Aquí hi ha fato

De mica en mica, la població de Cambrils comença a estar servida d’actes culturals, programats amb una freqüència cada cop més alta durant tot l’any. Naturalment, moltes persones desitjaríem una activitat encara més frenètica, però és bo girar la mirada cap enrere i adonar-se del salt quantitatiu i qualitatiu assolit els darrers anys en aquest aspecte a Cambrils. A més de l’increment verificat en el nombre d’activitats culturals que s’hi organitzen, penso que actualment s’està aconseguint superar dos vells vicis de la gestió cultural a casa nostra. D’una part, es combat la forta estacionalitat dels actes culturals, abans tan lligada als mesos d’estiu. De totes maneres, aquesta característica sempre existirà, ja que és precisament durant aquesta època quan el municipi multiplica la població flotant, la qual disposa de molt de temps d’oci per ocupar (pel fet de ser turistes). Però també cada vegada més es programa per a la ciutadania, entenent aquesta com la gent que viu a Cambrils, i no sols per als estiuejants. Aquest canvi de punt de vista pel que fa als consumidors dels actes culturals replanteja completament la política de gestió cultural de les institucions organitzadores. Ho constato aquí de forma general, sense voler entrar a analitzar en profunditat les estratègies locals de gestió cultural, on ben segur hi trobaríem molts punts a millorar i, potser, diverses decisions altament criticables.

Sens dubte, l’ajuntament, així com els seus organismes específicament lligats a la cultura (biblioteca, arxiu i museu) i els partits polítics municipals individualment, han tingut un paper essencial en aquesta nova dinàmica. No s’ha d’oblidar, però, la importància de les activitats organitzades des d’altres entitats i col·lectius: el Centre d’Estudis, la Coral Verge del Camí, la Cooperativa Agrícola i tants altres més. Entre tots ells, hi ha tingut sempre un paper molt destacat l’Institut d’Educació Secundària de Cambrils, malgrat que sovint hagi pogut passar una mica desapercebut. Al llarg del darrer any i mig, l’institut ha celebrat el seu vint-i-cinquè aniversari amb diverses activitats dirigides als alumnes i els exalumnes, i a la resta de ciutadans en general. La celebració ha comptat també amb un punt encertat de reflexió i anàlisi retrospectiva i prospectiva alhora, que ha estat plasmat en part en un llibre escrit per l’amic Ignasi Martí. Doncs bé, no deixa de sorprendre la quantitat d’actes organitzats pel centre d’ensenyament al llarg d’aquest temps, sovint oberts al públic general. Cada any s’hi han realitzat conferències i xerrades amb la intervenció d’intel·lectuals i personatges destacats del país. Recentment hi han parlat el sociòleg Salvador Cardús i el meteoròleg Francesc Mauri i, encara més, l’any vinent està prevista la visita de l’antropòleg Manuel Delgado. També cal assenyalar els diversos actes literaris muntats des del Departament de Llengua Espanyola del centre. I encara oblido conscientment molts altres esdeveniments i activitats.

Contemplada amb perspectiva, no hi ha dubte que la labor del centre ha estat importantíssima en la tasca d’apropar el pensament i la reflexió a l’alumnat, però també al conjunt de la població. Per assolir aquestes fites, el personal docent ha hagut de fer esforços a títol quasi individual i voluntari, però també amb el suport de les mares i els pares i els mateixos alumnes, per organitzar la munió d’actes extraescolars que s’hi han dut a terme. Després d’una colla d’anys d’haver finalitzat els estudis en aquest institut, continuo creient que l’IES Cambrils ha de mantenir-se com una plataforma intel·lectual activa i independent, on l’alumnat (el jovent, al cap i a la fi) pugui involucrar-se en activitats de creació, reflexió, participació ciutadana i animació cultural dins la comunitat.

Actualment l’edifici de La Cadira s’erigeix moribund a la cantonada dels carrers Verge del Camí i Jacint Verdaguer, a la zona del mercat de la Vila. Sempre que hi passo no puc deixar de pensar tot allò que va representar La Cadira per a la nostra població durant les tres dècades i mitja que estigué activa. Sota el nom de Societat “El Porvenir”, aquesta entitat cívicocultural fou creada l’estiu de 1901 com una societat coral per al foment de l’educació artística, “donde los jóvenes de esta localidad puedan encontrar utilidad, recreo e ilustración”, tal com resaven els primers estatuts. La seva motivació inicial era el cultiu de l’oci il·lustrat entre el jovent de la població, on cobrava una importància especial el cant coral, però també les activitats més recreatives com el ball, el teatre amateur (amb colla pròpia) i professional, l’inici del cinema al municipi i diversos elements festius tradicionals (ball de bastons, caramelles, etc.) Aquesta doble vessant cultural i recreativa fou exposada explícitament en uns nous estatuts del 1922, on també es feia referència a la biblioteca del centre (potser la primera biblioteca popular de Cambrils). A diferència d’altres societats que existien a la població, El Porvenir es volia desmarcar de tota ideologia política, bo i propugnant un tarannà més aviat neutral o plural. De vocació popular, sempre va apostar per l’educació universal mitjançant el foment de les activitats culturals, una actitud plenament republicana molt instal·lada en la Catalunya del moment. Nogensmenys, durant el primer terç del segle XX, la societat coneguda popularment pel nom de La Cadira (perquè sembla que els socis hi col·laboraren amb l’aportació del mobiliari) fou un pol dinamitzador de la vida sociocultural local, a través de les diverses activitats que s’hi promogueren, obertes normalment al conjunt de la població. La Cadira també fou bressol de diferents colles, com la del ball de bastons o l’equip del Futbol Club Cambrilenc.

