Aquí hi ha fato

L’acumulació creixent d’activitats urbanes a l’interior dels antics closos emmurallats i les pèssimes condicions higièniques en aquells sectors més congestionats van crear, a partir del segle XVIII, un corrent d’opinió a favor de la demolició de les muralles de les ciutats i l’expansió generosa del tramat urbà més enllà d’aquestes. Cap al 1850, l’interior emmurallat de Barcelona aplegava 150 mil persones, una de les densitats de població més altes d’Europa. La ciutat estava envoltada per un ampli cinturó de camps, on pesava la prohibició –imposada pel règim militar– d’edificar al llarg de tota la distància que quedés a tret de canó. Una ordre reial de 1854 posà fi a aquesta constricció ofegadora, ja que atorgà el permís oficial per enrunar les muralles. Llavors, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Foment van encarregar, independentment, els estudis per iniciar l’eixample urbanístic de la ciutat. Finalment, el Ministeri va imposar, a cop de decret, la seva opció, encarregada encertadament a l’enginyer Ildefons Cerdà. Ara fa 150 anys, el 7 de juny de 1859 s’aprovava el Pla de Reforma i Eixample de Barcelona.

Gràcies als recursos que obtingué de l’herència familiar, Cerdà va poder dedicar mitja vida a idear un pla urbanístic modern per a Barcelona i va recollir les seves idees en la “Teoría General de la Urbanización” (1867), una important aportació al pensament urbanístic internacional. Malgrat tot, la seva vàlua fou reconeguda tardanament, a causa de les vicissituds per les quals hagué de passar el seu projecte i pel tradicional aïllament de la producció peninsular dels circuits intel·lectuals internacionals. El treball de Cerdà fou pioner: va desenvolupar nous instruments de planificació, va estudiar el problema des d’una perspectiva analítica i empírica i tingué una profunda vocació social, a més de considerar multitud de variables (fluxos circulatoris, condicions higièniques, localització de serveis i indústries, integració del ferrocarril, etc.) en una escala d’estudi enorme, que depassava els límits del municipi barceloní d’aleshores. La construcció de l’Eixample de Barcelona prengué embranzida a partir dels anys 1870, quan el projecte d’urbanització fou entès com una gran oportunitat de negoci i, aviat, d’especulació. Naturalment, aquest afany de guanyar diner més o menys fàcil tingué conseqüències contra el projecte inicial de Cerdà. El model barceloní (un dels tres grans models europeus de creixement de la ciutat moderna, al costat dels de París i Viena)  es va estendre ràpidament a tot l’Estat espanyol. Segons l’urbanista Manuel de Solà-Morales, aquest model va permetre a les ciutats catalanes de finals del segle XIX “convertir-se en ciutats pròsperes i modernes amb un sistema fàcil, econòmic, senzill i relativament simple d’administrar; amb cessió de vials; una delimitació molt clara d’espai públic i d’espai privat; un sistema d’expropiació bastant inqüestionable, i una economia de xarxes de serveis i de claredat de circulació.”

Ara bé, al nostre país, diverses viles i ciutats havien començat a enderrocar muralles bastant abans que la capital catalana: el 1785 Tarragona començava a construir la Rambla Vella i el 1859 es bastia el primer edifici de la Rambla Nova. A Cambrils, les parets del mur de la vila es començaren a ocupar tan aviat com el 1756. Però aquests moviments estaven lluny de la filosofia racionalitzadora i ordenadora que Cerdà volgué imprimir en el seu pla cent anys més tard. Cambrils no veuria el seu primer pla urbanístic fins a la Segona República, redactat per l’arquitecte Antoni Pujol i Sevil el 1934. Tot i que se’n coneix molt poca cosa, es pot afirmar que aquest pla municipal incidia en dos aspectes: la millora de les condicions higièniques (pel qual es proposava redactar un projecte general de clavegueram i construir un nou escorxador) i l’expansió urbana (definia un eixample residencial a la zona de la Pallissa). La guerra estroncà tots aquests projectes, tret de l’escorxador. No serà fins al 1963 que s’aprovarà el Pla General d’Ordenació Urbana, d’acord amb la Llei del Sòl de 1956. Aquest pla va quedar obsolet molt aviat i el 1968 ja se’n demanava la revisió, que no veié la llum fins ja entrats en democràcia, el 1975. Aquests dos plans, carregats de deficiències i redactats a la mida dels inversors immobiliaris, arribaren tard, alhora que no deixaren d’obrir expectatives econòmiques, com si es tractés d’una màquina perpètua de creació de sòl. Mentre la trama urbana s’allargava en urbanitzacions vora el mar, sovint sense una adequada planificació urbanística, les necessitats reals d’habitatge quedaven satisfetes amb l’ordenació dels nous sectors d’expansió urbana a la Vila (Eixample, ja als anys quaranta, i Parellada) i la Platja (Rambla). L’empremta de Cerdà, tot i que diluïda, també s’hi pot endevinar.

