi estat una inversió integradora, però, en canvi, penso en diversos exemples de projectes sostenibles i integradors a la nostra comarca: rutes turístiques a Mont-roig (així com el destacat esforç per aprofitar la seva vinculació amb l’artista Joan Miró), el balneari de Montbrió, el càmping ecològic de Vinyols, les cases rurals de Riudoms o els establiments turístics de Vandellòs. A banda d’aquestes inversions, els pobles de la comarca han sabut preservar en condicions els seus centres històrics i créixer per la perifèria sense alterar la integritat del conjunt. Riudoms, Montbrió i altres viles més interiors conserven l’essència identitària dels seus barris antics: una passejada recomanable us ho confirmarà. Al cap i a la fi, els visitants que s’hi acosten hi troben el valor més estimat d’un centre històric: l’autenticitat.

Amb vergonya cal reconèixer que l’autenticitat s’ha anat degradant inexorablement a Cambrils. Encara actualment, el centre històric de la Vila és força desconegut pels milers de turistes que passen pel municipi. Mentrestant, a recer d’aquest anonimat, el darrer tsunami urbanístic ­–que ja fa uns quants anys que dura– hi està causant estralls amb total menyspreu per l’entorn. Malgrat que la legislació ofereix mecanismes per potenciar l’immens valor dels centres històrics, no ha existit voluntat ni saviesa política per dur-los a terme. El procés cognitiu d’entendre que qualsevol barri és un conjunt formal únic i solidari no ha estat a l’alçada dels nostres eminents planejadors. Fins i tot, si ens posem sentimentals, es pot afirmar que ha mancat l’amor a les coses del poble en els principals agents de la destrucció del barri. Ha resultat molt decebedor constatar que promotors locals han estat incapaços d’oferir propostes interessants i imaginatives per a la seva rehabilitació.

Hi ha dos indrets afectats amb força pels embats de la ferocitat reconstructora a la Vila: la plaça d’Espanya i el carrer de la Verge del Camí. Deixant de banda el primer, perquè n’he parlat en altres ocasions, vull recordar ara les desavinences arran de la remodelació del darrer carrer. Com si fos per decret llei, algú va gosar establir que el nostre barri antic acabava bruscament a l’alçada del mercat i, per tant, no s’havia de prosseguir l’empedrat de llambordes fins arribar a l’ermita. Permeteu-me, doncs, una ironia fàcil: per coherència, proposo substituir les llambordes per asfalt, ja que en pocs mesos aquest carrer substituirà les seves cases antigues per blocs d’habitatges nous de trinca, informals i atepeïts. Aviat serà difícil trobar les imatges de postal que il·lustren tots aquests llibres promocionals que ha posat de moda el nostre ajuntament. Poc a poc, hem assistit a l’enderroc de diverses cases d’aquest carrer, així com dels ravals propers de Sant Plàcid i de Foix. Fa uns dies derruïen Cal Planes i a hores d’ara deu haver desaparegut també Cal Xiulet, un immoble interessant que donava presència a la placeta on s’alçava. A més, aviat veurem a terra la casa d’obra vista davant la Pilarica i, amb molta pena, l’edifici històric de La Cadira, seu de l’antiga societat cultural El Porvenir fins a l’última guerra. Encara podríem esperar un rescat per part dels polítics, però em temo que els preparatius electorals no mouran cap mena de commiseració. Són fets consumats.