L’entitat va passar per diferents locals durant els seus primers anys, fins que pogué costejar-se la construcció de la nova seu social al carrer de la Verge del Camí, que és la que encara es conserva actualment. La Cadira es dissolgué l’abril de 1936, anteriorment a l’inici de la Guerra Civil. La forta bipolarització social i política d’aquells temps devia afectar la suposada neutralitat de l’entitat, que no fou capaç d’aguantar els embats d’altres centres locals, molt més polititzats. L’entitat cambrilenca havia acollit conservadors, republicans catalanistes i altres sensibilitats ideològiques, que ara haurien fugit cap a altres societats locals associades als partits polítics. No obstant això, s’hi havien organitzat diverses conferències i actes electorals aprofitant l’obertura democràtica que oferia la República. El franquisme va acabar amb bona part de les entitats cíviques del país i La Cadira no en fou cap excepció. Tot i que ja no se’n reféu, les magnífiques característiques del local motivaren que fos reocupat ben aviat per fer-hi ball i cinema. En aquella nova època el pols cultural de la nostra població va trobar la seva via de sortida sota l’aixopluc del col·legi La Salle en un context que ja no tenia res a veure amb el dels anys de La Cadira. Però aquesta ja és una altra història, prou coneguda d’altra banda.

La història de La Cadira presenta encara moltes llacunes, malgrat l’interès que ha generat entre els historiadors locals. Si m’hi he estès aquest mes, és per destacar el paper i l’empenta que va tenir l’entitat, ara ja quasi oblidada del tot: bressol de diverses activitats i colles, va enriquir la vida cultural i lúdica de Cambrils durant ben bé un parell de generacions. Avui en dia, fins i tot l’edifici de l’antiga seu social sol passar desapercebut als vianants Altres poblacions haurien aprofitat un edifici d’aquesta magnitud per instal·lar-hi algun equipament cultural, però aquí això no ha estat possible. Tot i haver resistit l’última febrada del totxo, l’edifici de La Cadira (el nom encara és ben viu en la toponímia urbana popular) corre el perill de desaparèixer un dia o altre (almenys n’hi havia intencions), tot i trobar-se al Barri Antic, just al límit d’aquella línia artificial que delimita el sector. Seria bo no resignar-se a perdre’l.

“Paisatges del sud” és el nom d’una exposició de pintura que té lloc aquesta tardor a la seu de la Fundació Caixa Tarragona (encara hi sou a temps d’anar-hi). Es tracta d’una antologia –un pèl escassa, però que paga la pena– d’obres plàstiques que representen paisatges de les comarques del sud, tant el Camp de Tarragona com les Terres de l’Ebre. Malgrat l’elevat grau de figurativisme que demana aquest gènere, el ventall estilístic de la mostra és ampli, des del realisme del segle XIX a algunes obres de caire més abstracte. La varietat paisatgística de la Catalunya meridional ha inspirat diversos artistes, no només nascuts aquí, sinó també de forasters. Entre aquests, Joaquim Mir va preferir pintar camps i horts, Picasso s’assajava a Horta de Sant Joan, mentre que Miró creava algunes de les seves obres més conegudes al poble veí, Mont-roig. Altres van sentir-se atrets per les composicions urbanes, els volums i els perfils dels edificis des de la llunyania. En definitiva, els paisatges representats per tots aquests artistes consisteixen, en bona part, en muntanyes, camps, pobles de l’interior i alguna perspectiva urbana de les ciutats del Camp. Sens dubte, el paisatge tarragoní és dens, ricament elaborat i sotmès a múltiples interpretacions artístiques.

Però s’hi troba a faltar la mar, en les obres de l’exposició. Si és cert tot allò que evoquen els nostres avis sobre la bellesa sublim de la costa tarragonina abans de l’era de la urbanització, un paisatge adàmic que podem copsar mitjançant un exercici d’extrapolació mental o encara a través d’imatges antigues, aleshores, per què a penes ningú el va plasmar pictòricament? De Cambrils i Salou, poblacions de pionera tradició turística, no els conec cap pintura anterior als anys seixanta (confesso, no obstant, el meu desconeixement sobre el tema), quan la mar comença a ser un tema plàstic recurrent aquí amb la popularització de la pràctica pictòrica i la projecció assolida amb l’arribada massiva del turisme. Cal tenir present, però, els dibuixos d’Anthony Gross, redescoberts no fa gaire en una galeria londinenca. Ara bé, el seu testimoni és aïllat i sense influència en els artistes del nostre país. D’aleshores ençà, s’ha pintat moltes vegades la façana litoral cambrilenca, amb la Torre del Port com a protagonista principal, una estampa pintoresca que es repeteix sovint en les edicions del nostre Premi de Pintura.

Tampoc en l’àmbit literari ha tingut la nostra població un tractament com es mereixia. Les successives generacions d’intel·lectuals de la comarca, des de la Renaixença a l’avantguarda prèvia a la guerra, a penes van acostar-se a Cambrils (però més a Salou). Calgué esperar, de nou, als anys seixanta, perquè el nostre municipi atragués l’interès d’alguns autors de la comarca, com Josep Iglésies o Ramon Gomis. Aquest abandó contrasta amb l’èxit que va tenir el terme Costa Brava, creat per Ferran Agulló tot just fa cent anys. Aquesta línia litoral, juntament amb la comarca natural de l’Empordà, han estat tòpics literaris i pictòrics molt productius des què Joan Maragall formulés l’essència de la catalanitat reunida en aquella regió: “per a mi és la flor de Catalunya, perquè tot el que fa Catalunya i hi ha en ella (…), també fa l’Empordà i en ell es troba”, s’expressava el poeta el 1905. El paral·lel tarragoní és la Costa Daurada, un apel·latiu d’invenció contemporània, i l’antic Ager Tarraconensis o Camp de Tarragona. Tots dos elements han actuat sovint disgregats i contraposats: la vora del mar, actualment molt despersonalitzada, enfront del camp, la Segona Línia. Recentment, la importància adquirida per les viles costeres (Cambrils i Salou), les ha acostat al tradicional duet capitalí (Reus i Tarragona), bo i elevant-les a la categoria de ciutats (nogensmenys, Salou és la capital de la Costa Daurada, diuen). Aquesta nova realitat metropolitana necessita més que mai que la creació artística s’apropiï del seu territori i ens mostri totes les interpretacions que se’n puguin derivar.