Una de les manifestacions festives més característiques de la cultura tradicional catalana (sobretot, al Camp de Tarragona entès extensament) és el ball parlat, un tipus de teatre popular a peu pla amb l’acompanyament de música i dansa. Cal pensar en els balls parlats com un gènere teatral propi, que té el seu origen en el teatre medieval, però amb un gran desenvolupament durant l’època moderna dins el cicle del Corpus. Els balls parlats abracen un gran ventall de temàtiques, cosa que mostra la confluència de diferents orígens: religió, història, sàtira, entre d’altres, coincideixen amb els romanços i la literatura de canya i cordill. Un d’aquests balls és el de la Rosaura, que al segle XIX es representava en diferents poblacions del Baix Camp, el Penedès i el Garraf. De fet, actualment s’ha recuperat a Calafell i Cambrils, aquí, per segon any consecutiu en la festa major de setembre, gràcies al Grup de Teatre Xerinola i altres persones amb empenta. La primera referència a la representació d’aquesta peça a casa nostra és la festa major de 1904 i els seus recuperadors asseguren –basant-se en un informador que cita el record dels seus pares– que devia tenir una certa implantació a la nostra vila.

El Ball de la Rosaura està ambientat en la localitat extremenya de Trujillo i es recita atípicament en llengua castellana amb un deix macarrònic. Aquests dos trets aplicats a un element popular de la cultura catalana poden sorprendre actualment, si tenim en compte que fa cent anys la immensa majoria de la població tenia el català com a llengua mare. El Ball de la Rosaura prou devia tenir un autor, que hauríem de situar probablement a finals del segle XVIII, sinó més tard encara. En aquesta època, la realitat sociolingüística de Catalunya seria la diglòssia (no confondre amb el bilingüisme, un concepte relacionat però diferent). Aquesta és la hipòtesi polèmica que fa el doctor Joan-Lluís Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool. Per a aquest filòleg, la diglòssia és “el comportament lingüístic que consisteix a usar l’una o l’altra de dues llengües d’acord amb la funció, segons una divisió rígidament establerta i universalment acceptada dins el grup social”. És a dir, dues llengües es repartirien l’espai funcional d’ús, conforme amb allò socialment establert. En una societat profundament classista com la de l’Antic Règim, les pràctiques lingüístiques estarien condicionades per la classe. Però, a més, d’acord amb Marfany, aquest condicionament hauria estat creat expressament per mantenir, amb menyspreu, les classes subalternes imbuïdes en l’ús exclusiu de la llengua vernacular (catalana), vetant-los-hi l’accés a la llengua d’estat (castellana) adoptada per les classes dominants. El català, llengua literària i culta, llengua d’estat en èpoques anteriors –per tant, amb potència intrínseca d’esdevenir-ho de nou–, no s’avenia per a la relació amb la Cort espanyola ni a l’alta cultura de l’elit. Escriure en una o altra llengua en aquell temps no era una elecció personal, diu Marfany, sinó una convenció social cada cop més arrelada.

Aquest convenciment es reforçà amb la nova ideologia liberal del segle XIX que pretenia crear l’Estat constitucional. Aquella empresa, liderada en molts aspectes per catalans, obligava a renunciar a la llengua pròpia en l’ús escrit, “imposant aquesta tria a la resta de la societat”. D’aquesta manera es forjava una llengua nacional [estatal] i, parafrasejant Marfany, es frustrava la possibilitat de les altres. Aquest plantejament inicial, però, es va tòrcer en rebre la incomprensió de la resta de l’Estat, moment que inaugura l’inici del catalanisme polític. Alhora, a partir de 1870 hi ha qui rebutja la diglòssia tan internalitzada en la societat i comença a invertir-ne el procés. Tot i que les expressions escrites cultes en català no s’interromperen mai, quedaren circumscrites a una literatura menor, versificada i efímera. Mentrestant, la moda literària havia introduït bona quantitat de models i formes forasteres. El Ball de la Rosaura seria, doncs, una interferència del castellà al romancer tradicional català. Durant aquell segle, es publiquen diferents edicions d’aquesta peça a Catalunya, entre les quals la “Historia o danza dramática de Rosaura de Trujillo”, apareguda a Reus l’últim quart de segle i recuperada ara pels Xerinola. Per tant, el Ball de la Rosaura, en castellà, és cultura popular catalana en tant que reflecteix la realitat sociolingüística a la Catalunya del segle XIX: una llengua frustrada i desactivada en una època d’efervescència dels nacionalismes estatals (això, ja abans de l’arribada dels mitjans de comunicació de masses i l’èxit uniformitzador de l’escola!). Acabo, però, amb una advertència al lector reflexiu. Voler veure correspondències entre les pràctiques sociolingüístiques actuals i les pròpies del segle XIX és un anacronisme i un exercici perillós i equivocat, ja que l’estructura social, com a mínim, ja no té res a veure.

Un nou concepte ha entrat de ple en la paleta de categories que maneguen els gestors del territori. Es tracta del paisatge, entès com un espai tal com el percep la població, que presenta un caràcter resultant de la interacció de factors naturals i humans. Així és com ho defineix el Conveni europeu del paisatge, el document marc promogut pel Consell d’Europa que assenta les bases per treballar amb aquesta nova categoria. Fixeu-vos com aquesta definició de paisatge és molt àmplia, ja que va més enllà de la concepció caduca que encara tenen algunes persones d’associar paisatge a la natura quasi verge. Així doncs, el paisatge seria aquella configuració específica dels elements del nostre entorn per factors naturals, però també –i sobretot– humans. L’aplicació d’aquest conveni europeu a Catalunya és la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Aquest text recull la importància que té la gestió dels paisatges en la prevenció dels incendis forestals, l’erosió dels sòls i les inundacions, i reconeix que els paisatges del nostre país es troben subjectes a la degradació i la banalització (això és, pèrdua d’originalitat i interès), a causa de la pressió humana (urbanisme, sobreexplotació, etc.) i l’abandonament progressiu del treball de la terra. Per últim, la gestió del paisatge ha de contribuir al benestar emocional dels individus i les societats. El paisatge, doncs, ha d’entrar a formar part del planejament territorial i urbanístic i, per fer-ho, cal crear un instrument nou que identifiqui els nostres paisatges, els seus valors, l’evolució haguda i prevista, i les amenaces i les oportunitats que presenten. Aquesta eina d’anàlisi és el catàleg de paisatge, que ha de ser incorporat amb caràcter normatiu en el corresponent pla territorial parcial que elabora la Generalitat. A més, el catàleg de paisatge serà una eina útil per als tècnics d’urbanisme, ja que incorpora directrius i recomanacions.