L’actual terme de Cambrils no té boscos, tret d’alguns reductes minúsculs vora els barrancs i rieres que no arriben a les 3 hectàrees, segons les dades del Centre de Recerca Ecològica i Activitats Forestals. No hem d’oblidar, però, que aquest paisatge no ha estat sempre així, sinó que fins al darrer segle comptàvem encara amb bones clapes de bosc mediterrani, de pins, alzines i mates. Segons documentació de l’època de la Segona República, entre els anys 1933 i 1937 diversos propietaris de Cambrils van dur a terme tales massives de boscos per posar a punt noves terres de conreu. Les tales foren autoritzades aleshores pels Serveis Forestals de la Generalitat i afectaren principalment les partides del Cavet i el Mas d’en Blai, als voltants del Parc Samà, entre d’altres indrets. Els marquesos Samà foren els principals promotors d’aquestes tales en els seus extensos vedats de caça. Els arbres arrencats es comptaven a mils i el govern català es va veure obligat de donar un toc d’alerta per les tales abusives que s’estaven realitzant. Malgrat l’impacte ecològic d’aquestes activitats, amb els anys les terres del Mas d’en Blai han format un biòtop molt especial i únic, d’un interès paisatgístic i ambiental innegable. I és per això que qualsevol iniciativa destinada a urbanitzar aquesta àrea em sembla pròpia de gent ben lluny d’estimar-se la nostra vila. Reflexionem-hi ara que el tema torna a estar candent.
La transformació dels pinars i prats de la franja costera en habitatges va acabar amb els darrers paratges naturals del terme. Actualment les normatives estableixen restriccions i condicions per a la tala massiva d’arbres, tot i que potser no s’apliquin de manera prou adequada. Un exemple clar d’aquesta negligència va ser la tala indiscriminada de més de 300 pins al Mas d’en Bosc l’any 2001 per una constructora privada. Aquell cas va ser evidentment denunciat, però tinc dubtes de si va quedar impune, així com l’episodi de desforestació de l’antic càmping Vil·la Magdalena. Aquest darrer any diversos ciutadans s’han sentit molestos per l’arrabassament d’arbres en diversos indrets del poble: al Pinaret, sota l’estació, als horts de la Parellada, etc. En aquests casos, ens hem de preguntar quin és el control efectiu que s’exerceix sobre els aspectes ambientals en el procés de planejament i construcció d’un solar, tan públic com privat. La política de valoració de la riquesa arbòria no és una moda moderna, sinó que ve d’enrera: a casa nostra ja existien fortes restriccions a la tala d’arbres durant la segona meitat del segle XVIII.

Actualment, moltes ciutats han creat agències de paisatge urbà que dissenyen polítiques de preservació d’espais verds, entre d’altres tasques. Malauradament, els governs de Cambrils han prescindit d’apostar pel verd urbà i l’han concentrat dins dels parcs, com el del Pinaret, un parc que, malgrat que ja tenia els arbres plantats, ha costat tants mesos d’arranjar. D’altra banda, la tendència dels urbanistes s’ha imposat en la construcció de places dures, lliures d’arbres. En els casos recents dels horts d’en Tivissa i del Llimó, potser hauria estat tot un encert preveure un corredor verd a manera de transició entre els darreres del barri antic i la part nova, en comptes de cedir aquests espais intersticials a la voràgine constructiva. Hauria estat una forma de valoritzar aquests espais tancats i fer que el barri gaudís d’un petit pulmó verd que ja tenia.

Quan entrem a Cambrils en cotxe pel raval de Gràcia, ens veiem obligats a alentir la marxa i, sovint, aturar-nos en hora punta. En aquest instant no podem deixar de contemplar les esplèndides fumeres de maons que sobresurten a una banda del carrer. Aquestes instal·lacions, juntament amb la peculiar configuració física del terreny i amb les restes intactes de l’antic camí de Reus que entrava al poble passant vora el desaparegut convent de Gràcia, dibuixen una postal del nostre més autèntic paisatge preindustrial. Realment, caminar aquell tros de camí és una excursió cap a un indret del terme en què el passat ha restat glaçat. Les fumeres del Rigual i del Vidiella, que és com es coneixen, corresponien a vells forns rajolers –un dels quals encara es conservava força bé i va estar en actiu fins fa quatre dies (en termes històrics)–. La presència de bòbiles en aquesta zona del terme és constant almenys des del segle XVII, quan documentem el topònim Forn Teuler a la partida dels Antigons, ara travessada per la carretera de Tarragona, com recull la filòloga Montserrat Vidiella en la seva obra tan imprescindible. Alhora, aquestes fàbriques eren properes a les cases del Raval de Gràcia, un antic barri creat en època moderna que ha sofert l’oblit dels planificadors en no haver estat mai reconegut el seu interès històric. Sempre havia estat una barriada modesta, de reduïdes dimensions i, llevat d’unes poques actuacions residencials, havia restat fins ara al marge de la gent del totxo.