Continuant amb la tendència empresa no gaires anys ençà, enguany la Festa Major de la Mare de Déu del Camí ha anat curulla d’actes, amb una presència important dels elements tradicionals del folklore festiu català: correfocs, gegants, balls i danses, castells i seguici. En aquesta ressorgida, o millor dit, dignificació d’aquesta festa local hi han tingut a veure diversos factors. Feia temps que l’ajuntament cercava desesperadament la fórmula de dotar la nostra vila d’una diada gran, en la qual bona part de la població s’hi sentís identificada. En un intent d’emmirallar-se amb les grans festes majors que caracteritzen les principals ciutats del país, com Reus o Vilafranca, l’aposta per una festa major cambrilenca amb cara i ulls és una de les condicions necessàries per vestir aquell nou concepte (i projecte) del Cambrils-ciutat. Llegim-ho al revés: tota ciutat que es preï, ha de disposar necessàriament d’una festa major lluïda i vestida amb tots els elements festius propis. La revifada de la diada cambrilenca està en curs, ja que encara no ha assolit els nivells de participació i identitat desitjables. D’altra banda, és evident que el lluïment creixent dels darrers anys no s’hauria aconseguit sense l’esforç de les entitats ciutadanes. Fa dècades que aquestes han estat treballant sense interrupció per lluir la festa i durant un temps semblava que només elles estaven interessades en mantenir la tradició de la festa major a Cambrils.

Retornant a la festa d’enguany, voldria incidir en la recuperació d’un espai per a la festa que havia estat prou habitual anys enrere, però que al darrer s’anava oblidant. Es tracta de la plaça d’Espanya (potser aviat n’hauríem de dir plaça de la Vila o plaça Major?), la més antiga de Cambrils i, per tant, escenari tradicional de festa. El despoblament del barri i, sobretot, la pèrdua de pes específic dins del municipi ha relegat aquest espai a posicions més secundàries. Cal tenir present que abans s’hi erigia la Casa de la Vila, que protagonitzava diverses celebracions (recordem els tres tombs de les carrosses de Sant Antoni), però d’ençà del seu trasllat la plaça ha sofert un conjunt de transformacions de qualitat desigual, com l’encertada peatonalització integral o la desafortunada destrucció de la façana nord. Malgrat tot, l’estructura de la plaça, àmplia i càlida alhora, lliure del trànsit rodat, fa que sigui ideal per a la celebració de determinats actes que requereixen escenaris més aviat recollits. En aquest sentit, enguany la plaça ha estat l’escenari de diversos actes festius, com la representació del ball de la Rosaura, la mostra de danses d’armes, el pas del seguici popular o la diada castellera. Sense oblidar, és clar, l’encesa inicial de la Nit del Foc, l’acte estrella de la Festa Major.

En el cas dels castells, aquests s’han traslladat enguany des del seu escenari habitual al costat de l’ermita, fora de programa i en coincidència amb el vermut popular (sembla que per un error). Això ha fet que moltes persones ignoressin la celebració d’aquesta diada castellera (puntuable per al concurs de Tarragona), tot i que l’assistència, convocada a boca-orella, va ser força notable, però còmoda. Els participants van coincidir en la bona aptitud del lloc per aixecar-hi castells, fins i tot preferible a l’ermita. Però s’hi van trobar a faltar –sembla estrany–   els elements de protocol, ja que no hi havia cap representació oficial de les autoritats. Tota festa major sol tenir la diada castellera com un dels plats forts i, en conseqüència, requereix de tot un conjunt d’elements per donar solemnitat a l’acte. Al mateix temps, l’espai ha d’acompanyar la festa, amb l’engalanament dels balcons i l’entusiasme dels espectadors, tant a peu de plaça com als balcons, aquesta vegada força deserts (amb excepcions). Encara que Cambrils no tingui colla castellera, val la pena instituir una diada de castells, potser des d’ara a la Plaça, i donar-li tota la solemnitat que requereix.

Entenem-nos. Darrere un llibre o una revista, entesos com a objectes culturals, sol haver-hi la feina d’uns especialistes en edició, maquetació i disseny, que treballen el producte per fer-lo agradable i llegible. Aquestes qualitats s’assoleixen garantint la coherència estilística, el disseny formal, la correcció gramatical i ortogràfica, l’adequada disposició dels paràgrafs i les imatges, entre molts altres factors més. En general, la feina del tècnic editor, quan treballa a partir d’un original pelat que li ha enviat l’autor, acostuma a passar desapercebuda al públic lector. Amb tot, la seva tasca resulta plenament visible. Doncs bé, tots aquests requeriments de qualitat s’apliquen també en altres camps relacionats amb la comunicació, com ara la publicitat o la retolació.

La retolació viària, per exemple, demana bona visibilitat, exactitud, utilitat i correcció. La posada a punt de la nova autovia de Tarragona (l’A-7), en substitució de l’antiga Carretera General, ha posat de manifest el joc d’aquests elements. La promptitud, per no dir pressa, de la inauguració de la nova via (just la vetlla d’unes eleccions estatals) va revelar greus mancances de la retolació al seu pas per Cambrils, ja que les dues sortides que li pertoquen quedaven reduïdes a una modesta indicació a la de ponent, vora la Cooperativa, mentre que a llevant hi figurava tan sols el nom de Vilafortuny. Aquesta ambigüitat va ser resolta aviat amb una nova retolació que recupera els clàssics apel·latius Est i Oest per referir-se a les dues sortides (o entrades, tot depèn del punt de vista) de Cambrils. Entenem que les presses van provocar que s’oblidés passar a l’ajuntament l’informe de senyalització acostumat en aquests casos.