A hores d’ara, ja comptem amb el catàleg de paisatge del Camp de Tarragona, elaborat per l’Observatori del Paisatge, l’ens públic que assessora sobre aquests temes. Si no m’erro, el catàleg tarragoní està pendent d’aprovació definitiva per part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Aquest catàleg identifica 29 Unitats de Paisatge i el terme de Cambrils s’encabeix en dues unitats diferents: d’una banda, el Litoral del Camp (que abasta l’àrea urbana entre el cap de Salou i la punta de la riera de Riudecanyes, limitada per l’autopista); de l’altra, la Plana del Baix Camp, de caràcter agrari. El Litoral és un continu urbanitzat (que no urbà), amb molt poca vegetació natural, platges erosionades i modificades pels espigons, i molts elements paisatgístics artificials, així com una línia costera despersonalitzada per la varietat de tipologies constructives, sovint de baixa qualitat, i un rerepaís agrícola “amb processos puntuals de degradació”. S’identifica com a risc principal la pèrdua de valor paisatgístic ocasionada per la construcció repetitiva i sense mesures d’integració en el paisatge. Això afectaria a la pròpia activitat econòmica, el turisme. El catàleg recomana singularitzar l’espai urbanitzat respecte a altres destinacions turístiques i valorar i potenciar “els aspectes amb major valor del paisatge urbà tradicional, agrari i natural”. També diu de consolidar el caràcter urbà de la zona (això, ja ho havia diagnosticat el POUM), “compactar les àrees urbanes i diferenciar-les dels espais lliures que encara es conserven.” En definitiva, crear ciutat i fer que ciutadans i visitants tinguin una consciència més profunda del paisatge, reconeixent-hi els valors històrics, ecològics i estètics existents. Tot això, és clar, obliga a repensar els criteris d’urbanització tradicionals, definir criteris de qualitat arquitectònica, reescriure el planejament de la ciutat (potser caldria treballar des de la metodologia del projecte urbà, a l’estil Barcelona), preservar i restaurar els ambients naturals i promocionar l’educació ambiental.

L’altra meitat del terme formaria part de l’anomenada Plana del Baix Camp, un mosaic agrícola fèrtil i divers que a penes deixa lloc a la vegetació natural, relegada als vorals de barrancs i rieres. L’espai està fragmentat per les infraestructures de transport i destaca també per la presència de grans masies antigues i arbres monumentals (garrofers i pins). En aquest cas, el catàleg recomana protegir i restaurar els cursos fluvials eixuts, ordenar l’espai agrícola i definir un model arquitectònic adequat per als nous eixamples i urbanitzacions dels pobles de la plana. Pel que fa al rerepaís agrícola, el catàleg fa aquesta sentència: “La combinació dels conreus amb el teló de fons de les serralades i la lluminositat d’una terra oberta al mar Mediterrani generen, en determinades èpoques de l’any o determinades condicions meteorològiques, unes vistes espectaculars.” Una manera, doncs, de valorar el rerepaís del nostre terme.

No vaig poder deixar de fixar-me amb les paraules d’agraïment del president del Festival Internacional de Música de Cantonigròs que, ara fa pocs dies a la ràdio, pronunciava envers els principals mitjans de comunicació catalans per la constància en el seguiment puntual i constant que els mereixien. No cal dir que el festival osonenc, especialitzat en música coral i danses tradicionals, és únic per la seva qualitat, fama i particularitat, i gaudeix de diversos premis nacionals que l’acrediten. Alhora, el certamen té un vessant popular molt important, ja que s’hi aboca tota la comarca de manera desinteressada per acollir els centenars de participants d’arreu del món. Per tot això, les nostres premsa, ràdio i televisió li dispensen un tractament obligat any rere any durant els dies que se celebra en aquesta petita localitat que no sobrepassa els quatre-cents habitants. L’estiu és època grassa per a tota mena d’esdeveniments culturals, almenys tots aquells que es puguin celebrar a l’aire lliure, especialment festivals de música i teatre, així com festes majors. I al llarg dels anys s’ha anat creant una mena de rànquing renyit, animat pels mitjans de comunicació, on competeix tota la munió de celebracions estivals.