La forta càrrega simbòlica i l’innegable valor paisatgístic d’aquesta porció de terreny, la de les bòbiles (l’únic punt, per cert, des d’on es pot fotografiar una bona panoràmica de la Vila), també la trobem –no pas per gaire temps més– al camí de la Creu, als entorns del Mas del Golart, un indret d’aquells que també evoquen els paisatges passats de Cambrils. De fet, els voltants del nucli urbà antic, tant el de la Vila com el de la Platja, són molt rics en elements culturals produïts per una societat rural ara desapareguda: masos, hortes, basses, séquies, marges, camins, mines, caves, bordes. Aquest rerepaís ric s’evidencia en la densitat de topònims i referències, que decreix clarament en allunyar-nos dels voltants del barri antic cap a les partides de terra més perifèriques. Així doncs, la riquesa toponímica és molt gran en un radi petit entorn el nucli urbà tradicional, però, en canvi, és pobra cap a les partides més rurals, tret d’unes excepcions explicables. Totes aquestes estructures paisatgístiques, elaborades històricament de manera gradual, estan superposades en forma de capes culturals, l’una sobre l’altra, i enriqueixen el patrimoni cultural i ambiental del nostre terme. Malauradament, les pràctiques utilitzades per la urbanització contemporània (mancada d’urbanisme primer i amb un urbanisme pèssim després) han fracassat en integrar-les adequadament en el planejament, de manera que s’ha perdut irremeiablement l’oportunitat de preservar la memòria subjacent del territori. És aleshores quan els nous espais urbanitzats, però no urbans, neixen sense cap referent al passat de l’espai on s’assenten i en dificulta la seva integració amb la resta de ciutat. Malgrat que, aquesta vegada, sembla que el valor patrimonial de les bòbiles ha estat entès pels planejadors, ja que diuen que en preservaran part de les estructures, aquell paisatge tan imaginativament potent i únic del camí de Reus deixarà de ser.

Fa poques setmanes semblava que enguany no tindríem setmana dels barbuts que, com diu la tradició, concentra els dies més freds de l’any. Finalment, mentre escric ha arribat el fred, tal com correspon a l’època. No es pot negar, però, que aquest hivern ha estat ben atípic: la natura ja ho té això que, de tant en tant, el clima es desvia de les components considerades normals. Malgrat no poder relacionar directament el temps càlid d’aquest darrer Nadal amb l’anomenat canvi climàtic, no és menys cert que aquest nou fenomen ja té una incidència notable en el fràgil equilibri del nostre entorn i, de retruc, sobre les persones. Val a dir que no és el primer canvi climàtic de la història de la humanitat, tot i que és el primer en què els humans hi tenim un paper cabdal i del qual podem sortir-ne perdent si no prenem mesures serioses. Ja fa una bona colla d’anys que ens queixem dels forts impactes a què està sotmès el medi natural i cada vegada, qui més qui menys, n’ha assumit la seva part de responsabilitat. La dècada passada va comptar amb la celebració de diverses conferències mundials que tractaren la necessitat d’una col·laboració internacional per fer front als processos de degradació del planeta. Les cimeres de Rio de Janeiro i Kyoto establiren uns programes de partida que amb prou feines s’estan complint, tot i que han portat al ressorgiment d’una cultura global que reinterpreta la relació home/natura.

 Ara bé, en el dia a dia tot això se’ns fa massa gros i així mateix ho devien creure els promotors del programa Agenda 21, sota els auspicis de l’ONU per promoure el desenvolupament sostenible des de l’àmbit local. El concepte de sostenibilitat és enormement fecund i permet elaborar polítiques municipals de millora de les activitats humanes amb impacte ambiental i, fins i tot, aplicar directrius i estratègies en els àmbits empresarial i domèstic. L’any 2003, a cavall de les dues darreres legislatures del tripartit cambrilenc, el nostre ajuntament va elaborar un programa de compromisos emmarcat en la filosofia de l’Agenda 21. No val la pena debatre si aquesta agenda cambrilenca és una mica massa tova o si s’han assolit adequadament els objectius programats a curt termini: allò més preocupant és saber quin grau de compromís adquiriran amb el procés de l’Agenda 21 i, en general, amb el desenvolupament sostenible, els futurs consistoris de Cambrils. No seria el primer cop que un projecte municipal acabaria morint per desídia i desinterès.

En tot cas, el respecte per l’entorn ha d’anar molt més enllà dels projectes sobre paper impulsats per un o altre color polític. Si tenim en compte que l’ajuntament de Cambrils és probablement l’organització que té més assalariats i gestiona més recursos del municipi, és lògic pensar que la consciència mediambiental s’ha d’integrar transversalment en la cultura institucional de la casa gran, en tots els seus nivells jeràrquics, i irradiar-la des d’allí en la cultura ciutadana de la nostra localitat. Aquí faig un apunt: fixeu-vos que dic organització, perquè dir que l’ajuntament és com una empresa porta inevitablement cap a un joc pervers per a la ciutadania, però això dóna per a un altre dia… No n’hi ha prou en soterrar contenidors i etiquetar-los segons els productes admesos si no es fan passos per millorar l’impacte sobre el medi. La recepta ens la proporcionen els mateixos experts: treballar per la cultura de l’estalvi des de l’àmbit local, informar amb transparència i educar en valors.