Malgrat els retocs per esmenar-ho, la retolació continua presentant-hi petites deficiències de detall, que només demostren desídia i rudesa. No es tracta gens que les empreses constructores d’obra pública tinguin en plantilla lingüistes o antropòlegs que els resolguin la part més simbòlica de la relació entre l’obra nova i el territori (entès aquí com a context preexistent), sinó que només cal una mica més de mirament. Hi sobten encara una profusió d’apel·lacions en castellà (aeropuerto o vía de servicio), que ens recorden que es tracta d’una obra pagada per una institució estatal; la referència a camins anònims que no sabem on van (apareixen dos caminos consecutius al voltant d’una rotonda associada a l’autovia); la presència de diferents mides de lletra i tipografies, que confonen, quan haurien d’ajudar al conductor a tenir una idea de les distàncies i les jerarquies dels nuclis urbans amb un simple cop d’ull, i la coexistència en un mateix rètol de topònims en català i castellà. De fet, les mescles entre Castelló/Castellón i València/Valencia són habituals en la retolació dels grans eixos de comunicació que passen pel terme. El criteri del tipògraf hauria estat triar una o altra llengua, creant un tot coherent, sense mesclar. Encara més, el seny s’hauria decantat pel català, ja que tant el lloc on rau la senyalització com l’indret que anomena es troben en l’àrea natural de parla catalana. Succeeix una cosa similar amb els accents: l’alternança entre Móra (tancat) i Mòra (obert) és constant en la carretera que hi mena des de l’Hospitalet. Digueu-me perepunyetes, però la multiplicació d’errors, faltes i altres potineries fan mal a la vista i sovint denoten la qualitat en la manera de fer dels seus responsables (en sé d’uns que van marxar d’un restaurant de Cambrils després de comprovar la gran quantitat de faltes d’ortografia en la carta, tant en català com en castellà). No cal arribar a l’excel·lència, sinó només a la normalitat: no costa gaire de fer-ho bé i més amb les eines actuals.

L’estiu a casa nostra, al costat de la mar, és xafogós. Una mescla de calor i humitat impregna els interiors domèstics i ens impel·leix a sortir fora al carrer a la recerca de l’ombra, sovint fins que cau la nit. En contrapartida a l’elevat grau d’humitat que patim a Cambrils (que els metges d’èpoques molt reculades consideraven molt malaltís), cal dir que la física de l’aire ens ofereix un element alleugeridor: cap al migdia, la temperatura del terra és prou alta com per escalfar l’aire de la superfície; aquest s’eleva en virtut del seu pes més lleuger i arrossega alhora l’aire que hi ha sobre el mar, més fresc, creant la brisa marina. Es tracta de la marinada, que bufa a partir del migdia de mar cap a terra. Gràcies a aquest fenomen, en part, a l’estiu estem més frescos al carrer que dins de casa, sempre que no tinguem instal·lat un sistema d’aire condicionat, tan agradable per a qui el gaudeix com sorollós per al veí.

És llavors quan el carrer es converteix en un lloc de trobada i reunió social. Cada grup sap trobar el seu espai preferit, normalment a recer d’un arbre, en alguna plaça, un parc o, en general, un indret amb possibilitat de seure. Això sí, sempre amb un mínim grau de tranquil·litat, ja que es tracta de reposar i gaudir de la conversa. Penso en les tertúlies que es formen a la plaça del Setge, a la placeta d’en Marcel·lí Domingo (li’n diuen la Moncloa, perquè alguns vells pescadors hi debaten els temes més candents de l’actualitat), al Pinaret, al passeig de la riera i altres tantes que es fan i es desfan. Potser les tertúlies més genuïnes s’organitzen als portals d’algunes cases. Recordo l’àvia com, no fa gaires anys, assistia a algunes d’aquestes rondes formades per dones grans, jubilades. Tenien lloc a casa d’una d’elles, al portal o en un rafal, sempre a la fresca, amb mig peu al carrer i mig dins la casa. Cada tants anys, segons èpoques, les dones es movien d’una casa a l’altra, ampliant o empetitint el grup de conversa. N’hi havia de constantment complidores i n’hi havia d’esporàdiques. Hi ha qui diu, és clar, que això és cosa “de poble”, que ja no fa per la vida moderna. El cert és que, en els temps actuals, les persones continuem sentint una gran necessitat de reunió i conversa pacífica, especialment en determinades etapes del cicle vital (l’adolescència o la vellesa), i tan sols cal parar un indret adequat per dur-ho a terme.

Si aquest mes he deixat anar aquesta cabòria és per assenyalar un fenomen incipient que he observat en diversos comerços, sobretot de baix a mar (i, almenys a mi, m’ha resultat nou). Com sabeu, molts carrers del port són peatonals o quasi i això sembla haver propiciat que les regents d’algunes botigues hagin fet el gest de treure un parell de cadires al carrer per seure-hi, prendre la fresca i, així, fer més suportable aquelles hores del dia més xafogoses i de menys afluència de clients (mentres aquests acostumen a aprofitar les darreres hores de platja del dia). La situació m’ha recordat, doncs, les velles tertúlies a la fresca d’alguns portals, freqüents encara en diverses barriades populars. La sorpresa ha estat saber que aquest simple acte de prendre la fresca davant la porta de la botiga pot incórrer en una il·legalitat, l’incompliment d’una ordenança local, potser interpretada massa rigorosament (o absurdament?). Realment cal aplicar tanta racionalitat? Algú creu que el fenomen es generalitzarà d’una tan gran manera que serà impossible circular pels carrers del port? Deixem als ciutadans crear noves pautes de comportament i socialització, sempre dins dels límits del civisme, s’entén. El violent desenvolupament urbà de Cambrils i el canvi social que l’ha acompanyat només podran assentar-se si la ciutadania aprèn a apropiar-se dels espais públics, si s’hi sent lliure, si practica la ciutat. Alhora, aquestes pautes poden crear cultura, idiosincràtica i pintoresca, que doti d’atractiu el comerç urbà i, sobretot, els nostres carrers. El genial Georges Perec escrivia: “L’espai és un dubte: contínuament em cal marcar-lo, designar-lo; mai és meu, mai m’és donat, l’he de conquerir”.