Pel que fa a aquest món d’artistes i públic, cal fer referència al nostre Festival Internacional de Música de Cambrils, un dels més veterans del país, que enguany fa 35 anys. No s’ha d’oblidar que el festival ha passat moments difícils (i dient això, potser trenco un tema tabú) i tampoc es pot dir que encara ara hagi recuperat l’esplendor d’èpoques anteriors, malgrat el patrocini institucional. Ara bé, no es pot negar que es tracta d’un dels millors festivals d’estiu de la demarcació. No obstant això, els seus organitzadors han expressat diverses vegades, amb justícia, el seu disgust per la poca cobertura i publicitat del festival en els mitjans de comunicació d’àmbit nacional. I dient això, apareix immediatament aquella vella queixa dels tarragonins, que sempre quedem una mica oblidats en els butlletins de notícies, a no ser que sigui per treure a la llum successos desafortunats. Qui no ho ha sentit dir alguna vegada? Els festivals de música i altres espectacles estiuencs s’han revelat com un important reclam per a diverses localitats, cosa que han sabut aprofitar molt bé a la Costa Brava i alguns llocs de la Catalunya Central. Amb Peralada al capdavant, localitats com Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada), Girona, Palafrugell (Cap Roig), Torroella de Montgrí, Vilabertran, Banyoles, Canet, Cadaqués i tantes d’altres, han sabut crear programacions estables que es caracteritzen per la seva especialització i la qualitat dels artistes. Durant l’estiu, doncs, aquestes comarques es converteixen en un potent pol cultural, lluny de la capital catalana, que atreu visitants d’arreu, tant turistes com natius.

També la música jove troba les seves cites anuals als estius d’Arbúcies, Sant Celoni, Vic i, és clar, Barcelona (Recordem que el Senglar Rock va abandonar terres tarragonines per Lleida). En aquest àmbit, Cambrils està destacant recentment pel Cambrirock, tot seguint un concepte proper al del Palmfest, de l’Hospitalet de l’Infant. Tot i que, personalment, no em sembla gaire correcta la fórmula emprada pel festival cambrilenc, amb poca personalitat i massa a mercè dels contractistes, s’ha de reconèixer que el festival ha pres una forta volada, amb una bona acollida de públic. També, en aquest cas, aquest festival cambrilenc s’ha d’acontentar només amb la publicitat dels mitjans comarcals. Sens dubte, haurem d’esforçar-nos a guanyar la complicitat dels mass media si volem extreure el profit promocional d’aquesta mena d’esdeveniments. Però, d’altra banda, caldrà apostar molt més per la qualitat, la personalització i l’extensió cap a altres localitats de la zona. Ja ho diuen que els temps de crisi són èpoques en què es gesta la creativitat i el talent. I tot això vol més compromís institucional, sobretot a nivell local.

Enguany es commemora el setantè aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un episodi desgraciat que ha marcat molt profundament l’evolució posterior del país. Ja fa una colleta d’anys que assistim a una renovació historiogràfica sobre aquells esdeveniments, especialment a Catalunya, i el municipi de Cambrils no n’ha estat cap excepció. En el nostre cas, els estudis s’han centrat en el paper que jugà la localitat des de la reraguarda del front d’Aragó primer, i del front de l’Ebre després. Tot i que encara resten molts elements per aprofundir, s’ha destacat el paper de la vila com a lloc estratègic i d’interès militar, amb l’existència d’un hospital de sang situat al convent de Sant Josep, un centre de reclutament i un quarter militar al Parc Samà i un quarter de les Brigades Internacionals a Vilafortuny. Sobre aquest darrer aspecte, el de la presència de brigadistes a Cambrils, se n’ha parlat ben poc.

Les Brigades Internacionals eren unitats militars creades expressament amb voluntaris provinents d’arreu del món per lluitar contra els militars espanyols insurrectes. Malgrat que molts estrangers s’allistaren durant les primeres setmanes de guerra, no fou fins al mes d’octubre de 1936 quan es crearen pròpiament les Brigades Internacionals amb base a Albacete. Els brigadistes no eren soldats professionals, sinó ciutadans, generalment obrers i militants de partits d’esquerres, que s’oferiren com a voluntaris per lluitar contra el feixisme en un context de radicalització ideològica i enfrontament obert a tota Europa. Els brigadistes foren destinats com a unitats de xoc a les pitjors batalles de la guerra, per la qual cosa registraren un nombre important de baixes. Amb tot, no sabem quan arribaren els brigadistes a Cambrils, potser a principis de 1938, abans de caure el front aragonès. De fet, hi ha constància que al febrer hi estava instal·lada la formació artillera Skoda Rosa Luxemburg. A primers d’abril, es reorganitzà a Cambrils el batalló Divisionari de la 45a Divisió d’Exèrcit, que havia estat constituït el mes anterior per al front de Terol. Aquesta unitat estava formada per txecs, iugoslaus, grecs i búlgars, i acollí diversos fugitius internacionals després de la derrota del front d’Aragó, l’abril de 1938, ja que a Cambrils es fixà un punt de control per detenir els desbandats.