Properament, Revista Cambrils ha de treure a la llum el documental audiovisual “Paisatges urbans”, del qual a mitjan maig se’n va fer una preestrena molt ben rebuda pel nombrós públic assistent. Es tracta d’un dels pocs treballs existents que fa una anàlisi del fenomen urbà del nostre municipi, tenint en compte les complexes relacions socials i econòmiques d’aquest procés proper en el temps, però alhora poc conegut. La novetat del documental rau en l’actualització de les dades aportades per estudis precedents, generalment treballs escrits de difícil accés, però també hi destaquen molt les valuoses aportacions que hi fan tres especialistes en urbanisme, tècnics i acadèmics lligats d’una manera o altra amb la nostra població. El discurs expositiu del documental no es tracta, de cap manera, d’una visió sentimental o nostàlgica de l’evolució urbanística de Cambrils, com més d’un hauria pogut creure al principi.

Ja veureu com el documental suscita moltes reflexions. Aprofito, doncs, l’avinentesa per compartir-ne una, aquest cop al voltant d’una certa corrent de pensament, pròpia de casa nostra, que no amaga el seu cofoisme envers els resultats obtinguts de l’evolució urbana del municipi, una tendència sovint arrelada en els mateixos actors d’aquest procés. Evidentment, una actitud triomfalista ha de sorgir en comparació amb l’evolució que presenten altres localitats similars, petites ciutats costeres que haurien arrencat a partir del boom dels anys seixanta. És clar que la trajectòria urbana de Cambrils compta amb alguns punts forts, ben manifestos ara que els veiem amb anys de perspectiva. Em refereixo sobretot al manteniment d’un skyline a primera línia de la costa amb alçàries baixes i, en general, una silueta urbana força continguda i un volumètric de petites dimensions, alhora que amb un fort contrast entre el centre i els barris perifèrics. Pel que fa a l’ordenació dels sistemes, com diuen els planificadors, cal destacar la creació d’una gran àrea cèntrica destinada a serveis ciutadans, anomenada encara amb el nom tècnic original, Centre Direccional. Potser ja seria hora de trobar-hi un nom més popular (per cert, no havien fet una enquesta ciutadana per proposar-ne noms quan van construir la nova Casa de la Vila?).

El fenomen de la urbanització massiva del darrer mig segle no és exclusiu de la nostra àrea, sinó que és comú a tot el món, tot i les particularitats regionals. Cambrils va començar a créixer pensant en el turisme i la segona residència i, per tant, oblidant la ciutadania, per la qual cosa ha hagut d’arrossegar importants dèficits infraestructurals. A més, ha comptat des de l’inici amb plans generals d’ordenació urbana que no han fet altra cosa que legitimar pràctiques discutibles de desenvolupament urbà. Amb els anys encara existeixen molts punts febles, alguns dels quals vénen de lluny. Potser el més destacable és la manca de connexió entre barris i urbanitzacions, resultat de l’excessiva sectorialització del planejament, cosa que denota una manca de visió integral de la ciutat. Afortunadament, tot i que amb retard, l’evolució actual va en camí de reduir aquest dèficit, en part. Més greu és el fet de la poca consistència dels vials, especialment els carrers. Les amplades són insuficients per encabir el trànsit i l’aparcament i la mobilitat és incòmoda; una situació potser imprevisible fa uns anys, però que no explica per què continua practicant-se. En conjunt, el viari cambrilenc és intricat, sense grans eixos de connexió entre les diverses unitats del municipi. Finalment, cal fer referència a la qualitat urbana. L’obsolescència de l’edificació comença a ser patent en determinats sectors del municipi, però és molt difícil introduir en el planejament la possibilitat d’actuacions de reforma o millora urbana, tan freqüents en ciutats com Barcelona. A més, aquesta ciutat, d’una escala totalment diferent a la nostra, ha sabut mimar determinats espais apostant per l’exigència d’un mínim nivell de qualitat arquitectònica i la promoció d’elements singulars en el paisatge arquitectònic (també ho han fet altres indrets similars al nostre). En aquest mateix sentit, la relaxació en el control de les rehabilitacions efectuades en diversos punts dels nuclis antics fa perillar la coherència i la idiosincràsia i, per tant, el poder d’atracció d’aquests barris.

A Barcelona començaven l’any nou amb una publicació destinada a tenir un gran impacte en la difusió cultural de la capital catalana. “Time Out” és un setmanari sobre programació cultural i tendències urbanes creada a Londres el 1968, un any molt significatiu en la revifalla de la cultura europea. D’aleshores ençà s’han creat edicions en diverses ciutats del món i Barcelona és l’única de l’Estat espanyol que compta amb edició pròpia, apadrinada pel Grup Cultura 03 (revistes Sàpiens i Descobrir Catalunya, editorial Ara Llibres, etc.) El magazín aconsegueix exposar de forma molt pràctica la gran munió d’actes culturals programats cada setmana a la ciutat: cinema, teatre, exposicions, fires, concerts i altres esdeveniments; així com inclou reportatges, crítiques i entrevistes diverses sobre cultura i temps d’oci (gastronomia, locals, botigues, llibres). És, doncs, un aparador imprescindible per donar difusió al gran nombre d’actes culturals que hi tenen lloc i, alhora, una guia ordenada i completa de l’agenda cultural, molt útil per no embafar-se abans d’hora i estar al corrent de tot. La presentació del projecte portava el següent lema publicitari, prou encertat: “Si t’avorreixes és perquè vols”. És més, aquest projecte periodístic cobra especial rellevància en utilitzar el català com a llengua vehicular, demostrant que vol estar més aviat al servei de la població autòctona que no pas dels passavolants. Mirant-s’ho des de casa nostra, a la costa, a vegades dóna la sensació que la difusió dels principals actes culturals estigui pensada més per al turista que no pas per al ciutadà.