Així doncs, tenim notícies de soldats francesos, alemanys, italians, suecs, balcànics i europeus de l’est, que s’instal·laren al castell de Vilafortuny. Aquest edifici havia estat saquejat els primers dies de guerra i revolució i, posteriorment, fou ocupat per grups de milicians republicans, fins a l’arribada dels brigadistes de la 45a Divisió. La plana major ocupà el castell, mentre que la resta de soldats es repartiren als seus voltants, en masos i cabanes aixecades al pinar de la platja. Fa uns anys, vaig recollir el testimoni d’alguns antics masovers de la zona (entre els quals, l’àvia) sobre els contactes que tingueren els veïns amb els brigadistes, amb qui intercanviaven queviures (productes de la terra per conserves) o als que recorrien per ser visitats pels seus metges o per dur la canalla a les classes que organitzaven els soldats acampats. A Vilafortuny, les Brigades Internacionals muntaren un centre d’instrucció i formació, una escola d’oficials que funcionà des de març (o juny?) de 1938 a finals de setembre. El centre fou creat i dirigit per l’escriptor alemany Ludwig Renn, un reconegut pacifista opositor al règim de Hitler. Renn escrigué “Der Spanische Krieg” (La guerra d’Espanya), on dedica un capítol a la seva etapa cambrilenca (agrairia molt si algú localitzés aquest llibre). Per l’escola de Cambrils passaren molts soldats per preparar-se per la batalla de l’Ebre. Tenim el testimoni del soldat Joaquim Company, que havia estat a Cambrils per fer uns cursets de formació militar en una casa prop de l’estació l’agost de 1938, segons escriu en les seves memòries, on anomena el coronel Hans (és a dir, Hans Kahle) i el comissari Sivil (deu ser José Sevil), membres de la 45a Divisió.

A Cambrils, però, també s’hi donaren alguns fets luctuosos, com el que protagonitzà André Marty, màxim responsable de les Brigades Internacionals. Marty, un català de Perpinyà, destacà pel seu caràcter colèric i les seves actuacions atroces, per la qual cosa era conegut com al “carnisser d’Albacete”. Carlo Penchienati, tinent coronel de la brigada Garibaldi d’italians que passà per Vilafortuny, explica en les seves memòries que Marty havia matat amb la seva pistola quatre soldats a Cambrils perquè havien protestat per la manera com tractava a un ferit que hauria perdut el fusell. L’última actuació dels brigadistes fou la batalla de l’Ebre. Llavors, el govern espanyol desmobilitzà els internacionals el 23 de setembre en resposta a les pressions del Comitè de No-intervenció i, poc a poc, foren marxant cap a casa o s’exiliaren a causa dels règims totalitaris dels seus països. Encara restaven alguns mesos abans no s’acabés la guerra.

L’altre dia vam visitar un mas entre els Tegells i el mas d’en Blai, al capdamunt del terme, de mans del seu propietari, un pagès jove que es guanya la vida amb el conreu de la terra. Amb sorpresa vam comprovar l’antiguitat de l’edifici, amb arcs apuntats a la planta baixa i la presència d’una torre antiga escapçada. Aquella zona del terme havia esdevingut durant l’edat mitjana una mena de senyoria autònoma, però dependent de la vila de Cambrils, caracteritzada per un hàbitat dispers format de masos amb pagesos que cultivaven aquelles terres. En un determinat moment de la història, molts masos –no només els d’aquella zona, sinó altres d’arreu del terme– es fortificaren, bo i adossant-hi una torre per protegir la família del mas. Bona part dels masos conservats que daten d’època moderna enrere, doncs, presenten vestigis d’una torre d’aquesta mena. En canvi, a partir del segle XIX, sobretot, el camp cambrilenc experimentà una expansió del poblament i la colonització del territori mitjançant el microparcel·lament de les finques i la construcció de nombrosos masets i cases de pagès. Alguns d’ells són tan petits que només tenen una habitació per desar-hi les eines i un rafal per a l’aixopluc, però d’altres són autèntics habitatges permanents, masos pairals, cases d’estiueig i explotacions agroindustrials. L’abandonament de masos a Cambrils no ha estat tan extens i dramàtic com en molts pobles de l’interior (un fenomen àmpliament visible transitant per qualsevol carretera d’aquelles comarques), però ja fa anys que els nous requeriments de la vida moderna han obligat a realitzar importants intervencions arquitectòniques sobre els edificis.

Ara no voldria iniciar una arenga de les meves sobre la importància del patrimoni històric i la conveniència de preservar l’arquitectura vernacla dels nostres espais rurals (no caldria recordar que amb l’expansió urbana han desaparegut molts masos que s’haurien pogut mantenir perfectament, amb altres usos, si hagués existit prou interès; per cert, salvarem el magnífic mas del Golart de la nova urbanització que construeixen entorn seu?). Avui pot ser més útil centrar l’atenció en les noves construccions que miren de reproduir una determinada idea del que era l’arquitectura tradicional, sobretot en els espais rural i periurbà. Quants masos-restaurants hem vist construïts (o reconstruïts) expressament tot imitant models antics idealitzats? Talment com si estiguessin fets de cartó-pedra, sense essència, sense autenticitat. Voleu dir que l’arquitectura contemporània no és capaç de satisfer les necessitats d’aquests nous edificis? Tot plegat fa tuf. Joan Curós, un arquitecte estudiós de les masies catalanes, posa l’exemple d’aquelles parets fetes de pedres unides amb ciment amb una separació prou gran com per revelar ràpidament el seu caràcter postís. Si a aquesta arquitectura folklorista (per anomenar-la d’alguna manera) hi unim elements aliens de forja, ceràmica i fusteria, però posats com a presumptament originals, obtenim un autèntic pastitx. I si això es fa fins al límit, s’obté una arquitectura kitsch, paraula alemanya que podríem traduir com a mal gust, cutre (en Marcel Blàzquez escrigué un article fa força anys –potser ni se’n recorda!– on qualificava el kitsch com l’art de l’opulència). És paradoxal, oi? Desestimem tot allò que és antic, malgrat que esmercem importants esforços en imitar-lo (no pas amb els materials adequats, sinó amb vells trucs d’escenografia teatral).

El mas que vam visitar està fet de pedres lligades amb morter de calç reforçat als angles amb carreus de pedra vermella. Estructura fortificada, amb torre, espitlleres i un bonic pati tancat darrere unes parets que recorden muralles. Les alteracions sofertes per l’edifici són mínimes, tant sols un rafal hòrrid adossat a la façana, fàcilment prescindible. Ara, el seu propietari, amb l’ajut del seu pare nonagenari, vol arreglar el mas. Però la seva intenció va molt més enllà d’una simple intervenció desconsiderada amb el valor arquitectònic de l’edifici. El propietari és un pagès amb una sensibilitat sublim pel patrimoni que, potser per aquest amor seu al mas, va estudiar art a la universitat durant un temps. Ara, cerca una pauta per a la rehabilitació racional de l’edifici (que, per cert, es troba en perfecte estat de conservació), que li permeti ser fidel a la tradició, sense introduir elements forans, postissos ni imaginats, com sol ser habitual. Espero que pugui trobar qui l’aconselli i l’ajudi per assolir-ho. No només serà un bé per a ell i els seus, sinó també per al catàleg del patrimoni històric cambrilenc.

Desitjaria que els especialistes culinaris de Revista Cambrils, en Bartra i en Llorens, em sàpiguen passar per alt aquesta gosadia meva de ficar-me en el seu camp. Amb el neguit que comporta l’actualitat periodística, imbuïda constantment en l’escenari de la crisi, voldria fer un incís sobre un tema relacionat amb els plaers de la vida, dedicar unes ratlles a unes postres que agraden molt a casa nostra: el menjar blanc (o menjablanc), “plat fet de llet, farina d’arròs i sucre”, segons diu el diccionari normatiu. Aquesta curta descripció dels ingredients no és exacta, tant perquè se’n poder fer servir altres de diferents, com perquè aquests han anat variant al llarg de la història. Sens dubte, el menjar blanc és un dels plats més antics que tenim, una autèntica relíquia medieval, com s’hi referia l’historiador de la cuina Antoni Contreras en un llibre dedicat exclusivament a aquest plat. Anem, doncs, a desfer tòpics.

El menjar blanc fou un dels plats estrella de la cuina medieval europea, tot i que d’origen musulmà (com els torrons), si no anterior. En aquella època es tractava d’una preparació a base de llet d’ametlles, farina d’arròs, sucre i brou d’aviram, peix blanc esguellat o llagosta, tot cuit a foc lent. La barreja de sabors contraposats era habitual en la gastronomia medieval i en aquest cas tenim l’exemple d’unes carns suaus condimentades amb sucre i espècies (safrà, nou moscada, claus, canyella, sempre presents en les taules que aleshores s’ho podien permetre), una convivència del dolç amb el salat. La carn d’au s’havia considerat un dels aliments més adequats per a la recuperació dels malalts convalescents i les parteres, i, en aquest sentit, el menjar blanc entraria dins la classificació de plat dietètic. El menjar blanc apareix en diversos receptaris europeus (de França, Itàlia, Anglaterra) i especialment en els receptaris catalans d’Arnau de Vilanova, el prestigiós anònim Libre de Sent Soví i el Libre de coch, de Mestre Robert. Fou una gran sorpresa trobar-me una referència a aquest plat en els Contes de Canterbury, de l’anglès Geoffrey Chaucer (1342-1400), sota el nom de blankmanger.

El menjar blanc era un plat molt estimat en les taules refinades del món occidental. Durant els segles següents, el plat es consolida i es popularitza enormement, sobretot a la península Ibèrica. En un llibre de minutes i receptes d’Escaladei, un manuscrit del segle XVII, hi ha diverses receptes de menjars blancs, com l’amidó i la ginestada (assaonada amb safrà), que serien els més acostats a les postres actuals, i el menjar blanc de peix, encara amb la vella base proteínica. Al segle XVIII, el menjar blanc perd definitivament els seus ingredients animals i passarà a ser unes postres dolces, de color blanc i textura cremosa: “és un exemple de supervivència i adaptació de la cuina antiga als nous gustos”, diu Contreras. Avui en dia, trobem aquest plat dolç a Catalunya (especialment al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre) i les Balears, on també es conserva la versió salada del plat, l’eivissenca salsa de Nadal, que fan amb brou de gallina. A més, el plat és vigent actualment en receptaris magrebins (el m’helbi) i llatinoamericans (on el condimenten amb coco i altres ingredients regionals). El crític gastronòmic Jaume Fàbrega diu que el menjar blanc actual té dos ingredients principals: la llet d’ametlles i un espessidor, normalment farina d’arròs o midó. A casa nostra, la ciutat de Reus ha fet del menjar blanc un dels seus plats autòctons, apte pel temps de Quaresma i altres dies (Dijous Gras, Sant Josep, Pasqua). No només es prepara en restaurants, cases de menjars i pastisseries, sinó que també s’elabora industrialment des de fa molts anys en un preparat en pols destinat a facilitar-ne l’elaboració domèstica. Amb tot, la difusió actual del menjar blanc a Catalunya és escassa, ja que no es coneix gaire, tret de les comarques tarragonines. De nou, Fàbrega ens recorda el nostre fracàs de comercialitzar a gran escala el menjar blanc (però els anglesos ho han fet, amb el seu blancmange), quan hem estat capaços, en canvi, de crear un munt de marques de natilles i arròs amb llet. Qui serà l’emprenedor que aprofitarà aquesta recepta per vèncer la crisi!