És en aquest sentit, la difusió de les activitats culturals posant en contacte directe l’oferta amb els possibles consumidors, que seria bo reclamar la creació d’una publicació similar a la “Time Out” barcelonina destinada exclusivament a l’àrea del Camp de Tarragona. Aquesta regió, que compta amb una població de més de mig milió de persones, presenta una programació cultural incipient i fràgil, però, al cap i a la fi, és la que alimenta el temps d’oci dels seus ciutadans. Malgrat la inestabilitat de les programacions, massa depenents de les institucions públiques i, per tant, canviants segons bufen els vents de les polítiques municipals, i l’existència de nombrosos projectes culturals que no aconsegueixen arrencar i consolidar-se o de simples esdeveniments efímers, no és menys cert que cada dia, especialment durant els caps de setmana i els dies festius, se celebren diversos actes culturals a les ciutats i viles del Camp. Per exemple, en els darrers anys s’ha incrementat el nombre de teatres i auditoris (també aviat a Cambrils) i es comença a apostar per la producció pròpia (com ara, el Centre d’Arts Escèniques de Reus), tot i que en aquest sector de la cultura la iniciativa privada sigui gairebé inexistent. Diverses associacions i entitats treballen en l’àmbit municipal per mantenir una programació cultural al llarg de l’any, com ara Tarragona Cultura Contemporània, especialment enfocada a la creació de qualitat i que compta ja amb una publicació per difondre les seves activitats. No s’han d’oblidar les festes majors, que combinen tradició amb la concentració de diversos actes culturals, com concerts o representacions.

No és fàcil, doncs, seguir què fan a les poblacions de la rodalia un cap de setmana qualsevol i, sovint, el desconeixement es produeix respecte als actes del propi municipi, malgrat la gran quantitat de futlletons que s’editen i que s’emporten una part important del pressupost municipal de Cultura i Festes. Una publicació periòdica exhaustiva podria ser el punt de trobada de tots aquests actes, tant els oficials com els més improvisats, els institucionals com les iniciatives privades. Aquesta proposta és interessant quan cal, per damunt de tot, animar les iniciatives culturals de les nostres comarques amb la finalitat de crear una indústria cultural autòctona (una mera utopia?). És una manera de donar cohesió al territori aprofitant les hores que podem compartir durant el temps d’oci, així com de satisfer aquell tòpic d’invertir en cultura. Però, sobretot, d’invertir en la ciutadania.

Enguany es commemora el bicentenari de la invasió napoleònica de Catalunya, un episodi que inicià una llarga guerra de cinc anys de durada. Aquest conflicte bèl·lic es coneix per diversos noms: Guerra Napoleònica, del Francès o de la Independència. El motiu d’aquesta columna és posar de nou sobre la taula aquest període tan tumultuós, a penes tractat per la historiografia cambrilenca, malgrat les fortes repercussions que tingué a la comarca. Els precedents de la guerra cal cercar-los quinze anys abans, amb la Guerra Gran contra França, que afectà sobretot les comarques del nord, així com en el conflicte contra Anglaterra de finals de segle. Aquest darrer comportà importants pèrdues econòmiques, per ser el principal mercat d’exportació de Catalunya.

Adherint-se a un acord previ amb el govern espanyol, de caire filofrancès, l’exèrcit de Napoleó travessà els Pirineus el 9 de febrer de 1808 amb el pretext d’envair Portugal. Les tropes franceses foren rebudes cordialment per les autoritats locals, malgrat les reticències de la població, ressentida pels conflictes anteriors. Als pocs dies, Barcelona allotjà les tropes gal·les, que doblaven el nombre d’efectius del destacament militar espanyol. Aleshores, aprofitant l’avinentesa, els francesos, sota el comandament del general Duhesme, prengueren la capital catalana. Al Camp de Tarragona, les tropes franceses arribaren a mitjan abril, mentre que la guerra esclatà obertament arran dels fets del 2 de maig a Madrid. De mica en mica, diverses ciutats catalanes es revoltaren contra l’invasor. El juny es constituí a Lleida la Junta Superior de Catalunya, l’òrgan de govern de la resistència, addicta a Ferran VII, que organitzà l’exèrcit català, mentre Barcelona estava completament a mans dels francesos i els nombrosos contingents italians.

Ja a primers de juny de 1808 els francesos baixaren a Cambrils a demanar bagatges (contribucions per al transport de material militar). Arran de la batalla del Pont de Goi, prop de Valls, primera victòria dels francesos al Camp, el febrer de 1809 més de la meitat de la gent de les viles de la plana fugí espantada cap a la muntanya. El 26 de febrer les tropes franceses ocuparen Reus i Cambrils, però en van marxar a les poques setmanes. Ara bé, al llarg de la guerra, les poblacions del Camp foren ocupades intermitentment per un i altre bàndol, sempre exigint aportacions en diner, espècies i soldats. Els dos bàndols no dubtaren d’aplicar una autèntica espoliació de la població, en una tàctica de subsistència sobre el terreny. L’historiador romàntic Bofarull afirma que els francesos entraren almenys disset vegades a Reus i tantes altres, les tropes i els escamots del bàndol espanyol. Per la seva situació geogràfica, vora la carretera de Tortosa, l’exèrcit napoleònic visità la vila de Cambrils diversos camins. El Camp de Tarragona fou definitivament pres pels francesos, comandats pel general Suchet, la primavera de 1811: els preparatius per al setge de Tarragona arribaren a Cambrils des de Tortosa l’1 de maig (la divisió de Habert) i el dia següent ocupaven Reus. La ciutat de Tarragona hagué de patir un terrible setge de dos mesos i fou brutalment assaltada el 30 de juny. La vila de Mont-roig fou saquejada el 13 de juny, dia de Corpus, mentre que, a la nit, el destacament arribà a Cambrils, on afusellaren alguns dels presos que havien fet a Mont-roig.