Ara que s’acosta Sant Jordi, festa cívica del llibre i dia propi dels enamorats, voldria anomenar dos llibres recents que tracten de Cambrils. El primer és el llibre d’Àngel Vallverdú, “Mireu com passen tocant els bastons”, publicat l’agost passat per l’editorial Cossetània. L’Àngel combina un coneixement autodidacte de la música tradicional amb l’afició pel ball de bastons. Ha treballat per la divulgació d’aquest ball i actualment és membre de l’entitat Ball de Bastons de Cambrils, on toca el flabiol i el tamborino. També ha investigat les músiques associades al ball de bastons, tema que ha tractat en un llibre anterior. Ara, Vallverdú ha retut homenatge a la nostra població amb aquest estudi tan exhaustiu, que abasta qualsevol aspecte relacionat amb el ball de bastons. Es pot dir que el llibre consta de dues parts. En la primera, realitza una indagació en la història del ball de bastons de Cambrils, fins a l’actualitat més immediata. Per fer-ho, l’autor s’ha basat en tota mena de fonts, com arxius, diaris i, especialment, entrevistes orals. Sembla que la primera referència documental a Cambrils d’aquest ball sigui del 1907, però Vallverdú confia que algun dia apareguin notícies anteriors. El treball confirma la importància que ha tingut el ball de bastons en el corpus tradicional cambrilenc, lligat sovint a l’òrbita d’entitats cíviques, com La Cadira abans de la guerra. Cal destacar la vàlua indiscutible de les fotografies antigues recuperades per l’autor, així com la importància que es dóna en el llibre als diferents protagonistes que han fet i fan possible el ball de bastons a Cambrils. Aquest aspecte es fa patent amb les nombroses ressenyes biogràfiques que, a mode de fitxa, esquitxen el llibre.

Finalment, la segona part de l’obra presenta els aspectes formals del ball. En aquest punt, l’Àngel aposta per la relació de la dansa cambrilenca amb la que es balla a Montblanc i l’Espluga de Francolí, tot formant una “família bastonera”, diu ell. La teoria es reforça per les similituds formals, considerant que les primeres colles cambrilenques foren creades per dos germans montblanquins. Per tant, tota l’anàlisi de la dansa s’efectua al llarg del llibre comparant els balls de les tres localitats. Els coneixements musicals de l’autor es demostren en l’extensa anàlisi de les melodies, seguida dels esquemes de les coreografies, on s’exemplifiquen els diferents moviments dels dansaires i els tipus i l’ordre dels cops de bastó. Per acabar, Vallverdú es pregunta pel futur del ball de bastons a Cambrils, tant des d’una perspectiva pragmàtica (finançament, suport social…), com des de la relació amb el folklore i la seva aberració, el folklorisme. Cal felicitar l’Àngel Vallverdú per l’estudi que ha publicat, perquè ha enriquit notablement el nostre coneixement sobre la cultura tradicional de Cambrils.

En segon lloc, Josep Bertran Cuders, un dels historiadors més prolífics de Cambrils, ha tret al carrer “Reus i el Baix Camp durant la dictadura de Primo de Rivera”, editat pel Centre de Lectura de Reus. Nascut a Tremp, on també ha publicat sobre història local, Bertran ha dut a terme diversos estudis sobre els segles XIX i XX al nostre municipi. El 1989 ja havia tret un llibre sobre la dictadura de 1923-1930 a Cambrils i, ara, ha ampliat l’estudi a tota la comarca, fruit de la seva tesi doctoral. Bertran té un estil idiosincràtic i practica una historiografia de caire estructuralista, molt imbuïda de dades quantitatives i estadístiques. Per al seu llibre, l’autor ha resseguit amb paciència actes municipals, registres i diaris de l’època, i n’ha extret una síntesi molt aconseguida del període a la nostra comarca. El cop d’estat militar de Miguel Primo de Rivera fou justificat pels seus autors com un parèntesi en l’estat constitucional que havia d’ajudar a solucionar certs problemes puntuals que s’arrossegaven de feia anys, com la guerra del Marroc o la conflictivitat laboral. Bertran s’hi refereix com “un règim marcat per la provisionalitat”. La voluntat del règim de trencar amb el tarannà de l’etapa anterior, caracteritzada per la corrupció i el caciquisme, dugué “l’oportunitat de manar a un conjunt de persones que havien estat discretes en la vida pública de l’etapa anterior i que ara es trobaren amb el poder a les mans.” Malgrat les simpaties que generà el règim els primers dies en alguns sectors socials, aviat es féu evident que la qüestió de l’encaix català en l’Estat espanyol es resolia sota l’etiqueta separatista, per la qual cosa passava automàticament a ser matèria de combat. En efecte, ben aviat es manifestà la repressió sobre la cultura catalana, mentre que, d’altra banda, el discurs del règim militar s’obsessionà amb l’ideal de la raça i la pàtria, que es traduí en la implantació d’un ensenyament adoctrinat. Val a dir que el cardenal Vidal i Barraquer, fill de Cambrils, es distingí en el seu paper de resistència al règim primoriverista.