El 1812 fou un any d’absoluta misèria. La recruada de la guerra comportà molta fam i epidèmies a la comarca. Els exèrcits arrasaren totes les existències de gra i aliments i l’agricultura restà delmada per les accions dels soldats i l’abandonament dels conreus. Tropes dels dos bàndols, o simplement companyies de malfactors, feren incursions a la comarca per cobrar impostos i proveir-se furtivament de diners i subministraments. Mentrestant, Napoleó havia col·locat el seu germà, Josep Bonaparte, al tron reial de Madrid. Ara bé, la idea de l’emperador sobre el destí de Catalunya era diferent a la de la resta de l’Estat, ja que volia integrar el Principat a l’Imperi francès. L’annexió es féu efectiva a inicis de 1812, a despit del rei espanyol Josep I. França envià al Principat un grup de buròcrates, civils per tant, per organitzar el país a l’estil francès amb la col·laboració dels afrancesats, els seus partidaris locals (com Pau Torroja, un dels artífexs de la nova administració de factura francesa a Reus). Els afrancesats eren persones afectes a les ideologies progressistes del país veí, que miraven de treure profit de la conjuntura, i al Camp se’ls coneixia com caragirats. Però, els anhels imperialistes de Napoleó s’anaren apagant arran dels fracassos que recollia pels diversos fronts europeus. A partir de l’abril de 1813 els francesos començaren a abandonar Catalunya: el 12 de maig passaren per Cambrils i en prengueren provisions. L’agost de 1813 dinamitaren la ciutat de Tarragona i, finalment, el febrer de 1814, els napoleònics, vençuts a Europa, abandonaren el Principat. Napoleó abdicà el 8 d’abril, mentre que el nou rei espanyol, Ferran VII, és alliberat. És el començament d’una nova època, la dels dos bàndols que s’enfronten constantment en els diferents conflictes civils que esclataran al país al llarg del segle XIX.

El retorn a la vida pausada d’abans és la dèria del moviment slow (lent, en anglès). Els teòrics d’aquesta nova filosofia pretenen superar una de les grans paradoxes actuals: per què cada vegada tenim menys temps, si la tecnologia actual permet fer més via? Els slows volen millorar la qualitat de vida mitjançant l’alentiment del ritme de la vida urbana actual i, per això, celebren un Dia Mundial de la Lentitud. En algun lloc he llegit que es tracta de fer passar el temps, no pas consumir-lo. A partir d’aquí, se’n deriven un conjunt de bones pràctiques, com menjar a poc a poc, seure i  llegir, caminar, conversar i, en definitiva, gaudir de la vida. Tot i les ressonàncies amb altres ideologies contemporànies, des del zen a la permacultura, l’origen d’aquest moviment és a Itàlia, pàtria d’altres ideologies revolucionàries que han canviat la història. Tot va començar amb la contraposició als fast food, com els McDonald’s, i, en un procés de girar la truita, van crear el moviment Slow Food, el menjar lent. La idea és simple: el retorn a la bona cuina, feta a casa amb productes de la terra comprats al mercat del barri. Slow Food pretén promocionar els productes regionals i ecològics, el menjar tradicional, l’adaptació al cicle de les estacions de l’any i la biodiversitat en l’agricultura i la ramaderia. El seu símbol és un cargol, paradigma de la lentitud, alhora icona dels aplecs dels devoradors lleidatans d’aquests mol·luscs terrestres. En una població amb un sector gastronòmic tan desenvolupat com Cambrils (i potencialment millorable), les directrius del Slow Food no haurien de passar per alt (feu servir Internet per ampliar el tema).

El pas següent, l’any 1999, fou l’ampliació del concepte del menjar pausat a l’estil de vida tranquil i serè. També nascuda a Itàlia, la CittàSlow (pronunciat txità-slou, o ciutat lenta en una barreja d’italià i anglès) és una prestigiosa organització formada per ciutats membres de menys de 50.000 habitants (n’és un requisit). En són membres els municipis catalans de Begur, Pals i Palafrugell. CittàSlow és contrària als processos d’homogeneïtzació de les ciutats occidentals i dóna suport a la diversitat cultural i la potenciació de les diferències locals de cada ciutat i el seu entorn. Per tant, la idea té fortes implicacions en el turisme i l’economia local, així com en les polítiques de benestar social. Aquestes ciutats donen molta importància al culte al silenci, l’accessibilitat, la neteja, el turisme de qualitat, un enllumenat adequat, l’òptima gestió energètica, el reciclatge o la racionalització en l’ús d’aigua, sempre accions directes per a l’augment de la qualitat de vida de la població. Alhora, caldria renunciar, en la mesura que sigui possible, al creixement urbanístic desenfrenat.

Assolir l’etiqueta de ciutat lenta requereix, a més, una severa certificació avalada per un comitè d’experts i un programa d’auditoria. Més enllà d’aquests elements concrets, la filosofia slow aposta per la capacitat de les comunitats locals de saber identificar i compartir les seves qualitats específiques. Es promou l’excel·lència i l’hospitalitat amb l’afany de crear una marca d’identitat. És el retorn als valors d’un passat no tan llunyà amb l’assistència de la tecnologia del present. És, finalment, l’assaboriment del temps i, també, la racionalització dels nostres horaris, actualment descompassats.

Un dels models de gestió del territori i el paisatge més innovadors i interessants és la custòdia del territori, una nova fórmula adreçada, principalment, als propietaris de terres per tal que en tinguin una cura adequada. No se’ns escapa que, a casa nostra, cada vegada és més freqüent l’abandonament de finques agrícoles i boscos del nostre entorn, que fins fa uns anys havien estat ben cuidats i treballats. Aquest abandó implica un empobriment de la qualitat del paisatge i l’extensió dels ermots, que els fa vulnerables, per exemple, als incendis, o bé sucumbeixen a la voràgine urbanística que en fa taula rasa. Sorgits als països anglosaxons, especialment preocupats per l’accelerada pèrdua dels seus valors paisatgístics, els models de custòdia del territori són una alternativa imaginativa i creativa per a l’explotació sostenible de la terra a llarg termini, sigui amb el foment de les activitats tradicionals, sigui amb nous usos i aprofitaments respectuosos amb el medi.

Segons la Xarxa de Custòdia del Territori, que aglutina tots els agents interessats en l’àmbit català, aquesta es pot definir com una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Els models de custòdia estableixen una comunicació transversal entre diversos agents de la societat, l’administració i, és clar, els propietaris dels terrenys, i desemboquen en el benefici social. El programa de custòdia s’especifica en un acord voluntari i flexible que s’estableix entre el propietari i una entitat de gestió, sovint amb el suport de l’administració o bé actuant aquesta mateixa com a entitat de custòdia. Aquesta entitat desplega un conjunt de propostes i estratègies de gestió que defineixen les responsabilitats associades a l’acord pres per les dues parts. En aquests casos, la custòdia no significa una transmissió de la propietat del terreny, tot i que això també seria possible amb unes condicions contractuals que beneficiïn la preservació natural i cultural de l’espai. Actualment, la definició jurídica de la custòdia està molt treballada: els contractes de custòdia poden generar servituds, arrendaments, permutes, reserves de territori, entre d’altres. Recentment, la nova Llei de Contractes de Conreu del nostre país ha incorporat algunes d’aquestes figures en la línia de la custòdia del territori.

A hores d’ara, malauradament, no existeix encara cap finca de la comarca que s’hagi acollit a un acord de custòdia, però n’hi ha algunes a la resta del Camp (la platja natural dels Muntanyans, de Torredembarra, el bosc de Farena, La Riba, etc.) Aquest model s’està implantant amb força a Catalunya, tot i que és força comú en altres països. En efecte, diversos espais de l’interior i la muntanya (sobretot als Pirineus) s’estan gestionant amb acords de custòdia, però aquí, el repte, el tenim en aquells espais més degradats i vulnerables, a la costa i les àrees periurbanes. Encara més, trobo a faltar una extensió del concepte de custòdia a les finques rústegues altament humanitzades i, especialment, als paisatges urbans. Edificis, parcs, patis, horts, illes de cases i barris són elements d’evidents valors culturals, arquitectònics, estètics i emocionals, que no sempre estan ben gestionats. Com diria un de la Platja, paga la pena pegar-hi fanalada.

Amb el tema d’aquest mes voldria iniciar una sèrie de tres o quatre columnes sobre nous models de gestió organitzativa que podrien resultar interessants per al nostre municipi. El món de les grans empreses de producció fou pioner en la implantació de sistemes per garantir la qualitat dels seus productes. Aquestes metodologies s’introduïren a principis del segle passat com una fase exclusivament operativa, a través de controls de qualitat que es feien sobre el producte final, però evolucionaren molt ràpid fins abastar tota l’organització de l’empresa. Bona part de les actuals filosofies de garantia de la qualitat han estat ideades per japonesos, autèntics gurús de la gestió. Allò que tenen en comú totes aquestes tècniques, algunes d’elles força místiques, és la necessitat d’imbuir tota la jerarquia de l’empresa en la consecució de la qualitat dels seus productes i serveis. Ara bé, no es tracta aquí d’alabar l’èxit de les grans empreses, especialment les transnacionals, que solen aplicar totes aquestes tècniques per motius purament comercials, sinó mostrar la seva possible adaptació a empreses petites, comerços i petits negocis. Així mateix, la forma d’entendre globalment el concepte de qualitat ha resultat prou atractiu per al món de les organitzacions no empresarials. En aquest sentit, moltes institucions governatives han adaptat models de gestió de la qualitat. N’és un exemple la Diputació de Tarragona, que ha fet molts esforços en la línia del model EFQM d’Excel·lència, un programa molt més exigent que les famoses normes ISO 9000.

Les estratègies de gestió han derivat els darrers anys cap a altres camins, com la integració de la seguretat i la prevenció de riscos laborals i, sobretot, la gestió dels efectes mediambientals. Aquest darrer camp té la seva aplicació pràctica en l’àmbit dels governs locals en forma dels programes de sostenibilitat. A partir d’aquí, s’obre un ventall de possibilitats de gestió que tenen en compte tots els agents interns o externs que puguin influir, ni que fos indirectament, sobre l’organització. Cal dir que, ara, entrem en un àmbit difús, sovint poc creïble, on moltes organitzacions miren de quedar bé i rentar-se la cara (o les mans…) Aquests nous àmbits no només consideren el medi ambient, sinó també la relació amb la comunitat mitjançant programes de mecenatge, participació local, igualtat de gèneres, normalització lingüística (en això últim, han pecat moltes empreses del nostre municipi), etc.

El següent pas rau en integrar l’ètica en les pràctiques de gestió: és així com la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) pretén introduir codis de conducta interns en les organitzacions que l’apliquin. No n’hi ha prou en ser legal, sinó també en actuar èticament. Es tracta de cercar el consens, ser transparent i estrictament responsable amb la comunitat, els treballadors, els clients (o els ciutadans, si ho miréssim des de la perspectiva d’un govern) i l’entorn. Al cap i a la fi, no és un concepte gaire apartat del que hauria de ser el desplegament real de les Agendes 21, per exemple. La nova filosofia, tot i que complexa, està essent promoguda intensament per les principals organitzacions mundials, com l’OCDE o la Unió Europea. Malgrat que, des de l’àmbit local i dels petits negocis i les entitats, tots aquests models de gestió, de la Garantia de Qualitat a la RSC, poden semblar massa amplis i aliens, val a dir que són perfectament aplicables. La clau està en assumir-ne plenament els principis i els objectius i treballar amb un conjunt coherent de normes d’acció. A partir d’aquí, hi juga l’instint del bon gestor.