En el terreny econòmic, la dictadura es caracteritzà per la crisi derivada de la sobreproducció i la caiguda de les exportacions a causa de la nefasta política comercial. Aquesta conjuntura, junt a factors estructurals profunds, afectà especialment al món rural, predominant a la nostra comarca. En el cas de Cambrils, malgrat tot, el període es caracteritzà per l’augment demogràfic i la creixent importància del sector pesquer (el Pòsit fou creat el 1924). Ara bé, tampoc en aquest temps es veuria realitzat el projecte de construcció del port, tant desitjat per la població marinera. El treball de Bertran no oblida que els anys vint (feliços en altres països) foren temps de proliferació i generalització d’innovacions tecnològiques, com l’automòbil (la carretera Reus-Tarragona era una de les més transitades de l’Estat), la ràdio, l’electricitat, la telefonia o el cinema. En definitiva, l’esclat de la modernitat.

Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona fou el gran centre urbà vertebrador d’aquesta llenca de terra ja des de l’època immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Fou en aquest moment que es fundà la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, “en els camins”) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de l’edat mitjana (Reus depenia indirectament de l’arquebisbe de Tarragona, al qual tributava), comportà freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no tingué aturador durant l’època moderna i féu possible l’ingrés ple de la ciutat en l’era industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus s’ha erigit com la degana de l’àrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de l’estàtua eqüestre de la plaça Prim miri cap a Tarragona.

Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política exercí un efecte anivellador sobre l’àrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps d’un grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió d’aquest tipus ha d’anar acompanyada d’una bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CIU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament al futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha d’unir el Corredor Mediterrani amb l’AVE.

Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria d’haver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat resultà un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina d’institucions (diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant d’una situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa l’administració provincial (d’altra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota l’àrea del Camp de Tarragona.

L’incendi intencionat del mas Robert, situat al terme de Vinyols, la nit de Reis ha estat una de les notícies d’àmbit local més esfereïdores que he sentit darrerament. L’aparent llibertat amb què sembla que compten les bandes de lladregots que campen pel terme, es transforma en aquest cas particular en un vandalisme dantesc, en un joc hitlerià, arbitrari, que indueix angoixa, en un drama típicament postmodern (ja se sap, allò que hem perdut els valors). D’altra banda, els robatoris i furts en masos i finques són abundantíssims (se’n poden patir diversos en un mes). Les bandes que rebenten magatzems per fer-se amb les eines, els individus que furten fruits i envaeixen les propietats o les famílies que roben collites per vendre-les després,  incideixen molt negativament en les precàries economies pageses. Al contrari del que pensen molts urbanites, el camp no és tan bucòlic com ens hem acostumat a veure per la televisió, sinó que és escenari obert de conflictes. A foravila hi passen coses, és un espai dinàmic, i això sol ser oblidat per les persones que en viuen al marge (cosa que a Cambrils aplica, especialment, a una part important dels seus veïns i dirigents). És la perversió cognitiva de simplificar en excés el nostre món.

Malgrat que és lloc comú que bona part de nosaltres prové d’avantpassats rurals, sigui de pagesos que es guanyaven la vida amb la terra o d’altres oficis que la complementaven, actualment aquest vincle s’ha trencat i expressament oblidat (els desplaçaments migratoris han romput aquest lligam). A casa nostra, el pagès és negligit, denigrat i marginat, llevat si aquest decideix camuflar-se en denominacions eufemístiques que l’eleven de categoria, com viticultor, agrònom o empresari agrícola, etiquetes tècniques que dignifiquen suposadament la imatge del pagès. De fet, la imatge que hom té de la pagesia correspon a vells tòpics, perpetuats contínuament en els mitjans de comunicació, que tenen poc a veure amb la realitat. Aquests conceptes existeixen també en ciutats petites, com la nostra, on el camp és encara tant a l’abast de casa. Els pagesos són vistos com a criminals, perquè malbaraten l’aigua (en són els principals consumidors, segons ens alliçonaren durant la passada penúria d’aigua), infesten el territori de fems, pesticides i sorolls i ni tan sols són capaços d’evitar els incendis forestals. Fan nosa, mentre el territori apte per al cultiu és esquinçat i apedaçat.

El treball del pagès (no oblidem que durant molt de temps ha estat el primer sector que absorbia la mà d’obra immigrada) sovint no és rendible: es troba al graó més baix de l’escala productiva. La crisi de la pagesia és profunda i dramàtica, fa anys que perdura i en prosseguirà molts més. El pagès se’n riu de l’actual crisi econòmica, perquè ell ha tingut més temps que ningú d’assajar fórmules per a la supervivència. El seu balanç econòmic fa anys que ha iniciat una divergència decreixent respecte al de la resta de la societat. En efecte, els preus dels productes han davallat contínuament. Durant el darrer decenni, per exemple, el preu del préssec a Cambrils s’ha mantingut aproximadament constant (al voltant de 40 cèntims el quilo); altres productes, en canvi, s’han desplomat a valors inferiors al preu de cost. Això és el preu al mercat primari, ja que el consumidor final compra el producte fins a tres vegades més car. Naturalment, el valor afegit dels processos intermedis entre el productor i el comerciant és realment imperceptible en el producte final. Mentrestant, el pagès, a qui se li exigeix una disciplina plenament capitalista (agressiva, tecnificada, multifuncional) per sobreviure, es troba entrampat per totes bandes (la desprotecció soferta arran de les darreres grans expropiacions en la construcció de la via fèrria i l’autovia al nostre municipi en són exemples clars). Però per què l’agricultura ha de ser tan important? Creureu senzillament perquè és la base de la nostra cadena tròfica i el seu producte és el que sosté ecològicament la resta de la societat.